dilluns, 10 de gener del 2022

Isabel Benet: Cenozoic (II): l'Era de les Aus

En el capítol anterior dèiem que, enfront les 4.000 espècies de mamífers que hi ha actualment al món, tenim unes 8.600 espècies d’ocells, encara que alguns asseguren que en són més de 10.000 les aus que, ara per ara, ocupen tots els nínxols ecològics, inclosos els més inhòspits com són l’alta mar, els deserts, els pols i les més elevades muntanyes... per això no és descabellat dir que el Cenozoic és l’era de les aus anatòmicament modernes, o sigui, dels Neornitins.

Representació d’uns neornitins primitius 
de Kazuhiko Sano

A la nostra ressenya del Juràssic ja vam dir algunes coses sobre l’origen de les aus i de com mamífers i ocells compartim un avantpassat comú del qual ens vam separar a finals del Paleozoic. Com d’aquesta separació ja fa tant de temps, per això la seva anatomia és un xic diferent de la nostra i està sobretot relacionada amb la seva capacitat pràcticament única de volar. Després de l’extinció dels pterosaures, els rèptils voladors per excel·lència, els ocells es van convertir ens els reis indiscutibles de l’aire.

Estol d'ànecs en ple vol, 
www.gramenet.cat

El debat sobre el seu origen va tenir ocupats als paleontòlegs durant molt de temps però al final van arribar a la conclusió que les aus havien evolucionat a partir de petits dinosaures carnívors, dits Teròpodes, alguns d’ells coberts de plomes filamentoses que els ajudaven a mantenir la temperatura corporal. Però el pas de les aus ancestrals a les aus modernes no es veia gaire clar.


Des del seu inici i durant tot el Cretaci, aquest període va veure la transformació d’aquests petits dinosaures en aus amb una variada gama d’adaptacions al vol i d’altres especialitzacions, com ara la presència de dents. Aquesta diversitat va perdurar fins a finals del Cretaci, per això molts eren els paleontòlegs que pensaven que l’origen i radiació de les aus modernes s’havia produït després de la gran extinció de finals del Mesozoic de la qual, suposem, les aus modernes es van escapar.... volant!.

Esquelet de Confuciusornis sanctus (Juràssic sup.-Cretaci inf.) 
Liaoning (Xina), exposat a CosmoCaixa

Reconstrucció de l’au arcaica Confuciusornis

Però a partir dels anys 90, amb estudis basats en l’ADN, es van analitzar a fons les principals estirps d’aus actuals com els Paleògnats (ex: l’estruç) i els Neògnats com els galliformes (ex: els pollastres), els anseriformes (ex: els ànecs), i els passeriformes (ex: el pardal) i les altres aus (Neoaves). Amb aquests anàlisis es va mirar d’establir la data de la seva divergència amb les aus arcaiques i aquesta va resultar ser a mitjans del Cretaci... o sigui que es pot dir que les aus modernes (o neornitins) van compartir hàbitat amb els darrers dinosaures. Tot això es va veure corroborat amb el descobriment dels fòssils de dos neornitins primitius, com són Teviornis (de 70 Ma) i Vegavis (de 68 Ma), semblants a les oques actuals.

Si el Mesozoic va veure la transformació d’alguns Teròpodes en aus, el Cenozoic va veure la seva expansió per tot el planeta i també va veure com algunes d’elles assolien dimensions colossals com és el cas de Phorusrhacos longissimus, una au carnívora i no voladora que va viure entre l’Eocè i el Miocè, feia 2,5 metres d’alçada i pesava 100 Kg de pes.

Recreació de Phorusrhacos longissimus

Una altra au colossal fou Pelagornis sandersi que, amb la seva envergadura d’entre 6 i 7,40 metres (més del doble de l’albatros, l’au actual que més se li assembla) és, de moment, l’au més gran que mai ha solcat el cel. Aquesta au del Miocè no tenia dents però el seu bec estava ple d’unes projeccions òssies punxegudes i afilades que l’ajudaven a capturar les seves preses.

Recreació del rostre de Pelagornis sandersi

Aquestes aus fabuloses van perdurar fins mitjans del Pliocè (fa uns 3 Ma) encara que la causa de la seva extinció segueix essent una incògnita... potser hi va tenir a veure la formació de l’istme de Panamà i els canvis en els corrents oceànics que això va comportar en separar-se les aigües de l’Atlàntic i del Pacífic, però el cas és que, després d’haver regnat durant més de 50 Ma, els pelagornítids van desaparèixer sense deixar ni rastre tot cedint el seu espai a altres aus més petites però millor preparades per als canvis que estaven a punt d’arribar. I el proper capítol estarà dedicat a uns éssers absolutament insignificants però que són els autèntics protagonistes del Cenozoic i que ja hem vist en alguns itineraris: els foraminífers.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada