Isabel Benet: CRETACI (II), el crepuscle dels gegants (I)

Ja fa algun temps que en aquest blog tractem sobre diferents aspectes del període Cretaci, el darrer de l’Era Secundària o Mesozoic; i també fa temps que vam parlar sobre els animals més famosos del Secundari: els dinosaures, encara que en aquella ocasió vam veure sobretot els dinosaures del període Juràssic. Per això ja toca parlar dels que van viure durant el Cretaci, ja que d’aquesta època daten les restes de la parella de dinosaures més cèlebre de la història: ens referim a la parella formada pel Tiranosaure i el Triceratops.

Tiranosaures i Triceratops, eterns companys

D’ells s’han fet pel·lícules, joguines i, fins i tot, galetes

Ja vam dir que sota el mot popular de “dinosaures”(mot proposat per Richard Owen al 1841 i recollit ara com a superordre) s’agrupaven dos conjunts d’animals ben diferenciats i que van viure al llarg de quasi tot el Mesozoic (des del Triàsic superior fins a finals del Cretaci): l’ordre dels saurisquis (“maluc de llangardaix”) i l’ordre dels ornitisquis (“maluc d’ocell”) tots ells, però, amb un avantpassat comú el qual va ser capaç de millorar la posició de les seves extremitats, tot passant d’una postura horitzontal (com la dels llangardaixos) a una de vertical o “erecta” (com la dels mamífers moderns), cosa que, en alguns casos, va propiciar el bipedisme, sobretot entre els saurisquis del subordre dels teròpodes, ja que els ornitisquis del subordre dels ornitòpodes, si volien, podien caminar sobre les quatre potes. Aquesta varietat de moviments va donar als dinosaures molt d’avantatge a l’hora d’ocupar els diferents nínxols ecològics terrestres i per això es van convertir en els reis indiscutibles de la terra ferma durant més de 140 milions d’anys.

Diferències en els ossos dels malucs i fèmur en saurisquis i ornitisquis

Diferències en la posició de les extremitats entre dinosaures i altres rèptils

Com ja hem dit, tant el Tyrannosaurus com el Triceratops van ser dinosaures grossos i pesants típics del Cretaci, concretament del Cretaci superior. Però al llarg del Cretaci hi va haver molts altres grans dinosaures com l’Anatosaurus, el Pachycephalosaurus, el Corythosaurus, el Polacanthus, o el famós Iguanodon, descobert per Gideon Mantell a inicis del segle XIX.

Model de la restauració d’un Iguanodon deguda a Benjamin W. Hawkins.

Observi’s que col·loca l’ungla del polze al musell, com si fos una banya

Imatge actual d'un Iguanodon

El mateix Mantell va tenir l’encert de classificar-lo com a rèptil, però en va fer una reconstrucció poc encertada donada l’escassa informació que d’aquests animals es tenia en aquella època. Mantell pensava que l’iguanodon havia estat un animal plenament quadrúpede, quan en realitat s’ha demostrat que era bípede encara que, com a bon ornitòpode, també podia caminar sobre les quatre extremitats.

Dinosaures del Cretaci inferior

Dinosaures del Cretaci superior

Però no tots els dinosaures del Cretaci van ser grossos i pesants, també hi va haver dinosaures petits i lleugers com Deinonychus, Hysilophodon, Ornithomimus o els no menys famosos Oviraptor i Velociraptor. I això ens porta a una de les qüestions més controvertides sobre els dinosaures: van ser de sang freda (ectoterms) o de sang calenta (endoterms)?

 Esquelet d’ornitòpode present a l’exposició “L’eclosió del passat”

Tant el primers dinosaures com els primers mamífers van aparèixer més o menys al mateix temps (al Triàsic superior) però van ser els dinosaures els que van esdevenir predominants, per això molts paleontòlegs opinen que aquest fet no hauria estat possible sense que aquests animals gaudissin d’una temperatura constant del seu cos (homeotèrmia), encara que l’homeotèrmia no signifiqui exactament que fossin de sang calenta, ja que hi ha diversos mecanismes que permeten a animals de sang freda gaudir d’una temperatura constant. De fet fins als anys 70 del segle passat es considerava als dinosaures, igual que els rèptils actuals, com animals de sang freda ja que, donades les seves grans dimensions, el seu refredament era molt lent (això és el que s’anomena homeotèrmia inercial), i més dins el context d’un clima càlid com el del Mesozoic.

Però tot això va canviar quan al 1964 el paleontòleg Jonh Ostrom i el seu equip van descobrir, en sediments del Cretaci inferior de Montana (USA), l’esquelet d’un dinosaure no gaire gran, molt lleuger i ben armat de poderoses urpes amb una anatomia ben adaptada per a la cursa ràpida: es tractava de l’esquelet d’un Deinonychus. Al 1968 R. Bakker va suggerir que un depredador tan actiu com aquest havia de ser endoterm, tal i com ho són les aus actuals. Altres proves van arribar per altres camins.

Reconstrucció d'un Deinonychus

Comparativa de mides amb una persona adulta

Alguns vesteixen Deinonychus amb vistoses plomes

Molt abans, al 1923, el paleontòleg Roy Chapman i el seu equip van descobrir a Mongòlia els primers nius amb ous de dinosaure; i al 1978, J. Horner i B. Makela van descobrir a Montana (USA) uns nius on es podien observar cries en diversos estadis de creixement, i això els va fer pensar que el fet de tenir cura de les cries, unit a un ràpid creixement, suggeria de nou l’endotèrmia, almenys en alguns dinosaures.

Escena en la qual es veu un dinosaure 

alimentant les seves cries (obra de Luís V. Rey)

Oviràptor protegint la seva posta, dinosaure del Cretaci superior

trobat al Desert del Gobi (Mongòlia)

Una altra prova seria la distància entre el cor i el cervell, en alguns casos de més de sis metres en els grans dinosaures. Alguns pensen que per a superar aquesta distància tan gran és necessària una potència cardíaca considerable, i això només és possible amb un cor amb quatre ventricles ben desenvolupats, o sigui el cor característic dels animals endoterms. Però els cocodrils moderns són de sang freda i en canvi tenen un cor amb quatre ventricles, encara que rudimentaris.

Altres proves les van aportar les observacions microscòpiques dels ossos dels dinosaures en els que es veuen que estaven regats per tot un sistema de vasos sanguinis els quals, a més de proporcionar un ràpid creixement, també proporcionaven un elevat metabolisme. Però això mateix també s’observa en alguns cocodrils i tortugues i en canvi està absent en alguns mamífers i algunes aus petites.

Alguns també són de l’opinió que l’abundància relativa de preses entre els dinosaures, en relació amb els dinosaures depredadors, podria també ser una prova a favor de l’endotèrmia, donat que un metabolisme actiu necessita grans quantitats de menjar (carn o vegetals); però aquesta prova va ser molt criticada degut al pobre i fragmentari registre fòssil.

Escena de caça entre un Tyrannosaurus i un parell de Trachodon 

(obra de Z. Burian)

La qüestió segueix avui dia sense una resposta clara i, tal vegada, mai no es resolgui del tot, encara que la tendència sigui de pensar que els grans dinosaures sauròpodes van ser més propers a l’homeotèrmia inercial, mentre que els petits corredors ja eren realment animals endoterms. Ja fa temps, però, que es diu que una bona part dels dinosaures posseïen plomes (fins i tot alguns parents dels terribles tiranosaures) i que aquest fet també contribuiria a mantenir-los calents.

Imatge d'un Quianzhhousaurus sinensis emplomallat

Però al Cretaci els que realment feien ús de les seves plomes ja eren les aus. Encara que fou al Juràssic superior quan apareixen per primer cop al registre fòssil uns dinosaures amb plomes (Archaeopteryx), aquests encara no podien considerar-se com a veritables aus; mentre que al Cretaci inferior ja es troben les restes de la que es considera l’au més antiga: Confuciusornis. Aquest animal ja presenta les característiques pròpies d’una au moderna, això és, bec corni (enlloc de dents), vèrtebres caudals fusionades (enlloc de cua reptiliana), i la més que possible capacitat de volar.

Esquelets i impressions de plomes de Confuciusornis sanctus

(Juràssic sup-Cretaci inf) regió de Liaoning (Xina). Fòssil present al Cosmocaixa

Reconstrucció de Confuciusornis sanctus

Per què, doncs, uns animals tan extraordinaris i tan ben adaptats a tots els ambients terrestres, un bon dia van desaparèixer sense deixar ni rastre? A aquesta pregunta intentarem donar-li resposta en el següent capítol d’aquesta particular història.