divendres, 28 de desembre del 2018

Mn. Francesc Nicolau: UNA SONDA ESTUDIARÀ L'INTERIOR DE MART


Es tracta de la sonda InSight (que són les sigles d’Interior exploration using Seismic Investigations Geodesy and Heat Transport) que la NASA va enviar el passat mes de maig, aquest cop amb èxit, cap al planeta veí. Aquest llançament, però, estava programat pel 2016, però van sorgir alguns problemes i es va haver de posposar fins dos anys després, ja que aquest és el temps necessari perquè es presentin les condicions favorables per a un llançament a Mart. Amb aquesta ja en són nou les missions enviades a Mart, i la darrera fou el 2012 quan s’hi va enviar el famós robot Curiosity.

Doncs bé, aquesta sonda hi va arribar el 28 de novembre i es va posar a l’Elysium Planitia, prop de l’equador marcià, utilitzant un sistema d’aterratge (en aquest cas “amartatge”) suau, com el que ja es va fer servir el 2008 amb la nau Phoenix. I què és el que es vol esbrinar amb aquesta nova missió? Principalment el sòl i el subsòl de Mart.

La sonda InSight

La sonda ha costat 993 milions de dòlars, i dels aparells que conté, els europeus també hi tenim la nostra part ja que l’Agència Espacial Francesa ha fabricat un sismògraf molt fi amb el qual es volen mesurar els sismes provocats per la caiguda de meteorits i amb el que es vol aclarir com són i quin gruix tenen el nucli, el mantell i l’escorça marciana, a més de quina quantitat de calor en surt de l’interior, com va perdre el seu camp magnètic, i quin nivell d’activitat sísmica conserva encara.

També Alemanya hi ha contribuït amb un aparell que intervindrà en la missió. Es tracta d’un perforador que des de la superfície s’enfonsarà uns 5 metres de profunditat per a mesurar la calor procedent dels materials radioactius continguts en els minerals de Mart i diferenciar-la de la que prové del refredament de l’interior del planeta. Amb això es pretén saber alguna cosa de com s’ha convertit en el desert que és ara.

L'investigador José A. Rodriguez Manfredi

I Espanya no hi ha pres part? Doncs sí, l’estació meteorològica (l’instrument Twins) que porta l’InSight ha estat construïda pel Centre d’Astrobiologia de Torrejón de Ardoz (CSCI-INTA) amb la col·laboració, entre d’altres, de la Universitat Politècnica de Catalunya. Amb aquest instrument l’investigador José Antonio Rodriguez Manfredi vol mesurar la força i direcció dels vents a l’Elysium Planitia, cosa que ajudarà a aclarir si les vibracions que registri el sismògraf procedeixen de l’interior del planeta o es deuen als vents que sacsegen l’instrument; i també es vol veure si es pot desplegar un braç robòtic sense perill, i col·locar al seu lloc tots els aparells i que aquests no es vegin afectats per aquests vents.

Així, doncs, totes aquestes coses, i d'altres, són les que es faran fins a finals del 2020, i més enllà si la cosa va bé. Ja ens aniran donant notícies dels resultats de tota la investigació i que tot sigui pel bé de la ciència.

divendres, 21 de desembre del 2018

Amics del Museu: Visita a l'exposició "OSONA, 50 MILIONS D'ANYS ENRERE"


El passat dissabte 15 de desembre ens vam reunir una vintena d’Amics del Museu per a visitar una exposició paleontològica molt especial: la que fa anys que prepara el nostre consoci Francesc Farrés i Malian, enginyer i geòleg vigatà qui s’ha dedicat en cos i ànima a descobrir, restaurar i investigar tota mena de fòssils (vertebrats, invertebrats i icnites) pertanyents a l’Eocè de la comarca d’Osona al llarg de 60 anys. De tot plegat en Francesc Farrés, en col·laboració amb diverses universitats d’arreu del món, ha publicat molts articles sobre aquestes troballes i ha establert molts nous gèneres i espècies.

Cartell oficial de l'exposició

A mig matí, i sota un cel molt ennuvolat, ens anem reunint els participants a l’entrada del Museu de l’Art de la Pell de Vic, un antic convent reconvertit en un modern espai d’exposició dels diversos articles en pell pertanyents a la col·lecció de l’adover vigatà Andreu Colomer. L’edifici també aixopluga la biblioteca Joan Triadú, un taller de restauració i algunes sales per a exposicions temporals.

Ens reunim a l'entrada del museu

Mostres d’”art geològic” en forma d’anells de Liesegang

Un cop dins del museu, pugem fins a l’entrada de l’exposició on a l’avantsala s’hi mostren uns bells exemples d’”art geològic” en forma d’alvèols, plecs, i vistosos anells de Liesegang, formats per la precipitació d’òxids entre els plans d’estratificació. Abans de començar la visita, però, ens fem una foto de grup per a tenir un bon record d’aquesta jornada.

Foto de grup (foto Agustí Asensi)

Comença la visita amb una breu introducció (foto: Agustí Asensi)

Seguidament, en Francesc Farrés ens fa cinc cèntims del que estem a punt de veure i, com molts altres geòlegs, recorre a un símil gastronòmic per a explicar-nos la geologia de la comarca d’Osona, de manera que els sediments són com un entrepà on la crosta són els materials continentals vermells i la molla són les margues i calcàries marines que contenen els fòssils, dels quals en Francesc Farrés n’ha fet una tria del bo i millor de la seva extensa col·lecció per mostrar-nos la gran varietat d’aquest ric patrimoni reconegut internacionalment. 

L’entrepà geològic de l’Eocè d’Osona

Així entrem a la primera de les tres sales en les que s’estructura l’exposició i on s’hi exposen, en vistoses vitrines, les restes de nombrosos vertebrats com sirenis, tortugues, peixos i, fins i tot la mandíbula d’un avantpassat dels cavalls. Les parets estan farcides de plafons que ens informen de manera molt didàctica sobre el que estem veient.

Aspecte de la primera sala on s’hi exposen els vertebrats 

Plafó que ens informa dels animals que veurem

Vitrina on s’hi exposen les restes d’un sireni

En Francesc Farrés ens dóna tota mena d’explicacions

Costelles i vèrtebres d’un altre sireni

Plafó que ens informa sobre què són els sirenis i on viuen

Alguns dels plafons de la sala ens expliquen coses curioses...

L’arbre dels vertebrats

Un moment de l’explicació 

En Francesc Farrés ens explica com és possible trobar
restes de vertebrats terrestres en un mitjà marí

El centre de la sala l’ocupa la “joia de la corona”, un magnífic i molt complet exemplar de tortuga marina de l’espècie Osonachelus decorata, el qual fou descobert, desenterrat, netejat i muntat damunt una estructura de metacrilat com un trencaclosques; i tant bé ha quedat que sembla que la tortuga sortirà nedant de la sala en qualsevol moment! A més aquest exemplar no sols representa una nova espècie sinó també un nou gènere.

Contemplant el magnífic exemplar de tortuga marina 

Vista des de dalt sembla que hagi de sortir nedant (foto: Ester Escobar)

Plafó que ens informa dels treballs d’excavació i neteja 
dels exemplars de tortugues fòssils i dels treballs publicats al respecte

Acompanyen aquest exemplar d’altres closques i restes de tortugues no menys importants per a la paleontologia d’Osona i que també representen nous gènres i espècies. A l’extrem d’aquesta primera sala s’hi exposen els fòssils de peixos tals com dents de taurons i rajades, rostres, i impressions de les parts toves extraordinàriament ben conservades en el que s’anomena un sediment largerstätten. Com a curiositat s’ha de dir que un dels exemplars conté un altre peix en el seu interior, fent bona la dita que diu que “el peix gran es menja el petit”.

Vitrina amb diverses dents de taurons i rajades

Exemplar d’Ausonasynodus almerai 
amb un altre peix al seu interior (foto: Ventu Amorós) 

 L’article on es va donar a conèixer aquest descobriment

En la següent sala s’hi exposen els fòssils d’invertebrats tals com foraminífers, esponges, coralls, briozous, crancs, equinoderms, cucs i mol·luscs entre els que es poden veure alguns gasteròpodes de grans dimensions, protagonistes tant del cartell oficial de l’exposició com també d’alguns cartells alternatius.

Vitrina amb mol·luscs

Mostra de gasteròpodes de grans dimensions... 


