Isabel Benet: Les Serres Marginals

En el darrer dels capítols dedicats a la Vall d’Àger, des de la Baronia de Sant Oïsme ens acomiadàvem amb la mirada posada al sud, allà cap a on s’estén el mantell de les Serres Marginals i en direcció al Mont-roig, la seva muntanya més emblemàtica.

Vistes al sud des de la Baronia de Sant Oïsme

Les serres dites Marginals són un conjunt de relleus, de vegades molt abruptes, d’orientació E-W i situats al sud de la serra del Montsec. Aquests relleus arriben fins a tocar de la Depressió de l’Ebre on desapareixen de manera sobtada. Als seus peus es troben poblacions com Artesa de Segre, Balaguer, Castelló de Farfanya, Algerri, Alfarràs, Tamarit de Llitera... tots ells amb els seus castells que vigilaven el territori i d’on surten diverses carreteres que travessen aquestes serres.

El mantell de les Serres Marginals, juntament amb els mantells del Montsec i de Bóixols, formen el cos de l’anomenada Unitat Sud-pirinenca Central, una mena de “llengua” amb estructures vergents cap al sud i constituïdes únicament per la cobertora mesozoica deformada, on hi predominen els materials carbonàtics. Aquesta unitat es perllonga cap a l’est en els mantells del Pedraforca i Empordà i cap a l’oest en els mantells de Cotiella, Peña Montañesa i Gavarnia. És el que, geogràficament, es coneix com a Prepirineus.

El mantell de les Serres Marginals és el més meridional d’aquests mantells i està constituït per un gran nombre de petites làmines imbricades que formen la part més externa de les unitats al·lòctones del Pirineu. Aquí els materials estan extraordinàriament plegats degut al fet que les sèries són molt poc potents i es troben just darrera de l’encavalcament frontal sud-pirinenc, allà on el Pirineu va “frenar”. Però anem a pams...

Primer explicarem que els materials que es dipositen a la plataforma continental adopten la forma d’un tascó perquè el gruix dels sediments augmenta amb la fondària. També s’observa que els materials propers a la costa són de caràcter més detrític (ambient continental) que els que es dipositen a mar obert (ambient marí). Els materials del talús són molt inestables i sovint rodolen cap al fons del mar en forma de corrents de terbolesa que, quan es dipositen, donen lloc a les turbidites.... però això ja ho veurem més endavant.

Al CosmoCaixa de Barcelona hi ha una experiència força interessant, dita La màquina de plecs, mitjançant la qual es demostra que, amb un mateix esforç, les capes més primes es pleguen amb longituds d’ona més curtes (o sigui, que es pleguen més) que les capes més gruixudes...

I això és exactament el que s’observa al mantell de les serres Marginals, que com més ens acostem al sud (cap al continent) les capes són més primes i estan absolutament “rebregades”. Ara anem a veure els materials que constitueixen aquest mantell.

Els materials més antics que apareixen són les lutites, evaporites, calcàries i ofites de la fàcies Keuper (Triàsic superior), els responsables del moviment del mantell i de les seves làmines encavalcants. Després ve el Juràssic, que té un gruix considerable sota la serra del Mont-roig i està format per evaporites, margocalcàries i calcàries del Lias, dolomies negres del Dogger i, en alguns punts, apareixen les calcàries laminades del Malm. Però com més al marge anem, aquests materials comencen a faltar; així a la serra dels Arquells manca tot el Juràssic i el Cretaci superior té un caràcter força continental. Molts materials es formaven al mateix temps que es plegaven (sincrònics) per això a les serres Marginals es poden veure molts plecs i discordances de tota mena.

El Cretaci inferior no apareix per cap lloc (llacuna estratigràfica) i el Cretaci superior és discordant damunt els materials inferiors. La fàcies garumniana la formen les clàssiques argiles, gresos i calcàries lacustres. Al Garumnià de finals del Cretaci s’hi poden trobar restes de dinosaures. L’Eocè inferior està representat per les calcàries amb alveolines de l’Ilerdià. L’Eocè superior i l’Oligocè són conglomerats i evaporites disposats discordantment. Tota aquesta sèrie registra, un cop més, les oscil·lacions de la conca, amb continues regressions i transgressions del mar.

