Roberto Espinola: Curs "ELS VERTEBRATS DEL PERMIÀ I EL TRIÀSIC DE CATALUNYA"

CLASSE TEÒRICA

Dintre dels cursos naturalistes de la Institució Catalana d’Història Natural (ICHN) els passats dies 10 i 11 de març de 2012 es va realitzar un molt interessant curs sobre les troballes paleontològiques de vertebrats en terrenys permians i triàsics a Catalunya.

El curs va ser impartit per: Josep Fortuny, Arnau Bolet i Albert G. Sèlles, tots tres del personal investigador de l’ Institut Català de Paleontologia (ICP).

Els curs estava estructurat en una sèrie de sessions teòriques impartides en el museu de l’ Institut (ICP) Miquel Crusafont a Sabadell i en una sortida de camp al Pla de la Calma per visitar un seguit jaciments, tant d’ossos com d’ icnites, estudiats per l’ IPC.

Les sessions teòriques es van desenvolupar el dia 10 de març de 2012 i en elles es va fer un repàs ampli, exhaustiu i actualitzat sobre el grau de coneixement de la geologia i paleontologia dels períodes Permià i Triàsic. Així, es van fer sessions dedicades a les faunes marines i continentals de tots dos períodes, a la seva geologia, a l’extinció permotriàsica, registre fòssil i paleobiogeografia i el permotrias a la Península Ibèrica.

L’aspecte geològic més rellevant de finals del Permià és la conformació final de Pangea i de les diferents serralades formades per la col·lisió de les diferents plaques tectòniques.

El clima és majoritàriament càlid i humit, especialment en les zones intertropicals.

Els afloraments de Permià a la Península Ibèrica mostren una orientació E-W en conques continentals aïllades i situades a uns 35 km entre elles.

La major part del període Triàsic representa una calma tectònica general si es compara amb períodes anteriors, amb l’excepció de la part terminal, on s’inicia la fragmentació de Pangea (rifting).

El registre sedimentari a la zona NE de la Península Ibèrica representa les anomenades fàcies germàniques: amb un tram inferior detrític (Buntsandstein), un tram intermedi carbonatat, amb una intercalació detrítica al mig (Muschelkalk) i un tram final detrític i evaporític (Keuper).

El clima és bastant homogeni, essent majoritàriament sec i àrid.

En les figures s’adjunten alguns dels animalons que corrien pel terra durant els temps permians.

La fauna marina del Permià era similar a la del Carbonífer amb coralls, estromatòlids, briozous, braquiòpodes i foraminífers els quals formaven complexos ecosistemes d’escull en les aigües càlides i poc profundes

Els ammonits, nauliloids, equinoderms i gasteròpodes continuaven essent depredadors comuns en les aiües pèrmiques on existia una gran diversitat de peixos agnats (sense mandíbula), condrictis (com els taurons) i diversos tipus de peixox ossis. També apareixen els primers rèptils marins (Mesosauridis).

Respecte a l’extinció Permotriàsica, la més important de totes les extincions en massa, ens van facilitar aquestes dades: aquesta va tenir lloc fa 252 milions d’anys i va ser molt ràpida (en uns 100.000) encara que sembla que ja feia temps que tenia lloc una extinció gradual.per virtut de la qual desapareixen al voltant del 96% de les espècies, i entre el 53% i el 70% de les famílies. En ella desaparèixen, entre d’altres grups importants, els trilobits (ja en franc declivi), els equinoderns blastòids (en declivi també), els fusulínids (subordre de foraminífers, de fet, l’únic extint) i els coralls tabulars i rugosos. Cal recordar que aquesta és l’única de les grans extincions que afecta als insectes.

Les causes de l’extinció tot i que encara no es té una resposta exacta, hi ha diferents hipòtesis:

a)    Vulcanisme: Siberian Traps o plataformes basàltiques de Sibèria (enormes acumulacions de laves basàltiques). Aquestes erupcions haurien generat grans quantitats de partícules en suspensió, a més de CO₂. Això hauria generat opacitat atmosfèrica, baixada de les temperatures, “hivern nuclear”, etc. No obstant, sembla que les laves siberianes són d’un milió d’anys abans que l’extinció, per tant, no sembla probable que en siguin la causa. 

b)    Tectònica (Formació de Pangea): Desapareix molta plataforma continental (zona amb més biodiversitat), el clima es fa més àrid, es generen noves pressions competitives en no existir aïllament continental, fet que podria provocar una gran extinció d’espècies.

c)    Impacte meteorític: Per similitud amb el límit K-T. Hi ha evidències de sediments (250 M.a.) enriquits en metalls suposats d’origen extern així com d’un cràter de 200 km de diàmetre a la costa NW d’Austràlia.

Després d’una extinció en massa es generen multitud d’oportunitats pels organismes supervivents atès que molts dels nínxols previs han quedat buits. En aquestes condicions, els organismes generalistes són els que tenen més possibilitats d’èxit. Un bon exemple és el gènere Lystrosaurus, el qual arriba a representar el 95% dels vertebrats al principi del Triàsic.

Així, els dominadors de l’oceà del Mesozoic seran els bivalves, gastròpodes, ammonits, crustacis, equinoderms, peixos ossis i rèptils marins; i als continents els dominadors seran sobretot els rèptils (dinosaures, cocodrils, lepidosaures...), anfibis i mamífers.

SORTIDA DE CAMP

El diumenge 11 de març de 2012 es va fer la sortida al Pla de la Calma. El punt de trobada va ser el poble d’ Aiguafreda.

Un cop reunits, vàrem pujar per la Riera de l’Avencó, tot travessant els terrenys paleozoics de sòcol, fins arribar a la Masia del Clot de la Mora. Des d’aquest punt es té una vista privilegiada sobre part de la Conca de l’Ebre, de les Serralades Costaneres Catalanes i del Pirineu.

La zona del Pla de la Calma constitueix la peneplana originada per l’arrasament de la serralada herciniana a finals del Permià. Sobre aqueta superfície (discordança pretriàsica) es dipositen els materials triàsics i la resta de materials mesozoics.

Els primers jaciments d’icnites d'aquesta zona van ser descoberts pel Sr. Joan Viader, gran Amic del Museu, i estudiats pel Dr. Calzada i publicats el 1987 als “Cuadernos de Geologia Ibérica”. Les primeres troballes de vertebrats es remunten al 1989 quan els Srs. Pere Font i Emili Ramon ho van comunicar al conservador del Museu de Granollers Sr. Antoni Arrizabalaga. Els estudis realitzats per R. Gaete, A. Galobart i X. Rosvan van ser publicats el 1993 als “Treballs del Museu de Geologia de barcelona” atribuint-los a l’anfibi Paratosuchus.

Després anem a visitar el jaciment de vertebrats del Clot de la Mora, el qual es troba situat en materials gresosos en fàcies Buntsandstein.

En aquest jaciment, i un cop habituats a identificar les restes fòssils, podem observar abundants restes òssies de vertebrats i de vegetació.

Després ens traslladem a un altre sector dels afloraments de les fàcies Buntsandstein per observar empremtes (icnites) de vertebrats. Les empremtes es troben conservades com a contramotlles en la base d’ una capa de gres.

Posteriorment visitem el contacte entre el paleozoic i el Triàsic situat a la carretera del Brull (BV-5031), entre el Brull i Collformic. És un aflorament molt bo per observar el contacte erosiu de les fàcies terrígenes triàsiques sobre el paleozoic rubefactat.

Finalment visitem els materials de trànsit entre el Buntsandstein y el Muschelkalk (Fàcies Röt) a la zona de el Brull. Aquests materials estan constituïts per argiles versicolors, passades margoses, així con de petits nivells de calcàries i gresos.

En els nivells de gresos vàrem trobar ripples, esquerdes de dessecació i pseudomorfs de grans cristalls d’halita.

Ripples

Esquerdes de dessecació

Pseudomorf de cristall de sal