dissabte, 27 de febrer del 2016

Amics del Museu: HA MORT EL GEÒLEG I MOSSÈN SALVADOR REGUANT

Les necrològiques dels diaris del dia 24 de febrer anunciaren la mort el dia anterior de Mn. Salvador Reguant i Serra, als vuitanta-set anys d’edat. Fou catedràtic de la Facultat de Geologia de la Universitat de Barcelona, de la qual fou degà. Va pertànyer, entre d’altres, a  l’Acadèmia de Ciències i a la Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans.


La seva tesi doctoral versà sobre la geologia de l’Eocè de la Plana de Vic. Era especialista en briozous fòssils del Terciari, havent descrit diverses espècies noves (els tipus de les quals va donar en vida al Museu Geològic del Seminari de Barcelona).

Va escriure molts articles sobre Estratigrafia i Geologia històrica. Era autor de dos llibres sobre Geologia històrica i d’Història de la Terra; havent estat molts anys professor  d’aquella matèria a la Universitat, molt recordat pels seus alumnes. Fou un dels traductors de la Guia Estratigràfica Internacional, bàsica per a l’establiment de les diferents unitats estratigràfiques: era membre de la Subcomissió Internacional de Nomenclatura Estratigràfica

Descansi en pau tan eminent científic.

divendres, 19 de febrer del 2016

Amics del Museu: 90è ANIVERSARI DEL XIV CONGRÉS GEOLÒGIC INTERNACIONAL

Enguany es compleixen 90 anys del XIV Congrés Geològic Internacional, l’únic que s’ha celebrat a Espanya i que va tenir lloc a Madrid els dies 24 al 31 de maig de 1926, amb tot un seguit d’excursions geològiques per diferents zones d’Espanya i Catalunya. El Doctor en Geologia Mn. Josep Ramon Bataller, qui aquell any s’estrenava com a director del Museu Geològic del Seminari, hi va particiapar activament i va ser un dels directors d’una de les excursions organitzades per Catalunya.

Dr. Josep Ramon Bataller (www.ateneunatura.uji.es)

El Dr. Bataller també va fer un resum d’aquest congrés que es va publicar als números 376 i 377 (setembre i octubre de 1926) del Butlletí Excursionista de Catalunya, nom que durant la dictadura de Primo de Rivera adoptà el butlletí del Centre Excursionista de Catalunya per tal de no haver de posar a la capçalera, i entre cometes, el nom en castellà de l’entitat, segons obligava la normativa d’aquella dictadura per a totes les societats.



En aquest resum el Dr. Bataller comença fent un repàs dels anteriors congressos i ens explica que aquests tenen el seu origen en l’exposició de Filadèlfia de l’any 1876 on es va celebrar la reunió de l’American Association for the Advancement of Science. En aquella reunió, entre altres coses, es va acordar d’organitzar sessions periòdiques (cada 3 o 4 anys a diferents països) dins les quals es tractarien temes de geologia general, estratigrafia, paleontologia, mineralogia, geotècnia, etc.

Així l’any 1878 va tenir lloc la primera sessió a París amb 310 participants de 23 països. L’únic representant espanyol fou el geòleg Joan Vilanova, professor de la Universitat de Madrid, qui va ocupar una de les vice-presidències del congrés. El segon congrés va tenir lloc l’any 1881 a Bolònia (Itàlia) i entre el 11 congressistes espanyols ja estava el Dr. Jaume Almera, qui ja era director del Museu Geològic del Seminari de Barcelona. Els següents congressos van ser a Berlín (1885), Londres (1888), Washington (1891), Zurich (1894), St. Petersburg (1897), París (1900), Viena (1903), Ciutat de Mèxic (1906) i Estocolm (1910). En molts d’ells va continuar assistint el Dr. Jaume Almera acompanyat d’Artur Bofill amb qui ja estava treballant en la confecció del mapa geològic de la província de Barcelona.

En el XII congrés celebrat a Toronto l’any 1913, els enginyers de mines A. Marín i E. Dupuy de Lôme van iniciar les gestions per portar un congrés a Espanya, cosa que es va confirmar en el següent congrés de Brusel·les de l’any 1922. Aquell mateix any van començar les complexes tasques d’organització d’aquest esdeveniment internacional que es considerava molt important. Per això el primer que es va fer va ser nomenar una junta per part del Ministeri de Foment que seria l’encarregada d’acordar, entre altres coses, les dates del congrés, el lloc on es faria i les excursions que es programarien. Tot això malgrat que les comissions espanyoles que van assistir als diferents congressos no van tenir mai un paper massa destacat; fins i tot el mateix Dr. Bataller diu a la seva crònica que «(...) Espanya ha anat sempre a la cua en aquest progrés científic, i no per manca d’homes de ciència, sinó per la immiscuició de la política en els camps científics, fet consumat que perdurarà».



Dr. César Rubio (www.igme.es)

La junta organitzadora va decidir que les dates del congrés serien del 24 al 31 de maig del 1926, i que les diferents sessions i conferències tindrien lloc al nou palau de l’Instituto Geológico, anex a l’Escuela de Minas, situat als afores de Madrid però molt ben comunicat per la línia de metro. També es va decidir que es farien una sèrie d’excursions, abans, durant i després del congrés, per conèixer la variada geologia espanyola. 

Les excursions programades van ser a Gibraltar i nord del Marroc, al cap de Gata, a la Serranía de Ronda i Sierra Nevada, als jaciments metal·lífers de Linares i Huelva, a les mines d’Almadén, a la serra de Guadarrama, a la conca hullera d’Astúries, als jaciments de ferro de Bilbao, a la conca potàssica de Catalunya i Pirineu central, al Pirineu oriental, a les iIles Balears i a les illes Canàries, a més d’altres sortides de caire cultural, totes elles acompanyades dels més prestigiosos geòlegs i enginyers de mines de l’època com van ser, entre molts d’altres, Agustín Marín, César Rubio, P. Hernández Sampelayo, José Royo, Jaume Marcet, Bartolomé Darder, Manuel Cincúnegui, E. Hernández-Pacheco, M. San Miguel de la Càmara, Josep R. Bataller, Juan Carandell, L. Menéndez, H. Obermaier, P. Fallot, etc.

Grup de congressistes als jardins de l’Instituto Geològico

També es va decidir que es publicarien nombroses circulars, comunicacions científiques, guies geològiques i mapes de les excursions, prospectes explicatius, un programa oficial del congrés, monografies, etc. En algunes d’aquestes publicacions hi va col·laborar Marià Faura i Sans. Al congrés s’hi van inscriure més de 1.200 participants de 70 països, tot un rècord, i a la sessió inaugural, presidida pel rei Alfons XIII, es van recordar els 50 anys de la creació d’aquestes assemblees internacionals.

Sessió inaugural (espanaciencia.blogspot.com)


Al llarg dels dies que va durar el congrés es van fer moltes reunions, conferències, exposicions i visites a diferents museus. Entre els temes que es van tractar estàn els mètodes electromagnètics i elèctrics en l’estudi dels minerals, els jaciments d’or i lignits, la geomorfologia del les conques dels rius Piedra i Jalón, els homes fòssils de Solutré, les reserves mundials de fosfats i pirites, la geologia de la Mediterrània i el nord d’Àfrica, la fauna cambriana i siluriana, els plegaments hercinians, els vertebrats terciaris, el vulcanisme, estudis geofísics, etc.

Els congressistes a la serra de Cabra, 
en el cercle el Dr. Carandell (www.es.slideshare.net)


Els congressistes en una excursió a Huelva (www.xn.congresogeologicoespaa-4ec.com)

Mapa geològic de Bilbao (www.mtiblog.com)

El mes de juny, passat el congrés, es van fer per Catalunya dues excursions oficials i altres sortides culturals, amb gran nombre de participants. En una visita turística a la muntanya de Montserrat, el Dr. Bataller explica una divertida anècdota que va succeir en creuar la serralada Prelitoral pels voltants d’Olesa on «es dóna el més gran batibull d’opinions de si l’eocènic inferior corresponia a tal o qual pis (...), de si el triàsic era complet, de si havia escorriment, cavalcament, inversió, etc (...). Aquests dubtes sorgiren perquè els senyors que dirigien l’excursió tenien opinions diferents o potser, errònies. Les escenes foren la mar de pintoresques». També el Dr. Bataller explica que el dia 2 de juny «Tinguérem el gust d’acompanyar una bona colla al Museu geològic (Museu Martorell) (...). Visitaren el museu del Seminari on encara veieren alguna cosa interessant».

Els congressistes a Montserrat


En la primera de les excursions oficials del congrés (l’anomenada C-3, de 10 dies de duració), es va visitar la conca potàssica a Súria i Cardona i, des d’allà, es va anar cap als Pirineus centrals passant per Artesa de Segre, Tremp, Sort i fins a la Vall d’Aran. En passar per Camarasa, el Dr. Bataller torna a explicar una altra anècdota: «a Camarassa (...), on RFE té construït el famós barratge, emplaçat per indicació d’un geòleg en el lloc més desavinent: es perd entre les dolomies liàssiques un volum d’aigua extraordinari» D’aquesta excursió es va editar una guia titulada Cuenca potásica y Pirineo Central, redactada conjuntament per Marià Faura i Agustín Marín, en la qual el mateix Bataller diu «Té la guia 213 pàgines il·lustrades (...) que donen idea de l’avenç que tenen les investigacions geològiques a la nostra terra, sense cap ajut oficial».


L’altra excursió oficial del congrés (l’anomenada C-4, de 9 dies de duració), dirigida pels Drs. Bataller, Marcet, Larragán i San Miguel de la Cámara, va portar als congressistes a Olot per tal d’observar el vulcanísme d’aquesta comarca, tot passant per Cardona, Berga i Ripoll. Quan van arribar a Berga, els congressistes van ser rebuts per l’enginyer de mines, i propietari de l’empresa «Carbones de Berga S.A.», José Enrique de Olano, comte de Fígols, qui va posar la seva casa senyorial a disposició dels participants perquè s’hi poguessin allotjar. El Dr. Bataller explica que «les atencions que tingué per a tothom, seran el millor record que de tan distingit pròcer sempre servaran els expedicionaris».

La mansió de José E. de Olano, comte de Fígols, a l'actualitat

Els congressistes a Fígols-Les Mines

L’endemà els congressistes van visitar les mines de lignit de Sant Corneli. També es van visitar les mines d’hulla de Surroca on van ser obsequiats amb bells exemplars de falgueres fòssils. La guia d’aquesta excursió, titulada Cataluña. Cuenca potásica-Cretácico de Berga-Región volcánica de Olot, va ser redactada conjuntament per A. Marín, J.R. Bataller i J. Marcet, i d’ella se’n va fer una traducció al francès.

Els expedicionaris a Olot

Mossén Josep R. Bataller acaba el resum d’aquell congrés dient: «És d’esperar que el foc sagrat de les ciències geològiques, encès pels mestres Almera, Vidal i Font (...), avivat per la grandiosa manifestació científica (...), s’aflamarà i prendrà en nous cors que el mantindran perenne per a les noves generacions»... i, poc o molt, així va ser. Però aquesta ja és una altra història.

Per a més informació, cliqueu aquí.

dilluns, 15 de febrer del 2016

Mn. Francesc Nicolau: L'AIGUA LÍQUIDA DE MART

La majoria dels nostres lectors ja coneixen el robot Curiosity el qual, des de fa més de dos anys, està prenent dades des del cràter Gale del nostre planeta veí. Fa uns pocs mesos aquest robot va detectar l’existència d’aigua líquida, cosa realment estranya si tenim en compte que la temperatura mitjana de la superfície marciana és de -40°C i que rarament puja fins als -20°C, mentre que de vegades arriba als -80°C. Com pot ser que hi hagi aigua en estat líquid si l’aigua glaçada no comença a fondre’s fins als 0°C? No ens està enganyant la NASA?

No es tracta aigua pura la que s’ha vist que hi flueix sinó aigua molt carregada de sal, gairebé una salmorra, i això ja és una altra cosa. Tots sabeu que l’aigua salada es manté líquida fins certs graus sota zero de l’escala centígrada (que és la creada pel suec Celsius el 1742). Precisament l’anterior escala Fahrenheit (creada per aquest físic alemany el 1714) té el zero al punt en què l’aigua amb sal que ell va triar com a exemplar es comença a glaçar i que correspon a -17,77°C, i com que un grau Celsius comprèn 1,8°F, al 0°C correspon 32°F (i 100°C equivalen a 212°F)

El robot Curiosity

Ara bé si la concentració de sal a l’aigua és superior a la del model que feu servir Fahrenheit, resulta que pot tenir un punt de congelació més baix encara que els 17,77°C negatius, per sota de -20°C, i això és el que li passa a l’aigua que se’ns diu que es forma a Mart segons les dades preses per l’aparell REMS del Curiosity. Ens diu Javier Martín-Torres (del CSIC de l’Institut Andalús de Ciències del la Terra) en un article que ell va publicar sobre aquesta troballa a la revista Nature Geoscience que, «després de mesurar les temperatures de l’aire i del sòl, la pressió i la humitat relativa sabem que l’aigua existeix; no n’hem fet una detecció directa... però sabem que l’aigua hi és».

I és que el terra de Mart conté una gran quantitat de sals, entre les quals els perclorats que fan que el punt de congelació de l’aigua que els dissol baixi molt, fins més avall dels -20°C. I cal afegir-hi que, encara que el vehicle de la NASA es trobi en un lloc dels més càlids de Mart, com que aquests perclorats abunden en tot el planeta, aquestes salmorres poden ser mot freqüents en altres indrets que encara tenen una humitat més alta, segons creuen els investigadors de la NASA.

John M. Grunsfeld (www.spacenews.com)

Què cal dir a tot això? John Grunsfeld, administrador adjunt de la NASA, hi diu: «Aquesta troballa suggereix que l’existència de vida a Mart és possible.» Però nosaltres no ens atrevim a dir-hi tant, car es tracta d’una aigua molt minsa, intermitent i saladíssima, i això fa que no es vegi gaire probable que sigui prou per a originar la complexitat d’una primera cèl·lula per simple que fos.

dilluns, 8 de febrer del 2016

Mn. Francesc Nicolau: CAL APOSTAR MÉS PER L'ENERGIA EÒLICA

Tothom sap a què em refereixo: l’energia que prové dels parcs eòlics, que són instal·lacions de molins generadors d’electricitat gràcies al vent. Es tracta de l’energia més neta que podem obrenir de la natura juntament amb la hidràulica (la que es genera en les centrals intal·lades on es poden fer pantans amb desnivell d’aigua). Per això tots estareu d’acord que val la pena que es potenciïn aquests generadors que només necessiten el vent, ja que no es veu gaire viable cercar llocs per a nous pantans.

Pràcticament totes les altres fonts d’energia que fem servir són contaminats. Per ara, gràcies a Déu, a espanya s’ha aconseguit un grau força alt d’aprofitament eòlic. Ha arribat ja a ser la primera font de l’electricitat que arriba a les nostres llars. Concretament la producció d’electricitat a l’estat espanyol va ser, l’any 2013, de 21, 1% eòlica, 21,0% nuclear, 14,6% de carbó, 14,4% hidràulica, 12,4% de cogeneració (producció simultània d’energia elèctrica i energia tèrmica) i el 16,5% restant, de solar (fotovoltaica i termoelèctrica) i altres. Ens hem de poder alegrar que l’eòlica sigui la primera, i cal recordar que la nuclear i la de carbó contaminen i, per això, hem de desitjar que vagin desapareixent.

Parc eólic del Tossal Gros a la serra del Tallat

La història de com s’ha arribat a la present producció d’electricitat eòlica és ben interessant. Va ser obra de deu catalans que després de crear Ecotècnia, cooperativa per fomentar les energies renovables, al cap de tres anys, el 10 de març 1984, inauguraven el primer molí de vent generador d’electricitat a Vilopriu (Alt Empordà). Va ser l’inici d’un procés que va activar l’alça de la energia eòlica amb tant d’èxit que l’any passat l’Associació Europea d’Energia Eòlica va concedir a Espanya el màxim guardó perquè ha estat el primer país del món a fer crèixer l’aplicació d’aquest tipus d’energia amb rapidesa, passant d’una producció de 2.296 MW l’any 2000 a 22.959 l’any 2013. I no cal dir que amb bones perspectives: si a l’inici, el 1984, el kilowat-hora costava 260 centims, actualment costa 55 cèntims.

Però ens trobem ara amb una realitat que cal fer notar. No sabem si per la pressió de les companyies que mantenen les centrals nuclears i de carbó o per altres causes que ignorem, el govern espanyol va decidir reduir (i després ha tornat a reduir) les primes a parcs eòlics en funcionament i ha eliminat els ajuts a nous projectes. Fins i tot s’han fet campanyes per denigrar les energies d’aquest tipus. I no cal dir que el sector de les renovables ha fet sentir la seva veu, acusant el govern d’afavorir la producció contaminant en detriment de l’energia neta.

Aquest és el fet. Nosaltres ens limitem a referir-lo. Però, és clar, creiem que convindria obrar d’una altra manera. Pensem també que el sector eòlic, a causa de la reducció de seu progrés, ha perdut des del 2008 un 44% dels seus llocs de treball.