Isabel Benet: CRETACI (II): El crepuscle dels gegants (II)

La fascinació que els dinosaures provoquen tant a científics com a profans, és en bona part deguda a la seva misteriosa i, aparentment, sobtada desaparició, la qual coincideix amb una data “concreta” (geològicament parlant, es clar!): fa 65 (o 66) milions d’anys alguna cosa va passar... 

El Límit K-T

A aquesta data “concreta”, els entesos l’anomenen Límit K-T (K de Kreide, que és Cretaci en alemany, i T de Terciari), i de teories esbojarrades sobre l’extinció dels dinosaures n’hi ha per tots els gustos, com la que explica que els dinosaures van desaparèixer perquè eren lents, maldestres, estúpids i incapaços de trobar les grans quantitats de menjar que necessitaven els seus cossos enormes...

Altres teories asseguren que va ser culpa dels petits mamífers que s’alimentaven dels seus ous; altres en donen la culpa a l’aparició de les papallones, ja que les erugues es cruspien tots els vegetals en no haver-hi ocells que s’alimentessin d’elles; altres expliquen que el calentament gradual de la Terra va provocar cataractes prematures als ulls dels dinosaures, els quals, en quedar-se cecs, morien abans de l’edat de reproducció... però la que s’endú la Palma d’Or de les teories absurdes és la que assegura que els dinosaures es van extingir per culpa de l’home de les cavernes! 

Cartell de la pel·licula de l'any 1966  Hace un millón de años

protagonitzada per una espectacular Raquel Welch

Richard Owen, qui es va inventar el nom de “dinosaures”, també es va referir a la seva extinció dient que com que eren animals de sang freda, aquests van poder proliferar en un entorn deficitari en oxigen com el que hi havia durant el Mesozoic, però a finals d’aquesta Era, l’augment d’aquest gas va fer de la Terra un lloc inhabitable pels dinosaures. 

Sir Richard Owen

Entre les teories mig serioses està la que relaciona l’extinció dels dinosaures amb l’aparició de les plantes angiospermes, ja que explica que els dinosaures es van enverinar menjant aquestes noves plantes, moltes de les quals contenen perillosos alcaloides, tot i que al llarg del Cretaci van continuar proliferant les plantes gimnospermes, amb les sequoies com a representants més destacats, sobretot per les seves grans dimensions! 

 Exemplars de sequoia gegant (Sequoia sempervirens), un veritable fòssil vivent

Però el que sí que és cert és que fa uns 95 milions d’anys es van començar a estendre les plantes angiospermes, i a partir d’aquell moment les plantes gimnospermes, les quals havien dominat el panorama vegetal fins aleshores, inicien un clar retrocés. D’aquestes plantes més “modernes”, la família de les magnoliàcies en són els seus representants actuals més antics perquè es caracteritzen per tenir unes vistoses flors de grans tèpals de color blanc (o crema) col·locades helicoïdalment al voltant d’una mena de pinya, apta per a ésser pol·linitzada per escarabats, ja que a l’època en què van aparèixer aquestes plantes encara no hi havia abelles. Per totes aquestes característiques tan arcaïques, a les magnoliàcies se les considera com el prototipus i punt d’inici evolutiu de la resta d’angiospermes. 

 Flors i fruits de Magnolia grandiflora, un altre fòssil vivent

Tanmateix l’any 2015 va ser notícia el “descobriment”, al Montsec i al Sistema Ibèric, de l’angiosperma més antiga del món: Montsechia vidalii. En realitat aquesta planta ja havia estat descoberta a la pedrera de Meià feia més de 100 anys, però no se l’havia pogut datar correctament. Ara els científics que l’han estudiat l’han datat en 130 milions d’anys! 

Exemplar de Montsechia vidalii

Aquesta curiosa planta es creu que era subaquàtica i que utilitzava els corrents d’aigua per a transportar el pol·len. En els estanys d’aigua dolça on creixia la Montsechia, també hi havia d’altres plantes no menys importants com Ranunculus ferreri (una altra angiosperma semiaquàtica) i la falguera arborescent Weichselia reticulata, la qual feia el paper dels manglars actuals. I dins aquest ambient lacustre costaner també hi havia algunes palmeres com Sabalites longirhachis... Però no ens anem per les branques (i mai millor dit) i centrem-nos en la desaparició dels dinosaures.

Exemplar de Ranunculus ferreri (present a Cosmocaixa)

Exemplar de la falguera Weichselia reticulata

Reconstrucció d’aquesta falguera arborescent

Exemplar de Sabalites longirhachis a Coll de Nargó

La teoria de les extincions en massa es remunta a Cuvier qui, amb les seves idees “catastrofistes”, proposava que cada cert temps hi havia una renovació completa de tots els organismes que viuen a la Terra. Aquestes idees eren contràries a les proposades pels “uniformistes” de Lamarck, més properes al posterior evolucionisme de Darwin, els quals asseguraven que els organismes es creaven per generació espontània i la seva tendència era la d’evolucionar gradualment cap a formes més perfectes i elevades. 

 Georges Cuvier i Jean-Baptiste Lamarck

De les almenys cinc extincions en massa que es calcula que han afectat la Terra des de l’inici del Paleozoic, la darrera (o límit K-T) és la més estudiada pels científics, encara que molts d’ells només es preucupen d’explicar l’extinció dels dinosaures, com si aquests fossin les úniques criatures que van desaparèixer en aquell moment.

Luis i Walter Alvarez al Límit K-T a Gubbio (Itàlia) a l’any 1981

Entre les teories serioses sobre la darrera gran extinció, tal vegada la més “impactant” sigui la que van proposar, a principis dels anys 80, dos científics de la Universitat de Berkeley, Walter Alvarez i el seu pare Luis W. Alvarez (Premi Nobel de Física l’any 1968): la causa de l’extinció d’una bona part de la fauna terrestre i marina de finals del Cretaci va ser l’impacte contra la Terra d’un asteroide d’uns 10Km de diàmetre, la qual cosa va provocar erupcions, tsunamis, incendis, pols en suspensió, pluges àcides i tota mena de desgràcies.

Bòlid entrant a l’atmosfera vist des de Txeliàbinsk (Rússia) l’any 2013

Això ho van proposar arran del descobriment, a Gubbio (Itàlia) l’any 1977, d’una capa d’argiles, de 66 milions d’anys, amb una alta concentració d’iridi, un element poc comú a l’escorça de la Terra i que, per força, havia d’haver arribat des de l’espai exterior. Es va donar el cas que aquesta capa també es va detectar a molts altres llocs del món, per la qual cosa la teoria de l’impacte va ser innegable. Fins i tot es va localitzar el punt de col·lisió de l’asteroide: el cràter de Chicxulub (Yucatán, Mèxic) de 180 Km de diàmetre.

El cràter de Chicxulub

Aquesta teoria tan “catastrofista” va encetar una nova polèmica entre els partidaris de la causa de l’extinció per l’impacte d’un asteroide i els partidaris d’una extinció més gradual, ja que són molts els que asseguren que l’alta concentració d’iridi no cal anar-la a buscar a l’espai, sinó que potser estaria relacionada amb el vulcanisme que va tenir lloc a l’altiplà del Decàn (Índia) a finals del Cretaci, on les efusions van cobrir una superfície de 500.000 Km² amb un gruix de més de 1.500 m. I és que les extincions poden produir-se arran d’una sèrie de canvis subtils que operin al llarg de mils, o fins i tot milions, d’anys, però el resultat pot semblar un instant degut al fet que el registre fòssil és molt deficitari i imperfecte.

Extensió que ocupa la província ígnia a l’altiplà del Dècan (Índia)

No hem de perdre de vista que és a finals del Cretaci que es fa efectiva l’Orogènia Alpina, amb l’aixecament de noves serralades, les quals de ben segur van provocar canvis en els corrents marins i atmosfèrics i això es podria haver traduït en un canvi de la temperatura global de la Terra (més freda) i en un descens del nivell del mar. Tots aquests canvis podrien haver incidit amb més força sobre aquelles comunitats que ja estaven amenaçades d’extinció... i l’impacte de l’asteroide només va ser la cirereta del pastís, ja que són molts els que pensen que abans d’aquest fet ja havien desaparegut moltes criatures, entre elles els ammonits i, tal vegada, també la major part dels dinosaures.

Extret de Fossilia Ilerdae 2011

Fos quina fos la causa (o la combinació de moltes causes) de l’extinció finicretàcica, fa 65 (o 66) milions d’anys va finalitzar l’era dels rèptils i va iniciar-se l’era dels mamífers, els quals, a partir d’aquell moment, van començar a evolucionar i a estendre’s pel món tot ocupant els nínxols ecològics que havien quedat vacants... però aquesta ja és una altra història.

I com si fos un epíleg afegirem que, mirant al nostre voltant, podem assegurar que els gegants del passat... encara són entre nosaltres!

Si voleu veure el capítol anterior d’aquesta història, cliqueu aquí.