Mn. Francesc Nicolau: L'origen de la Lluna

És cosa ben sabuda que la Terra presenta clarament, des del punt de vista científic, una edat que ronda els 4.600 milions d’anys i que la Lluna té gairebé la mateixa edat, potser només uns 200 milions d’anys menys, dins de l’univers que fa uns 13.800 milions d’anys que existeix. Ara bé, la Lluna, com a satèl·lit, és un cas fora de sèrie perquè és molt gran, té una massa que fa 1,7% de la Terra, mentre els satèl·lits més massius de Saturn i Júpiter la tenen de només 0,2% i 0,008% de la massa dels respectius planetes. A més, la Terra és l’únic planeta dels quatre menors (els altres tres són Mercuri, Venus i Mart) dotat amb el privilegi de tenir satèl·lit, perquè els dos petits que té Mart no són originàriament sinó asteroides capturats. Per què aquest privilegi de la Terra?

enciclopedia.cat

Ja fa anys que la solució es posà en un cataclisme que hagués fet desprendre de la Terra una porció d’ella que acabaria sent la Lluna, i qui ho va raonar amb més extensió fou el geòleg canadenc Reginald A. Daly l’any 1946, que explicà com la Lluna seria el resultat d’una col·lisió gegantina entre una jove Terra i un cos de gran volum.

Reginald Aldworth Daly (1871-1957)

Wiquipedia

Tenia raó Daly? La resposta que avui dia es dona és que sembla que sí. Gràcies a l’estudi cada vegada més detallat de la composició del terreny de la Lluna, i a les poderoses simulacions fetes per ordinador, s’han anat encaixant les peces d’aquest sorprenent relat amb el convenciment que aquest és el millor model que tenim per explicar l’origen de la Lluna fa uns 4.400 milions d’anys.

Viquipèdia

Què va passar? Doncs que una Terra acabada de formar, i encara poc ferma, va xocar amb un astre gran com el planeta Mart, anomenat Teia, i el xoc va enviar quantitats enormes de material a l’espai que després es va anar agregant per constituir la Lluna. El satèl·lit acabat de néixer es va anar allunyant tot giravoltant la Terra per atracció gravitatòria i aquest allunyament encara dura ja que la Lluna s’aparta de la Terra uns 3,8 cm cada any segons càlculs molt acurats dels astrònoms.

Nosaltres només hi afegirem que sense la Lluna no hi hauria les marees que beneficien tant la vida marina com la terrestre, i que en l’existència del nostre satèl·lit hi veiem, una vegada més, la Providència divina.

Amics del Museu: Visita a l'exposició Paisatges Geològics de Catalunya (2a edició)

Queden pocs dies, fins al 5 d’aquest desembre, per gaudir d’aquesta magnífica mostra de fotografies que Jordi Lluís Pi ha fet d’alguns paisatges amb un interès geològic de primer ordre. Es tracta de 50 fotografies de gran format d’indrets molt variats que van des del Pirineu al Baix Ebre, passant pel Berguedà, la Noguera, el Priorat, el Segrià etc, i que ocupen la sala Jaume Miranda i Canals de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.

Plafó de localització de les fotografies

Cada fotografia està datada i acompanyada d’un text del geòleg Isaac Camps, qui va rebre el prestigiós Premi Carmina Virgili l’any 2023. L’escrit ens ajuda a situar-nos en el context geològic en un llenguatge planer i molt didàctic tal i com l’Isaac ens té acostumats. També s’expliquen algunes curiositats interessants com que el concepte internacionalment acceptat de discordança progressiva va ser definit pel geòleg Oriol Riba i Arderiu al Tossal de la Creu del Codó del Solsonès.

L’entrada a l’exposició és lliure i gratuïta i es pot visitar de dilluns a divendres de 9 a 18h.

