Mn. Francesc Nicolau: HI HA GALÀXIES DE MOLTES MENES

Resum de la primera xerrada del segon cicle de conferències, sobre els tema Els Astres i l’Astrofísica, que va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 28 de febrer del 2017.

Que hi ha agrupacions estel·lars semblants al conjunt anomenat Via Làctia (o Galàxia), no es va començar a dir fins l’any 1930. Tot arrenca quan Edwin P. Hubble va posar-se a examinar amb detall les “nebuloses extragalàctiques”, entre les quals la de la constel·lació d’Andròmeda, de la qual va poder afirmar,  ja al 1924, que era una formació d’estrelles. Després demostrà que d’altres “nebuloses” també eren en realitat formacions d’estrelles. Al 1930 Harlow Shapley va determinar que a aquestes agrupacions estel·lars s’havien d’anomenar galàxies.

El problema de resoldre a quina distància es trobaven es resolgué gràcies a les estrelles anomenades variables cefèides que tenen una brillantor determinada per un període de variació segons va demostrar l’astrònoma Henrietta S. Leavitt l’any 1912. Ejnar Hertzprung calculà la distància de les galàxies evaluant la distància real d’una cefèida, encara que després s’hagueren de multiplicar per 2,3 les distàncies obtingudes. També el nostre Josep Comas el 1935 va demostrar que calia augmentar les xifres, i va se Walter Baade qui el 1952 ho va resoldre distingint una Població I i II.

Les galàxies s’agrupen en cúmuls. El nostre cúmul local està format per 19 galàxies, entre les quals està la Via Làctia, Andròmeda i els Núvols de Magalhães. Els tipus de galàxies establets per Hubble són: el·liptiques (20%), espirals normals (50%), espirals barrades (26%) i irregulars (4%), però avui dia hem d’agegir-hi moltes de tipus especials com les el·líptiques radioactives, les de tipus D (amb un nucli el·lipsoidal i un disc molt extens), les de tipus Dumbbell (amb dos nuclis), les de tipus N (un sol nucli però amb dos punts emissors d’ones de ràdio), i els quàsars des quals hi dedicarem tota una conferència. Les galàxies de tipus N es subdivideixen en: de Seyfert, compactes (o de Zwicky), blaves (o de Markarian) i lacèrtides.

Però encara hi hem d’afegir un altre tipus: es tracta de les galàxies infraroges descobertes per casualitat pel satèl·lit IRAS, enviat a l’espai per analitzar la radiació infraroja i que el 1983 va localitzar punts invisibles que irradiaven fortament en l’infraroig. Calgué, doncs, fer un telescopi de nova tecnologia (l’NTT) per “veure” aquells punts: eren galàxies debilíssimes, molt llunyanes i de formes variades, que tota la seva radiació contenia fins un 95% d’infraroig.

Finalment cal aferir encara les galàxies anomenades “explosives” que no són més que el resultat de la col·lisió de dues galàxies . Si voleu veure el reportatge que es va projecatr a la conferència, cliqueu aquí.