Mn. Francesc Nicolau: Mart, planeta habitable?

Segona xerrada del segon cicle de conferències, sobre el tema El sistema solar després dels decobriments del Hubble (II), que va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 27 de febrer del 2020 a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de Barcelona. Si voleu veure el resum de la primera conferència, cliqueu aquí.

Mart és el quart i darrer dels planetes rocosos de l’interior del sistema solar, i pel seu color roig de sang se’l va batejar amb el nom del déu de la guerra, però el seu color és degut a la gran quantitat d’òxids de ferro que conté, ja que de ferro en posseeix més del doble que la Terra.

De l’observació del moviment de Mart al voltant del Sol, ja es va poder deduir que el seu diàmetre era una mica més petit que el de la Terra (6.796 Km) i també que la seva densitat era menor. També la seva òrbita és més el·líptica i excèntrica que la de la Terra i per això el seu any dura 627 dies, encara que el dia marcià és de 23h i 37 min, molt semblant al dia terrestre. La seva distància al Sol és de 228 milions de quilòmetres.

Des que l’home va apuntar els primers telescopis a Mart s’ha especulat sobre la possibilitat de trobar-hi vida intel·ligent, sobretot quan, a mitjans del segle XIX, l’astrònom Angelo Secchi va traçar un dels primers mapes de Mart on hi va ressaltar una sèrie de “canals”. Això va servir als seus fervents seguidors, entre els quals destacaren Giovanni Schiaparelli i Percival Lowell, per a demostrar que a Mart podia haver-hi alguna mena de civilització.

Però molts eren els que en dubtaven, entre ells Eugène Antoniadi qui, a inicis del s.XX i amb un telescopi més potent, ja va assegurar que els tals “canals” no eren més que una il·lusió òptica. Tot i així l’atracció del planeta vermell i els seus suposats habitants van fer còrrer rius de tinta i, fins avui, s’han publicat una muntanya de novel·les i filmat una infinitat de pel·lícules sobre el tema. Tot això, però, es va acabar amb l’arribada de les sondes espacials encara que, de les 48 sondes que s’han llançat fins ara, només una tercera part han tingut èxit.

Film de 1953

Els primers exploradors de Mart van ser els russos qui, entre el 1960 i el 1974, van llançar 16 sondes però cap no va reeixir. L’any 1964, i dins el programa Mariner de la NASA, la Mariner 4 va enviar les primeres fotografies de Mart. Com a homenatge, una regió de Mart porta el nom de Vallis Marineris.

Una de les primeres fotografies de la superfície de Mart

L’any 1975 les dues sondes Viking, dirigides pel nostre Joan Oró pel que fa al seu contingut d’aparells d’investigació, van aconseguir “aterrar” i comprovar que a Mart no hi ha cap indici de vida Tots aquests projectes inicials van ser l’avantsala de l’allau de sondes llançades a Mart a partir de finals dels anys 90. La NASA va llançar al 1997 la Mars Global Surveyor que va fer un mapa molt detallat de Mart, i també la Mars Odyssey que al 2001 en va estudiar la seva atmosfera. La NASA també ha situat un parell de rovers (l’Oportunity i el Curiosity) que encara estan explorant la seva superfície on s’hi poden veure alguns cràters d’impacte i també volcans com l’Olympus Mons, el més gran del sistema solar.

Altres països també han participat de l’exploració de Mart com l’Agència Espacial Europea (ESA) que l’any 2003 va enviar la sonda Mars Express amb dues naus, l’Orbiter i la Beagle 2, encara que aquesta darrera no va aconseguir “aterrar”. Els russos van enviar l’any 2011 la sonda Fobos-Grunt a explorar el satèl·lit Fobos però sense aconseguir el que es volia. L’any 2013 l’Índia envià la sonda Mangalyaan a orbitar el planeta vermell, i l’any 2018 la NASA va enviar la sonda InSight per a explorar el subsòl marcià amb un sismògraf. Aquesta és la darrera sonda que s’hi ha llançat però hi ha més projectes per a un futur molt proper.

De moment tot aquest esforç només ha servit per demostrar que, avui dia, a Mart la vida és impossible, ja que té una atmosfera molt feble (només 6 Mb) composta d’un 96% de CO2, la temperatura mitjana és de -63ºC (els seus casquets polars estan formats per CO2 congelat i no pas per aigua), i la poca aigua que sembla que hi ha és molt salada. La gran distància entre la Terra i Mart (uns 57 milions de quilòmetres en el periheli) també és un impediment a l’hora d’enviar-hi missions tripulades ja que es triga uns 6 mesos a cobrir aquesta distància.

Fins i tot el cèlebre astrònom Carl Sagan va assegurar que Venus podria arribar a ser més habitable que Mart si hi enviéssim una sonda carregada de certes algues consumidores de CO2 les quals, en uns 100 anys, produirien prou oxigen per fer una atmosfera respirable. Tanmateix, després de trepitjar la Lluna, Mart segueix essent el següent objectiu de l’home en la seva conquesta de l’espai.

NOTA: Si voleu veure el reportatge que es va projectar a la conferència, cliqueu aquí.