En l’anterior capítol d’aquesta visió general del mantell de les Serres Marginals,
el més exterior dels mantells superiors, vam visitar el poble de Finestres (i
el seu espectacular entorn) per observar el flanc sud de l’anticlinal de les
Conclues. Ara veurem la seva contrapartida: el gran sinclinal d’Os de Balaguer,
una estructura tan vasta que només es pot “veure” a nivell cartogràfic. Per
això, abans de visitar-lo, farem un breu repàs de les principals característiques
dels plecs.
Os de Balaguer al nucli del seu sinclinal
Si partim
d’una successió estratigràfica cronològicament ordenada, això és, que les capes
inferiors són més antigues que les capes superiors, aquestes poden plegar-se de
manera còncava (sinclinal) o convexa (anticlinal).
Plecs d’escala centimètrica
Si els plecs
són petits, la seva forma es pot veure a simple vista, però si són molt grans
només es poden interpretar damunt d’un mapa després d’haver visitat i
cartografiat molts afloraments.
Plecs d’escala mètrica
Per a fer una
bona interpretació de les dades obtingudes als afloraments, s’ha de tenir en
compte que en els sinclinals els materials més moderns són els que ocupen el
nucli del plec mentre que en els anticlinals són els materials més antics els
que es troben al nucli.
Anticlinal de les Conclues, d’escala quilomètrica,
amb el Juràssic aflorant al seu nucli
El
cabussament (inclinació) de les capes també ens pot donar informació al
respecte, ja que en els sinclinals les capes cabussen cap a l’eix del plec
mentre que en els anticlinals ho fan cap a fora. També, normalment, els
anticlinals solen formar muntanyes o serres, mentre que els sinclinals solen
formar valls, encara que, com es veurà més endavant, això no sempre es
compleix...
Aquestes
estructures tectòniques poden ser molt extenses però no són infinites, així pot
passar que els límits d’un plec quedin coberts per sediments posteriors i no es
pugui veure. Però quan els límits són visibles, aquests es manifesten en unes
estructures semicirculars anomenades tancaments
periclinals. Quan aquests tancaments estan molt propers, el plec té una forma
circular i s’anomenen cubeta tectònica
(sinclinal) o dom (anticlinal).
Ara que ja
sabem algunes coses dels plecs, anem cap a Os de Balaguer, petit poble situat al
nord de Balaguer a la comarca de la Noguera. Per a arribar-hi, cal prendre la
carretera L-904 en direcció a Àger i, poc abans d’arribar al monestir de
Bellpuig de les Avellanes, desviar-se a mà esquerra per una carretera que
finalitza en aquesta població.
Abans d’anar
a Os de Balaguer, però, val la pena acostar-se a visitar aquest monestir que
fou una antiga abadia de l’orde de Sant Agustí i declarat monument
historico-artístic l’any 1931. Encara que el monestir és d’origen romànic, tal
i com ho evidencia el seu claustre, el temple és d’estil gòtic i està escurçat
en no poder completar-se la totalitat del projecte original. Al seu interior hi
havia hagut diversos sepulcres que van ser venuts i avui dia es poden veure al
museu The Cloisters de Nova York. Al
1910 s’hi va instal·lar una comunitat de germans maristes, i a l’actualitat
funciona com a hotel i sala de celebracions. També acull l’arxiu de
l’historiador i col·leccionista Josep M. Gavín. Des d’aquí surt una pista
asfaltada cap a Vilanova de la Sal.
El campanar de Bellpuig des del claustre
Pels voltants
del monestir afloren les argiles, guixos, calcàries i ofites de la fàcies
Keuper que ja vam veure a la visita a les salines de Vilanova.
I és que estem damunt l’anomenat diapir
de les Avellanes, una estructura en forma de dom formada per les pressions
tectòniques que, com si fos un gra, fan aflorar aquests materials tan dúctils.
Per això les calcàries i les ofites, roques més rígides, es troben trencades i irregularment
repartides com si fos un trencadís gaudinià.
Per a
observar els materials de la fàcies Keuper que formen el diapir de les
Avellanes, podem pujar a un turonet rocós, dit el Calvari, situat a ponent del
monestir i coronat per una creu de pedra. En aquest cim es troba l’estació
sísmica de les Avellanes, la qual forma part de la xarxa d’estacions sísmiques de Catalunya. Des d’aquest turó, on afloren les
calcàries que estan damunt les argiles i guixos, es pot veure la serra del
Montsec i la part més oriental del mantell de les Serres Marginals, amb el
Mont-roig com a punt destacat.
Creu del Calvari
Estació sísmica de les Avellanes
Panorama a llevant des del cim
Després
d’aquesta visita tan interessant, tornem a la carretera principal, en direcció
a Balaguer, i prenem la desviació (ara a la dreta) que mena al poble d’Os de
Balaguer al qual arribem pel seu carrer principal on hi ha un parell de molins
d’oli. De lluny ja destaca el seu castell enlairat damunt un turó que domina la
part alta del riu Farfanya.
