En el capítol anterior vam fer un circuit, bàsicament en cotxe, al voltant del diapir d’Estopanyà, i ara farem un altre circuit al voltant de la Serra de Corrodella amb el qual donarem per finalitzats aquests itineraris d’observació dels materials i estructures que afloren a l’extrem més occidental del mantell de les Serres Marginals.
Val la pena,
però, començar aquest itinerari al poble de Baells, a tocar de la N-230, on hi
destaca un gran palau fortificat que ocupa el centre de la població. Es tracta
d’un edifici, d’estil aragonès, construït el s.XVI sobre un antic castell. Des
de Baells, continuarem per la mateixa carretera en direcció a Benavarri on
prendrem la N-123 tot seguint el riu Éssera aigües avall fins la seva
confluència amb el riu Cinca. Aquí ens desviarem per la carretera A-133 fins a
Sanui i Peralta de la Sal, tot fent un parell d’incursions al vessant sud de la
serra de Corrodella i, finalment, passarem per Gabassa i desembocarem de nou a
la N-230 a l’alçada de Purroi.
Així deixem
Baells i anem en direcció nord tot superant el port de Saganta. A ponent tenim l’alterosa
ermita de Sant Quílis, bastida ja sobre un contrafort de la Serra de Corrodella
on afloren les calcàries del Cretaci superior i, a llevant, tenim el diapir d’Estopanyà.
Un cop hem creuat un petit congost, entrem en terrenys del Terciari (Eocè
superior-Oligocè) de la gran conca paleògena que va “viatjar” a coll i be del
mantell del Montsec. Aquests materials detrítics formen el vessant rogenc sobre
el qual està l’enlairat poble de Purroi.
Així arribem
a les envistes de Benavarri, cap i casal de l’antic Comtat de la Ribagorça, que
ocupa el vessant sud d’un turó rocós, al cim del qual s’hi asseu una església
gòtica i el castell dels Comtes de la Ribagorça, d’origen musulmà però
modificat als s.X-XI per convertir-se en la residència dels comtes. Avui dia,
pel seu paper destacat en les guerres carlines, té més aspecte d’un fort del
s.XIX que d’un palau. Pels voltants de Benavarri afloren unes calcàries del
Cretaci superior, corresponents a l’extrem occidental del mantell del Montsec.
Ara prenem la
carretera N-123, en direcció a Graus, per la qual rodejarem el vessant nord de la
serra de la Corrodella, formada per una sèrie de sinclinals i d’escates
encavalcants, promogudes pels materials plàstics de la fàcies Keuper, on es va
repetint la sèrie: Cretaci superior, fàcies garumniana i calcàries d’alveolines
de l’Eocè inferior, i tot això recobert pels materials discordants de l’Eocè
superior i Oligocè.
Arribant
pantà de Barasona, que reté les aigües del riu Éssera, entrem a l’espectacular
congost d’Olvena, obert en les calcàries de l’Eocè inferior les quals conformen
un sinclinal de flancs molt verticals que fan les delícies dels escaladors més
experts.
Es poden observar
totes aquestes meravelles des del mirador de l’ermita del Santo Cristo d’Olvena
i, per això, cal prendre la carretera que, a mà dreta, s’enfila cap a aquest al
poble, als afores del qual es troba aquest mirador penjat sobre la vall de
l’Éssera. Des d’aquí també podem observar la vall del riu Cinca i la presa del
pantà de El Grado, al voltant del qual apareixen, escampats, els afloraments
més occidentals del mantell de les Serres Marginals. També apareix un retall
pels voltants de Naval on es troben les abandonades Salinas d’Oz, al nord d’Oz
de Barbastro, relacionades amb la fàcies Keuper.
Retornem a la
carretera principal per continuar la nostra particular volta a la serra de la
Corrodella. A l’alçada de l’aiguabarreig de l’Éssera i el Cinca, prenem la
carretera A-133 i, tot seguit, fem una parada al petit poble d’Estada, enganxat
a una muralla vertical de calcàries del Triàsic ja que pels voltants afloren
els materials de la fàcies Keuper. Als afores del poble està l’ermita de San
Valero, amb bones vistes sobre la vall del riu Cinca. així com també de la llunyana
serra de la Corrodella. Des d’aquí ens acomiadem de l’extrem occidental del
mantell de les Serres Marginals.
Continuem per
aquesta carretera en direcció a Binéfar tot passant per Fonts i Sanui. En
aquesta darrera població deixem per un moment la carretera principal per
enfilar-nos al bonic poble d’Alins, antigament conegut com Alins de Llitera,
arraulit al voltant d’una penya rocosa de calcàries del Cretaci superior sobre
les quals es troben restes de muralles del seu castell d’origen musulmà, el
qual protegia el proper castell de Calassanç. D’aquest poble destaca la seva
església parroquial, dedicada a Sant Joan Baptista (s.XII), i un antic palau
del s.XVI.
Retornem a
Sanui per continuar en direcció a Peralta de la Sal. Abans d’arribar-hi, però,
ens desviem altre cop cap a la falda sud de la serra de la Corrodella per
visitar Calassanç. És el nucli més antic de la Llitera i que té una parla local
pròpia que està entre el català de la Ribagorça i l’aragonès. Així utilitzen
molt la lletra “ll” enmig d’una paraula, com per exemple pllaça o pllorá, i
això ho podem veure en tot de petits poemes escrits pels seus habitants
escampats arreu del poble.
Aquest poble,
com Alins, també està adossat a una penya rocosa del Cretaci superior sobre la
qual també es troben les restes del seu antic castell d’època musulmana i
l’ermita de Sant Bartomeu dels segles XII-XIII, recentment restaurada. Aquesta
penya és un bon mirador de la serra de la Corrodella on hi destaca el seu punt
culminant: el Buñero de 1109 m d’alçada. També, cap al sud, es pot veure el
Castell de la Mora, entre Peralta i Baells.
Cap al nord
tenim una depressió arrodonida on afloren, en forma de petit diapir, els
materials de la fàcies Keuper i on encara es poden distingir les basses
d’evaporació de les antigues salines de Calassanç, alimentades amb aigua
procedent del rentat de les evaporites d’aquesta fàcies i que van funcionar
fins l’any 1736 quan, per reial decret, es va prohibir l’extracció de sal.
També, sota nostre, tenim un profund barranc conegut com l’Estretet de Sorribas
on hi havia hagut un parell de molins i una mini central elèctrica.
Des del
capdamunt del penya-segat veiem la sortida de l’Estretet i el poble de
Calassanç arraulit al vessant sud de la serra i on hi destaca la seva gran església
parroquial dedicada a Sant Cebrià (s.XVI), la qual encara conserva elements de
l’antic temple romànic.
En acabat,
tornem a la carretera principal per visitar Peralta de la Sal, lloc de
naixement de Sant Josep de Calassanç, sacerdot i pedagog fundador de les
Escoles Pies on, al 1799, s’hi va construir un santuari a tocar de la seva
església parroquial d’època barroca però amb decoracions d’estil mudèjar.
També anem a
donar un cop d’ull a les antigues salines que donen nom a la població i que van
funcionar fins al s.XVIII, encara que al 1953 hi va haver un intent de
restaurar l’explotació comercial. Actualment, però, estan en desús. Ens trobem sobre
el llit del riu de la Sosa i damunt els gresos, argiles i evaporites de l’Eocè
superior-Oligocè (Cenozoic) de la Conca de l’Ebre deformats per l’empenta del
mantell. Més al sud tenim la continuació de l’anticlinal de Barbastre-Balaguer
que ja vam veure al seu dia.
Encara que
els materials cenozoics contenen evaporites, les antigues salines de Peralta
s’alimentaven de l’aigua salada que extreien d’un pou força profund i, per
això, es pot pensar que les sals procedeixen, com a Calassanç, del rentat de
les evaporites de la fàcies Keuper, la qual aflora a la base de l’encavalcament
sud-pirinenc i que veurem a la propera, i darrera, parada que farem.
Deixem
Peralta i continuem per la mateixa carretera en direcció nord fins al petit
poble de Gabassa, entaforat dins un vistós engorjat, obert pel riu de la Sosa,
i que es pot recórrer per un camí ben marcat. A l’entrada del poble afloren els
guixos i les ofites de la fàcies Keuper i, a continuació, tenim les calcàries
del Cretaci superior, en posició vertical, que formen la part més espectacular
de la gorja.
Darrera la
barra de calcàries, la vall s’amplia una mica tot oferint bells i tranquils
racons de vegetació exuberant. Finalment, el camí ens porta fins al salt
d’aigua conegut com Cascada de Santa Ana
per on s’escola l’aigua formant un vistós capelló de pedra tosca.
Estem a punt
de tancar el cercle al voltant de la serra de la Corrodella, cosa que passa
quan desemboquem de nou a la carretera N-230, i de donar per finalitzats aquest
parell d’itineraris que ens han portat a donar un cop d’ull a l’extrem més
occidental del mantell de les Serres Marginals per terres aragoneses. De totes
maneres, no abandonem encara del tot aquest mantell ja que, en propers
itineraris, anirem a veure els fragments que d’ell es troben entre Artesa i
Oliana “atrapats” per la falla del Segre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada