Amics del Museu: VISITA A LA MINA DE PETROLI DE RIUTORT

El petroli ens pot evocar paisatges desèrtics on es desplega un bosc de pous dels quals s’extreu el preuat “or negre”, sempre relacionat amb la riquesa i el poder.

Camp petrolier de Gudong (Xina); www.diariodeleon.es

I és que, d’ençà que Edwin L. Drake va perforar el primer pou a Pennsilvania (EEUU) al 1859 i Benz & Daimier van inventar el motor d’explosió al 1885, la nostra dependència del petroli no ha parat d’augmentar, malgrat que sabem que és un recurs energètic cada cop més escàs i més difilcil d’obtenir. Per això la visita a la singular Mina de Petroli de Riutort és una bona excusa per a conèixer, i tocar, aquest producte tant important i, al mateix temps, tant desconegut del gran públic, en un ambient que no té res a veure amb el dels grans camps petrolífers dels països de l’OPEP. De fet l’esmentada mina va merèixer el reconeixement com a Geòtop (núm. 148) per part del Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya pel seu interès i valor patrimonial, amb un informe realitzat pel geòleg Albert Martínez, i també amb un petit estudi per part del geòleg Oriol Riba aparegut al tercer volum de la Història Natural dels Països Catalans.

Aquesta mina està situada entre les poblacions de Guardiola de Berguedà i la Pobla de Lillet, a l’esquerra de la riera de Gavarrós la qual, degut a aquesta primavera tant plujosa, baixa força ufana. Ens trobem a les portes del Parc del Cadí-Moixeró, al flanc nord del sinclinal de Ripoll que en aquest sector queda mig emmascarat per l’emplaçament del mantell inferior del Pedraforca, representat per la Serra de Catllaràs. Aquí afloren, entre d’altres materials, les margues i margocalcàries de l’anomenada Formació Armàncies del Cuisià (Eocè inferior, Cenozoic), les quals cabussen fort cap al sud tot fent una sèrie de replecs. Aquests materials es van dipositar al talús continental d’una conca marina relativament profunda, quan tot just començaven a aixecar-se els Pirineus.

Al costat de la bocamina, tancada amb una reixa, hi ha una caseta metàl·lica que fa al mateix temps de guixeta i de petita exposició, amb alguns plafons informatius que ens assabenten de la història del petroli en general i també de la història d’aquesta mina en particular.

Així ens adonem que la història del petroli és més antiga que no ens pensem, ja que es remunta a 3000 anys aC quan a la Mesopotàmia ja utilitzaven el betum que aflorava a la superfície per a impermeabilitzar les barques, asfaltar els carrers, i també com a material de construcció i decoració.

Figuretes de cornalina i  lapislàtzuli sobre betum (Estandart d'Ur ), Extret de Mesopotamia y el antiguo Oriente Medio de Michael Roaf, pàg 90

Els bizantins ja utilitzaven, amb finalitats bèl·liques, una mescla inflamable, anomenada “foc grec”, composta per nafta, sofre i resina, a més d’altres productes. Però no és fins l’any 1556 quan es comença a utilitzar la paraula llatina petroleum per a designar l’oli mineral que desprenen algunes roques, també anomenades roques bituminoses.

Després de posar-nos els cascs de rigor, entrem a la mina per la galeria principal, excavada a pic i pala seguint la direcció de les capes de margues bituminoses, i sorprèn la seva morfologia que recorda més una cova que una mina, ja que les roques són prou dures i no els calia cap mena d’apuntalament amb estàntols.

L'interior de la galeria principal (observi's la inclinació dels estrats cap a l'esquerra o sud)

Quan arribem a la meitat de la galeria, fem la primera parada on la guia ens explica que aquesta és l’única mina de petroli visitable d’Europa. El més normal és que el petroli s’exploti mitjançant pous, quan aquest es troba en profunditat, però aquí el petroli es troba a la superfície i aflora a l’exterior per les esquerdes de les roques, com una font. 

 Petroli sorgint de la roca

També se’ns explica que el petroli té el seu origen en les restes orgàniques que es dipositen al fons marí en condicions anòxiques (sense oxígen) on actuen uns bacteris que trasformen aquestes restes en un llot anomenat sapropel. Perquè aquest llot es converteixi en petroli s’han de complir unes condicions: el sapropel ha d’estar enterrat sota una pressió de 13 Tm/m², a uns 80ºC de temperatura i durant, almenys, 1 milió d’anys. Al llarg d’aquest procés s’elimina el sofre i el nitrogen i el sapropel s’enriqueix en carboni i hidrogen, transformant-se així en un hidrocarbur; encara que la seva composició química, les seves propietats físiques i la seva qualitat variaran molt segons la seva procedència.

El material petrolígen per excel·lència és el plàncton: organísmes microscòpics (animals i vegetals) que suren arrossegats pels corrents marins i que són molt sensibles als canvis físics de l’aigua, per això no és d’estranyar que ,de tant en tant, es produeixin morts en massa d’aquests organísmes els quals van a dipositar-se al fons marí enriquint els sediments en matèria orgànica, susceptible de transformar-se en petroli si es donen les condicions adequades. Aquest petroli que es forma dins l’anomenada “roca mare”, degut a la seva naturalesa fluida i oliosa, i a les diferències de pressió i densitat migrarà a través dels porus i esquerdes fins a trobar una roca impermeable que li impedeixi de seguir avançant: el petroli i els gasos que l’acompanyen (metà, acetilè i butà) quedaran atrapats en una “trampa petrolífera” o “roca magatzem”, formant-se així un jaciment petrolífer (o reservori) apte per a ser explotat de manera rendible.

La guia ens facilita una dada esgarrifosa: al món es “cremen” 160.000 litres de petroli… per segon! I és que del petroli se’n deriven, a més de la gasolina, la major part dels articles que usem a diari, inclosos productes alimentaris com la popular sacarina!

La història d’aquesta mina arrenca de l’any 1905 quan Jules L. Claviex i Philippe Petit compren la concessió del terreny per a explotar el petroli descobert a Riutort, constituint la Compañía Minera de Riutort, per això aquesta mina era coneguda com “la mina dels francesos”.

Després de les inversions de rigor (obrir les galeríes amb pic i pala, construir els forns on es destil·lava el petroli, millorar les vies de comunicació, etc…) es van adonar que l’explotació no era rendible ja que, després de remoure 3.500 T de roca, només es van obtenir 500 T de petroli, una quantitat que es pot qualificar de ridícula; per aquesta raó l’explotació es va abandonar l’any 1916. Durant la Guerra Civil (1936-39), però, es va voler tornar a posar en marxa la mina per tal d’extreure petroli per a l’enllumenat de Barcelona; tot plegat va ser un fracàs. Ja a finals dels anys 90 es va estudiar la possibilitat de fer-la visitable i l’any 2004, finalment, la Mina de petroli de Riutort, va obrir oficialment les seves portes al turísme.

La guia ens diu que dels 700 metres de galeries excavades (encara que Riba assegura que no són més de 383 metres), nosaltres només visitarem uns 450m ja que una bona part d’elles es troben inundades a causa d’una petita presa que es va haver de construir per tal de mantenir seca l’explotació, ja que el principal problema dels miners era el reumatisme provocat pel fet de treballar moltes hores amb l’aigua fins als genolls.

Segons sembla aquest petroli es va començar a formar a finals del Cretaci (fa uns 65 ma) a partir d’algues, peixos i altres restes orgàniques arrossegades pels rius que desembocaven al mar i que, un cop format, va emigrar fins a ocupar els porus de les margues de la Fm Armàncies del Cuisià (Eocè inferior) on ara es troba atrapat. Aquest petroli, però, és de molt mala qualitat (immadur), molt espès i poc calorífic, per la qual cosa d’ell només pot extreure’s asfalt, greix i betum. De la immaduresa d’aquest petroli en dóna fe la clàssica aroma a “ous podrits” que pot flairar-se en alguns llocs de la mina, degut a la presència de sofre en la seva composició.

La guia ens mostra com és d'espès aquest petroli

El tipus d’explotació consistia en arrencar les roques que contenien els hidocarburs i, amb vagonetes que es movien amb tracció animal, se les portava fora de la mina on les deixaven secar al sol Un cop havien perdut l’aigua que contenien se les traslladava cap als forns on es destil·laven els hidrocarburs que contenies amb una cocció a 300ºC. El petroli així extret era portat en tren fins al seu destí. Avui encara poden veure’s les restes dels forns i de l’estació de tren de Riutort. (fotos 13, 14)

Imatges dels forns i l'antiga estació de tren de Riutort

Actualment, a més de les visites, la mina té altres interessos ja que al seu interior s’allotja una colònia estable de ratpenats i una altra de salamandres, amén d’uns bacteris que biodegraden el petroli, els quals es troben en fase d’estudi per part d’un equip de la Universitat de Barcelona.

També es poden admirar unes belles formacions de carbonat càlcic en forma de banderes degut als corrents d’aire de l’interior de la mina.

Finalment en una petita galeria lateral s’han instal·lat una sèrie de plafons il·luminats que ens ajuden a fer un repàs dels conceptes adquirits.

Així conclou aquesta visita tant interessant i amena a la Mina de Petroli de Riutort.