divendres, 25 d’abril del 2014

Mn. Francesc Nicolau: QÜESTIONS FONAMENTALS PLANTEJADES PER LA BIOLGIA ACTUAL (II)

Segon cicle de cinc conferències sobre el tema “Qüestions fonamentals plantejades per la biologia actual”, pronunciades per Mn. Francesc Nicolau els dies 11, 18, 25 de març, 1, i 8 d’abril de 2014 a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de Barcelona.


1ª Conferència: Com s’arribà al coneixement dels gens transmissors de l’herència biològica

Allò que Mendel havia anunciat el 1856 que hi havia d’haver uns factors hereditaris, per explicar la transmissió dels caràcters que un ésser viu hereta dels seus progenitors, es demostrà amb Thomas.H. Morgan el 1926 que comprovà que realment existien. Aquests factors transmissors s’anomenaren gens. On es trobaven?


El 1869, Miescher va aillar l’ADN, però sense poder fer l’anàlisi, denominant-lo nucleïna. Weissmann exposa la teoria del plasma germinatiu que era el que ara es diu genoma. El 1928 F. Griffith pogué demostrar que eren a l’ADN dels cromosomas i el 1944 es confirmà que era l’ADN, i no pas les proteïnes, el transmissor del material genètic. Avery, aquell any, va trobar que a l’ADN hi havia fosfats, pentoses i bases orgàniques.  I el 1953 Francis Crick i James Watson, gràcies a la difracció amb raigs X, pogueren desxifrar l’estructura allargassada de l’ADN: com una escala de cargol, amb uns esglaons units per enllaços químics de pont d’hidrogen, fets cada un amb dues de les bases següents: adenina, (A amb timina (T), o guanina (G) amb citosina (C) i el “passamà” constituït per l’alternança d’un sucre (desoxirribosa) i un fosfat. Si s’estirés tot l’ADN d’un individu tindria la longitud de 60 vegades la distància Terra-Sol.



L’ADN és la mol·lècula de la vida. La vida és una activitat constant de producció de proteïnes, de la qual, l’ADN n’és el responsable. Aquestes proteïnes són d’una gran complicació, formades per una vintena de diferents aminoàcids, però constituïdes per molts: els que formen l’hemoglobina són 300.


I com es produeixen les proteïnes amb l’ADN? Gràcies al “polinucleòtido-fosforilasa” descobert per Severo Ochoa cap al 1950, s’arribà a desxifrar el “codi genètic”, o sigui, la correspondència entre ADN i proteïnes: a cada triplet de bases, correspon un aminoàcid (dels 20 de disponibles) i, així, es poden formar les llargues cadenes dels aminoàcids que componen cada proteïna (l’anomenat “codi genètic” és el quadre que ens dóna aquesta correspondència). El desxiframent començat el 1961, s’acabà el 1967 per Nirenberg.

Però el problema més gros de determinar vas ser la correspondència de cada gen (fragment d’ADN) amb els caràcters externs, i trigà més a resoldre’s. Gràcies a l’enzim polimerasa es començà el 1970 a identificar les regions de l’ADN i amb les nucleases de restricció s’arribà a descubrir els gens estructurals… i els gens reguladors.


2ª Conferència: El caràcter individual de l’embrió és inqüestionable

Una cèl·lula fecundada es va partint successivament en multitud de cèl·lules, totes amb la mateixa dotació i d’ADN. Cada una s’especialitzarà en una part del cos (músculs, nervis, etc.). Hi ha dues classes de gens, els formatius i els reguladors. Els segons són els responsables de l’especialització. Totes les cèl·lules provenen d’un zigot., el qual ha anat passant per diferents fases: mòrula, blàstula, gàstrula, embrió (amb desenvolupament d’ectoderma, mesoderma i ectoderma), fins a la constitució de l’ésser; l’estudi d’aquest desenvolupament es portat a terme per l’embriologia.

Aquest ésser que surgeix a partir del zigot, està del tot preparat? Les cèl·lules germinals que l’originen, l’òvul i l’espermatozou, són haploides, és a dir, amb la meitat dels cromosomes (n cromosomes). La distància des de la posada de l’espermatozou fins al lloc de la fecundació de l’òvul proporcionalment seria comparable a la que serpara la Terra de la Lluna. Dels milions d’espermatozous, solament un és el que fecunda; després de la fecundació, no permet l’entrada de cap altre. El zigot té tota la potencialitat de l’ésser; és una cèl·lula diploide (amb tots els cromosomes: 2n) normal i mecànicament donaria lloc a l’individu.

Els primers filòsofs, com Aristòtil, pensaven que un ésser humà des de ser un grumoll de matèria fecundada, passava per l’estat de planta, animal i l’ésser racional. Els escolàtics debateren quan l’ànima entrava dins de l’embrió. El dret canònic antic considerava aquest moment quan el fetus era animat. Però, actualment, es considera des del moment de la fecundació òvul-espermatozou; i és a partir d’aquest moment que l’eliminació d’aquest zigot es considera avortament. La legislació dels estats no consideraria avortament fins a unes determinades setmanes després de la fecundació.


Que un zigot fecundat és una vida en marxa ho mostren els gens reguladors. Té ja ànima racional, en el cas humà? No hi ha cap raó científica per dubtar-ne. Ens ho afirma Nicolás Jouve, i altres biòlegs. Ja no rep cap afegit o canvi, vingut de l’exterior en el seu desenvolupament. I té carácter individual? Els embrions fecundats mitjançant el mètode “invitro” durant 14 dies són aptes per implantar-se a l’úter; a partir d’aquella data, comencen a fallar i moren finalment.

Els bessons univitelins (amb la mateixa dotació cromosòmica), que procedeixen d’un embrió que ha sofert un accident abans de 14 dies i s’ha dividit en dos, semblarien demostrar que durant aquests 14 dies encara no hi ha vida, segons Ford. Aquest cas passa dues vegades de cada 1000. Caldrà parlar de preembrió fins al 14è dia? No hi hauria vida humana abans d’aquest moment! La llei espanyola 14/2006 fa servir el terme de preembrió per a dir que no és ésser humà i poder avortar abans del 14è dia. Però és més difícil admetre que de cap vida en brollin dues que no pas que d’una en brolli una altra.


Hi ha qui insisteix: abans de 14 dies el zigot no té plena vida, és ben sabut que necessita la implantació en el cas de trobar-se fora de l’úter fins aquest termini; si no ho fa  no es desenvolupa com cal i acaba amb la mort, com ja s’ha dit més amunt. Per a Kisher el terme preembrió és la gran mentida de la embriologia humana, perquè la individualitat no és incompatible  davant de la divisió. És insostenible des de la biologia i des de la genètica que per a ser individu necessiti  la substantivitat de la mare. Hi ha dependència de la mare, cert, però Com diu Pilar Fernández Beites, l’embrió no forma part de la sustantibilitat de la mare; la seva genètica és diferent; només hi ha necessitat ambiental.


Encara que no fos segura l’autonomia de l’embrió, com que la possibilitat de desenvolupar-se és alta, és reprobable l’avortament des del punt de vista cristià, ja que seria un homicidi molt probable.


Engelhardt té una opinió especial de la digntitat humana. És humà si té les qualitats d’ésser humà. Segons això, els que no tenen intel·ligència (com ara els boigs) s’haurien d’eliminar: l’eutanàsia seria legal. No hi podem estar d’acord

Què podem dir, doncs, de la dignitat humana de l’embrió i, en general, de qualsevol ésser humà? Podem respondre amb Xavier Zubiri; cal distinguir entre “personeïtat” i personalitat. La personalitat es va configurant al llarg de la vida, però la “personeïtat” és de tot humà, i ja mereix ser tingada en compte, es té des del principi; és la base de la dignitat.


3ª Conferència: Qüestions plantejades pel coneixement de l’herència biològica

Una qüestió molt interessant és la de trobar les malalties d’origen genètic i quins són els gens que les originen. Què passa amb els gens quan hi ha una malaltia hereditària? El qui neix amb un gen avariat, què tindrà i què li vindrà?

A l’individu hi ha la meitat dels gens del pare i la meitat dels gens de la mare. L’espermatozou i l’òvul són cèl·lules amb la meitat dels cromosomes que es necessiten per a la cèl·lula normal. A l’unir-se l’espermatozou i l’òvul, del pare vindran 22 cromosomes “normals” (autosomes) i un de sexual, X o Y; de la mare els altres 22 “normals” i el sexual X. Els caràcters externs d’una persona venen dels al·lels del pare i dels de la mare.

Si els gens són idèntics, tindrà el carácter dels progenitors; però si són diferents, donarà un entremig o bé dominarà un d’ells. Però el gen dominant no hi és sempre. Així, doncs, hi ha gens dominants i gens recessius i cal distingir entre genotip i fenotip. El segon seria la manifestación externa del caràcter i el primer una de les tres possibilitats (AA, Aa, aa) en donar el carácter: per tres genotips hi hauria dos fenotips posibles. El color de la pell és un carácter recessiu (però notant el cas de pares blancs i fill de pell fosca). Els caràcters  que depenen d’un  gen són senzills d’estudiar (herència monogénica), però no tant les que depenèn de diversos gens (herència poligènica). Quan l’herència és de la part autosòmica no és fàcil conèixer la regió del cromosoma que origina el caràcter.


Es desprèn que hi ha malalties monogèniques (provocades per un sol gen) i malalties poligèniques (per més d’un). Ja s’han identificat algunes de les monogèniques: la de Huntington, la neurofibratosi de von Recklinghausen, la fibrosi quística, … Però és més difícil identificar les poligèniques. La d’Huttington prové d’una mutació del cromosoma 4 i els seus simptomes són els d’una demència senil prematura. La de Recklinghausen prové d’una mutació del cromosoma 17 i comporta defectes en el sistema nerviós i tumors a la pell. N’hi ha que provenen de gens recessius (es necesitaria la mateixa falla al cromosoma del pare i al de la mare), com certa fibrosi quística. Totes són incurables, ja que no es poden modificar tots els gens de l’individu. Hi ha deficiències poligèniques que condicionen comportaments humans, però els comportaments no depenen exclusivament de la genètica, sinó que poden dependre de l’ambient, l’educació, alimentació i, fins i tot, de la llibertat humana.


I n’hi ha relacionades amb el sexe. Com s’ha dit més amunt, els coromosomes sexuals masculins son XY, mentre que els femenins XX. L’hemofilia  és pròpia dels mascles, perquè provè d’un gen recessiu que es troba en el cromosoma X i no té en l’Y el corresponent que el contrarresti; es dóna en 2 de cada 100.000 habitants. El raquitisme hipofosfòric es propi dels dos sexes ja que prové d’un gen dominant, situat també en un X. El mal de Duchenne que origina una distròfia  muscular, és degut a un enzim proteinic format per 3685 aminoàcids. La “incontinentia pigmenti” que origina ictiosis a la pell, amb la formación d’escates com un eriçó. Als mitocondris (orgànuls respiratoris de la cèl·lula) hi ha un fragment d’ARN, el qual origina caràcters, i la seva alteració, malalties com l’atròfia dels ulls.

Hi ha també malalties hereditàries cormosòmiques, és a dir que provenen de deficiències en els cromosomes. Per exemple, es pot donar el cas que el zigot no sigui diploide (el doble de 23 cromosomes) sinó triploide, o fins i tot tetraploide; aleshores no és viable, Però també pot ser que només es tracti de la duplicación d’un sol cromosoma, i és el cas dels de la Trisomia 21, o síndrome de Down, que es viable, i els nascuts amb aquesta síndrome tenen unes característiques mongoloides ben conegudes. Als cromosomes sexuals, sinó està partit poden donar-se les trisomies XXY, XYY o XXX. La primera és el síndrome de Klinefelter; juntament amb la segona anomalia dónen homes infecunds; a la tercera són éssers d’aspecte femení amb coeficients intel·lectuals baixíssims.


Una malatia genètica important és el càncer. No és hereditari, però sí genètic, perquè prové d’una alteració de gens. El seu origen és una mutació. Quina és la causa? Els possibles causants s’han anomenat oncògens. N’hi ha uns 50 de registrats.


4ª Conferència: Resultat del projecte “Encode” sobre el genoma humà

L’estudi del genoma humà és el problema fonamental de la biologia actual. Aquí es repassarà la història de la genòmica, ciencia que té per objecte l’estudi dels gens humans.

L’interès havia començat a finals del segle XX, en veure que es podia estudiar l’ADN en la seva gradació, es a dir, la manera com les bases nitrogenades es reparteixen. Mitjançant raigs làser es podia identificar cada una d’aquestes bases. El 1984 s’havia fet una reunió de la qual va sorgir el 1986 el “Projecte Genoma Humà” a Estats Units Fou comunicat a molts laboratoris. Es necessitaven molts diners per tirar-ho endavant. El 1988 fou aprovat per les dues cambres parlamentàries nordamericanes.


La realització efectiva va ser obra de 32 laboratoris i hi intervingueren U.S.A (un 65%), Regne Unit, França, Alemanya, Japó i Xina. Els primers resultats s’obtingueren el 1999, amb la seqüenciació del cromosoma 22, el més petit de tots, amb més de 3.000 gens i 33 milions de bases. A l’abril de 2003 es donaren els resultats del núm. 21 (el responsable del sindrome de Down). Molts dels troços de genoma no se sabia a què corresponien. S’havia dit que hi hauria uns 100.000 gens, però es veié que eren molts menys: de 20.000 a 25.000.

El segon capítol de la genòmica és arribar a conèixer la part  funcional dels gens. Precisament, el 2003 s’anomenà projecte ENCODE (d’ENCyclopedia Of DNA Elements) el que a partir d’aquest moment s’emprengué per analitzar les regions de l’ADN que semblaven inoperants (ADN escombraries). Intervingueren 442 científics, dels quals 22 espanyols. I el 5 de setembre de 2012 es donava per acabat el projecte. En 30 articles apareguts a Nature, Genoma Research i Genoma  Biology s’exposen els resultats.


En el 2003 hom creia que només un 1,5-2 del genoma era operatiu, però ara s’ha vist que ho és almenys un 80%. I és que, com digué el nostre Roderic Guigó, les “lents” no hi estaven ben enfocades. S’han trobat 4 milions de seqüències amb activitat. La informació aconseguida fins ara ocuparia un mural de 16 metres d’alçada i 30 km de llargada. Hi ha gens que es superposen; altres semblen distants linealment, però propers en el seu enrotllament.  S’ha vist també que caldria redefinir què és un gen. Són 400 les malaties que s’han pogut relacionar amb els gens corresponents.

Aquest coneixement obtingut, podrà explicar el procés evolutiu? No es veu fàcil. La quantitat de gens no és proporcional al lloc que un vivent ocupa a l’escala evolutiva. I Richard Lewontin ens diu: “L’organisme és més que el seu ADN”. El genoma humà no resulta gaire diferent dels seus organismes més propers, però no és el més llarg. El ratolí té un genoma de 3.300 milions de parells de bases i el nostre 3.175 milions. El bacteri Escherichia coli, només  5.528.000 parells de bases i Treponema pallidum (virus de la sífilis) 1.138.000.
Sidow apunta la possibilitat que de vegades s’hagi duplicat el genoma i encara existeixi ara: hi ha una espècie de gripau que té un genoma de 700 milions de bases i en canvi una altra espècie semblant, el té 3.000 milions.


La mida del genoma no és proporcional a la complexitat de l’organisme. Així, no hi hauria un rellotge mol·lecular de l’ADN. S’han plantejat la qüestió de quina seria la quantitat mínima de gens necesaria per sustentar un ésser viu. S’ha posat entre 265 i 350, però només són elucubracions.


5ª Conferència: Conseqüències ètiques dels resultats del projecte “Genoma Humà”

En el cos humà, quan s’apliquen les descobertes de la genètica, cal dir el punt de vista de l’ètica. Es poden fer embrions de disseny o mèdics? Cal eliminar els defectuosos? Què hem de dir  de les clonacions? Cal aplicar la transgenesi en els gens humans? Què s’ha de fer a l’esdevenidor per a les coses de la manipulación genètica? Què cal dir en cristià sobre les manipulacions que es facin del genoma humà? Són moltes les qüestions que els descobriments biològics han plantejat.


Francis Collins el 1998 presentà en el program ELSI cinc punts a desenvolupar, dels quals el quart era explorar la interferència dels avenços de la ciència amb la filosofia, teologia i ètica. Ara els científics  tenen moltes influències i poden treure profit, però aquest camí pot portar a abusos i desequilibrar o posar en perill la Natura. El 1970 ja havia nascut el terme “bioètica”; cal definir-la  com l’estudi de les aplicacions a la biologia de l’ètica (cristiana).


Reich diu que bioètica és l’estudi sistemàtic de la conducta humana a les ciències de la vida, vist als ulls dels principis morals. Si hem de ser recelosos de les troballes de la Ciència, però com s’ha dit més amunt, si de com s’apliquen. Com diu des de Roma Francesco d’Agostino és clar que “no tot el que és factible científicamente ja és lícit èticament” i la reflexió sistemàtica sobre l’home, ésser viu és bioètica. La bioètica implica la biojurídica, la qual establirà les lleis convenients perquè les experiments no sobrepassin els límits de la bioètica.

L’eugenèsia és l’estudi dels factors que millorarien l’espècie humana o fer-ho. Procurar que neixin persones millors. Plató ja en parlava, i deia que l’espècie humana és millorable donant  educació i bon tracte a les persones. Al segle XIX el sociòleg Quetelet afirma que seria oportú una depuració de l’espècie humana eliminant als antisocials. Haeckel, basant-se en l’evolucionisme, va trobar una justificación artificial de l’humanitat amb un govern centralitzat, sacrificant certs grups (base del nazisme).


Galton (cosí de Darwin i primer a fer ús del terme eugènesia) afirmava que allò que la natura fa a poc a poc, ho pot fer rápidamente l’home, encara que delicadament; és el que hom coneix com a eugènesia social, la qual entrà amb força als EE UU d’Amèrica (cas del Klu Klux Klan amb la raça negra). Rüdin, a Alemanya és el pare de l’eugenèsia social, amb l’expansió de les idees racistes. Especificar quin grup pot tenir fills defectuosos és impossible segons els científics; a totes les races humanes hi ha de tot.


L’any 1948, en la “Declaració dels Drets Humans”, un dels seus articles afirma que tots els homes tenen dret a contraure matrimoni i tenir família. L’eugenèsia no es pot aplicar amb els coneixements actuals que es tenen de la genètica, ja que no hi ha garantia d’establir el genotip-fenotip. Es pot admetre l’eugenèsia? Si s’entén com afavorir els factors que poden augmentar les qualitats corporals de la vida humana, podem dir sí; però si  s’hi afegeix evitar que engendrin aquells qui tenen defectes o qualitats menys nobles, hem de dir que no. No tan sols diu això l’ètica cristiana, sinó que també la “Declaració Universal dels Drets Humans” 1948 de les Nacions Unides, ratificada per la UNESCO el 1978, declarant la igualtat fonamental de tots els éssers humans. Tornem a Plató: millorar el tracte i l’educació de l’ésser humà, en l’àmbit de la família i la seva protecció (amb els principis cristians).


Però, per una altra banda, hi ha avui dia qui defensa l’anomenada “Eugenèsia liberal”, com Phillip S. Kircher que diu que cada individu té la llibertat reproductiva, o sigui la de decidir per el mateix quins són els caràcters  que desitja promoure i quins evitar en els seus descendents manipulant els gens i rebutjant els embrions amb gens no aceptables (fecundació “in vitro”) i análisis de les cèl·lules de l’embrió. És clar que no podem tampoc estar-hi d’acord, segons l’ètica cristiana.

Un altre punt és la fecundació “in vitro”. Aquí cal dir que l’Església, ja el 24 de març de 1897 reprovà la fecundación artificial, com ho és la que es fa “in vitro”. També reprova la destrucció d’embrions que es pot considerar com un homicidi. També, el diagnòstic prenatal i postnatal del qui ha nascut o està a punt de néixer, eliminant-lo. Sobre si seria lícita una clonació humana, o no es pot fer sense matar centenars d’embrions! Tampoc, engendrar germans sans per salvar els deficients, ja que moltes vegades s’elimina al sà: la mort d’un embrió sempre seria il·licita.

dimarts, 22 d’abril del 2014

Mn. Francesc Nicolau: LA DESCOBERTA DE COM UN CÀNCER ORIGINA LA METÀSTASI

Suposo que molts deuen haver pensat més d’una vegada quin serà el dia que els metges sàpiguen com combatre el càncer (o càncers, perquè segons l’òrgan afectat la dolència cancerosa presenta característiques diverses). Sabem que fa molts anys que es fan investigacions al respecte . Doncs bé, el passat 28 de febrer va saltar la notícia a la premsa que un científic català havia trobat “el mecanisme que el càncer de mama o de pulmó posa en marxa per a fer metàstasi al cervell”. Ja sabeu que metàstasi vol dir la producció d’unes cèl·lules canceroses per part del tumor cancerós que se’n desprenen i van a altres parts del cos bo i originant-hi uns altres tumors (o sigui càncers) i a la llarga la mort, si s’ha estès molt o ha arribat a òrgans molt importants. Per això es diu que si hi ha metàstasi ja no s’hi pot fer res.

Joan Massagué i Solé (Barcelona 1953)

Quina importància té la troballa dita? És només un primer pas però molt esperançador. L’autor d’aquest descobriment és el científic català Joan Massagué, que dirigeix un equip d’investigació del centre mèdic Sloan Kettering de Nova York. Fa 10 anys que hi treballa estudiant els càncers els quals, ha vist, que de vegades arriben a produir metàstasis al cervell. Això vol dir, d’entrada, que cèl·lules canceroses viatgen a través dels vasos sanguinis i poden arribar fins molt enllà. Els investigadors han comprovat, però, que quan hi arriben l’organisme es defença amb un enzim anomenat plasmina que fa dues coses: evita que aquestes cèl·lules s’adhereixin a la paret dels vasos sanguinis i les ataca, a més, fent que acabin destruint-se. Però el que passa és que les cèl·lules que van arribant acaben sent fortes per combatre la plasmina i n’anul·len l’acció gràcies a una mena d’escut que fabriquen (i que ha rebut el nom de L1CAM), el qual les fa ressistents a la plasmina.

I aquí és on ha de continuar la investigació l’equip de Massagué: trobar el fàrmac que sigui capaç de destruir aquest escut. Confien a trobar-lo, es clar, però segurament, fins que es pugui aplicar, passaran anys. I quan s’hagi trobat, primer es faran proves amb ratolins. I no s’aplicarà a les persones fins que no s’hagin fet les comprovacions pertinents. Els resultats que es preveuen són prometedors, però cal dir que el mateix Massagué reconeix que el procés no té res de fàcil. S’hi ha d’investigar també com assegurar l’eficàcia i tenir en compte els possibles efectes secundaris.

Sigui com sigui, podem afirmar que la troballa és un gran avenç en al coneixement del càncer i ens n’hem d’alegrar. Si voleu saber-ne més podeu consultar la prestigiosa revista mèdica CELL, que explica amb més detall tot això en el seu número del 28 de febrer de 2014.

divendres, 11 d’abril del 2014

Isabel Benet: EL SALÍ DE CAMBRILS

 Al nord de la comarca del Solsonès, prop del límit amb l’Alt urgell, i a la capçalera del riu Fred, s’ubica l’enlairat poble de Cambrils (terme municipal d’Odèn), on es troben les restes d’unes salines continentals en procés de recuperació anomenades el Salí. Per a arribar-hi cal prendre la carretera L-401 de Solsona a Coll de Nargó i desviar-se a mà esquerra, prop del quilòmetre 20 d’aquesta carretera.



Dins el marc geològic, aquest sector està situat a la frontera entre dues zones estructurals ben diferenciades: la Unitat Sud-pirinenca Central (a ponent) i la Unitat del Port del Comte (a llevant) separades per la falla de Coll de Boix-Coll d’Ares, de direcció NE-SW i moviment lateral sinistre, la qual forma part de l’anomenat accident del Segre (res greu, però).



En aquesta zona de contacte tan complexa és on es troben empresonats els materials del Triàsic superior corresponents a la fàcies Keuper que contenen les evaporites (guixos i sals) les quals, en dissoldre’s, donen lloc a les fonts salades. Aquests materials se’ls veu aflorar al marge de la carretera just sobre del poble de Llinars, a tocar del coll de Boix.


No hi ha documents que demostrin que aquestes fonts salades hagin estat explotades abans del segle XVII, però la configuració de les instal·lacions fan pensar que l’aprofitament d’aquest recurs podria remuntar-se a l’edat mitjana, ja que sobre les salines encara es conserven les restes del castell de Cambrils i de l’ermita romànica de la Mare de Déu del Remei; a més, en l’estructura de les salines hi ha evidències de diferents períodes d’activitat, el darrer dels quals es va iniciar al segle XIX i va finalitzar l’any 1963.

Restes del castell de Cambrils

Ermita de la Mare de Déu del Remei

Degut al fet que, en aquest punt, les font salades brollen al capdamunt d’un congost excavat pel riu Fred, el conjunt d’infraestructures estan distribuïdes al llarg d’aquest estret segons diversos nivells. Aquest estret està excavat a les calcàries del Cretaci superior com ho demostren els fòssils de l’ostreid Exogyra pirenaica que es poden observar al llarg del recorregut per la gorja.

L'ostreid Exogyra pirenaica

Es dóna el cas que en aquest lloc tant s’aprofitaven les aigües salades com les aigües dolces captades del riu Fred, les quals s’utilitzaven per a moure diferents molins (de farina, de pinso, de sal i un molí pelador), gràcies a un enginyós sistema de basses i canals. Així d’aquesta manera, en aquest racó es concentrava tota la indústria de la zona.


Com ja s’ha dit, aquestes salines es troben a l’actualitat en procés de recuperació per al seu ús turístic i didàctic i ja s’han restaurat el molí de pinso i el molí pelador, així com també la teuleria on es feien les lloses amb les que es cobrien les eres. També s’acaba de restaurar el gran edifici on es trobava el molí fariner, just sota l’única font salada que encara brolla avui dia, la qual no té un gran cabal però sí una elevada densitat (més de 300 g/l). Es recomana no fer-hi un glop, però sí sucar-hi un dit per tastar aquesta aigua tan hipersalina. Aquesta elevada salinitat dóna nom a la Ribera Salada, riu que neix de la unió del riu Fred amb la Riera de Canalda a l’indret d’Aigüesjuntes.

El molí de pinso restaurat recentment

La Font Salada de Cambrils

La Ribera Salada a l'indret anomenat "la platja de Solsona"
 (sota el Pont del Clop)

L’aigua salada era conduïda des de les fonts cap a les eres a través d’uns conductes de fusta, per a evitar-ne la corrosió, on es deixava evaporar per tal d’obtenir l’anomenada “flor de sal” (cristalls de sal gemma), la qual es recollia manualment, cosa que suposava un esforç considerable degut al fet que la sal provoca corrosió no tan sols als materials, que s’havien de substituir regularment, sinó també a la pell dels treballadors.

Conduccions de fusta de pi

Vista de les eres superiors

Vagoneta pel transport de la sal

Les eres més antigues són les situades a la part alta del congost. Cap a l’any 1910, però, es va fer una ampliació del salí amb la construcció de les eres esglaonades situades a la sortida del congost, i que van passar a anomenar-se les Cabanetes, on també es van construir la teuleria, un molí de sal i un magatzem.

Producció de sal a les eres inferiors (o de Les Cabanetes)

Vista de Les Cabanetes des del castell de Cambrils

Tanmateix la producció de sal es va deturar l’any 1963 degut, sobretot, a la manca de comunicacions amb els principals mercats i a la irregularitat d’aquesta producció, massa lligada als capricis de la meteorologia. La resta d’instal·lacions (els molins de farina, de pinso i pelador) es van anar abandonant progressivament, fins que l’any 1967 l’activitat quedà totalment aturada.

Pels voltants de les salines hi ha altres indrets interessants com són els castells de Cambrils i d’Odèn, l’ermita i font de Sant Quintí, el salt d’aigua de Can Sala, l’ermita de Santa Pelaia i la contigua mina de carbó “Juanita”, el cim del Cogulló de Turp, la vall d’Alinyà i el poble de Coll de Nargó on es pot visitar el museu Límit K-T, on s’hi exposen les restes dels dinosaures finicretacis trobats en aquesta regió.

Vistes al sud des del cim del Cogulló de Turp
Finalment esperem i desitgem que molt aviat es puguin visitar, com cal, aquestes instal·lacions, a les que no hi faltarem.

dimarts, 1 d’abril del 2014

Sergi Falguera: VISITA A LA MINA DE LA ROCA DEL TURÓN - Espinabell, terme de Motlló, Ripollès

A mitjans de juliol i aprofitant que no feia una excessiva calor, tònica que va continuar fins pràcticament tot l’estiu passat, amb algunes setmanes de sequera,  en quasi tot el Pirineu català, un grup de col·laboradors habituals del Museu i d’altres amics, vàrem fer una visita de tot un dia a una de les explotacions mineres del Costabona.


Vista de l'explotació minera de la Roca del Turó

Sortint des de Barcelona i d’altres localitats de l’àrea metropolitana, férem camí cap a Ripoll, passant per Granollers i Vic primerament, per arribar-nos a la “capital” de la capçalera del riu Ter, Camprodon. Des d’aquesta bonica població, uns seguirem fins a Setcases i d’altres, continuà cap a l’antiga frontera francesa del Coll d’Ares per Molló. Un cop arribats a aquesta última població, en la qual val molt la pena aturar-se a visitar, almenys per l’exterior, la majestuosa  església romànica de Santa Cecília , exemple característic de l’arquitectura romànica d’aquest sector del Pirineu català.

Des de Molló trencant per Espinabell començàrem d’anar pujant per la pista que duu fins a la Collada Fonda, a cavall entre els termes de Molló i de Setcases, a una alçada de quasi 2.000 metres. En aquest indret tant elevat i força accessible, val la pena poder contemplar en tota la seva immensitat no només el cim del Costabona, sinó més enllà. Pel cantó de Molló s’albiren les serralades de l’Alta Garrotxa amb el Pirineu gironí. En canvi, pel sector de ponent, el corresponent al terme de Setcases, la panoràmica no es tant extensa, però també es poden apreciar clarament, els principals cims que envolten la capçalera del riu Ter (Grau de Fajol, Pic de Bastiments,) i les serralades més pròximes (Fembra Morta, Puig de les Agudes).

Un cop ens trobàrem tots els participants i ens equipàrem bé per a la marxa cap a l’antiga mina, el camí a partir d’aquí ja fou tot a peu. Resseguint la topografia de la vessant SE del Costabona, entre la Costa dels Carlins en primer lloc, i després un cop travessats diversos torrents on hi neix el riu Ritort, i on s’hi barreja amb les fredes aigües del Ter en la històrica vil·la de Camprodon, arribàrem a la Costa Llisa. En aquest punt, ja en la vessant oposada del inici del recorregut, prosseguírem el camí o sender marcat pels abundants ramats de cavalls i vedelles ripolleses, fins a l’alçada amb la Roca del Turó, on uns quants de nosaltres aprofitàrem per fer-hi unes fotografies de l’àmplia panoràmica que hi ha en aquest indret.

Uns pocs metres més enllà, seguint el camí marcat i travessant una reduïda massa boscosa, arribàrem finalment a l’explotació minera, coneguda amb el nom de “Mina de la Roca del Turó” (MATA, 2010). A la mina és molt fàcil d’accedir-hi, per la gran escombrera que hi varen deixar els seus explotadors i la presència de blocs de roca ferruginosa, més abundant que la d’altres components minerals.


Restes d'una de les galeries d'accés a la mina, construïda amb lloses de pissarra del mateix lloc on s'hi troba l'explotació minera.

Vista de les escombreres, on hi predomina el mineral ferruginós.

Geologia i Mineralogia:
Geològicament, aquesta explotació minera correspon a la Unitat del Canigó, delimitada al S i al SE per l’encavalcament de Ribes-Camprodon , situant-se aquest en materials del sòcol hercinià (MUÑOZ et al., 1983), excepte al Coll de la Boixeda en aquest materials pertanyen al Garumnià (MENGEL, 1913), i son els dels que determinen clarament l’edat d’aquest accident tectònic, durant l’orogènia alpina.

En el lloc on en l’actualitat trobem les restes de l’activitat minera, inicialment per a la explotació del ferro i més recentment per al molibdè, la roca predominant és la pissarra paleozoica, datada en el Cambro-Ordovicià. És en el contacte amb les granodiorites on s’hi ha desenvolupat un skarn, és aquell tipus de roques que es formen en el contacte entre intrusions magmàtiques (generalment granodiorites o granits) i roques metamòrfiques o sedimentàries de caràcter  carbonatat, com a conseqüència de la reacció dels fluids procedents de la intrusió amb la roca encaixant. És per aquest motiu, tant en aquesta antiga explotació minera, com en la resta d’explotacions situades al voltant del pic del Costabona i sectors propers, on és molt fàcil trobar-hi un gran nombre d’espècies minerals, unes més abundants que d’altres. Només en la mina de la Roca del Turó, s’hi ha arribat a detectar-hi fins a un total d’onze menes diferents, amb les seves corresponents espècies minerals primàries i secundàries.


Gran esquerda de la vessant SE del Costabona, on s'hi formar el dipòsit mineral de tipus skarn, que caracteritza aquesta sector del Pirineu Oriental

Menes minerals detectades a la mina “Roca del Turó” (BARECHE, 2005; MATA, 2011;):
Indicis:
Mena d’As: Arsenopirita
Mena de Cu: Calcopirita; Atzurita; Malaquita; Coure gris

Abundants:
Mena de Fe: Pirita (sulfur de Fe); Siderita (carbonat de Ferro); Goethita; Hematites
Mena de Zn: Esfalerita; Smithsonita
Mena de Bi: Bismutita
Mena de Mn: Pirolusita dendrítica,
Mena de Amiant: Tremolita
Mena de W: Scheelita (cristalls bipiramidals)
Mena de Mg: Antigorita (serpentina lamel·lar); Crisòtil (serpentina fibrosa)
Mena de Mg, Fe: Pennina (varietat de Clinoclor)

Molt abundant:
Mena de Mo: Molibdenita; Powel·lita (també a la mina de “Fra Joan”, de Setcases)

Un dels minerals més buscats en aquest indret, és el granat, pertanyent al grup mineralògic dels silicats. A causa de la seva abundància i bellesa dels cristalls en que se’l pot trobar, és tant coneguda aquesta zona minera entre els aficionats a la mineralogia. Així mateix, s’hi troben d’altres tipus de granats, com són l’Andradita i la Grossulària, Tampoc hem d’oblidar-nos del Quars, que és també força freqüent.  Dins del mateix grup mineralògic del Silicats, però pertanyent al subgrup dels Sorosilicats, hi ha la Clinozoïsita, l’Epidota  i la Vesuvianita. Aquesta última espècie mineral, acompanya normalment a  la Molibdenita.

Pel que fa al mineral més freqüent de trobar, però no tan atractiu en quant a la mineralització en què es presenta en aquest dipòsit mineral, és la Molibdenita. És el mineral principal i base per a l’elaboració en alts forns per extreure el molibdè, base de la indústria metal·lúrgica dels aliatges especials, o també coneguts per a ésser destinats a la indústria bèl·lica i civil, pel seu alt grau de duresa, sobretot en els forts impactes i escassa corrosió.

Una altre espècie mineral en importància econòmica i geològica, és la Scheelita. Aquest mineral és la mena de Wolframi principal i la més abundant del sector SE del pic de Costabona, i on durant un curt període de temps, s’intentarà la seva explotació, sobretot dins el territori francès. En els dipòsits minerals del nostre territori, la presència del Wolframi és molt inferior a la que serviria per una explotació rendible, tot i que, geològicament la tipologia del dipòsit mineral és pràcticament el mateix que el que afecta al terme de Prats de Molló (Vallespir).

Vista de les explotacions mineres del sector SE del Costabona (terme de Prats de Molló, Vallespir). 

Cronologia del interès miner al voltant del Costabona:
Primers registres miners (1889-1914)
Tot i això que inicialment, en el territori més proper al pic del Costabona, corresponent a l’actual comarca del Ripollès i més concretament als termes de Molló i el de Setcases, s’hi registraren diverses concessions mineres.

La més primerenca és produeix l’any 1889 amb el nom de “Providencia” al terme de Molló, en els terrenys dels quals afectaven a l’actual mineta situada a la Roca del Turó. S’hi volia trobar-hi pirita arsenical o arsènic, que ve a ser el mateix. Hem de dir que l’arsènic al Ripollès ha tingut molta importància en l’activitat minera, sobretot al veí terme de Setcases i al de Queralbs.

No tornem a trobar un altre canvi de nom de la concessió fins el canvi de segle i mil·leni, el 1900 quan la mateixa explotació o si més no ben a prop, s’anomena “Abundante”. Aquest cop per a trobar-hi mineral de Zinc.
Dos anys després va passar a denominar-se la concessió “Juanito”, del mateix tipus de mineral. Per tercer cop, és canvia el nom, la mina “Manuel”, aquesta vegada per a ferro i fins que, definitivament, el 1907 és produeix l´últim canvi, amb el nom d’ “Aurora” (BARECHE, 2005) dins el primer període miner sobre la recerca de menes aprofitables per a la indústria metal·lúrgica.

Restes de la fortificació de la volta de la galeria d'accés d'aquesta mina. S'han deixat expressament en aquest en l'entrada a la mina,  per evitar l'accés a persones curioses, evitant així el perill d'accident.

Instal·lacions de la via de transport per a les vagonetes procedents de les explotacions subterrànies situades al segon nivell de la vessant SE del cim del Costabona. 

La segona explotació minera d’importància situada a la vessant SE del cim del Costabona, i a tocar de la mina de la Roca del Turó, és la situada al costat del actual refugi d’alta muntanya de “Fra Joan” i de la font natural del mateix nom. El 1914 en aquest terrenys s’havia registrar la concessió “San Miguel” per a la recerca de ferro.

Segon període d’activitat minera i d’investigació (1954-1958)
És a partir de mitjans anys 50 del segle passat, més concretament del 1954 al 1957, quant en trobar-s’hi scheelita o mena de Wolframi en la part francesa del Costabona (vessant SE), per part dels treballs de prospecció efectuades pel
 Bureau de Recherques Géologiques et Minières  (B.R.G.M.) s’arribà a determinar unes reserves probables en mena de W de 5.000 tones, amb una llei del 35%  (B.R.G.M; 1982).

Aquesta important troballa, produí un gir en la recerca del nou dipòsit mineral trobat a escassa distància de les mines, situades al territori espanyol, com són els de la Roca del Turó i la de Fra Joan. En només un any de diferència, del 1954 al 1955, és denuncien un total de sis noves concessions mineres, motivat per l’activitat minera al cantó francés del pic del Costabona, on continua el dipòsit mineral que hi ha a la part corresponent al Ripollès. 

El 1954, la mina situada a “Fra Joan”, al veí terme de Setcases, s’hi  registren  dues noves concessions, “La Fronteriza” i la “Ascensión”, totes dues  per a la recerca de W, tenint com a propietari l’empresa amb domicili a Madrid, la UNIÓN ESPAÑOLA DE MINAS METÁLICAS, S.A. Tres anys més tard, la mateixa empresa registradora en aquest sector al voltant del puig del Costabona, registra una tercera concessió, la “Pítágoras”.

En quant a  la mina situada a la “Roca del Turó” els nous registres miners s’inicien a partir del any 1955, amb els noms de “Romera”,“Fuente Moral” i “San Narciso” registrades per un particular; i la “Santiago” de la mateixa empresa que els dos registres miners de l’explotació minera situada a “Fra Joan”. També en el mateix any 1958, s’hi registra una nova concessió, la “Arquímedes”.

Totes aquestes noves concessions, foren creades per a la recerca d’una mena mineral, el W i el Mo, quan la política tancada del règim franquista imperant en aquella època, motivà un especial interès per aquest nou tipus de recurs geològic. Són entre altres minerals, els anomenats “minerales de interés militar”. I com és de suposar, totes les mines denunciades en qualsevol racó de la geografia espanyola, eren controlades directament pels militars, o el que és el mateix, pel propi règim franquista. Per aquesta raó, l’estat espanyol hi creà una reserva provisional d’àmbit estatal, per “protegir” aquest zona de la geografia nacional.

Finalment, els mateixos geòlegs i enginyers de mines del Institut Geològic i Miner d’Espanya, determinaren que las posibilidades mineras en terrenos enclavados en los términos municipales de Setcases y Molló, de la Província de Gerona, hace constar la existencia de cantidades apreciables de Molibdenita en algunas muestras procedentes de antiguas labores, actualmente abandonadas y que radican en aquella zona (I.G.M.E., 1956).

Tot i que finalment, l’estat espanyol aixecà la zona reservada d’aquest regió pirinenca, a pocs metres de distància, a la vessant S i SE del pic del Costabona, ja a França l’aprofitament del preuat W sí que tingué una major importància i motivà durant un breu període de temps, treballs d’investigació i fins i tot encara avui trobem abundants restes d’aquella intensa activitat minera.

Restes de vivendes per als miners al peu d'una escombrera de ganga de les explotacions mineres situades al segon nivell de la vessant SE del cim del Costabona. 

Un cop més, la geologia va donar un revés en tant sols pocs metres de diferència, pel simple motiu de la constitució geològica del propi terreny. En la part francesa, també hi ha skarns que han produït la formació abundant de menes minerals, però en aquest cas, els de W són els majoritaris. I per què? Perquè en aquest sector del pic del Costabona, el contacte amb els granits del Costabona  es troben  amb les dolomies de la  Formació de Canavelles de la mateixa edat geològica que les pissarres que trobem a la mina de la Roca del Turó.

Aflorament dels granits del Costabona, en la vessant SE

Calcàries paleozoiques plegades en una zona de contacte. 

Contacte entre els granits del Costabona, els mabres, cornianes, calcàries i esquists amb la part mineralitzada marronosa, on s'hi troben els granats


Esquema geològic de la mina "del Turó" (Molló, Ripollès)


Bibliografia: 
BUREAU DE RECHERQUES GEOLOGIQUES ET MINIERES (1982): Atlas des ressources du sous-sol,
Sérvice géologique régional LANGUEDOC-ROUSILLON, vàries pps., Montpellier

DE LA CONCHA, S; COMA, J.E (1956): Zona reservada de molibdenita de los términos municipales de Setcasas y Molló (Gerona), Notas y Comunicaciones del Instituto Geológico y Minero de España, número 44,
vàries pàgs., Madrid

DE GUY, M. (1988): Contributions a l’etude des skarns de Costabonne (Pyrenees Orientales, France) et a la theorie de la zonation metasomathique; These de Doctorat d’Etat ès Sciencies Naturelles, Université Pierre et Marie Curie, Ecole Nationale Superieure des Mines de Saint-Etienne,  pp. 36, París.

GUITARD, G; LAFFITTE, P (1960): Les calcaires métamorphiques et les skarns du Pic de Costabonne (Pyrénées-Orientales); Sciences de la Terre, Tome VI (1958), nº 1-2, pp 94, Nancy

INSTITUTO  GEOMINERO DE ESPAÑA (1994): Mapa Geologico de España. Escala 1:50.000 Segunda Serie – Primera edición, MOLLÓ; Nº 218; pp. 24; Madrid.

MATA, J. Mª (2011): Recerca mineralògica, minera i geològica per la comarca del Ripollès: Des de Molló a Rocabruna, a Costabona i a Setcases, Xaragall, Revista de Ciències de la Catalunya Central, Sèrie B, , nº 412.

MENGEL, O.  (1913): Sur le termination orientale du synclinal de Mérens-Vilafranca et le Glaciare de Prades (Pyrénées orientales), C.R. Acad. Sc. París, 157, 20, pp. 955-957, París.
  
MUÑOZ, J. A; SÀBAT, F; SANTANACH, P (1983): Cisaillements alpins et hercyniens dans le versant méridional de la zone axiale des Pyrénées entre le Freser et le Ter (Pyrénées catalanes), C. R. Acad. Sc. París, 296, série II, pps. 1453-1456, París.

Fotografies: Sergi Falguera.