dilluns, 12 d’agost del 2019

Amics del Museu: Les missions "Apollo" i l'origen de la Lluna


El 20 de juliol de 1969, i després de superar nombroses dificultats, el mòdul lunar Eagle (de la missió espacial Apollo 11) va aconseguir allunar, i l’astronauta Neil Armstrong va pronunciar aquelles paraules que s’han fet tan famoses: That's one small step for [a] man, one giant leap for mankind, que traduït seria “Això és un petit pas per [un] home, un salt gegantí per a la humanitat”... i d’això ja fa 50 anys. En successives missions, fins la darrera l’any 1972, es van recollir un total de 382 Kgr de mostres lunars, i aquesta és la més gran contribució de les missions Apollo a la ciència, ja que amb el seu estudi s’ha pogut esbrinar un xic millor l’origen del nostre satèl·lit natural.

L’astronauta Neil Armstrong i la seva petja sobre la Lluna

Abans de les missions Apollo s’havien proposat nombroses teories sobre la formació de la Lluna, com la que explica que va ser atreta per la gravetat de la Terra quan hi transitava a prop d’ella; o bé la que diu que la ràpida rotació d’una proto-Terra incandescent va fer que se’n desprengués una part que es va convertir en la Lluna; o també la que assegura que la Terra i la Lluna es van formar al mateix temps a partir del disc protosolar... però tot això va canviar arran de l’arribada de tot aquest material lunar, i la teoria que es va imposar va ser que la Lluna es va formar per causa d’un gran impacte fa uns 4.500 milions d’anys.

Un gran impacte...

...va produir un  anell de fragments al voltant 
de la Terra que hauria donat lloc a la Lluna

Aquesta nova teoria postulava que un impacte lateral d’un protoplaneta, de la mida de Mart, contra una Terra encara en formació va llançar a l’espai fragments que, en orbitar i unir-se, van donar lloc a la Lluna. Però les explicacions actuals van més enllà.

Els investigadors Simon Lock i Sarah Stewart

Els investigadors Simon J. Lock i Sarah T. Stewart (de l'Institut de Tecnologia de California i de la Universitat de California , respectivament) han descobert, amb simulacions per ordenador, que l’impacte lateral d’un protopaneta, de la mida de Mart, contra una Terra primitiva no produeix un anell de fragments sinó que s’hauria destruït completament el protoplaneta juntament amb una bona part del mantell terrestre, mentre que l’impacte frontal de dos protoplanetes, quasi de la mateixa mida, produeix una vaporització i una barreja dels materials d’ambdos cossos, tot formant una massa de vapor de roca amb forma de “dònut” que gira ràpidament. A aquesta nova classe d’objecte astronòmic l’han denominat sinestia.

Recreació d’una sinestia

Esquema d’una sinestia)

Així d’aquesta manera es poden explicar algunes particularitats de la Lluna com la seva composició molt similar a la de la Terra, o la seva quasi manca d’elements volàtils (com l’oxigen, l’hidrogen o el nitrogen) i això ho expliquen dient que, a mesura que la sinestia s’anava refredant, aquests elements van tornar a caure a la Terra. També el fet que la Lluna giri al voltant de la Terra amb una òrbita lleugerament inclinada, amb respecte el pla de l’eclíptica, aquests investigadors ho expliquen dient que l’impacte va formar una sinestia inclinada, amb un eix de rotació proper al pla de l’eclíptica, però que posteriorment es va anar aixecant.

Tanmateix aquests científics continuen investigant amb el material que les missions Apollo van portar del nostre satèl·lit per mirar d’extraure dades cada cop més precises i detallades, però també afirmen que s’hauria de tornar a la Lluna per obtenir mostres del seu mantell, mostres que segurament es podrien trobar pels voltants dels grans cràters d’impacte; i també esperen algun dia poder veure una sinestia en directe amb els grans telescopis que avui dia rastregen el cosmos a la recerca d’exoplanetes.

NOTA: Resum de l’article de Simon J. Lock i Sarah T. Stewart El origen de la Luna, publicat a la revista Investigación y Ciencia (núm. 514, juliol 2019)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada