Isabel Benet: D'ESTANA A PRAT DE CADÍ, l'altra Cerdanya

Alta muralla d’un castell de titans és eixa serra… (J.Verdaguer, Canigó, Cant VI)

Cara nord del Cadí vista des de Prat de Cadí

Aquest itinerari és un clàssic dins el seu gènere perquè que té poca dificultat i al mateix temps travessa indrets de gran bellesa i molt d’interés. El punt d’inici és el poble d’Estana, situat al peu de la muralla nord de la Serra del Cadí. Per a accedir-hi cal prendre la desviació que des de Martinet puja al poble de Montellà i, poc després, cal desviar-se a mà dreta per una carretera més estreta la qual, un cop creuat el torrent del Cabiscol, s’enfila cap a Estana tot flanquejant el vessant est del Montsec de Bèixec.

Amb aquest itinerari pretenc fer un salt en el temps per tal de traslladar-nos tots plegats a la “Cerdanya” de fa 300 Ma; uns temps en que existia una fossa tectònica, molt semblant a l’actual Cerdanya, on es dipositaven els sediments (molasses) procedents de la ràpida erosió (geològicament parlant, és clar!) d’una serralada avui desapareguda: la Serralada Herciniana. Si a més tenim en compte que per aquella època aquesta regió travessava l’equador, ens podem imaginar aquestes terres plenes de pantans, amb boscos exuberants que més tard es convertiran en carbó, on els primers rèptils que van conquerir la terra ferma hi van deixar la seva petxa damunt el fang quan aquest encara estava tendre.

També hem de tenir en compte que aquells eren uns temps convulsos, amb volcans molt violents els quals enregistraven els primers estadis del trencament del supercontinent Pangea… Si sou capaços d’imaginar-vos tot això, estareu visitant l’altra Cerdanya, la dels temps tardihercinians. Us atreviu a fer aquest viatge en el temps?... Sí?... Doncs, endavant!

A tall d’introducció diré que aquesta “Cerdanya” tant antiga (concretament del Carbonífer superior), i que d’ara endavant l’anomenarem conca del Cadí, formava part d’un conjunt de fosses allargades i individualitzades, els sediments de les quals actualment es troben al llarg del vessant sud del Pirineu entre la zona axial i els anomenats “Prepirineus”. Aquesta conca del Cadí es trobava entre les conques del Pont de Suert-Sort (a l’oest) i la de Castellar de N’Hug-Camprodon (a l’est), i avui dia forma part de la base de la Serra del Cadí. La seva extensió va des de Sort fins al torrent de Ridolaina, al sudest de Martinet.

Aquestes conques es van formar pel moviment lateral d’una o diverses falles i, durant aquest procés, van experimentar un enfonsament (o subsidència) lent però constant des de finals del Carbonífer (Estefanià) fins a finals del Permià (Turingià). Per aquestes falles fluia un magma molt espès (àcid) el qual donava lloc a un vulcanisme molt explosiu i violent. De fet s’han trobat restes de troncs carbonitzats i arrossegats per un corrent de cendres i aigua (“lahar”) a l’alçada del barranc de Pallarol.

El viatge comença a la plaça del poble d’Estana. Aquest poble està construït al peu d’un turonet (el Serrat Moster) format per calcàries del Devonià, una època pertanyent al Paleozoic però immediatament anterior al Carbonífer, i de la qual ja en parlarem… en una altra ocasió.

Sortim del poble pel seu carrer principal, el qual aviat es converteix en pista. Tot seguint les marques grogues i blanques del sender PR-C121, anem rodejant el turonet pel seu vessant sud apropant-nos al coll de Pallers, el qual separa el Serrat Moster de la Serra de Mataplana per la qual haurem de pujar.

En aquest coll afloren unes roques blanquinoses i d’altres grises pigallades les quals ja vam veure al Prat d’Aguiló: són les dacites (o andesites), roques volcàniques amb textura porfírica en la que destaquen uns fenocristalls de plagiòclasi entre mig d’una matriu microcristal·lina.