Al llarg dels anys, en aquest blog hem anat observant diversos aspectes d’aquest mantell. Així des de l’encimbellada ermita de la Pertusa (punt 1 del mapa), a l’entrada del congost de Mont-rebei, ja vam veure la seva vora nord complicadament arrugada per l’empenta del mantell del Montsec.

Esperó rocós de Montfalcó des de la Pertusa

També des del capdamunt de la Serra de Millà (punt 2 del mapa) hem vist el fabulós anticlinal de les Conclues, on ja s’observa l’absència del Cretaci inferior pròpia d’aquest mantell. En relació amb aquest anticlinal estan també les espectaculars muralles naturals del poble de Finestres (punt 3 del mapa) formades pels materials del Cretaci superior, Paleocè i de l’Eocè inferior molt verticalitzades per trobar-se al flanc sud d’aquest anticlinal asimètric. Aquest és un dels molts indrets que visitarem properament.

Anticlinal de les Conclues des de la serra de Millà

Les muralles naturals de Finestres

També hem vist amb profusió el sinclinal d’Àger (punt 4 del mapa) i el seu rebliment de materials detrítics de caràcter fluvio-deltaics de l’Eocè inferior i mitjà. La Vall d’Àger va ser una conca que es desplaçava cap al sud, damunt del mantell de les Serres Marginals (conca a coll-i-be), al mateix temps que era encavalcada pel mantell del Montsec.

Vista del sinclinal d’Àger des de l’Ametlla de Montsec

A la visita a l’ermita del Remei i castell d’Oroners, sota la Serra Palomera (punt 5 del mapa), vam poder veure com les famoses calcàries d’alveolines (Formació Àger), dipositades durant la gran transgressió ilerdiana de l’Eocè inferior, formaven espectaculars barres litorals amb laminacions encreuades a gran escala.

Grans barres mareals sota la Serra Palomera

També vam veure les ruïnes del petit poble de Montclús, (punt 6 del mapa), destruït per una gran esllavissada causada per un fort terratrèmol, ocorregut a finals del s.XIV, el qual va fer que les calcàries lacustres de la fàcies garumniana llisquessin pel vessant enduent-se totes les construccions que tenien damunt, excepte la petita ermita romànica de Sant Urbà que fou l’únic edifici que va quedar dempeus. A l’altra banda del riu Noguera Pallaresa, i a tocar de la carretera C-13 (o del Doll), estan els jaciments de la Maçana (punt 7 del mapa) on es van poder veure petjades de sauròpodes del Cretaci superior damunt aquestes calcàries lacustres de la fàcies garumniana.

Ermita de Sant Urbà de Montclús

Jaciment del Doll

Al seu dia també vam visitar les salines de Vilanova de la Sal (punt 8 del mapa), allà on s’explota un pou d’aigua salada procedent del rentat de les argiles amb evaporites (guixos i sals) de la fàcies Keuper del Triàsic superior el quals, en aquest sector, afloren en forma de diapir anomenat Diapir de les Avellanes. Així mateix també vam poder veure les roques dites ofites, associades a aquesta fàcies i que testimonien l’obertura de l’oceà Atlàntic.

Basses d’evaporació a Vilanova de la Sal

A l’oest de Vilanova de la Sal tenim un gran plec sinclinal, al nucli del qual es troba la població d’Os de Balaguer (punt 9 del mapa). Aquí, sobre un turó que domina el poble i la vall del Farfanya, hi ha un castell d’origen sarraí on, un cop l’any, s’hi celebra una famosa trobada de campaners. També es veu la balma coneguda com Cova dels Vilars, amb pintures rupestres suposadament de l’edat del bronze (1800-650 aC). Als afores es pot veure com els materials de la fàcies Keuper, del diapir de les Avellanes, encavalquen les argiles i gresos de l’Eocè superior... però aquest també serà un dels indrets que visitarem properament.

Sinclinal d’Os de Balaguer

Vistes a la Cova dels Vilars

Aflorament als afores d’Os de Balaguer

Cap a l’est tenim l’aiguabarreig dels rius Segre i Noguera Pallaresa (punt 10 del mapa) on es troba l’espectacular entrada al congost del Mu, una estreta gorja amb les aigües del Segre retingudes pel pantà d’ Alòs. Aquí, els materials del Mesozoic afloren en complicades estructures sinclinals a les serres Carbonera, del Poll, Boada i Arquells, que bé es mereixeran una visita. Des d’aquesta zona ja tenim una visió lateral de la perla de les serres Marginals: el Mont-roig.

Entrada al Congost del Mu

Vistes a l’oest des del serrat del Poll

Així, seguint el riu Segre aigües avall, arribem a Camarasa (punt 12 del mapa), petit poble on s’ha ubicat un dels punts d’informació de l’actual geoparc Orígens i des d’ on tenim una impressionant vista del turó de Sant Salvador, amb les seves complexes estructures tectòniques provocades pel fet de ser encavalcat per tota la massa del Mont-roig i per trobar-nos ja al marge sud del mantell de les Serres Marginals.

Camarasa...

...i les complexes estructures del turó de Sant Salvador

A partir d’aquí, el riu Segre fa una doble corba i s’endinsa entre els turons de Sant Salvador (al nord) i el Monteró (al sud), retingut pel petit embassament de Montgai. En aquest sector hi ha una impressionant barreja de materials mesozoics i cenozoics “atropellats” per l’empenta dels mantells que formen el cos de la Unitat Sud-pirinenca Central, i de la qual ja estem sortint. Abans de marxar, però, donem un cop d’ull a la vistosa cinglera sud del Mont-roig, serra i rodalies que visitarem amb profusió... en una altra ocasió.

Vistes des de la cua del pantà de Montgai

Vistes a l’est des del castell de Montgai

Vistes al nord des del Monteró on hi destaca el El Mont-roig...

...i vistes al sud tot abandonant el mantell de les Serres Marginals

Joan Barrull: Visita a l'exposició "Què tenim sota els peus?"

El passat 11 d’abril a les 11h al Museu de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (IPC), de Sabadell es va inaugurar l’exposició “Què tenim sota els peus? 550 milions d’anys d’evolució a Ponent i el Pirineu”. Aquesta exposició està organitzada per la Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran, el departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Lleida, a més comptava amb el suport de Orígens Geoparc al Pirineus Catalans.

Cartell de presentació de l’exposició

A l’acte hi va estar convidat el Museu Geològic del Seminari de Barcelona, i va anar-hi en representació el nostre responsable de la col·lecció de mamífers, en Joan Barrull. L’acte va començar amb la presentació de l’exposició a càrrec de David M. Alba, director de l’IPC. Seguidament es va cedir la paraula a Carles de la Rosa, regidor de Cultura de l’Ajuntament de Sabadell, que va explicar l’esforç que han fet en aquesta legislatura per la cultura,  i a Clara López, responsable del Servei d’Atenció de la Xarxa de Museus de Lleida i Aran, que al seu torn va comentar el treball que representa donar continuïtat i visibilitat als museus fora de la seves comarques. Finalment, es va donar la paraula a Àngel Galobart, que dirigeix el departament de recerca del Mesozoic de l’ICP i és director del Museu de la Conca de Dellà, que va fer una amena síntesi del que es podia veure en l’exposició. En els seu parlament es va agrair diversos cops la col·laboració del Museu Geològic del Seminari de Barcelona en la cessió de peces per l’exposició.

D’esquerra a dreta, Clara López, Carles de la Rosa, 

David Alba i Àngel Galobart, en el moment dels parlaments inicials

Àngel Galobart, durant l’explicació del continguts de l’exposició

L’exposició consta d’una sèrie de plafons explicatius, peces exposades originals i rèpliques. Els plafons són clars, senzills i molt didàctics, que arriben fàcilment a la gent, encara que aquesta no sigui experta en la matèria. Les fantàstiques il·lustracions de Mauricio Antón i Oscar Sanisidro, que acompanyen els continguts, són un complement essencial.

Part del plafó del Paleozoic

Les peces exposades, estan en vitrines que prement un boto es poden il·luminar, a més de portar el nom científic, el període al que pertany, el lloc de la troballa i el número de registre de la institució científica que l’ha cedit. Tot plegat amb molta cura i gust. Les rèpliques, a mida natural, les han fet els tècnic de l’empresa ICRA Art, i et transporten a temps llunyans. El grau de detall és senzillament espectacular. Són tan realistes que sembla que hagin de fugir en qualsevol moment.

Vitrina expositiva del Paleozoic

Icnofòssils del Permotriàsic

Vitrina expositiva del Juràssic

Part del plafó del Permotriàsic

Representació en vida d’un ictiosaure

Representació en vida de l’au Noguerornis gonzalezi

Plafó del Cretaci

Crani d’Elomeryx cluai. Peça cedida pel MGSB

Representació en vida, a mida natural, d’Elomeryx cluai

Mamífers i plantes del Miocè. Amb el nº 4, hi ha la rèplica 

de la important mandíbula del Hispanopithecus crusafonti (antic Dryopithecus laietanus). L’original ja es troba a les vitrines del MGSB

Reconstrucció a mida natural d’un cocodril Diplocynidon muelleri

Reconstrucció del Dimetrodon del Permià inferior

Des del MGSB us recomanem que aneu a veure-la, doncs hi estarà per un temps limitat. També podeu aprofitar per veure l’oferta museística i expositiva permanent del ICP, que també és molt i molt interessant.

L’autor, al costat de la reconstrucció d’Elomeryx cluai. 

A aquesta espècie li professa una especial estimació perquè 

va ser la primera en classificar a l’entrar com a col·laborador en el MGSB

Només comentar que el que escriu aquesta crònica, el mateix que va anar en representació del MGSB, es va trobar com a casa, ja que tots els membres de l’ICP van ser molt amables i en van tenir cura en tot moment.

 

Joan Barrull

Conservador de Mamífers

Museu Geològic del Seminari de Barcelona

Mn. Francesc Nicolau: Alerta amb la covid persistent!

Ara ens trobem, socialment parlant, que considerem la pandèmia de la covid-19 ben superada i ja no prenem cap prevenció perquè tot ha passat. Tenim raó de fer-ho així? Potser no...

Un llarg article d’una periodista nord-americana explica que hem de comptar amb l’ anomenada “covid persistent” que, certament, és un fet comprovat, i com que el que diu aquesta periodista es basa en multitud d’ entrevistes que ha pogut fer, crec que podem fer-li cas.

La seva investigació es remunta al 2020. En aquell moment ja es va notar, i ella ho va comprovar, que hi havia hagut qui no feia com la majoria dels que s’havien contagiat del virus i que es curaven gràcies a la medicació, sinó que al cap de sis setmanes encara tenien febre i malestar. Per què era així? Ella ho consultà amb uns metges, els quals simplement li digueren que era una cosa poc usual. 

Però va continuar investigat i va comprovar que no era pas “poc usual” sinó que, fins i tot, ja hi havia pacients afectats que havien aconseguit que formessin uns grups de suport a “pacients del la covid persistent” per poder ser més atesos. Això era el maig del 2020. I què ha passat amb aquests pacients? Doncs que han estat víctimes durant mesos, i anys, de símptomes debilitants, com ara fatiga extrema, deteriorament cognitiu, dolor toràcic, dificultat respiratòria i molt malestar després d’un esforç. A hores d’ara encara hi ha pacients amb aquests símptomes.

L’ autora de l’article diu que: «La llarga crisi de la covid està lluny de resoldre’s. Els pacients persistents necessiten alguna cosa més que la confirmació del seu dolor; necessiten una recerca ben finançada i gestionada, el suport de la societat, uns llocs de treball adaptats i atencions» Cosa que també creiem nosaltres.