Eduvigis Moreno: Exposició internacional de minerals i fòssils de Millau (França)

Un any mes s’ha celebrat la Fira – Exposició internacional de minerals i fòssils de Millau (França),  al Parc de la Victoria i la Sala de festes (avinguda  Charles de Gaulle) durant els dies 21 i 22 de juliol de 2012. Aquest any s’ha arribat  a la 41ena edició, data que ens dona una idea de la importància i arrelament  que te aquesta fira.

Pels més absorts en aquest món, cal que sàpiguen que el dia anterior a l’inici oficial de la Fira (en aquest cas el 20 de juliol), és el més interessant ja que es pot comprar -intercanviar amb alguns majoristes a uns preus molt competitius i amb uns exemplars força interessants.

La Fira - Exposició, es divideix en tres grans espais:

   - La part del recinte (un pavelló habilitat), on bàsicament es ven.
   - La part externa del pavelló (amb taules i carpes habilitades per a l’ocasió), on el principi bàsic es el de l’intercanvi o barata. On el que s’intenta es que en dues parts quedin satisfetes.
   - La part més informal i simpàtica de la fira: amb paradetes d’intercanvi muntades als darreres dels cotxes amb taules i cadires de càmping.

A la Fira, hem pogut trobar minerals, fòssils, aparells d’òptica  i material divers.

Els expositors i aficionats d’intercanvi eren de diversos orígens: des de francesos, italians, espanyols, belgues,  marroquins i altres,  arribant ha ser més d’un centenar.

Pel visitant serà bo de recordar que assumeixi l’horari europeu: obertura oficiosa de la fira a les 8 del matí (la oficial és a les 9) i tancament a les 7 de la tarda. L’hora de màxima ebullició a partir de les 10 del matí, amb una moviment “frenètic” de caixes i d’anar i venir de gent a la part informal de la fira.

Se’ns dubte una fira divertida, familiar i a la que cal tornar.

Millau es famosa a part de la seva fira d’intercanvi, pel seu pont vehicular més alt del món.

El viaducte de Millau, salva un abisme que arriba a 268 metres en la seva part més profunda i la seva construcció va ser prevista per satisfer les exigències més altes de perennitat i per resistir a les condicions sísmiques i meteorològiques més extremes, la concepció del Viaducte té en compte la necessitat d'un perfecte funcionament durant més d'un segle. Va ser construït per Eiffage, la mateixa empresa que va construir la Torre Eiffel.

Es diu que quan es condueix per ell, un se sent com si volés.  Aquesta meravella de Foster & Partners és lleugerament més alta que la Torre Eiffel (18 metres més), es va trigar  tres anys en ser construïda  i va obrir les seves portes al públic el 2004.

La coberta està composta de 7 torres i pesa 36.000 tones. Una sèrie de 7 pals, cada un 87 m. d'alt i un pes de 700 tones, s'adjunten a les corresponents torres.

Fotos de Eduvigis Moreno.

Mn. Francesc Nicolau: EL CALENDARI I LA MESURA DEL TEMPS (III)

La reforma juliana del calendari romà

Com ja vam dir la setmana passada els pontifices eren a Roma els ecarregats de fixar el calendari cada any. I com que no sabien gaire d’astronomia la cosa no podia anar bé. Es va intentar una correcció del còmput a l’any 450 de la fundació de Roma per obra de Cleòstrat de Tènedos que va fer posar un mes de 22 dies cada 8 anys en lloc de 23 o 22 que posaven arbitràriament. Però com de vegades, a més dels mals càlculs, hi entraven els interessos dels pontifices, la fixació no es feia amb gaire correcció i amb el temps es va arribar a una diferència de prop de tres mesos entre la realitat i el còmput.

Som ja a l’any 707 de la fundació de Roma (46 a. C.) i Juli Cèsar és el dictador i el gran pontifex. I decideix fer-hi una reforma sòlida i duradora. Crida un astrònom d’anomenada, Sosígenes d’Alexandria, i li encarrega que arregli la cosa. Aquest astrònom havia arribat amb les seves observacions a calcular que l’any solar dura 365,25 dies (valor molt aproximat al real que és de 365,2422 dies) i fa una proposta que és acceptada pel dictador: fer l’any de 365 dies durant tres anys i de 366 al quart any, i després repetir això constantment, i així la quarta part de dia que dura l’any realment per sobre de 365 dies, queda perfectament compensada.