Isabel Benet, Les Serres Marginals (IV): Camarasa

En el capítol anterior vam donar un cop d’ull al gran sinclinal d’Os de Balaguer, una de les estructures tectòniques més rellevants del mantell de les Serres Marginals i on, en el seu nucli, afloraven els materials més moderns d’aquest mantell (fàcies garumniana, Eocè i Oligocè). Fins ara hem anat veient, de nord a sud, una successió, més o menys ordenada, de plecs d’escala quilomètrica: el plec en genoll del Montsec d’Ares (un anticlinal molt tombat), el sinclinal d’Àger, l’anticlinal de les Conclues i el sinclinal d’Os de Balaguer.

Camarasa amb el Mont-roig darrera

Al sud del sinclinal d’Os de Balaguer tenim la Serra de Mont-roig, la perla del mantell de les Serres Marginals, però abans d’entrar-hi de ple anirem a l’extrem més oriental del citat mantell per observar una sèrie de relleus, a voltes molt escarpats, on afloren el Triàsic (en fàcies Keuper), un Juràssic força complet, i un Cretaci superior de caràcter molt continental i de potència força reduïda, cosa que en condiciona la tectònica que comença a complicar-se de debò. També afloren l’Eocè i l’Oligocè.

Plafó del geoparc Orígens a Camarasa

Aquests relleus, paral·lels entre ells i de direcció NE-SW, es troben entre les poblacions de Camarasa i Artesa de Segre, sobre els contraforts meridionals de Sant Mamet on el riu Segre hi excava un profund i espectacular congost dit Estret del Mu. Per això establirem el poble de Camarasa com a punt de sortida d’una sèrie d’itineraris per a l’observació d’aquesta part del mantell de les Serres Marginals.

El poble de Camarasa es troba al nord de Balaguer, a la riba esquerra del riu Segre, i s’hi arriba per la carretera C-13 en direcció a Tremp. A l’entrada, un plafó ens dona la benvinguda al geoparc mundial Orígens i ens assabenta de tot el que hi podem veure per aquests topants. El nucli antic del poble està arraulit al voltant d’un turonet, al capdamunt del qual hi ha les restes del seu castell d’origen sarraí. Sobre el vessant sud d’aquest turó es conserva el que en queda de l’església de Sant Miquel, d’estil entre romànic i gòtic. Alguns dels seus valuosos capitells van ser espoliats i ara es troben al MNAC.

Església de Sant Miquel

Esquema geològic dels voltants de Camarasa

Per tenir una visió general d’aquesta complicada zona, des de Camarasa es pot pujar en cotxe, per una pista de terra, a l’ermita de Sant Jordi situada sobre el cingle de la Serra Carbonera que domina la vall del Segre i el Pla d’Urgell. Al llarg de la pujada a aquesta ermita ja poden observar els guixos vermellosos del Keuper (Triàsic), responsables del moviment del mantell, i també un potent paquet de guixos grisos i blancs, de gra molt fi, del Lias (Juràssic inf.) on el barranc del Canudell hi excava el seu curs.

El barranc del Canudell encaixat entre guixos del Lias

Aspecte alabastrí d’aquestes evaporites

La Muntanya de Sant Salvador

A l’altra banda del Segre tenim la Muntanya de Sant Salvador amb els seus complicats plegaments, els quals seran l’objecte d’una altra visita. Per damunt d’aquestes evaporites tenim unes curioses roques dites carnioles que són calcaries i dolomies barrejades amb evaporites (guixos i sals) les quals, en dissoldre’s, li donen un aspecte foradat com d’esponja. També hi ha unes dolomies gris fosc amb laminacions de tipus algal.

Carniola

Dolomies laminades de tipus algal

Els darrers materials del Lias en aquesta zona són unes calcàries argiloses de color ocre amb abundant fauna de pectínids, belemnits, i braquiòpodes terebratúlids dels gèneres Lobothyris i Telothyris del Toarcià. Per damunt ja tenim les típiques dolomies negres del Dogger (Juràssic mitjà).

Belemnit i restes de pectínids

Terebratúlid del gènere Lobothyris

Per aquesta zona podem observar la gran llacuna estratigràfica que hi ha entre el Juràssic mitjà (Dogger) i el Cretaci superior (Santonià), la qual s’escenifica a través d’una superfície d’erosió ferruginitzada dins la qual poden trobar-se bauxites. Per damunt d’aquesta superfície trobem un paquet de sorres blanquinoses (gresos arcòsics) que preconitzen la transgressió marina del Campanià.

Crosta ferruginosa

Gresos del Santonià

Rudistes del Campanià

Les calcàries vermelloses del Campanià són les que formen la cinglera de la Serra Carbonera sobre la qual està l’ermita nova de Sant Jordi, amb un gran balcó orientat al sud, cap a la plana de Lleida, on hi destaca el poble de Cubells sobre el seu turó. També tenim vistes del riu Segre el qual, després de passar per Camarasa, fa un gran revolt i s’endinsa entre les muntanyes de Sant Llorenç de Montgai.

Ermita-refugi de Sant Jordi

Vistes a ponent des del balcó

Vistes al sud

Des de l’ermita podem seguir per una pista, en pitjors condicions, que va en direcció nord tot travessant un camp de conreu en forma de mitja lluna que s’obre entre dues carenes paral·leles. Enmig d’aquesta gran esplanada es troben les restes de l’antiga ermita de Sant Jordi. Més enllà es troba també l’entrada del Forat Bufador, un dels molts avencs que hi ha per aquesta zona.

Ruïnes de l’ermita vella de Sant Jordi

Plafó molt malmès a tocar del Forat Bufador

El mateix plafó l’any 2012

Un xic més enllà del Forat Bufador podem anar en direcció ponent fins un mirador sobre l’aiguabarreig del Segre amb el Noguera Pallaresa des d’on podem veure el vessant est del Mont-roig, amb la seva base formada per les dolomies negres del Juràssic i el seu cingle vermellós format per les calcarenites del Cretaci superior. Entre els dos paquets hi ha la llacuna estratigràfica en forma de discordança angular molt vistosa. Pels voltants d’aquest mirador també hi ha moltes trinxeres del Front del Segre des d’on, l’any 1938, es controlava la presa i la central elèctrica de Camarasa durant la Guerra Civil.

Vessant est del Mont-roig des de la Serra Carbonera

Trinxera del Front del Segre

I fins aquí ha estat aquesta petita introducció al sector més oriental del mantell de les Serres Marginals. En el proper capítol farem un recorregut en cotxe des de Camarasa fins a Artesa de Segre, passant per Alòs de Balaguer i el seu castell, per a observar la complicada estructura d’aquest mantell, la qual es tradueix en superbs paisatges.

Francesc Carrasco: El col·leccionisme de fòssils entre els neandertals

En descobrir que treballs d’investigadors del MGSB (Abad et al., 2021 i Calzada & Carrasco, 2019) eren citats en un estudi recent que connecta la Paleoantropologia amb la Paleontologia (Navazo et al., 2024), em vaig sentir motivat a aprofundir en aquest estudi. Em va sorprendre enormement el descobriment que els neandertals practicaven el col·leccionisme de fòssils, un comportament que, en principi, podria semblar exclusiu dels humans moderns. A continuació, en resumeixo breument els aspectes més rellevants d’aquesta investigació.

El Musterià és una cultura del Paleolític Mitjà associada principalment als neandertals, que abasta aproximadament entre 300.000 i 30.000 anys abans del present a Europa i l’oest d’Àsia. Es caracteritza per eines de pedra avançades. com a puntes lítiques i raspadors, elaborades mitjançant tècniques especials de talla que permetien extreure esberles de manera controlada. El Musterià revela una alta adaptació a l’entorn i és fonamental en l’estudi de les capacitats cognitives i culturals neandertals.

Exemplar juvenil de Granocardium productum del Campanià. 

Extret de Calzada et Carrasco (2019)

El segment representa 1 cm

Col·leccionar és una forma d’oci i, fins i tot, una passió que implica recopilar, conservar i exhibir objectes. El seu origen sol atribuir-se al rei assiri Asurbanipal (segle VII aC, Mesopotàmia) i la seva col·lecció de llibres en forma de tauletes d’argila. No obstant això, hi ha proves de col·leccionisme molt anteriors: els neandertals també recollien objectes sense valor utilitari, com pedres i fòssils, de formes i colors interessants.

En el nivell N4 de la Cova de Prado Vargas (nord de la província de Burgos), es van trobar 15 fòssils marins del Cretaci Superior, recollits per neandertals. Aquests fòssils no presenten senyals d’ús com a eines, la qual cosa suggereix que van ser recollits per interès. Això indica que els neandertals practicaven el col·leccionisme i posseïen habilitats de pensament abstracte abans de l’arribada dels humans moderns. No hem d'oblidar la presència de nens a la cova, ja que l’instint col·leccionista característic dels nens podria haver jugat un paper rellevant en la interpretació d’aquesta troballa.

Bibliografia citada

Abad, A. Calzada, S. & Carrasco J.F. 2021. Presencia de Exogyra (Costagyra) olisiponensis en el Cenomaniense de Villaroya. Scripta Musei Geologici Seminarii Barcinonensis (ser. Paleontologica) XXVII 1-5

Calzada, S.; Carrasco, J.F. Sobre dos Bivalvos del Cretácico superior pirenaico. Ballateria. 2019, 15, 51–54.

Navazo Ruiz, M.; Benito-Calvo, A.; Lozano-Francisco, M.C.; Alonso Alcalde, R.; Alonso García, P.; de la Fuente Juez, H.; Santamaría Diez, M.; Cristóbal Cubillo, P. Were Neanderthals the First Collectors? First Evidence Recovered in Level 4 ofthe

Prado Vargas Cave, Cornejo, Burgos and Spain. Quaternary 2024, 7, 49. https://doi.org/10.3390/ quat7040049

Amics del Museu: Visita al Museu del Ter

El Museu del Ter de Manlleu, enmig de la Plana de Vic, és un dels 11 museus que, com el nostre, formen part de la Xarxa de Museus de Ciències Naturals de Catalunya i, aprofitant que allà s’hi feia el darrer plenari d’enguany de la Xarxa, als participants ens van fer una visita guiada pel seu director, en Carles Garcia.

Vistes de Manlleu des del Museu del Ter

Aquest museu està ubicat a la riba esquerra del Ter utilitzant l’edifici d’una antiga fàbrica de fils (Can Sanglas) que es movia amb l’energia hidràulica que li proporcionava el riu. A aquest edifici, d’una sola nau de maons, se li va afegir un cos de formigó per a millorar l’accés a les diferents plantes del museu, el qual també disposa d’un mòdul multisensorial per acostar-lo a persones amb dificultats visuals o mobilitat reduïda.

A les seves dues primeres plantes tenen les exposicions permanents dites La fàbrica de riu i La societat industrial on, amb diversos plafons, audiovisuals i materials històrics, es mostra el procés d’industrialització d’aquesta part de la Catalunya interior tant a nivell mecànic com a nivell social.

També tenim l’oportunitat de veure funcionar la joia del museu: la seva turbina Fontaine, un dels primers motors hidràulics instal·lats al Ter, la qual posava en marxa diverses màquines de filar i empaquetar. L’obertura de les comportes del dipòsit d’aigua impressiona de veritat.

L’obertura de les comportes....

...fa funcionar la turbina Fontaine...

...que posa en marxa diverses màquines de filar

A la planta superior es troba la part “científica” del museu amb l’exposició Els rius Mediterranis, un espai diàfan amb tot de plafons informatius sobre la naturalesa, flora i fauna dels rius mediterranis en general, i el riu Ter en particular. En aquesta planta també s’hi troba el Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis (CERM).

Però en Carles Garcia ens adverteix que ells no són un museu de ciències convencional sinó que són un aula de natura on s’hi fan tallers, visites i sortides per a conèixer l’entorn, per això l’espai disposa d’una biblioteca i d’un complet laboratori amb molt material didàctic i, fins i tot, algunes peixeres!

Anem a observar ocells...

Per a finalitzar aquesta visita, baixem al riu i anem a una passarel·la de ciment per a observar, amb l’ajut d’un ornitòleg de l’equip, algunes aus típiques d’aquest ambient de ribera com són martinets blancs, bernats pescaires, corbs marins, ànecs collverd... i també un blauet que passa rabent per davant els nostres ulls! Ha estat una visita del tot agradable i profitosa.