...protagonistes també dels cartells alternatius de l’exposició

Alguns fòssils els vam poder veure de ben aprop

Magnífics exemplars d’esponges...

... i de crancs (foto: Agustí Asensi)

Al costat d’aquesta sala hi ha un petit espai dedicat als tallers, on en un parell de vitrines es mostren les “eines” del geòleg de camp. També hi ha plafons amb una taula dels temps geològics i un mapa esquemàtic de la geologia de Catalunya. També uns plafons ens mostren l’evolució paleogeogràfica del sud d’Europa (des del Cretaci fins l’actualitat) i l’evolució de la conca osonenca al llarg del Cenozoic.

Les “eines” del geòleg

Plafons amb l’evolució paleogeogràfica del sud d’Europa

La tercera i darrera sala de l’exposició està dedicada als “altres fòssils”, o sigui les traces fetes pels cossos de vertebrats (icnites) i invertebrats (icnos) i les marques de la seva activitat física. D’aquest estudi se n’ocupa la Paleoicnologia i en Francesc Farrés va ser un pioner d’aquest estudi a tot l’Estat.

A la darrera sala es mostren els “altres fòssils”

Petjades d’aus d’aiguamoll

Contramotlles d’estrelles de mar (foto: Ventu Amorós)

A la sala també s’hi mostren unes estructures tubulars, anomenades paramoudres, que són el reflex de l’activitat d’organismes marins diversos, principalment cucs. Les formes que adquireixen són del tot artístiques.

Aspecte d’un paramoudre

Finalment també es poden veure magnífiques impressions d’insectes i de fulles de palmeres del gènere Sabalites, i també les marques que deixen els processos mecànics tals com els corrents d’aigua, les onades, esquerdes de dessecació, desgasificació, gotes de pluja, precipitació de cristalls de sal.

Magnífic exemple de marques deixades pel moviment d’aigua (ripples)

Plafó que ens informa d’on podem anar a veure ripples “in situ”

La biblioteca Joan Triadú (foto: Ventu Amorós)

Finalment, quan sortim de l’exposició, a través d’unes finestres tenim una magnífica vista enlairada de la biblioteca Joan Triadú, la qual ocupa el claustre, ara cobert, de l’antic convent del Carme. Ha estat aquesta una visita molt gratificant en la que hem pogut observar una important i molt variada mostra del ric patrimoni paleontològic de la comarca d’Osona, i des d’aquí felicitem de tot cor al nostre benvolgut consoci Francesc Farrés per la iniciativa de muntar aquesta admirable exposició.

dimecres, 12 de desembre del 2018

Isabel Benet: MONTSEC, la muntanya de ponent (I)


Amb motiu de la incorporació, el passat 17 d’abril, de la Conca de Tremp-Montsec a la xarxa de Geoparcs Mundials, que promou l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO), volem iniciar aquí la descripció d’una sèrie d’itineraris que ens ajudaran a conèixer una mica millor aquesta zona, a cavall de les comarques de la Noguera, l’Alt Urgell i els Pallars, reconeguda internacionalment per la seva riquesa geològica.

Montsec de Rúbies (o de Meià) vist des del port d’Àger

Aquest nou Geoparc, dit oficialment Geoparc Orígens-Pirineus Catalans (i que s’afegeix al ja existent Geoparc de la Catalunya Central), té el seu cor a la serra del Montsec, dita la muntanya de ponent pels qui la contemplem des del llevant estant, des d’on es veu com un sol pic aïllat, escarpat pel sud i més suau al nord, però que en realitat es tracta d’una serra allargada, orientada E-W i tallada transversalment pels rius Noguera Ribagorçana, Noguera Pallaresa i riu Boix, tots ells afluents del Segre, i que divideixen la serra en tres parts: el Montsec d’Estall (la part més occidental i ja dins l’Aragó), el Montsec d’Ares (la part central) i el Montsec de Rúbies o de Meià (la part més oriental), tot formant els congostos de Mont-rebei, Terradets i Pas Nou respectivament. Per això el topònim Montsec no prové de la sequedat del terreny sinó del mot séc (cicatriu, solc, tall, rascada...)

Situació i xarxa de carreteres al voltant del Montsec

Situació de les tres parts en que es divideix el Montsec

A tall d’introducció geològica general podem dir que al Montsec aflora una sèrie sedimentària mesozoica (Era Secundària) prou completa, que va des dels materials més antics pertanyents al Triàsic (fàcies Keuper), seguit pels del Juràssic inferior i mig, i finalment els del Cretaci inferior i superior. Per això el Montsec és un bon lloc per a fer diversos itineraris transversals a la serra, tot observant les característiques d’aquesta sèrie les quals ens ajudaran a introduir conceptes com els de columna estratigràfica, llacuna estratigràfica, mapa geològic, tall geològic, tectònica, història geològica, correlacions... També s’ha de dir que la serra del Montsec està geològicament limitada, a l’est i a l’oest, pels conglomerats de l’Era Terciària.

Mapa geològic esquemàtic del Montsec, 
extret de Gestació i naixement de la serra del Montsec

Amb aquests itineraris, alguns més senzills que d’altres, no sols veurem les roques que formen el Montsec i els seus voltants, sinó que també veurem alguns aspectes de la flora, la fauna, així com interessants elements relacionats amb la història humana. Per a l’elaboració d’aquests itineraris ens hem basat sobretot en la guia geològica Gestació i naixement dela serra del Montsec, de Joan Rosell, i en el Recorregut de recerca geològica i mineralògica per la comarca de la Noguera, de Josep M. Mata-Perelló, Joaquim Sanz i Josep Font.

La població més important, des de la qual es poden fer incursions radials als diferents “montsecs”, és Balaguer, capital de la Noguera situada a la riba del riu Segre i als peus del turó on s’aixequen les ruïnes del Castell Formós, d’origen andalusí i que després fou palau dels comtes d’Urgell. Per al primer itinerari, des d’aquí ens hem de dirigir, via Artesa de Segre, cap a Vilanova de Meià, bonic poble situat a l’extrem més oriental del Montsec.

Vilanova de Meià, arraulida al voltant d’un turonet

Situació de la Vall de Meià

L’anomenada Vall de Meià, per on discorre el riu Boix i la seva xarxa d’afluents, és una conca triangular estructurada entre la serra del Montsec de Meià, la Muntanya de Sant Mamet, el Cogulló i Serreta de Sant Pere, i en ella s’escampen els principals nuclis de Vilanova, Santa Maria i Gàrzola. En aquest primer itinerari sortirem de Vilanova de Meià i ens enfilarem al Puig de Meià on es troba l’ermita romànica de la Mare de Déu del Puig i a les restes del castell de Meià tot observant les roques que afloren pel camí.

Esquema de l’itinerari

Per començar cal deixar el cotxe a l’aparcament del costat de les piscines del poble i pujar pels costeruts carrers fins a la part alta on hi ha l’església de Sant Salvador (s. XIII-XV) en la qual hi destaca la portalada de ponent amb sis arquivoltes gòtiques, una mica malmeses per les inclemències del temps. I com a curiositat cal dir que les campanes són en realitat caps d’obús de la guerra civil.

Portalada gòtica de l’església de Sant Salvador

Caps d’obús fan la funció de campanes

Al darrera de l’església, on hi ha un pal indicador, comença el camí vell de Meià, pel qual iniciem l’itinerari tot pujant en diagonal (direcció NW) cap al marcat coll de Meià. A mitja pujada apareixen unes pedres de color verdós que es disgreguen en forma de boles: es tracta de les ofites de la fàcies Keuper (Triàsic superior), unes roques ígnies subvolcàniques formades principalment per clinopiroxens (augita) i plagiòclasis (labradorita). Aquests materials estan íntimament relacionats amb el trencament del supercontinent Pangea i l’obertura de l’oceà Atlàntic.

Disgregació en forma de boles de les ofites del Keuper

Un xic més amunt, a la dreta del camí i sota un camp de conreu, afloren les típiques argiles i guixos de colors bigarrats de la fàcies Keuper. Podria ser que aquests materials tinguessin sals al seu interior ja que el barranc que baixa del coll de Meià se l’anomena Barranc de la Salada.

 Aspecte de les argiles i guixos de la fàcies Keuper

Seguidament el camí comença a pujar tot fent llaçades sota el cingle dels Escallissos que conforma el Puig de Meià a on ens dirigim. Ara pel camí afloren unes margues ocres pertanyents al Juràssic inferior (Lias), les quals contenen fauna marina de l’època tals com l’ostreid Gryphaea, belemnits, restes de ammonits...

Aspecte de les margues ocres del Juràssic inferior

Fragment de belemnit del Juràssic inferior (Lias)

Ostreids del gènere Gryphaea al barranc del riu Merler

Més amunt, sortint del bosc, trobem les dolomies negres del Juràssic mitjà (Dogger). A partir d’aquí comencem a tenir enlairades vistes de la vall de Meià. A mesura que ens acostem a l’ample coll de Meià comença a treure el cap la cinglera superior del Montsec, amb la Roca Alta i la Roca dels Arcs, objectius del segon itinerari per la serra.

Aspecte de les dolomies negres del Juràssic mitjà (Dogger)

Vista de la Vall de Meià des del coll de Meià

La cinglera superior del Montsec des del coll de Meià

Des del prat que està just sota el coll de Meià, tenim a mà esquerra els corrals, un xic descurats, de la cabana del Pansot. Des d’aquest punt veiem un pal indicador situat al coll per on passa la pista que mena al Puig de Meià, però no ens cal arribar-hi car des d’aquí prenem un corriol a la dreta que va pel caire del cingle format per les calcàries del Cretaci inferior. Per aquest corriol arribem directament a l’altiplà on s’aixeca l’ermita romànica de la Mare de Déu del Puig (s. XI), la que fou antiga església parroquial de Sant Cristòfol del poble medieval de Meià o Vila Vella. Es tracta d’una notable construcció d’una nau, rematada per un absis i un petit campanar d’espadanya d’època posterior. Al seu costat, aprofitant l’edifici de l’antiga rectoria, s’hi ha habilitat un refugi. Aquí trobem diversos plafons informatius, un dels quals és sobre la geologia del Montsec i la Vall de Meià.

Façana sud de l’església de la Mare de Déu del Puig de Meià

Plafó geològic del Montsec i la Vall de Meià

Des d’aquí anem a l’extrem est del turó per tal de donar un cop d’ull a les restes del castell de Meià (s. XI), el Castrum Mediani que ha donat nom a la zona i on podem veure la base d’una torre cilíndrica, envoltada per un vall o fossar, i més avall alguns panys de muralla i una cisterna.

Restes del castell de Meià


Tornem a l’altiplà i anem per la pista d’accés al santuari fins al pal indicador sobre el coll de Meià i que ara travessem per continuar pel camí vell de Meià. Passem pel costat dels corrals de la cabana del Pansot i anem a sortir a l’ample llom carener, dit la Serreta, entre els barrancs dels Escallissos (a l’esquerra) i el riu Merler (a la dreta) on a les calcàries del Cretaci inferior trobem les seccions d’alguns coralls.

Seccions de coralls

El cingle superior del Montsec de Meià des de la Serreta

Anem pujant per aquest llom i més endavant, quan comencem a planejar i veiem la cabana de Cal Nari a l’altre costat del barranc, trobem a mà esquerra unes fites de pedra que menen, entre l’alzinar, al dolmen de la Lluella del Llop II, petita construcció megalítica amb la coberta trencada però que conserva dempeus la llosa de la capçalera i les dues laterals. 

Dolmen de la Lluella del Llop II

Retornem al camí principal i, poc després, una altra sèrie de fites, també a l’esquerra, ens condueixen al dolmen de la Lluella del Llop I, construcció amb una gran coberta inclinada, per haver-se ensorrat la llosa que la suportava d’un costat, de manera que sembla un parany (“lluella” o “lloseta”) per caçar animals, i d’aquí els seu nom.

Dolmen de la Lluella del Llop I

Aquí finalitza el primer itinerari per la serra del Montsec i el retorn el fem pel mateix camí de l’anada de manera que el recorregut serà d’uns 9 Km en total i un desnivell positiu d’uns 400 m. En el següent itinerari, més exigent, pujarem a la Roca dels Arcs i la Roca Alta, des de la font de Paús, per tal d’observar de prop les roques del Cretaci superior que vesteixen el cingle més alt del Montsec.