Carles Manresa: SAINTE MARIE-AUX-MINES

Santa Maria de les Mines, Sainte Marie-aux-Mines, és un petit poblet situat al val d'Argent, al massís dels Vosgos i al cor de l'Alsàcia, a França. El mateix nom del poble com el de la vall on estar situat ens donen força pistes per endevinar que es tracta d'un poble miner on, principalment, s'hi explotà l'argent o plata.

Quan hom passeja per aquest bonic poble de seguida es dóna compte del passat esplendorós que va poder assolir. Autèntics palaus, avui dia molts d'ells damnificats per l'abandó i el pas del temps, cases senyorials, i cases de gent treballadora però totes elles seguint l'essència de l'arquitectura d'aquesta zona de l'Alsàcia, on la pedra i la fusta en són protagonistes absoluts.

I és en aquesta localitat, i des de 1963 on se celebra de forma ininterrompuda una important fira de minerals, fòssils i bijuteria, tan important que es pot afirmar que és la segona més important, tan sols darrere de la de Munic a Alemanya. A nivell internacional resultaria ser la tercera més important darrere de la ja mencionada de Munic i amb la de Tucson a Arizona, USA, al capdavant.

Un es pregunta com pot ser què en un lloc tant "apartat", en un poble tan petit, que no arriba als 6000 habitants, no massa ben comunicat amb infraestructures importants, es pot assolir romandre entre les tres primeres fires de minerals més importants del món? La resposta no la tinc pas, però durant els anys que he visitat la fira, ja en són sis, un percep moltes ganes per part de la gent del poble de què segueixi endavant i, sobretot, l'alcalde del llogarret, en Claude Abel, es desviu perquè tot rutlli el, millor possible. S'hi treballa molt, durant molt de temps, dit i fet la fira són -oficialment- 4 dies, però la feinada ve molts dies abans de l'inici i s'acaba molts dies després del final de la fira. I que la fa tan especial i tan estimada per tothom? Doncs la ubicació de la mateixa, en ple centre del poble, a l'aire lliure i en pavellons municipals i altres instal·lacions com en són el teatre, la piscina climatitzada, el col·legi, etc. De fet, inicialment, les primeres edicions es van realitzar al teatre i amb els anys i la demanda de nous comerciants vinguts dels quatre punts cardinals, la fira va anar creixent i creixent fins al que ha esdevingut avui dia.

Tornant als orígens i geològicament parlant, Santa Maria de les Mines es troba al massís dels Vosgos, que neix del moviment de plaques tectòniques formant un sistema d'horsts i gràbens (massissos i fosses tectòniques), separats entre ells per falles normals. La rigidesa dels materials que formen els horsts i la circulació de fluids hidrotermals rics en elements natius com la plata, afavoriren la creació de vetes mineralitzades, motiu pel qual foren explotades pels miners. Si fem un tall imaginari NW-SE de la zona a gran escala, tenim a l'esquerra el massís dels Vosgos, on es troba Santa Maria de les Mines; la fossa tectònica del Rhin: i a la dreta i ja al veí país germànic, l'altre horst, el massís que conformaria la Selva Negra.

S'ha descobert recentment que la mineria a la zona de Santa Maria té el seu origen durant l'època romana, als anys 200 a C, i no a l'edat Mitjana com es creia. La història minera a la zona doncs, és ben llarga, amb els seus alts i baixos, i on s'han extret minerals de plata, coure, arsènic i cobalt principalment. Les explotacions van estar en actiu fins ben entrar el s. XVIII. Avui en dia, hi ha mines visitables al públic, com la mina Tellure, on s'explica amb tot de detall la història minera i social de la zona i, fins i tot, es pot visitar alguna de les galeries que van ser explotades a la recerca dels preuats minerals.

Parlem ara d'allò que és la mateixa fira. Es podria dir que es pot dividir en dues grans zones. La primera i principal és la Mineral Zone. La segona, més petita, però no menys important és la Gem Zone. Com el seu nom ens indica, una estaria dedicada a minerals i fòssils, i l'altra a les gemmes, ja sigui en forma de bijuteria, pedra tallada, pedra polida, etc.

Us puc parlar de la Mineral Zone, doncs el que a mi m'agrada són els minerals i em fixo gairebé exclusivament en ells. La Mineral Zone és la que ocupa la major part de la fira i alhora es divideix en sectors entre els quals destacaria:

-Teatre -Piscina -Liceu -Parc Jules Simon –Val Expo i -Zona de carpes exteriors al carrer.

Cada una d'aquestes "zones" interactuen entre elles i es poden trobar bons minerals en el racó menys pensat i en qualsevol moment. Això fa que col·leccionistes i comerciants també interactuïn contínuament, uns per aconseguir aquell exemplar desitjat, els altres per aconseguir aquell lot al millor preu possible per després vendre en altres fires -fins i tot en la mateixa fira-.

La fira dura oficialment quatre dies. S'inicia un dijous o un divendres, els anomenats "professional days" i divendres i dissabte que corresponen als "públic days". De totes maneres és bo per aquell que vulgui algun exemplar destacat anar-hi quan abans millor, doncs la fira ja comença alguns dies abans de l'obertura oficial del dijous.

En aquesta fira es veuen molts minerals i comerciants marroquins. Això és normal a causa de la important varietat mineral que ofereix un país com Marroc, on existeix una mineria tipus "artesanal" que ha permès importants troballes. La geologia del país també ajuda, però ajuda encara més l'afany dels miners artesans a la recerca d'aquests petits tresors. El fet que el Marroc en part fou colònia francesa, també ha creat un important vincle entre els dos països, i finalment esmentar que com és una fira que es fa a finals del mes de juny, tot just abans de l'estiu calorós al Marroc, es poden veure la majoria de les "novetats" que els buscadors locals han aconseguit extreure durant l'hivern i la primavera; i per a ells, Santa Maria és un important aparador a l'hora de donar a conèixer aquelles noves espècies minerals trobades o espècies ja conegudes que apareixen amb diferents cristal·litzacions i hàbits a les trobades fins al moment, etc.

 En aquest sentit s'han pogut veure mostres molt boniques de fluorita de les mines de Taourirt, amb un color lila i cristalls de mida gran; altres fluorites, però octaèdriques associades a barita, en color lila molt profund, quasi negre, i amb creixements policristal·lins a les cares dels cristalls. Es podria dir que la fluorita, com a espècie mineral, ha estat una de les grans estrelles de la Fira, i no només amb exemplars marroquins sinó que d'arreu del món, Espanya, França, Xina, Irlanda, Itàlia, USA, Mèxic, Alemanya, Anglaterra, Rússia, etc. amb tota mena de colors, hàbits cristal·lins, qualitats i mides; i és que la fluorita, com el quars, és un mineral molt atractiu i un dels minerals més apreciats pels col·leccionistes.

En el recinte del Teatre exposen una colla de comerciants que podem considerar d'alt nivell gràcies a les exemplars que exposen que són de molt alta qualitat i, per tant, a preus assequibles per a poques butxaques. El sol fet de contemplar els minerals que s'exposen allí durant els dies de Fira, fa que sigui una bona excusa per realitzar la peregrinació fins a l'Alsàcia.

És doncs, una fira molt única, molt especial, per l'entorn, per la gent, per les converses amb amics i coneguts, pel menjar i pel beure -val la pena recordar que els vins de la zona estan reconeguts internacionalment-, pel paisatge i, sobretot, el que fa de nexe de tota aquesta corretja de transmissió...els minerals! Únics cada un d'ells, bonics, rars, de molts colors i de formes i de brillantors. Una fira que és com un sentiment. Això és el que representa Sainte Marie-aux-Mines.

Fotos:Carles Manresa

Mn. Francesc Nicolau: Estudi de la contaminació causada pels residus de les grans ciutats

Fa esborronar la quantitat de residus que es van amuntegant arreu i perjudiquen el medi ambient. Ho mostra el resultat de la indagació feta pels estudiosos del tema, segons es descriu en una ponència al II Congrés Laudato Si’ i Grans Ciutats, exposada després de tractar de la contaminació que es produeix a l’aigua i a l’aire per culpa de l’home.

Tenim que en tot el món el càlcul dona que s’arriba a centenars de milions de tones de material de rebuig per any. Concretament l’estadística diu que als Estats Units es passa dels 20 milions de tones de residus a l’any, i a Amèrica Llatina i el Carib, segons l’Organització Mundial de la Salut, se n’originen 400.000 tones diàries, mentre que a la Xina ja passen de 520.550 tones al dia. Són xifres ben calculades . Basant-se en les dades conegudes, el Banc Mundial sobre la gestió dels residus sòlids urbans (RSU) considera que actualment els habitants de les ciutats originen, de mitjana, 1,20 Kg d’escombraries per persona i dia. I afegeix, encara, que la previsió és que la xifra sigui de 1,42 Kg cap allà el 2050.

I que es fa davant d’aquest panorama? Cal recordar que la població mundial que ara és d’uns 7.000 milions, amb la meitat residint a ciutats, passarà a ser de d’uns 9.000 milions cap al 2050 amb un 70% vivint urbanament. Si es parla de solucionar el problema dels residus cal tenir en compte aquestes dades. Els residus urbans seguiran creixent. Hi ha llocs que s’han començat a sensibilitzar com per exemple a Tòquio, al Japó, però falta molt perquè tots els llocs interessats s’ocupin del problema.  I és que el problema rau en què la meitat d’aquests residus van a parar a abocadors incontrolats, tot provocant un hàbitat de vectors de malalties a més de causar una contaminació atmosfèrica important, ja que és aquí on moltes persones troben un mitjà de vida, en perjudici de la seva propia salut, en el reciclatge d’aquests residus. Es calcula que són uns 15 milions de persones els que viuen d’aquest reciclatge.

Hi ha estadístiques: al Brasil més de 250.000 persones viuen dels abocadors, a Mèxic són de 25.000 a 30.000, a Colòmbia són 41.500 famílies, a Argentina més de 20.000, a Equador són uns 3.500 els recol·lectors d’abocadors, etc. A Managua (Nicaragua) hi ha un abocador, amb el nom de La Chureca, que reb diàriament 1.300 tones de residus i on viuen 18.000 famílies en condicions deplorables. Ha acabat prestant-hi atenció l’Agència de Cooperació Internacional per al Desenvolupament (AECID) per rehabilitar aquella gent, cosa que ja està en marxa.

A tot això, s’imposa una estratègia global per a la gestió dels residus sòlids de les grans ciutats, com ja demanava el papa Francesc a la Laudato Si’. Hi ha moltes coses a tenir en compte, a més de fer que es controlin els abocadors: minimitzar la generació de residus, reciclar més, modificar el consum, educar en la responsabilitat de tots... Tant de bo que els govers de les nacions en facin cas!