Castell d’Os de Balaguer
El castell,
d’origen musulmà, està documentat des de l’any 1036 i va ser conquerit l’any
1116. És un dels més importants de l’Alta Noguera i està declarat Bé Cultural
d’Interès Nacional. En el seu interior es troba el Museu de Campanes ja que la vila celebra, cap a finals d’abril, la Trobada Anual de Campaners que enguany
ja ha complert la 37a edició.
Vista de la Cova dels Vilars des del castell
Des del
castell es pot veure l’entrada de la Cova dels Vilars, una petita balma situada
sobre el barranc del Vilars i que fou refugi de pastors. La seva visita és
guiada i s’hi arriba a peu des d’una zona d’aparcament propera.
Accés a la Cova dels Vilars
Als anys 70
s’hi van descobrir unes pintures rupestres, datades entre 1.800 i 650 aC, on
s’han identificat diverses figures humanes, d’animals i abstractes, en un estil
llevantí i en colors vermell i negre. Aquesta cova va ser declarada Patrimoni
de la Humanitat, dins el conjunt d’Art Rupestre de l’Arc Mediterrani de la
Península Ibèrica, l’any 1998.
Pintura rupestre amb personatges
El castell des de la cova
Quan observem
el mapa geogràfic de la zona d’Os de Balaguer, veiem que la línia de carenes
dels serrats que l’envolten dibuixen una sospitosa forma de ferradura, com si
es tractés del tancament periclinal d’un plec.
Aquesta
sospita queda confirmada quan veiem el mapa geològic on veiem que,
efectivament, es tracta d’un plec sinclinal perquè les capes cabussen cap a
l’interior del seu eix i el nucli està ocupat pels materials més moderns
(Eocè-Oligocè) que es poden observar en aquesta zona. Per a veure els materials
que conformen aquest sinclinal no ens caldrà anar massa lluny.
Estrats calcaris sota el castell
Podem
començar als peus del castell on afloren unes calcàries amb un puntets blancs:
es tracta de les famoses calcàries
d’alveolines de l’Eocè inferior i que ja hem vist en molts dels itineraris que
hem fet.
Alveolines
Si anem cap a
l’extrem sud del castell, des d’un balcó abocat a la profunda vall del riu
Farfanya podrem observar les argiles, gresos i conglomerats de l’Oligocè,
damunt els quals s’asseuen les cases d’una part del poble. Aquests són els
materials més moderns que es troben al nucli del sinclinal.
Vistes cap al sud des del castell
Per a veure
la resta de materials haurem d’agafar el cotxe i anar per la pista asfaltada,
en direcció a Alberola. A la sortida del poble, al vessant oest del Guardialta,
podem observar com les argiles i guixos de la fàcies Keuper (del diapir de Les
Avellanes) encavalquen les argiles i gresos de l’Oligocè.
El Triàsic damunt l’Oligocè
Més endavant,
a l’alçada del Pont del Congost sobre el riu Farfanya, deixarem el cotxe qui no
tingui vehicle tot terreny i començarem un petit itinerari a peu. Abans, però,
val la pena continuar en cotxe per la pista asfaltada fins arribar a les
envistes del Molí de Tartareu (actualment un allotjament rural) on, prop de la
casa, hi va haver una petita pedrera on s’hi van explotar les ofites del
Triàsic.
El Molí de Tartareu i les seves rodalies
Situats sobre
el Pont del Congost, prendrem la pista de terra que s’endinsa al citat congost
excavat a les calcàries d’alveolines de l’Eocè. En elles es poden observar uns
curiosos forats, com la Cova dels Vilars, formats per antics corrents d’aigua
pel seu interior. Ens trobem a la Ruta de
l’Abellarol, un recorregut de 35 km que passa pel Montessor i els Picons.
Nosaltres, però, només anirem fins a la font de la Mingueta i una mica més
enllà de l’entrada de la vall dels Baulons (uns 6 km entre anar i tornar).
Lo Congost, excavat a les calcàries d’alveolines
Curiosos forats a Lo Congost
Passat el
congost, deixem el barranc per on discorre el torrent de Vila-seca, el qual
circula per l’interior del sinclinal, i entrem a la vall dels Baulons (al flanc
nord del plec) tot creuant les argiles ataronjades de la fàcies garumniana de
finals del Cretaci. La font de la Mingueta neix en el contacte entre les
calcàries d’alveolines (permeables) i les argiles garumnianes (impermeables).
La Serra de Sant Miquel està formada per les calcàries del Cretaci superior (Campanià-Maastrichtià)
i, sota seu, es troben els materials del Juràssic (Lias).
Entrem a la vall dels Baulons amb vistes a la serra de Sant Miquel
En el contacte entre les calcàries eocenes i les argiles finicretàciques....
...neix la font de la MinguetaPodem anar
per la pista un xic més enllà per observar com a la vall dels Baulons, excavada
a les argiles finicretàciques, s’hi han plantat oliveres que donen un oli molt
apreciat.
Camps d’oliveres a la vall dels Baulons
El Mont-roig sobresortint darrera la serra de Sant Miquel...
De tornada
per la pista, i amb la llum de la tarda il·luminant els vessants, darrera de la
serra de Sant Miquel veiem sobresortir l’alterós Mont-roig, el qual visitarem
ben aviat....
