divendres, 23 de juny del 2017

Isabel Benet: LES EXPLOTACIONS DE CARBÓ DELS VOLTANTS DE VALLCEBRE (I)

Després d’haver donat un cop d’ull a les explotacions de lignit més orientals de la conca carbonífera de l’Alt Berguedà (Catllaràs i La Nou-Malanyeu) i de la part sud del sector central (Peguera), ara toca el torn a les explotacions dels voltants de Vallcebre, petit nucli tancat dins la seva fortalesa formada per les capes de la Formació Calcàries de Vallcebre.

El poble de Vallcebre i els vestigis de la seva mina en primer terme

Per poder-les veure us proposem fer una volta quasi completa, i que es pot fer amb quasevol tipus de vehicle, per la part exterior d’aquestes muralles naturals on se situen les capes de carbó, englobades dins les argiles bigarrades de la fàcies garumniana (finicretaci). Al llarg d’aquest recorregut farem un breu repàs de les principals explotacions de lignit tant en forma de galeria com a cel obert.




Malgrat que en aquest sector de Vallcebre la complexitat geològica també és molt gran, va ser aquí, juntament amb les explotacions més occidentals de Saldes, on l’activitat minera va tenir més importància i fou més duradora perquè les capes de carbó tenien més potència i no eren tan discontínues com en els anteriors sectors visitats, per això els vestigis d’aquesta activitat encara estan en força bon estat.

Observant la fàcies Keuper durant la sortida de l’octubre de 2014

El recorregut s’inicia uns metres abans de la cruïlla de la C-16 amb la carretera que puja cap a Sant Corneli i Fígols. En aquest punt afloren les argiles i guixos de la fàcies Keuper (Triàsic superior) sobre les quals van “viatjar” el mantells inferior i superior del Pedraforca. Enfront de l’aflorament tenim la tristament famosa central tèrmica de Cercs, que es va començar a construir l’any 1968 per tal de substituir l’antiga central de l’any 1931.

Vistes de la central tèrmica de Cercs


En aquesta imatge encara es pot veure, a l'angle 
inferior esquerre, l'antiga central tèrmica

Aquesta central es va inaugurar l’any 1971, però el lignit del Berguedà que s’hi cremava era de tan baixa qualitat que les seves emissions, carregades de diòxid de sofre, provocaven pluges àcides molt perjudicials pel medi ambient. Després de moltes protestes i una multa, a partir de 1985 només es cremava hulla procedent de Sud-àfrica i l’est d’Europa, però això es va fer tan insostenible que la central va tancar les seves portes el darrer dia de desembre del 2011. Actualment la central encara pertany a la multinacional alemanya E.ON, que la va comprar l’any 2008, però malgrat que sobre la taula hi ha diverses propostes de reconversió, una d’elles és fer-ne un centre formatiu per la gestió d’energies renovables, el cert és que a dia d’avui encara no s’ha arribat a cap acord sobre el seu futur.

Vistes de les instal·lacions i de la mansió al fons

Deixem la C-16 per prendre la carretera BV-4025 que s’enfila en direcció a Sant Corneli i Fígols. De lluny ja hi destaca una gran mansió semblant a un castell medieval: es tracta de l’antiga residència de José Enrique de Olano y Loyazaga (1857-1934), enginyer de mines i fundador, l’any 1911, de l’empresa Carbones de Berga S.A., qui fou comte de Fígols i modernitzador de l’explotació de carbó en aquest sector. 

L’enginyer José E. de Olano en un quadre que 
es pot veure al Museu de les Mines de Cercs

Ell fou qui va electrificar les galeries, qui va fer transportar el carbó amb vagonetes arrossegades per matxos, telefèrics, i plans inclinats fins a l’estació de tren de Fígols-Les Mines, i també qui va construir les colònies de miners de Sant Corneli, Sant Josep i La Consolació, amb pisos pels treballadors, economats, escoles, safareigs, esglésies... però per si de cas els treballadors es revoltaven, també es va fer instal·lar una caserna de la Guàrdia Civil prop de la seva residència, més coneguda com la Torre del Comte. Avui dia aquesta mansió està en venda malgrat el seu estat un xic ruïnós.

La Torre del Comte a l'actualitat

A l'angle inferior esquerra d'aquesta imatge 
encara es pot veure l'estació de tren de Fígols-Les Mines

Continuant per la carretera amunt, tot seguit arribem a la colònia de La Consolació, on sorprenen els pocs vestigis que hi resten del que fou el centre més important de l’explotació minera de la comarca; i és que a mitjans dels anys setanta del passat segle, una tragèdia va colpejar durament aquesta colònia com s’explicarà més endavant. 

La colònia de La Consolació a l'actualitat

Aspecte dels runams, al fons la Torre del Comte

El taller


L'edifici d'oficines

Aquesta mina es va començar a perforar entre els anys 1924 i 1926, per això en un principi se l’anomenava mina Nova però de seguida va prendre el nom, sembla ser, d’una ermita de la Consolació del s.XVII que hi havia en aquest indret.

La bocamina Consolació a principi dels anys trenta

Ràpidament va agafar relleu, i al voltant de la bocamina es van construir uns nous rentadors de carbó, tallers, magatzems i pisos pels treballadors. L’any 1929 va començar la construcció de la primera central tèrmica de Cercs.

La Consolació i les seves instal·lacions en una imatge d'època

En l’interior de les mines d’aquesta zona mai no s’havia detectat la presència de gas metà (el temut grisú), per això les mesures de seguretat eren correctes però no extremes. El matí del dia 3 de novembre de 1975, però, una gran explosió es va endur la vida de 30 miners en un dels accidents més greus de la mineria del segle XX a Espanya. Sembla ser que durant aquell cap de setmana de descans, per la festa de Tots Sants, una fallada del sistema de ventilació de les galeries va propiciar l’acumulació del gas mortal, i que aquest s’incendiés en connectar l’enllumenat de la mina.

Rescat dels morts i ferits en l'explosió

Només tres anys abans d’aquests fets, i també en aquesta mateixa mina, ja havien mort 9 treballadors per causa de l’esfondrament d’una galeria, per això aquest nou accident va tocar de ple l’empresa Carbones de Berga SA, que des de l’any 1965 pertanyia a l’elèctrica FECSA, ja que es van haver d’extremar les mesures de seguretat. També hi va haver una reorganització i especialització de la plantilla. Tot això va comportar una reducció del nombre de treballadors, que eren substituïts per màquines, per tal de mantenir la producció i la subvenció estatal. A partir d’aquell moment l’activitat extractiva es va intensificar a les pedreres de més al nord on el carbó aflora en capes gairebé verticals i s’explotava a cel obert, de manera més segura però també més agressiva pel medi ambient. Tot plegat va desembocar en una sèrie de protestes que van ser molt sonades.

Una pintada i unes flors indiquen el punt on s’obria 
la bocamina La Consolació per recordar els 40 anys de l’accident

A tot això s’hi ha d’afegir que el novembre del 1982, per causa d’unes fortes pluges i de les obres de construcció del pantà de La Baells, es van inundar les galeries i es va haver d’interrompre l’explotació durant molt dies. Més tard l’ingrés d’Espanya a la Unió Europea el 1986, i la cada cop més elevada quantitat de carbó d’importació, més bo i més barat, precipiten el tancament de la mina el darrer dia de l’any 1991.


La colònia Sant Josep

Continuant per la carretera arribem tot seguit a l’antiga colònia minera de Sant Josep, que ara és un grup d’habitatges particulars, però que havia tingut una escola i un parell de safareigs. Per damunt dels habitatges es veu un edifici en mal estat que sembla que va ser l’estació superior d’un telefèric. També al llarg de la carretera es poden veure uns descarregadors i l’entrada de la mina Sant Josep tancada amb una porta de fusta. Entre el 1973 i el 1975 (any del seu tancament) aquesta bocamina, però, només servia per treure el carbó que venia de Vallcebre.

Estació d'un telefèric

L'interior de l'estació

Descarregador

Bocamina Sant Josep



Per aquests topants, a més de la mina Sant Josep, també hi van haver la mina de La Frau i la mina Alfons, totes elles situades a la dreta del torrent de la Frau. Es dóna el cas aquestes mines van ser de les primeres en ser electrificades amb la força obtinguda de la central hidroelèctrica de Guardiola i, al 1908, van rebre la visita del rei Alfons XIII.

Seguint la carretera amunt arribem a la que va ser la colònia minera de Sant Corneli, la qual es va començar a construir entre els anys 1895 i el 1911 per donar aixopluc als treballadors de la mina Sant Romà situada a quasi 1000 metres d’alçada, en un indret molt aïllat i molt mancat de comunicacions.

La bocamina Sant Romà amb vagonetes arrossegades per matxos

La bocamina Sant Romà va ser la que es va convertir en el principal centre d’explotació en aquesta zona, però anteriorment hi havia hagut altres mines com la de Sant Corneli, Ventura, Rafaela, Alegria, Consuelo, Francisca i Santa Ana però que van durar molt poc perquè eren molt petites.

La bocamina Sant Romà a l'actualitat

La mina Sant Romà també va tancar les seves portes l’any 1991, per la qual cosa l’empresa propietària va cedir la colònia de Sant Corneli a l’Ajuntament de Cercs i aquest va restaurar l’edifici que havia de ser la seu del futur Museu de les Mines i que es va inaugurar l’any 1999 amb l’objectiu de preservar i donar a conèixer el patrimoni històric, tècnic i documental de l’època minera de l’Alt Berguedà. En les seves dues sales d’exposició es fa un repàs dels 150 anys d’història de l’explotació (des de mitjans del segle XIX fins al 1991). Aquest museu forma part de la xarxa de museus de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya.


L’edifici on es va instal·lar el museu data de principis del segle XX i fins l’any 1930 va ser ocupat per unes monges que s’encarregaven de l’educació, la guarderia i el menjador comunitari. A partir del 1930 l’edifici es va convertir en la seu del Hogar del Minero.

Vista de l'edifici que acull el museu

L'interior de la galeria principal de la mina Sant Romà

La visita al museu es completa amb un “viatge” a l’interior de la mina Sant Romà amb un trenet miner original i restaurat, el qual s’endinsa uns 500 metres per la galeria principal, on s’hi ha recreat l’evolució de l’explotació del carbó, des del sistema de “pic i pala” fins a les modernes tècniques d’extracció mecanitzada. A la plaça de Sant Romà, on abans s’hi acumulaven les runes i els anomenats estèrils, ara hi ha una exposició permanent de maquinària relacionada amb la darrera etapa de la mineria berguedana: vagons, locomotores, sistemes d’apuntalament de les galeries, i una gran excavadora de vapor que va treballar en l’obertura de la L1 del Metro de Barcelona.

Exposició permanent de maquinària minera

Excavadora de vapor de l'any 1922

Aquí s’acaba la primera part d’aquest repàs de les principals zones mineres dels voltants de Vallcebre. En un proper capítol veurem les explotacions de Fumanya, Coll de Pradell i el Collet.

Bibliografia:

• Revista l’Erol: Miners i mineria. 40 anys de l’accident de La Consolació, núm 126, 2015

• Soler R. & Oriola J.: Relleu fotogràfic de les mines del Berguedà, Benimprès SL, 1997

• Cuadros i Vila, Ignasi: La mineria a l’Alt Berguedà. Evolució històrica, dossier, 1986

• Serra i Rotés, Rosa et al.: Terra de carbó, Zenobita Ed., 2003

• Picas, J. & Prat, A.: Els telefèrics de carbó, Zenobita Ed., 2004


• Mata, T & Pich, M.: Dones a la mina, rev. Cadí-Pedraforca, núm. 6, 2009

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada