Isabel Benet: MARTORELL, les mines ocultes

El passat diumenge 13 de maig el vam aprofitar per a atansar-nos fins a Martorell (vila amb una llarga història) per tal de visitar l’exposició “L’activitat minera a Martorell i Castellví de Rosanes,” amb fotografies i textos de Sergi Falguera i d’Alfred Mauri, i que es pot veure a l’Enrajolada (casa-museu Santacana) fins el 16 d’agost.

Com que feia un dia preciós vam decidir anar-hi en transport públic i baixar a l’estació de “Martorell-vila” dels Ferrocarrils de la Generalitat. Sortint de l’estació creuem la carretera per un pas inferior que mena directament al famós Pont del Diable, d’origen romà car era el lloc on la Via Augusta creuava el Llobregat en ser aquest punt on el riu s’encaixa entre la Serra de l’Ataix i el Puig del Telègraf.

L’arc de l’entrada representa l’antiga frontera entre Barcino i Tarraco i tot el pont està construit amb la pedra vermella que més abunda per aquests topants: les sorrenques de la fàcies Buntsandstein. Avui dia aquest pont roman mig engolit per les modernes vies de comunicació i ,a més, la seva situació (en un pas estret a l’aiguabarreig dels rius Llobregat i Anoia) el fa especialment vulnerable a les crescudes cosa que n’ha provocat diverses reconstruccions, però sempre amb el mateix tipus de roca.

Un cop creuat el pont tenim a mà dreta les ruïnes de l’ermita de Sant Bartomeu on també hi destaquen alguns blocs de sorrenques vermelles.

Un cop penetrem al nucli històric ens sorprèn la quantitat d’edificis (i fins i tot una capella) que tenen detalls construïts amb aquesta mena de roca.

També hi ha molts edificis amb preciosos esgrafiats a les parets, només per això ja val la pena la visita al casc antic de Martorell.

Finalment arribem a l’Enrajolada, antiga casa d’obra vista, que fou la vivenda particular de la família Santacana fins que als anys seixanta quan fou adquirida per la Diputació de Barcelona. Aquest museu acull una col·lecció de rajoles i ceràmiques de l’erudit Lluís Farando; elements arquitectònics i escultòrics, pintures, mobiliari i també materials arqueològics excavats a Martorell i rodalies excavades pel fundador del museu, Francesc Santacana i Campmay (1810-1896).

Al jardí de la casa, on està situada l’entrada a l’exposició, es troben molts detalls esculpits amb les sorrenques del Buntsandstein com una estàtua i un pou on es pot observar una bonica laminació creuada.

L’entrada de l’exposició està situada just al centre d’una sala rectangular, per això cal anar fins a l’extrem de la dreta on es troba l’inici de l’exposició, cosa que despista un xic als vistitants (fins i tot a nosaltres). Aquesta exposició consta d’una sèrie de plafons on s’explica l’origen d’unes construccions abandonades que es troben al vessant sud de la Serra d’Ataix i on hi destaca una gran xemeneia enmig del bosc que sorprèn a més d’un excursionista.

Foto: Ricard Herrero

Es tracta de la mina “Rosanes i Martorellense” de la que s’havia extret galena (sulfur de plom, PbS) segurament des de l’època romana. Les construccions són, però, del 1907 que és quan comença l’explotació moderna d’aquestes mines. Aquest tipus d'edificacions industrials de maó vist són molt comuns a aquesta època i s'inspiren en un estil arquitectònic que va nèixer a la ciutat anglesa de Manchester. A la península hi tenim exemples a les mines d'Almadén (Ciudad Real), als districtes miners de Linares (Jaén), a Bellmunt del Priorat (Tarragona) entre d'altres.

Foto: Ricard Herrero

Els primers plafons fan referència al context geològic de les mines i els usos del plom, tant en l’antiguitat com en l’actualitat, així com el risc que el seu ús comporta car provoca una malaltia molt greu anomenada saturnisme. Així s’explica com la sordesa que va patir el pintor Goya potser va ser provocada per una intoxicació pel plom present als pigments que utilitzava.

Després es fa un repàs als documents i mapes de les concessions mineres que es van expedir des de 1825. Tambés es fa especial incís en la mina “Rosanes” que és la que més es va explotar, primer per la companyia minera “La Martorellense” (1893-1909) i més tard per la companyia “Verge de Montserrat” (1916-1962) fins que la riuada del 25 de setembre de 1962 va destruir l’explotació. El tancament definitiu es va produir l’any 1966. Els darrers plafons fan referència a aquest fet i a l’actual estat de les instal·lacions, per tal que se les consideri un bé patrimonial.

Abans de marxar fem un darrer tomb pel pati de la casa Santacana on, malgrat la calor que fa, s’hi està molt fresquet. Un altre dia vindrem a visitar el museu per a veure la col·lecció de rajoles i ceràmiques.