Mn. Francesc Nicolau: Hi ha gran varietat de nebuloses dins la Galàxia

Segona xerrada del primer cicle de conferències, sobre el tema Descobriments recents a l’univers de les galàxies (I), que va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 27 de setembre del 2018 a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de Barcelona.

Tot començà amb Christian Huygens quan, observant un núvol a Orió el 1655, ho va interpretar com una agrupació d’estrelles molt llunyanes. Cent anys després, Charles Messier va trobar una altra nuvolositat. En els seus estudis dels cometes, va observar que aquests astres al principi es manifestaven com un petit núvol. Però certs núvols romanien fixos per què no eren cometes i va fer-ne un catàleg que constava de 109 nebuloses. La número 1 és la d’Orió i la 41 és la d’Andròmeda (que en realitat és una galàxia)

John Hershel també observa les nebuloses i publica un altre catàleg amb 1.500 nebuloses. Unes es veia clar que eren cúmuls d’estrelles. Però d’altres eren núvols d’hidrogen, d’heli, i molt minoritaris, d’altres elements. Huggins va demostrar que el que havia insinuat Herschel, ell podia afirmar, amb tota seguretat, que eren núvols de molècules d’hidrogen i d’altres elements. El mètode emprat per saber-ne la seva natura és mitjançant l’espectrografia. Si un focus lluminós es fa passar per un espectroscopi, el resultat és una banda continua de colors anomenada espectre, i que va del violeta al vermell. Però si al raig de llum s’interposa un gas calent, a l’espectre apareixeran unes bandes fosques que ens permetràn de conèixer la composició d’aquest gas.

Una primera classificació de les nebuloses fou la de separar-les entre galàctiques i extragalàctiques. Avui dia, des de Shapley, se sap que les segones són altres galàxies pròpiament dites; algunes d’elles molt llunyanes, segons els estudis d’Edwin Hubble. Max Wolf i Edward Barnard, pel 1900, el que Herschel anomenava “forats negres”, ho interpreten com a nebuloses fosques, zones on no es veia res, cap estrella. Seria matèria que no emet llum.

Les nebuloses de la Galàxia, actualment es classifiquen en:

-Fosques

-Lluminoses de reflexió: emeten llum que les il·lumina.

-Lluminoses de emissió: de plasma ionitzat que emet per fluorescència.

-Lluminoses planetàries: emeten excitades per una estrella central.

Si es classifiquessin per la forma, n’hi hauria una varietat enorme.

Hi ha nebuloses que en lloc de presentar ratlles d’emissió, emeten un espectre continu: són les nebuloses de reflexió. Hi ha que rebem radiacions d’estrelles que tenen temperatures de més de 30.000ºC i les emissions estan per sota de l’ona curta, per aquest motiu no es poden veure i el que veiem es l’emissió per fluorescència de les nebuloses. Aquestes en són la majoria  de les nebuloses, com ara la d’Orió. John Herschel va ser el primer en analitzar-la i va arribar a aquesta conclusió. Una altra seria la de les Randes i correspon a les restes d’una supernova.

Les nebuloses planetàries també en són moltes (unes 1.500) i farien com de “planeta” d’una quasi sempre nana blanca. Són d’emissió per fluorescència: Dumbell, Ull de Gat, Espirògraf, Lira, Hèlix, Òliba, Formiga, Esquimal, etc. L’estrella que hi ha al mig seria el que queda d’una nova, estrelles que tenen una massa fins a sis vegades la del Sol.

Si fos la massa superior a sis, seria una supernova, amb una explosió més forta, donant lloc a una nebulosa (s’arriben a detectar-hi elements pesants com l’urani). El nostre Sol és una estrella de segona o tercera generació. La nebulosa del Cranc s’allunya a 1.300 km/s. L’any 1054, els xinesos van escriure als seus annals que hi havia una estrella nova al cel on ara hi ha aquesta nebulosa.

NOTA: Si voleu veure el resum de la primera conferència, cliqueu aquí. Si voleu veure el reportatge que es va projectar a la conferència, cliqueu aquí. Si voleu veure el resum de la tercera conferència, cliqueu aquí.