Mn. Francesc Nicolau: Júpiter, el planeta gegant

Tercera xerrada del segon cicle de conferències, sobre el tema El sistema solar després dels descobriments del Hubble (II), que va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 5 de març del 2020 a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de Barcelona. Si voleu veure el resum de la segona conferència, cliqueu aquí.

Si féssim els cossos dels Sistema Solar a escala, donant al Sol un diàmetre d’un metre, la Terra en tindria 1cm i Júpiter 1dm i no seria gaire més gran que una pilota de tennis. A aquestes proporcions, la Terra estaria a 150m del Sol i Júpiter a uns 800 m (5,2 vegades la distància de la Terra al Sol). Com es veu, les distàncies són enormes.

 Els quatre planetes interiors, tractats fins ara, els de tipus terraqüi, són sòlids. Els altres quatre, exteriors, són molt voluminosos i de baixa densitat, quasi del tot gasosos, amb un petit nucli sòlid al centre: Són el tipus anomenat jovià.

Júpiter en volum fa 1.340 terres. El seu dia (rotació entorn del seu eix) no arriba a les 10 hores de duració. Un punt situat a l’equador volta a una velocitat de 35.000 km/h, i des de la Terra, sense telescopi, es veu com un punt lluminós i prou. Vist amb telescopi, però, es veu que té unes franges més o menys “altes” i voluminoses; les més fosques s’anomenen bandes i les més lluminoses se’n diuen zones. No totes giren a la mateixa velocitat.

El 1864, Robert Hooke va observar per primera vegada la taca vermella (en realitat rosada) i que és de diàmetre la mida de tres terres. Ha tingut diferents interpretacions (fins i tot, hi ha qui va dir que era un gran vaixell!). A la seva superfície es veu que hi ha moviment i la seva forma allargada cal interpretar-la com deguda al ràpid moviment del planeta.

Josep Comas i Solá, director de l’Observatori Fabra, va predir el 1907 que Júpiter tenia un anell, com després han comprovat les diferents sondes enviades. Les dues primeres sondes foren les Pioneer, el 1974, les quals passaren de llarg, però van observar l’agitació existent a la seva atmosfera i n’enviaren fotografies.

Les Voyager 1 i 2, el 1979, descobriren els anells, en nombre de 3, un d’ells molt tènue. Varen observar els quatre satèl·lits més grans descoberts ja per Galileu, o galileans: Io, Ganimedes, Europa i Cal·listo. En principi Galileu els nomenà com a Astres de Medicis, però posteriorment se’ls donà un nom mitològic.

Io és el satèl·lit més interior i té volcans en activitat segurament degut a la forta atracció gravitatòria del Júpiter que en desestabilitza la seva superfície. Els tres restants són més grans que la Lluna, de fet Ganimedes és inclús més gran que el planeta Mercuri i se suposa que és de glaç però, per ara, és un enigma. La seva densitat és molt baixa. La seva superfície es veu rocallosa, però amb alguns cràters. Europa té una temperatura de -175ºC i una superfície molt llisa, només trencada per esquerdes produïdes per la gravetat de Júpiter. És també una lluna molt poc densa, segurament feta d’aigua gelada i per això no té cràters d’impacte. Cal·listo és molt semblant a Europa, amb aigua superficial, malgrat la seva densitat poc alta. Júpiter té, a dia d’avui, 79 satèl·lits.

La sonda Galileu va ser llançada el 1989 i va arribar a Júpiter el 1995. Tot seguit va deixar caure un aparell per investigar l’atmosfera que va emetre dades durant 54 minuts. Mentre s’hi enfonsava; degut a l’alta temperatura interior, finalment es va fondre. Júpiter emet més calor que el que rep del Sol (hi ha qui diu que és pot considerar una estrella fallida).

Entretant la sonda orbital Galileu va fer 35 voltes, poc a poc, retratant tota la seva superfície i els seus núvols. La taca vermella és un cicló que dura des de fa més de 300 anys, i cada 10 anys té un màxim i un mínim (com el que passa al Sol). Aquests núvols són quasi tots d’amoníac i d’àcid sulfhídric, substàncies que els seus cristalls de gel explicarien els colors que s’observen. La missió de la sonda Galileu va concloure l’any 2003, quan també es va precipitar sobre el planeta, tot fonent-se al seu interior.

L’Agència Espacial Europea (ESA) i la NASA van llançar la sonda Ulysses a estudiar el Sol, però el 1992 en passar per Júpiter va fer algunes observacions de la seva magnetosfera, mil vegades més intensa que la de la Terra. Segurament sigui deguda a l’existència d’hidrogen metàl·lic a l’interior del planeta.

La sonda Juno, llançada el 2011, va arribar el 2016. I va orbitar al voltant dels pols per reconèixer-los, ja que s’havien observat poc. L’interès pels satèl·lits de Júpiter és molt gran i per això està previst que l’ESA envii una altra sonda pel 2022, anomenada JUICE (Jupiter Icy Moons Explorer), a explorar les llunes gelades Ganimedes, Cal·listo i Europa.

NOTA: Si voleu veure el reportatge que es va projectar a la conferència, cliqueu aquí.