Un xic més amunt afloren un sediments negrosos molt alterats. Els tons grisos d’aquests materials estan relacionats amb l’ambient on es van dipositar, ja que indiquen que aquests sediments van romandre sempre sota l’aigua en un ambient de clima tropical, per la qual cosa la matèria orgànica es va conservar quasi intacta. De fet es calcula que la pluviositat era d’uns 1.200 mm/any, amb una temperatura mitjana superior als 25ºC i a una altitud sobre el nivell del mar inferior als 1.200m. En aquestes condicions, tant càlides i humides, va proliferar un exuberant bosc on abundaven arbres com la Sigillaria i el Lepidodendron i on es podien trobar falgueres i equisets (cua de cavall) que són, avui dia, veritables fòssils vivents.

Escorça de Lepidodendron, exposada a CosmoCaixa

Escorça de Sigillaria polygonalis, exposada al Museu Blau

Pecopteris polymorpha, falguera exposada al museu del Seminari

No és d’estranyar que, per aquesta època, es trobin nombrosos jaciments de carbó d’excel·lent qualitat (hulla grassa i antracita), no en va a aquest període se l’anomena Carbonífer. A Catalunya s’havien explotat sobretot jaciments a Malpàs (Alta Ribagorça) i a Ogassa-Surroca (Ripollès). Avui dia aquests jaciments, o bé són poc rendibles o ja estan totalment esgotats. A la conca del Cadí s’havia explotat el carbó que es troba al Querforadat i a Estana, però era molt escàs.

A partir d’aquí el camí s’enfila tot travessant argiles amb capes de sorrenques i conglomerats pertanyents ja al període Permià, que és el darrer del Paleozoic. Aquests materials es van dipositar en un ambient més àrid (subtropical), amb períodes alterns de pluges i sequeres, per aquesta raó dominen els sediments de color vermell, degut a la presència d’òxids de ferro del tipus hematites, els quals indiquen que aquests materials van romandre molt de temps a l’intempèrie (fins i tot un milió d’anys) i per sobre del nivell freàtic.

Però també s’hi poden trobar altres capes de color verd-blavós, com el que es pot veure al coll de Reineres, que indiquen un grau d’oxidació intermedi, o sigui que es trobaven dins un nivell freàtic que pujava i baixava, per la qual cosa s’hi van desenvolupar minerals que li donen aquesta tonalitat blavosa com són la clorita i la feugita a més, en aquesta mena de capes també s’hi poden trobar, en altres zones properes, mineralitzacions d’urani, coure i vanadi.

Des d’aquí i fins al Collet Roig van aflorant paquets de conglomerats, corresponents a canals fluvials, amb abundància de còdols carbonàtics procedents de l’erosió de paleosols rics en “caliche”: acumulacions de carbonat càlcic al voltant de les arrels de les plantes el qual precipita per la transpiració d’aquestes.

Arribats al Collet Roig no calen explicacions sobre la toponímia: tot ell està excavat a les argiles vermelles de finals del Permià: són els darrers sediments del Paleozoic en aquesta zona. Des d’aquí ja es gaudeix d’una bona vista de les parets del Cadí a les quals ens hi anem acostant poc a poc.

A partir del Collet Roig el camí s’endinsa al bosc i els afloraments es fan més escassos perquè es troben coberts per l’espessa vegetació, però poc abans d’arribar a Prat de Cadí ja apareixen els conglomerats de la base del Triàsic (Mesozoic) amb els quals s’inicia el cicle alpí. Aquests conglomerats formen part de l’anomenada fàcies Buntsandstein i es distingeixen dels anteriors perquè tots els seus còdols són de quars. D’aquesta fàcies Buntsandstein ja en parlarem… en una altra ocasió.

Just abans d’entrar al Prat de Cadí, el camí desemboca a una pista que haurem d’agafar a mà dreta tot planejant. Caldrà recordar aquest punt a la tornada, que farem pel mateix camí, per tal de no baixar per la pista la qual es dirigeix al Coll de Llobateres.

Per acabar val a dir que l’arribada a Prat de Cadí és un regal per la vista ja que, sortint del bosc, ens trobem de cop i volta davant les muralles d’aquell castell de titans del qual el poeta Verdaguer ens parlava…

Nota:  Distància total: 3,5 Km (aprox.) / Desnivell: 352 metres.