Mn. Francesc Nicolau: NIELS STENSEN, científic, bisbe i... beat

El personatge d’avui té una història molt peculiar, per no dir sorprenent. Niels Stensen era danès i nasquè a Copenhaguen l’1 de gener de 1638 al si d’una família luterana. Estudià medicina a la seva ciutat natal i n’obtingué el doctorat. Després s’anà a Leyden (Holanda) a perfeccionar-se en la seva professió, i el 1664 el trobem a París estudiant química amb Pierre Borel i assistint a reunions científiques a casa de Thévenot. Més tard viatjarà per Austria i Hongria i el trobem finalment el 1667 a Itàlia, concretament a Florència, perquè el gran duc Ferdinando II el volgué tenir de metge.

Niels Stensen, copatró de l'Associació d'Amics del Museu

Després d’estudiar el catolicisme renuncià a la confessió luterana i es feu catòlic quan encara no feia un any de la seva arribada a Itàlia. Mentrestant la seva fama de bon metge arribà a Copenhaguen i allí el 1672 el reclamaren per anar a ocupar la càtedra d’anatomia que havia quedat vacant, cosa que acceptà; però com no va ocultar la seva condició de catòlic, ben aviat hi va començar a tenir problemes i per això decidí tornar a Florència on les seves inquietuds espirituals el portaren a sol·licitar el ministeri sacerdotal. Fou ordenat de prevere el 1675 amb 37 anys.

El papa Innocenci XI el coneixia prou i li tenia confiança, tanta que dos anys més tard decidí consagrar-lo bisbe i enviar-lo d’Administrador Apostòlic a les regions del nord d’Europa, Després de 10 anys de ministeri incansable moria el 25 de novembre de 1687 a Schwern, amb fama ben merescuda de santedat i per això el papa Joan Pau II el beatificà el 23 d’octubre de 1988.

I quina va ser la seva aportació a la ciència? Doncs molt digna de notar-se, sobretot en dos camps: l’anatomia i la geologia. Pel que fa al primer camp va fer-hi descobriments notables com el conducte pel qual la glàndula paròtide aboca el seu contingut a la boca i que és conegut amb el nom de conducte de Stenon, i també va fer la primera descripció completa de com actua el sistema lacrimal, així mateix exposà moltes novetats sobre el sistema muscular... Però més curiosa, i també important, va ser la seva aportació a la geologia: va escriure De solido intra solidum naturaliter contento. Dissertationis prodromus, que era un estudi dels minerals cristal·litzats i dels fòssils.

També cal destacar que va formular la teoria correcta sobre l’origen dels fòssils dient que són restes d’éssers vius que visqueren en passades èpoques, i també diu que els estrats són capes de materials dipositats provinents d’erosió eòlica, fluvial o marina, i que els cristalls naturals d’una mateixa espècie presenten sempre iguals els seus angles, avantçant-se així a principis que s’enunciaran més tard per William Smith i per René Haüy, i per això no se li pot negar el mèrit de precursor.