En aquell moment es determinà que calia començar per ajustar la realitat desballestada, de manera que l’any que era en curs es va fer de 445 dies, perquè el començ real de la primavera fos el 25 de Martius, tal com s’hi feien les festes d’aquesta entrada primaveral. Aquest any se l’anomenà annus confusionis (any de la confusió). Els dies dels mesos es determinà que fossin (traduint al català) al gener de 31 dies, al febrer 30 quan l’any fos de 366 dies i 29 els altres anys, al març 31 dies, l’abril 30, al maig 31, al juny 30, al quintilis 31, al sextilis 30, al setembre 31, a l’octubre 30 al novembre 31 i al desembre 30. Fixeu-vos que encara no eren tal i com els tenim ara. S’hi farà més tard una altra reforma de la qual ja en parlarem.

Per a acabar-ho d’adobar, el dia de més que havia de tenir el febrer, quan li tocava tenir-ne 30, no s’afegia al final sinó entre els dies 23 i 24 seguint la vella tradició del mes Mercedinus. Com que el 24 de febrer se l’anomenava sextus ante kalendas Martii (sisé dia abans de les calendes de març), el que li precedia s’anomenà bis sextus ante kalendas Martii (el dues vegades sisé abans de les calendes de març). I per tenir aquest dia de més l’any que li tocava s’anomenà “l’any del bissextus”, paraula que originà l’any bixest o any de traspàs com sol dir-se més freqüentment (bisiesto en castellà, bissextile en francès i anglès i bisestile en italià)

Aquesta reforma “juliana”, anomenada així per referència a Juli Cèsar, no va durar gaire. Desgraciadament sota l’emperador que seguí a la dictadura de Cèsar s’hi feu una correcció que creiem poc encertada i em sembla que em donareu la raó. En parlarem la setmana que ve.

Si voleu veure el següent capítol, cliqueu aquí. 

Mn. Francesc Nicolau: EL CALENDARI I LA MESURA DEL TEMPS (II)

Els origens del calendari romà

El nostre calendari actual té les seves arrels en el primitiu calendari que s’utilitzava a Roma des de Numa Pompili (715-672 abans de Crist), el rei que fou successor de Ròmul, el fundador de Roma.

La vida d’aquest sobirà està rodejada de llegendes, però històricament es veu cert que va fer, entre altres coses d’ordre religiós o administratiu, la primera reforma del calendari que, provinent dels etruscos i indirectament dels caldeus, es feia servir per aquells primers ciutadans romans. Era un calendari de només 10 mesos, que els romans anomenaven amb els noms de Martius, Aprilis, Maius, Junius, Quintilis, Sextilis, September, October, November i December. El primer, el tercer, el cinquè i el vuitè eren de 31 dies i els altres de 30, fent un total de 304 dies, cosa que obligava a afegir almenys una seixantena més de dies al final si es volia que l’any coincidís, almenys aproximadament, amb el curs aparent del sol, i efectivament així es feia sota les ordres dels sacerdots (o pontifices, com en deien).

Si em pregunteu sobre l’origen dels noms dels mesos us haig de dir que no hi ha unanimitat entre els etimòlegs sobre els quatre primers. Martius es veu segur que es dedicava a Mart, déu de la guerra (en aquest mes sovint s’iniciaven campanyes bèl·liques) però Aprilis no sabem si es referia a un atribut d’Apol·ló o al fet de ser el mes que fa “obrir” les flors o dedicat a la deessa Apru, etrusca; pel que fa a Maius no sabem tampoc si era dedicat a la deessa Maia (mare de Mercuri) o bé un atribut de Júpiter, i de Junius hem de dir que sembla, però no és segur, que es referia a la deessa Juno. Els noms de la resta no ofereixen dificultat, són els noms d’ordre 5è, 6è, 7è etc. I d’aquí ve que encara s’anomenin així els quatre últims, cosa que respon a una de les preguntes que plantejàvem la setmana passada: el nom els ve de quan només hi havia a l’any els 10 mesos que hem dit. Només falta aclarir per què canviaren de nom després el Quintilis i el Sextilis. Ja ho explicarem més endavant.

Doncs bé, el rei Numa va posar que després del December s’afegissin dos mesos, que s’anomenaren Januarius i Februarius (els nostre Gener i Febrer) que més tard es van posar davant d’aquells deu. Però aleshores es feren de 29 dies els mesos que eren de 30, i de 29 i 27 els dos afegits, fent un any de 354 dies que tampoc lligava amb la realitat. Això obligà a afegir un tretzè mes de 22 o 23 dies cada dos anys i s’intercalaven entre el 23 i el 24 de Februarius (no sabem per què ho feien; potser per a commemorar algun fet històric) i en deien mes Mercedinus ( o Mercedonius, derivat de merces, paga o sou, perquè era el mes de pagar els servidors, d’aquest mot ve “mercat”).

Però és clar que la correspondència amb la realitat astronòmica tampoc quedava ben arreglada. Hi calia una reforma més exacta i fixa. Es féu a l’any 707 de la fundació de Roma (46 a. C.). En parlarem la setmana que ve.

Si voleu veure el segünet capítol, cliqueu aquí.

Mn. Francesc Nicolau: EL CALENDARI I LA MESURA DEL TEMPS (I)

El calendari actual presenta molts interrogants

Quan una manera de fer o de dir és d’ús quotidià no em fem qüestió encara que no en sapiguem el seu origen o no s’hi vegi a simple vista cap explicació de per què ho fem o ho diem així. Però hi ha coses que si hi reflexionéssim hi trobaríem segurament una certa incongruència. Per exemple, entre nosaltres llevar-se el barret ha estat durant molts anys, i encara ara, una mostra de respecte davant d’un personatge o entrant en un temple. D’on ve això? La incongruència és que si es tracta del sexe femení la mostra de respecte s’havia manifestat (com s’ha fer durant molts anys) precisament al revés: per entrar al temple les dones es cobrien respectuosament el cap amb la mantellina ( o bé portant un barret de dona, com feien moltes núvies). I no és així en totes les cultures. Entre musulmens, ja ho sabem, la mostra de respecte es manifesta descalçant-se. Però si nosaltres sempre ho hem fet així, ho trobem normal i bé que es faci.

Vicente López

Ara bé, una de les coses que “sempre s’ha fet així” (però aquest “sempre” vol dir fa molts anys) és la manera de comptar el temps amb el calendari que tenim els que vivim de la tradició cristiana, i bé hem de reconèixer que la manera com està establert presenta molts interrogants (per no dir incongruències). Per què dividim l’any en 12 mesos desiguals, 7 de 31 dies, 4 de 30 i un de 28 o 29? No aniria millor fer-ho en 13 mesos igualets de 28 dies, que faria que només hi hagués un dia sobrer (o dos en els anys de traspàs) que es podria (o podrien) afegir al final de l’any? O bé, si es vol conservar el nombre de 12, fer 6 mesos de 30 dies i 6 de 31, dels quals un seria de 30 quan fos any de traspàs? I per què el començ de les estacions no és un dia primer de mes? Semblaria lògic que no pas el 21 (o 20 o 22). I per què, segons el còmput eclesiàstic el dia de més que té l’any bixest s’intercala entre el 23 i 24 de febrer? Què té de particular el 23 de febrer per fer-ho així? I per què diem setembre, octubre, novembre i desembre, noms que venen de 7, 8, 9 i 10, quan en realitat són els mesos que fan 9, 10, 11 i 12 del calendari? I, pel que fa a la litúrgia, per què la festa de Pasqua no és en un dia fix sinó que oscil·la segons la lluna?

Enguany hem decidit dedicar aquests articles d’estiu a exposar la resposta que es pot donar a aquests interrogants i a altres encara que es poden presentar sobre commesurem el temps. Ho farem de bona gana durant aquestes nou setmanes de juliol i agost perquè creiem que és bo satisfer la curiositat que molts segurament sentiu envers aquestes incongruències o interrogants, digueu-ne com vulgueu.

Si voleu veure el següent capítol, cliqueu aquí.