Isabel Benet: TRIÀSIC (II): MUSCHELKALK

El progressiu trencament de Pangea, que ja es va iniciar a finals del Paleozoic, va continuar al Mesozoic amb la formació de fosses (rifts) i blocs (horts) en un procés anomenat rifting, el qual va donar lloc a grans planes al·luvials on hi anaven a parar els sediments producte de l’erosió dels relleus circumdants, corresponents a la Serralada Herciniana, a través de nombrosos canals d’aigua trenats que dipositaven conglomerats, gresos vermells i lutites en unes condicions climàtiques molt àrides. Aquests materials mesozoics constitueixen la primera de les tres fàcies de què consta el Triàsic germànic: la fàcies Buntsandstein.

Paisatge del Triàsic amb Chinotherium per Z.Burian a "Les animaux préhistoriques"

Imatges extretes de Fossilia Ilerdae 2011 (Institut d'Estudis Ilerdencs)

El procés de rifting va seguir progressant cap a l’est ampliant-se així la conca en aquesta direcció.Quan aquests relleus es van haver atenuat del tot, damunt aquesta plana al·luvial es va instal·lar una plana fangosa (sabkha) on es dipositaven lutites, carbonats i evaporites (guixos i sals) corresponents a les fàcies Röt, les quals s’han pogut datar com a Anisià inferior gràcies a l’estudi del pol·len present en aquests sediments i que representen el pas gradual cap a la següent fàcies del Triàsic germànic: el Muschelkalk, “paraulota” d’origen alemany que significa “calcària de petxines” i representa la invasió (o transgressió) del mar de Tethys damunt aquella plana fangosa.

Aquesta fàcies va ser definida a Alemania per Friederich von Alberti l’any 1834, on el Triàsic mitjà està representat per un sol episodi transgressiu. En canvi a “casa nostra”, són dos episodis transgressius amb un episodi regressiu intercalat, de manera que anomenem Muschelkalk inferior (o M1) a la primera transgressió; Muschelkalk mitjà (o M2) a l’episodi regressiu intercalat i Muschelkalk superior (o M3) a la segona, i més important, transgressió marina. 

Qui no ha estat mai als Cingles de Bertí?, o al Tagamanent?, o a la Creu de l’Aragall?, o a Siurana?, tots ells miradors privilegiats sobre balconades calcàries. Qui no ha sentit a parlar de la famosa “Pedra d’Alcover” que tants tresors oculta?

El Puigventós vist des de Sant Pere Sacama

El Tagamanent

La fàcies Muschelkalk inferior al Puiggraciós

La fàcies Muschelkalk superior a la Mussara

El M1 a la Muntanya Blanca (Pratdip)

El M1  a la Feixa del Colom (Montblanc)

A inicis del Triàsic mitjà, el mar que s’hi va instal·lar, però, no era més que una làmina d’aigua salada molt poc profunda, de manera que, en el primer episodi transgressiu d’aquesta fàcies (M1), abunden les lutites, les calcarenites, els nòduls de sílex, els motlles d’evaporites i les calcàries total o parcialment dolomititzades.

En aquesta fàcies el fenomen de la dolomitització sembla que va succeir quan es van barrejar les aigües marines amb les aigües dolces continentals en sediments ja consolidats, de manera que les calcàries (carbonat càlcic), es transformen en dolomies (carbonat càlcic i magnèsic) en ser substituït part del calci per magnesi. Aquest procés fa que els fòssils es destrueixin o siguin molt difícils d’identificar.

Lògicament, en aquest ambient de plataforma restringida i hipersalina, la fauna hi és escassa però es poden trobar senyals de bioturbació (les anomenades “calcàries de fucoides”) provocats per organismes tipus “cucs” que vivien a l’interior dels fangs calcaris i que hi han deixat el seu rastre característic. A aquests rastres se’ls anomena icnofòssils, ja que el que veiem no és el cos de l’animal en si, sinó la manifestació de la seva activitat la qual destrueix les estructures sedimentàries primàries.

"Calcàries de fucòides" al M3 de Collbató

Malgrat tot, però, s’hi han pogut identificar bivalves, foraminífers, gastròpodes, equinoderms. Entre aquesta fauna cal destacar la presència de Mentzelia mentzeli, un braquiòpode present a les calcàries del Muschelkalk inferior el qual permet datar aquests sediments (allà on s’ha trobat aquest fòssil) com a Anisià.

Al Muschelkalk inferior també s’hi poden trobar un tipus d’ammonits del gènere Paraceratites que, sembla ser, estaven adaptats a aquestes condicions tan extremes o també podria ser que, un cop mort l’animal, les conquilles buides fossin arrossegades pels corrents fins al lloc de fossilització.

La reactivació de les fractures tardihercinianes del sòcol va produir l’emersió de la plataforma carbonatada per la qual cosa, damunt d’aquesta, es va instal·lar una plana fangosa (amb corrents fluvials efímers i tolls evaporítics) en la que es van dipositar lutites, gresos, guixos i carnioles. El control que exerceixen les fractures tardihercinianes sobre els diferents blocs que s’aixequen fan que aquesta fàcies experimenti moltes variacions laterals, tant d’ambients de dipòsit com de potència, així cap al NE entre les lutites s’intercalen més gresos, mentre que cap al SW entre les lutites abunden més els guixos de tipus alabastre, corresponents a un ambient més distal, o sigui, més allunyat dels relleus que s’erosionen.

Aspecte del Muschelkalk mitjà a Montmany (el Figaró)

Les anàlisis palinològiques situen aquesta fàcies entre l’Anisià superior i el Ladinià inferior, moment en que una nova transgressió, deguda a un aprofundiment brusc, envaeix aquesta plana lutítica per la qual cosa es diposita la darrera de les fàcies del Triàsic mitjà: el Muschelkalk superior (M3).

Detall del Muschelkalk superior a Colldejou 

Aquesta fàcies, en molts aspectes, s’assembla al Muschelkalk inferior (M1), en el sentit que també s’hi troben calcàries dolomititzades, rastres de bioturbació (“fucòides”), calcàries taulejades i noduloses, motlles d’evaporites… però en general representen un aprofundiment més important de la conca amb fàcies més marines, sobretot cap al SW on, entre les calcàries, s’hi poden trobar margues amb Daonella lommeli, un lamel·libranqui molt característic d’aquesta època i que permet datar aquests sediments com a Ladinià superior.

Un altre fòssil que cal destacar és l’Aspidura montserratensis, una ofiura trobada a les pedreres de Collbató i de la qual el Museu Geològic del Seminari Conciliar de Barcelona en conserva l’holotipus.

Vista de detall de l'Aspidura montserratensis

També són importants els anomenats “Esculls de la Riba” els quals es troben en el sector comprès entre Alcover, Mont-ral, Farena i la Riba. Es tracta de bioconstruccions en forma de dom que poden arribar fins a 40 m. d’alçada i, encara que aquests esculls es troben molt dolomititzats, en ells s’hi poden reconèixer estromatopòrids, algues, briozous, esponges, etc.

Capítol a part mereixen les dolomies taulejades d’Alcover (la “Pedra d’Alcover”), unes dolmicrites d’origen detrític i de gra molt fí, datades en uns 230 Ma i dipositades en una sèrie de conques molt profundes i tranquil·les, delimitades pels “Esculls de la Riba” com si fossin piscines.

Calvet, F. et al. "Estratigrafia, sedimentologia y diagénesis del Muschelkalk superior en los Catalánides"; Cuadernos de Geologia Ibérica (núm 11); pp.171-197 

Aquest fet va provocar una estratificació de les aigües dins d’aquestes cubetes segons la seva densitat, de manera que com més profundes, més salades eren les aigües i per tant més anòxiques (sense oxigen), això provocava la mort immediata dels animals que s’aventuraven en aigües massa profundes i en garantia la seva extraordinària conservació, en no haver deteriorament orgànic i per un ràpid enterrament. Així, d’aquesta manera, en aquests materials s’ha pogut trobar una fauna tant rica que el jaciment ha estat classificat com un dels més importants d’Espanya.

Heterolimulus gadeai; Ladinià (Alcover-Montral)

Entre els organismes s’hi troben peixos, cefalòpodes, rèptils, decàpodes, limúlids, coralls… La llista d’aquesta fauna està recollida en el treball de Beltan et al. (1989). Però el més extraordinari és que aquests sediments han permès la conservació d’animals de cos tou com són meduses o insectes. Entre aquests cal destacar la presència dels Palaeocyphonautidae (cifonautes), uns fòssils enigmàtics en forma de campana la qual podria tractar-se del flotador d’un organisme indeterminat.

L'holotipus conservat al Museu de Palaeocyphonautes rugosus; Ladinià (Alcover-Montral)

Els peixos d’Alcover-Montral, per la seva importància, van merèixer un estudi monogràfic (Beltan, 1972). Entre aquests peixos cal destacar Alcoveria brevis (un celacàntid) i Perleidus giganteus. D’aquest darrer es pot veure una còpia al Museu (feta pel Sr.Moraleja), ja que l’exemplar original es conserva al Museu d’Alcover.

Còpia del Perleidus giganteus del Ladinià d'Alcover-Montral

El sostre d’aquesta fàcies està representat per uns dipòsits progressivament més continentals, en els que es poden trobar lutites ocres, dolomies margoses, bretxes, motlles d’evaporites i hardgrounds o superfícies endurides que evidencien esporàdiques emersions de la plataforma. Aquestes són les anomenades “fàcies de transició” cap al darrer episodi del Triàsic: la fàcies Keuper, de la qual en parlarem en un altre capítol d’aquesta història.

A l’igual que amb la fàcies Buntsandstein, al llarg dels propers mesos aniran apareixent en aquest bloc, diversos itineraris en els quals es podran observar diferents aspectes de la fàcies Muschelkalk.  Si voleu veure el Triàsic (III), cliqueu aquí.