Mn. Francesc Nicolau: PARTICULARITATS DE LA NOSTRA GALÀXIA

Resum de la segona xerrada del segon cicle de conferències, sobre els tema Els Astres i l’Astrofísica, que va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 7 de març del 2017. Si voleu veure el resum de la segona conferència, cliqueu aquí.

A l’Univers hi ha moltes galàxies, però explicarem com és la nostra. Si la observessim des d’amunt, veuríem que és espiral, amb un nucli molt dens d’estrelles, amb una mica de barra al centre. Si la veiéssim de costat, el nucli quasi esfèric, amb els braços allargats, amb tres braços llargs i dos de més petits. El nom “Galàxia” ve del grec “llet” pel seu aspecte nocturn (la mitologia grega deia que era una gota de llet que va perdre Juno quan amamantava Hèrcules). La galàxia seria, però, més que una nebulosa.

La NGC628 (o M74), una galàxia molt semblant a la nostra

Nosaltres som a uns 30.000 anys llum del seu centre i a uns 4-5 anys llum del pla equatorial. Les dimensions costaren molt de trobar-les. Galileu fou el primer que va dir que la Galàxia era una condensació d’estrelles i, més tard, fou Herschel, qui va deduir la seva forma biconvexa i que estava formada per 300 milions d’estrelles (en realitat són moltes més) amb un diàmetre de 8.000 anys llum.

Després Kapteyn (1851-1922), ajudat de la fotografia, veié que era molt més gran i li atribuí un diàmetre de 23.000 anys llum i uns 6.000 anys llum de gruixària. Cap el 1920 va modificar les xifres i les distàncies que serien de 35.000 anys llum de diàmetre i 11.000 anys llum de gruix.

Shapley (1885-1972) va indicar que la Galàxia tenia a l’entorn unes agrupacions estel·lars anomenades cúmuls estel·lars i que, atrets per la gravetat, giraven al voltant de la Galàxia, fent una forma esfèrica que havia de tenir per centre el mateix que la Galàxia. Va pensar que calculant-ne les distàncies podia deduir la de centre galàctic, però en no tenir no en compte que la lluminositat dels cúmuls es veia inferior a la real degut a l’efecte de la pols interestel·lar, per aquesta causa els càlculs van sortir equivocats, i per tant no eren tan lluny com ell es pensava. Va indicar que el sol era a 50.000 anys llum del centre. La exageració de Shapley fou corregida cap els 1950 per Trumpler. Actualment, se li atribueixen uns 90.000 anys llum. El Sol és al braç anomenat de Perseu, a uns 30.000 anys del centre, com ja s’ha dit més amunt.

A més d’estrelles, a la Galàxia hi ha també nebuloses formades per partícules que no han condensat per formar estrelles. La primera notícia de nebuloses fou donada per Huygens, en observar la nebulosa d’Orió. Messier, en el seu estudi dels cometes (va trobar-ne 21) va fer un catàleg de nebulositats que no eren cometes, el qual en conté un total de 109.

Actualment les nebuloses es divideixen en galàctiques i extragalàctiques (que són en realitat galàxies). En aquells temps, es pensava que els límits de l’Univers eren els de la pròpia Galàxia.

Huggins va resoldre la qüestió amb l’espectroscopia, quan es comprovà que n’hi havia de vàries menes (les gasoses donen espectres amb ratlles i les sòlides, és a dir, les formades per estrelles, serien amb espectres continus). Wolf (1863-1932) seguí amb el catàleg, el qual es va continuant avui dia.

Les nebuloses galàctiques poden ser obscures o lluminoses. Al principi, es pensava que les obscures eren zones de l’espai sense estrelles, però avui dia se sap que són grans masses de matèria opaca que priven la visió de les estrelles que hi ha al darrere. Un exemple es la del Cap del Cavall. Una altra, el Sac de Carbó, tindria una massa de 14 sols. De vegades hi ha taques fosques a les lluminoses, les quals se les atribueix la mateixa natura: matèria opaca.

Les nebuloses poden ser d’emissió per fluorescència o de reflexió. A les primeres, el gas absorbeix part de l’energia que reben i no fan de simple mirall, emetent en una longitud d’ona menys energètica. Hi ha d’altres que són intermèdies . La Rosetta, a Unicorni, seria d’emissió, molt interessant per la seva emissió a unes zones en vermell i altres zones en blau. La seva massa és enorme i potser propera a la de 9.000 sols. 

Les nebuloses planetàries, com ara Dumbell, provindrien  d’estrelles centrals que varen fer explosió, com ara les supernoves. La nebulosa de l’Òliba i la del Clown serien també d’aquest tipus; els seus gasos s’aniran expandint en un futur. La Terra té elements diferents de l’hidrogen i de l’heli; fins al ferro foren originats en les reaccions estel·lars, però els de més enllà, ho foren en una supernova. Els gasos de les nebuloses planetàries es condensen formant altres estrelles i planetes. De vegades, aquesta condensació és enorme. Però això ja serà tema per a una altra conferència.

Si voleu veure el reportatge complet que es va projectar a la conferència, cliqueu aquí.