Mn. Francesc Nicolau: LA TERRA S'ESCALFA MÉS DE PRESSA DEL QUE ES CREIA

Acabo de llegir un article de John Carey (un expert en la matèria) a Investigación y Ciéncia que m’ha impactat tant que no he pogut resistir la temptació de fer-vos-en un resum. Fins ara, diu, en aquesta última dècada, era opinió força estesa que l’escalfament de la Terra no sobrepassaria els 2ºC durant aquest segle, cosa que calia tenir en compte per molt que no arribés a la categoria de gran catàtrofe. Però ara van apareixent nous factors que mostren que es pot arribar més enllà. Les investigacions recents ens posen de manifest que hi ha uns mecanismes en marxa que poden provocar una acceleració en tot procés i que cal tenir-los presents.

Aquests mecanismes principalment són tres: la pèrdua del gel del nostre planeta, els canvis en els corrents marítims i les emissions de diòxid de carboni (CO2). Pel que fa a la pèrdua de gel: l’oceà Àrtic el perd clarament molt més de pressa del que es preveia, el permafrost de Sibèria i d’Islàndia s’està fonent, bo i emetent CO2  de la matèria orgànica que tenia empresonada, les glaceres es fonen (per exemple la del Trift dels Alps ja ha retocedit tres quilòmetres), i es van abocant a l’oceà grans quantitats de gel, com s’ha vist a l’illa Spitsbergen de Suècia.

Quin és el resultat de tot això? Que no hi ha tanta reflectivitat cap a l’espai de el calor que rebem del sol, cosa que fa que s’escalfi més la terra. Com hom sap, el gel, que és blanc, reflecteix en gran part els raigs solars, mentre que no fa tant l’aigua o la superfície terrosa i si ara minva la blancor gelada és clar que el planeta reté més el calor que li arriba, i això fa que encara es perdi més gel i s’acceleri el procés. Aquí l’article cita el climatòleg James E. Hansen (director d’Estudis Espacials de la NASA) que diu que això pot portar catastròficament a un augment del nivell dels oceans d’uns 5 metres cap a l’any 2100. Cosa que ha contradit Tad Pfeffer, dient que seria de només dos metres, però, cal dir-ho, també seria catastròfic un augment així.

Els canvis en els corrents marins ja han començat a originar sequeres notables. El corrent anomenat El Niño n’ha estat la causa a Amazònia i a Indonèsia, com tot el món ha pogut saber. Però també ha provocat onades de calor, com la que tingué Rússia el 2010. Fins i tot a Sibèria s’ha notat canvis en la vegetació.

I també s’accelera l’emissió de CO2  a l’atmosfera: a causa de la desaparició de permafrost, com ja hem dit, i les emissions industrials tan conegudes. El mateix J.J. Hansen citat abans diu: «Si els nivells de CO2 no es redueixen a 350 parts per milió, s’haurà iniciat un procés que queda fora de control de la humanitat», i ara ja hem arribat a 395 parts per milió, mentre que a inicis del segle XX eren 280 les que hi havia. Ens trobem, doncs, davant d’una urgència descomunal. Cal fer-hi alguna cosa. Hansen diu: «Seria immoral deixar als nostres infants un sistema dinàmic fora de control.»