Amics del Museu: NOTÍCIA

Tal i com ens té acostumats, Mn. Francesc Nicolau ha publicat un nou article a la revista juvenil Cavall Fort (núm. 1199), en el seu apartat de "La finestra", amb el títol "Hi ha galàxies que han xocat" enmarcat dins el tema general de "L'univers de les galàxies" i que de ben segur resultarà del tot interessant als seus joves lectors.

Val a dir que aquests lectors han expressat la seva opinió sobre aquests articles en el fòrum del web de Cavall Fort i alguns d'ells han destacar que aquests articles els havien agradat molt i a més ho van fer amb entusiasme, per la qual cosa la redacció d'aquesta revista ho va comunicar a Mn. Francesc Nicolau a través d'una carta on s'adjuntaven les esmentades opinions... Qui sap si d'aquí sortirà alguna afecció per l'astronomia. 

Isabel Benet: MARTORELL, les mines ocultes

El passat diumenge 13 de maig el vam aprofitar per a atansar-nos fins a Martorell (vila amb una llarga història) per tal de visitar l’exposició “L’activitat minera a Martorell i Castellví de Rosanes,” amb fotografies i textos de Sergi Falguera i d’Alfred Mauri, i que es pot veure a l’Enrajolada (casa-museu Santacana) fins el 16 d’agost.

Com que feia un dia preciós vam decidir anar-hi en transport públic i baixar a l’estació de “Martorell-vila” dels Ferrocarrils de la Generalitat. Sortint de l’estació creuem la carretera per un pas inferior que mena directament al famós Pont del Diable, d’origen romà car era el lloc on la Via Augusta creuava el Llobregat en ser aquest punt on el riu s’encaixa entre la Serra de l’Ataix i el Puig del Telègraf.

L’arc de l’entrada representa l’antiga frontera entre Barcino i Tarraco i tot el pont està construit amb la pedra vermella que més abunda per aquests topants: les sorrenques de la fàcies Buntsandstein. Avui dia aquest pont roman mig engolit per les modernes vies de comunicació i ,a més, la seva situació (en un pas estret a l’aiguabarreig dels rius Llobregat i Anoia) el fa especialment vulnerable a les crescudes cosa que n’ha provocat diverses reconstruccions, però sempre amb el mateix tipus de roca.

Un cop creuat el pont tenim a mà dreta les ruïnes de l’ermita de Sant Bartomeu on també hi destaquen alguns blocs de sorrenques vermelles.

Un cop penetrem al nucli històric ens sorprèn la quantitat d’edificis (i fins i tot una capella) que tenen detalls construïts amb aquesta mena de roca.

També hi ha molts edificis amb preciosos esgrafiats a les parets, només per això ja val la pena la visita al casc antic de Martorell.

Finalment arribem a l’Enrajolada, antiga casa d’obra vista, que fou la vivenda particular de la família Santacana fins que als anys seixanta quan fou adquirida per la Diputació de Barcelona. Aquest museu acull una col·lecció de rajoles i ceràmiques de l’erudit Lluís Farando; elements arquitectònics i escultòrics, pintures, mobiliari i també materials arqueològics excavats a Martorell i rodalies excavades pel fundador del museu, Francesc Santacana i Campmay (1810-1896).

Al jardí de la casa, on està situada l’entrada a l’exposició, es troben molts detalls esculpits amb les sorrenques del Buntsandstein com una estàtua i un pou on es pot observar una bonica laminació creuada.

L’entrada de l’exposició està situada just al centre d’una sala rectangular, per això cal anar fins a l’extrem de la dreta on es troba l’inici de l’exposició, cosa que despista un xic als vistitants (fins i tot a nosaltres). Aquesta exposició consta d’una sèrie de plafons on s’explica l’origen d’unes construccions abandonades que es troben al vessant sud de la Serra d’Ataix i on hi destaca una gran xemeneia enmig del bosc que sorprèn a més d’un excursionista.

Foto: Ricard Herrero

Es tracta de la mina “Rosanes i Martorellense” de la que s’havia extret galena (sulfur de plom, PbS) segurament des de l’època romana. Les construccions són, però, del 1907 que és quan comença l’explotació moderna d’aquestes mines. Aquest tipus d'edificacions industrials de maó vist són molt comuns a aquesta època i s'inspiren en un estil arquitectònic que va nèixer a la ciutat anglesa de Manchester. A la península hi tenim exemples a les mines d'Almadén (Ciudad Real), als districtes miners de Linares (Jaén), a Bellmunt del Priorat (Tarragona) entre d'altres.

Foto: Ricard Herrero

Els primers plafons fan referència al context geològic de les mines i els usos del plom, tant en l’antiguitat com en l’actualitat, així com el risc que el seu ús comporta car provoca una malaltia molt greu anomenada saturnisme. Així s’explica com la sordesa que va patir el pintor Goya potser va ser provocada per una intoxicació pel plom present als pigments que utilitzava.

Després es fa un repàs als documents i mapes de les concessions mineres que es van expedir des de 1825. Tambés es fa especial incís en la mina “Rosanes” que és la que més es va explotar, primer per la companyia minera “La Martorellense” (1893-1909) i més tard per la companyia “Verge de Montserrat” (1916-1962) fins que la riuada del 25 de setembre de 1962 va destruir l’explotació. El tancament definitiu es va produir l’any 1966. Els darrers plafons fan referència a aquest fet i a l’actual estat de les instal·lacions, per tal que se les consideri un bé patrimonial.

Abans de marxar fem un darrer tomb pel pati de la casa Santacana on, malgrat la calor que fa, s’hi està molt fresquet. Un altre dia vindrem a visitar el museu per a veure la col·lecció de rajoles i ceràmiques.

Amics del Museu: "BATALLERIA" ESTRENA NEW LOOK

Fa uns dies que molts de vosaltres ja haureu rebut la “Batalleria” i haureu notat que s’ha fet un canvi tant intern com extern i això ha estat degut a la incorporació de la sra. Eduvigis Moreno que a més de treballar molt ha fet molt bones aportacions i suggeriments per a aquest canvi, com posar-se en contacte amb una nova impremta i treballar amb ells fins el resultat que ja heu vist.

Aspecte de la contraportada

Per tal de donar un disseny més contemporani a la revista la sra. Anna Gorgojo, maquetadora, es va plantejar fer una nova portada ja que aquesta no s’havia modificat des de l’any 2003.

El resultat ha estat una publicació que té com un nexe d'unió amb el logo del MGSB, on destaquem que aquest logo és present a tota la portada amb format “marca d'aigua"  deixant un lloc preferent a la foto d'un espècimen de Asaphellus cuervoae Corbacho & López-Soriano, 2012. Aquest logo també està present al costat dret inferior de la portada on se’l pot apreciar amb tota la seva definició

.

A la portada també es juga amb la utilització de diferents tipus de lletra: des d'una lletra més “vintage” de la paraula “Batalleria”, en homenatge a Mn. Josep Ramon Bataller i Calatayud (1890-1962); fins a una lletra més actual com la utilitzada per a designar el número i l’any de la revista.

A la contraportada seguim utilitzant el logo MGSB però amb una mida més reduïda i una presentació de diferents estils de lletra en cada línia de text que produeixen al lector la sensació de modernitat, tot aplicant la dita “menys és més”.

També s’ha de dir que per primer cop apareix el logo al llom de la revista, fet que ratifica la identitat de la publicació. Un altre aspecte a destacar és el canvi de color de les cobertes on s’ha buscat un to més innovador i contemporani.

El resultat final ha estat una nova portada amb un disseny més avantguardista, sense perdre la identitat de la revista, i que ha rebut una càlida acollida.

Finalment direm que en aquest número de la revista “Batalleria” s’han publicat dotze interessants articles a més de l’habitual crònica del Museu on s’exposa l’estat de les col·leccions, les visites d'investigadors  les referències i activitats del Museu en altres publicacions així com l’entrada de nous fòssils a la col·lecció del Museu.

La relació dels articles publicats la podeu veure a la columna dreta del bloc, encara que cal destacar l’article de J.Corbacho i F.J.López-Soriano, “A new asaphid trilobite from the Lower Ordovician (Arenig) of Morocco”, troballa que constitueix la portada de la revista i de la qual se'n va fer ressò el Diari de Sabadell amb la publicació d'un article.

Amics del Museu: EL DESCOBRIMENT DE LA REGIÓ VOLCÀNICA CATALANA

Arran del I Congrés Internacional sobre Gestió i Divulgació de Paisatges Volcànics Protegits (VOLCANDPARK), que s’ha celebrat del 21 al 25 de maig proppassat, s’ha inaugurat a Olot una exposició de materials relacionats amb el descobriment del vulcanisme olotí i els primers estudis de la regió volcànica extensa. 

La mostra s’estructura en vuit àmbits temàtics ordenats cronològicament, comprenent el darrer quart del segle XIX i la primer meitat del XIX. Al costat dels materials exposats (38 peces que inclouen llibres, opuscles, manuscrits, gravats, mapes, etc.) s’hi ha disposat plafons informatius que ajuden a interpretar el procés històric. Com a principal novetat, destaca la presentació d’una còpia manuscrita del segle XIX de dues memòries acadèmiques de Josep Antoni Llobet i Vall·llosera que es consideraven perdudes.

Organitzada pel Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, el Museu Comarcal i els l’ Arxiu Comarcal, l’exposició ha estat comissariada pel nostre consoci Enric Aragonès, ha comptat amb la col·laboració de la Biblioteca “Marià Vayreda” d’Olot, la de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, l’Institut Cartogràfic de Catalunya i el Museu Geològic del Seminari.

Fins al dia 21 del corrent mes de juny romandrà instal·lada en l’espai municipal de Can Trincheria; després passarà al Museu dels Volcans. Per a l’any vinent es prepara una segona exposició, aquesta dedicada als investigadors més destacats de la regió volcànica.

Jorgina Jordà: III TAULA D'INTERCANVI DE BELLVEI i I DE CANYELLES

Un altre cop ha tingut lloc la III Taula d'Intercanvi de Bellvei i I de Canyelles, s’ha canviat Bellvei per Canyelles, entre altres motius perquè l’Ajuntament de Canyelles es va interessar per col·laborar amb la celebració d’aquest esdeveniment dins el seu Municipi.

A més d’instal·lar les taules i carpes, on vàrem intercanviar els minerals, van acondicionar una sala per realitzar l’Exposició fotogràfica de J.A. Soldevilla, la conferència del Geòleg Marc Campeny “Un passeig per Àfrica” i per primera vegada la creació d’un Museu Efímer.

En arribar, una mica abans de les nou del mati, com he dit anteriorment les taules i carpes  ja eren muntades, només vam tenir de posar els nostres minerals i anar gaudint de tot l’exposat pels altres participants, que en aquesta tercera edició van ser més de una trentena.

La majoria dels participants eren de Catalunya; Balaguer, La Sènia, Vilafranca del Penedès, Mollet, Vic, Arenys de Mar, Santa Coloma de Cervelló, Manresa, i, com no, de Barcelona, però també van voler estar amb nosaltres gent d’Alacant, Castelló i Cantàbria cosa que va permetre tenir més varietat i qualitat per intercanviar.

Pablo de Cantàbria

Perquè us feu una idea del que hi havia citaré alguns minerals:

• Calcites de Ziordia, Camargo, Cuco... quarsos de la Mintetxu, fluorites de Berbes,  miques de Alava, barites de la Nieves.
• Guixos de Vilobí del Penedès, fluorites de Sant Marçal, calcites i fluorites del Papiol.
• Magnetites de Burguillos del Cerro, guixos de La Almarcha i Montalbán.
• Micros interessantíssims i rars de Castelló.
• I els recents de Xina i altres països llunyans.

Potser on vaig estar més estona és a l’estand que portava la nova troballa de la fluorita de Gran Canaria, amb les també poc conegudes, analcimes, natrolites, aragonites, i clinoptilolita, facolita, tot això acompanyat del recent treball de MINDIG.ORG dedicat a la descoberta de l’esmentada fluorita.

Com a l’anterior edició van poder disposar de binoculars amb molt bona il·luminació per als micros.

Un altre cosa que em va agradar va ser poder recollir la revista Paleomina dels companys de l’Associació Mineralògica i Paleontològica de Sant Vicens del Raspeig amb qui recentment  ens intercanviem  aquesta publicació per el nostre Infominer del GMC.

A la tarda després d’un bon dinar amb  companys i amics, vam assistir a la conferència  d’en Marc que va ser d’allò més instructiva i amena ja que ens va explicar en què consistia la seva feina per Angola, les dificultats i burocràcia del País, com viu la població i la part que em va impactar més, els perills de la fauna, tan dels petits insectes com de les feres més grans...

Encara que l’Exposició fotogràfica i el Museu Efímer es podia visitar tot el dia, nosaltres aprofitàrem a l’acabar la conferencia amb tota la colla per anar comentant i exclamant força vegades: quina meravella, que grans, grosses i quines fotos més maques, i és que cal veure com canvien les fotos dels micros de minerals, vistes a la pantalla de l’ordinador, a impreses en gran format, emmarcades i ben penjades dins una sala.

Era curiós observar la cara de sorpresa d’alguns en intentar imaginar-se la mida real dels cristalls tan perfectes que fa la natura, fins i tot jo que estic acostumada a veure’ls pel binocular  encara em quedo impressionada  quan sé les mides reals del que aconsegueixen fotografiar.

Del Museu Efímer  nomes us puc dir que va ser molt bona idea i és d’agrair a les persones que varen voler deixar uns minerals tan grans i delicats perquè tots el poguéssim contemplar, i és que qualsevol d’ells era per estar a sala d’un Museu permanent...

Boniques fluorites i calcites (evidentment de terres nortenyes XXL), acompanyades per halita, guix, quars, celestina, pirita i algunes més.

Finalment resta donar-les gràcies a tots els qui han col·laborat i treballat de valent,  als organitzadors, a l’Ajuntament de Canyelles i especialment a J.A Soldevilla i senyora per fer que any darrera any  això surti tan bé, Enhorabona!

(Fotografies: Agustí Asensi i Màrius Asensi)

Roberto Espinola: Curs "ELS VERTEBRATS DEL PERMIÀ I EL TRIÀSIC DE CATALUNYA"

CLASSE TEÒRICA

Dintre dels cursos naturalistes de la Institució Catalana d’Història Natural (ICHN) els passats dies 10 i 11 de març de 2012 es va realitzar un molt interessant curs sobre les troballes paleontològiques de vertebrats en terrenys permians i triàsics a Catalunya.

El curs va ser impartit per: Josep Fortuny, Arnau Bolet i Albert G. Sèlles, tots tres del personal investigador de l’ Institut Català de Paleontologia (ICP).

Els curs estava estructurat en una sèrie de sessions teòriques impartides en el museu de l’ Institut (ICP) Miquel Crusafont a Sabadell i en una sortida de camp al Pla de la Calma per visitar un seguit jaciments, tant d’ossos com d’ icnites, estudiats per l’ IPC.

Les sessions teòriques es van desenvolupar el dia 10 de març de 2012 i en elles es va fer un repàs ampli, exhaustiu i actualitzat sobre el grau de coneixement de la geologia i paleontologia dels períodes Permià i Triàsic. Així, es van fer sessions dedicades a les faunes marines i continentals de tots dos períodes, a la seva geologia, a l’extinció permotriàsica, registre fòssil i paleobiogeografia i el permotrias a la Península Ibèrica.

L’aspecte geològic més rellevant de finals del Permià és la conformació final de Pangea i de les diferents serralades formades per la col·lisió de les diferents plaques tectòniques.

El clima és majoritàriament càlid i humit, especialment en les zones intertropicals.

Els afloraments de Permià a la Península Ibèrica mostren una orientació E-W en conques continentals aïllades i situades a uns 35 km entre elles.

La major part del període Triàsic representa una calma tectònica general si es compara amb períodes anteriors, amb l’excepció de la part terminal, on s’inicia la fragmentació de Pangea (rifting).

El registre sedimentari a la zona NE de la Península Ibèrica representa les anomenades fàcies germàniques: amb un tram inferior detrític (Buntsandstein), un tram intermedi carbonatat, amb una intercalació detrítica al mig (Muschelkalk) i un tram final detrític i evaporític (Keuper).

El clima és bastant homogeni, essent majoritàriament sec i àrid.

En les figures s’adjunten alguns dels animalons que corrien pel terra durant els temps permians.

La fauna marina del Permià era similar a la del Carbonífer amb coralls, estromatòlids, briozous, braquiòpodes i foraminífers els quals formaven complexos ecosistemes d’escull en les aigües càlides i poc profundes

Els ammonits, nauliloids, equinoderms i gasteròpodes continuaven essent depredadors comuns en les aiües pèrmiques on existia una gran diversitat de peixos agnats (sense mandíbula), condrictis (com els taurons) i diversos tipus de peixox ossis. També apareixen els primers rèptils marins (Mesosauridis).

Respecte a l’extinció Permotriàsica, la més important de totes les extincions en massa, ens van facilitar aquestes dades: aquesta va tenir lloc fa 252 milions d’anys i va ser molt ràpida (en uns 100.000) encara que sembla que ja feia temps que tenia lloc una extinció gradual.per virtut de la qual desapareixen al voltant del 96% de les espècies, i entre el 53% i el 70% de les famílies. En ella desaparèixen, entre d’altres grups importants, els trilobits (ja en franc declivi), els equinoderns blastòids (en declivi també), els fusulínids (subordre de foraminífers, de fet, l’únic extint) i els coralls tabulars i rugosos. Cal recordar que aquesta és l’única de les grans extincions que afecta als insectes.

Les causes de l’extinció tot i que encara no es té una resposta exacta, hi ha diferents hipòtesis:

a)    Vulcanisme: Siberian Traps o plataformes basàltiques de Sibèria (enormes acumulacions de laves basàltiques). Aquestes erupcions haurien generat grans quantitats de partícules en suspensió, a més de CO₂. Això hauria generat opacitat atmosfèrica, baixada de les temperatures, “hivern nuclear”, etc. No obstant, sembla que les laves siberianes són d’un milió d’anys abans que l’extinció, per tant, no sembla probable que en siguin la causa. 

b)    Tectònica (Formació de Pangea): Desapareix molta plataforma continental (zona amb més biodiversitat), el clima es fa més àrid, es generen noves pressions competitives en no existir aïllament continental, fet que podria provocar una gran extinció d’espècies.

c)    Impacte meteorític: Per similitud amb el límit K-T. Hi ha evidències de sediments (250 M.a.) enriquits en metalls suposats d’origen extern així com d’un cràter de 200 km de diàmetre a la costa NW d’Austràlia.

Després d’una extinció en massa es generen multitud d’oportunitats pels organismes supervivents atès que molts dels nínxols previs han quedat buits. En aquestes condicions, els organismes generalistes són els que tenen més possibilitats d’èxit. Un bon exemple és el gènere Lystrosaurus, el qual arriba a representar el 95% dels vertebrats al principi del Triàsic.

Així, els dominadors de l’oceà del Mesozoic seran els bivalves, gastròpodes, ammonits, crustacis, equinoderms, peixos ossis i rèptils marins; i als continents els dominadors seran sobretot els rèptils (dinosaures, cocodrils, lepidosaures...), anfibis i mamífers.

SORTIDA DE CAMP

El diumenge 11 de març de 2012 es va fer la sortida al Pla de la Calma. El punt de trobada va ser el poble d’ Aiguafreda.

Un cop reunits, vàrem pujar per la Riera de l’Avencó, tot travessant els terrenys paleozoics de sòcol, fins arribar a la Masia del Clot de la Mora. Des d’aquest punt es té una vista privilegiada sobre part de la Conca de l’Ebre, de les Serralades Costaneres Catalanes i del Pirineu.

La zona del Pla de la Calma constitueix la peneplana originada per l’arrasament de la serralada herciniana a finals del Permià. Sobre aqueta superfície (discordança pretriàsica) es dipositen els materials triàsics i la resta de materials mesozoics.

Els primers jaciments d’icnites d'aquesta zona van ser descoberts pel Sr. Joan Viader, gran Amic del Museu, i estudiats pel Dr. Calzada i publicats el 1987 als “Cuadernos de Geologia Ibérica”. Les primeres troballes de vertebrats es remunten al 1989 quan els Srs. Pere Font i Emili Ramon ho van comunicar al conservador del Museu de Granollers Sr. Antoni Arrizabalaga. Els estudis realitzats per R. Gaete, A. Galobart i X. Rosvan van ser publicats el 1993 als “Treballs del Museu de Geologia de barcelona” atribuint-los a l’anfibi Paratosuchus.

Després anem a visitar el jaciment de vertebrats del Clot de la Mora, el qual es troba situat en materials gresosos en fàcies Buntsandstein.

En aquest jaciment, i un cop habituats a identificar les restes fòssils, podem observar abundants restes òssies de vertebrats i de vegetació.

Després ens traslladem a un altre sector dels afloraments de les fàcies Buntsandstein per observar empremtes (icnites) de vertebrats. Les empremtes es troben conservades com a contramotlles en la base d’ una capa de gres.

Posteriorment visitem el contacte entre el paleozoic i el Triàsic situat a la carretera del Brull (BV-5031), entre el Brull i Collformic. És un aflorament molt bo per observar el contacte erosiu de les fàcies terrígenes triàsiques sobre el paleozoic rubefactat.

Finalment visitem els materials de trànsit entre el Buntsandstein y el Muschelkalk (Fàcies Röt) a la zona de el Brull. Aquests materials estan constituïts per argiles versicolors, passades margoses, així con de petits nivells de calcàries i gresos.

En els nivells de gresos vàrem trobar ripples, esquerdes de dessecació i pseudomorfs de grans cristalls d’halita.

Ripples

Esquerdes de dessecació

Pseudomorf de cristall de sal