El passat diumenge 26 de maig uns quants entusiastes de la geologia vam participar de la sortida geològica programada pels companys d’Itineraris Geològics, la qual va tenir lloc entre Borredà i Sant Jaume de Frontanyà en un tall sud-nord del Mantell del Cadí. Aquesta va ser una sortida complementària de la que ja vam fer pels voltants de Berga on vam poder veure, entre altres coses, el contacte tectònic, conegut com encavalcament de Vallfogona, entre els materials al·lòctons (transportats cap al sud pels mantells de corriment) i els materials autòctons deformats de la Conca de l’Ebre. Avui també veurem aquest mateix encavalcament però més a llevant, a l’altra banda del riu Llobregat.
Per això, després de trobar-nos a un bar dels afores de Berga amb el que serà el nostre guia, el geòleg Roberto Espínola, prenem de nou els cotxes i ens desplacem cap a l’embassament de La Baells per tal d’observar com l’emplaçament del Mantell del Cadí ha redreçat totalment els estrats de conglomerats i lutites de la Conca de l’Ebre, l’avantpaís deformat del Pirineu.
Abans, però, sota l’ombra d’uns pins, ja que fa un sol de justícia, en Roberto ens situa geològicament sobre el terreny que visitarem avui, per això ens parla de com es va formar la conca sedimentària que va donar lloc als Pirineus, dels mecanismes de desplaçament dels mantells de tipus “bloc superior”, i de la conca d’avantpaís. De tot això, i dels detalls de les parades que farem, en parla l’excel·lent dossier que se’ns ha facilitat a tots els participants.
Tot plegat costa una mica de veure, per això en Roberto ens porta a un altre aflorament on es veu perfectament un petit paleocanal amb el qual podem situar on està la base de l’estrat redreçat. Per ajudar-nos a la comprensió, ens dibuixa uns senzills esquemes en una gran pissarra. I després dels molts esforços, i molts girs de la pissarra, acabem entenent el “quid” de la qüestió!
Anant per la carretera en direcció a Vilada i Borredà, ens parem en un punt per observar el responsable del tal “atropellament”: l’encavalcament de Vallfogona, estructura tectònica de primer ordre sobre la qual ha “viatjat” el Mantell del Cadí i que es considera la base del Pirineu. En aquest punt s’observa com les margues grises de la Formació Margues de Banyoles, de l’Eocè mitjà, es posen damunt dels materials de l’Eocè superior de l’avantpaís. Les margues estan absolutament “trinxades” però encara es poden reconèixer bonics exemples de ripples simètrics i estructures de càrrega.
Des de l’entrada de Borredà tenim bones vistes cap a ponent, de manera que podem observar la Serra de Picancel (al sud), on afloren els materials de la conca de l’Ebre deformats; enfront tenim els Rasos de Peguera, on afloren els material al·lòctons transportats pels mantells del Pedraforca inferior i Cadí, i també tenim uns bonics exemples de ventalls al·luvials que progradaven cap al nord. En Roberto els aprofita per introduir-nos en els conceptes de proximal i distal.
A partir d’aquí, prenem la direcció nord, cap a Sant Jaume de Frontanyà, per tallar el Mantell del Cadí que aquí mostra l’estructura d’un gran sinclinal, dit Sinclinal de Ripoll, d’orientació E-W. Així d’aquesta manera anirem trobant cada cop materials més moderns fins arribar a l’eix del sinclinal. I comencem pels més antics que afloren i que són les turbidites de la Fm. Campdevànol (o Fm. Vallfogona). Tots els materials que veurem a partir d’aquí mostren un cabussament cap al nord.
Precisament, en l’itinerari des de Bagà (on vam veure alguns dels materials més antics del Mantell del Cadí), ens vam quedar a la vista d’aquestes turbidites de la Fm. Campdevànol, ja que el següents més moderns quedaven coberts pel mantell inferior del Pedraforca. Avui tenim la immillorable oportunitat d’observar la resta d’ “ingredients” del “pastis basal”.
Més endavant, en un altre aflorament, en Roberto ens mostra els mecanismes de formació de les turbidites i també podem observar estructures sedimentàries de base tals com sole marks, flute cast, bioturbació...que donen informació de la polaritat i la direcció dels paleocorrents. El nostre botànic, en Josep Solé, també ens mostra les flors de la primavera que creixen als marges de la carretera, sobretot després de les darreres pluges.
Un xic més endavant podem observar un bonic exemple d’slump, una capa de gresos molt rebregats per causa d’una esllavissada. Aquestes estructures donen informació del punt de major profunditat de la conca.
Seguidament ja tornem a trobar les Margues de Banyoles, però aquest cop en la seva posició estratigràfica “normal” i, al seu damunt, els materials d’ambients transicionals de la Fm Coubet intercalats entre els gresos i lutites continentals de la Fm. Bellmunt. Aquí se’ns explica els diferents ambients sedimentaris presents en un delta, i el per què uns són grisos i uns altres són vermells.
A partir d’aquí ja van aflorant materials cada cop més continentals I és que els Pirineus ja s’aixequen definitivament en aquest sector, deixant-lo per sobre del nivell del mar. Als nivells de lutites podem observar moltes traces de bioturbació.
Així arribem a Sant Jaume de Frontanyà, el què diuen que és el municipi més petit de Catalunya i situat al nucli del sinclinal de Ripoll, on afloren els materials més moderns que veurem avui. Per això sortim de l’aparcament i anem fins a la base del turó que domina el poble on trobem uns gresos blanquinosos (dits arcòsics) per la gran quantitat de feldspat que tenen, segurament producte de la meteorització de granitoides. També apareixen petites capes de conglomerats amb alguns còdols paleozoics.
Aquí en Roberto ens fa un resum de tot el que hem vist en la jornada d’avui, però no marxem sense visitar la seva impressionant església, una joia del romànic on hi destaca un cimbori de dotze costats, únic a Catalunya, i un retaule gòtic que es conserva al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.
Així, en
acabada aquesta obligada visita, anem cap a l’aparcament on felicitem el nostre
guia pel seu excel·lent mestratge i ens acomiadem dels companys fins a la
propera sortida!
Quants records d'aquesta visita que heu fet per Borredà-St Jaume de Frontanyà. En aquest sector em va començar a agradar la geologia.
ResponElimina