Isabel Benet: VIURE LA GEOLOGIA

L’espai reservat a exposicions del saló Expominer d’enguany, celebrat els passats dies 11, 12 i 13 de novembre, el van ocupar conjuntament la Facultat de Geologia, l’Institut de Ciències de la Terra "Jaume Almera" (ICTJA) i l’Institut Geològic de Catalunya, per tal de donar a conèixer i animar les noves generacions a estudiar aquesta disciplina que, per fora, sembla molt aspre, però que, un cop hi ets dins, hom la troba apassionant. Però… com transmetre una passió com aquesta? Per a aconseguir-ho el lema de l’exposició fou: “Viu la Geologia!”, títol que trobo del tot encertat, perquè l’autèntic geòleg (amb estudis o sense) fa de la seva carrera o afició una manera de viure.

L’atractiu més gran de l’exposició fou una vitrina on s’exhibia la que pretenia ser la roca més jove de la Terra: una mostra de lava procedent de El Hierro, ara tant d’actualitat degut a les recents erupcions que tenen lloc en aquesta illa canària, amb una sèrie d’explicacions ofertes pel Comité científico de evaluación y seguimiento de la erupción de la isla de El Hierro (Excmo.Cabildo de la isla de El Hierro).

Aprofitant l’avinentesa un plafó ens informava de la tasca que duen a terme els professionals de l’Institut Geològic confeccionant mapes de risc com inundacions, esllavissades, despreniments, esfondraments, allaus… així com també mapes on es representa el risc sísmic i volcànic. Encara que aquests darrers tenen poca incidència a casa nostra cal estar preparat i no baixar la guàrdia, ja que en el plafó ens recorden que a Catalunya hi ha hagut terratrèmols històrics (Veure: “La crisi sísmica dels segle XV a Catalunya”; Maig 2011).

També, per a fer memòria del nostre passat volcànic, hi havia exposades unes columnes de basalt i algunes bombes procedents de la Garrotxa.

Hi havia un sismògraf connectat a un ordenador, el qual registrava el més mínim moviment que es produïa sota els nostres peus,. I és que la Geologia, la més jove de les ciències, ha sofert els més grans avenços de la mà de les noves tecnologies, ja que l’observació i experimentació directa de la majoria dels fenòmens geològics és, avui dia, del tot imprescindible.

Per què aquestes tecnologies d’avantguarda siguin possibles, cal cercar –per exemple- jaciments de terres rares. I a l’exposició se n’exhibien uns quants d’aquests materials que tants problemes duen als països on s’exploten.

També hi havia una mostra dels minerals més corrents util·litzats en la indústria com són: alumini, ferro, talc, manganès, quars, coure, zinc, plom, sal… i també es feia un incís sobre l’explotació de les pedreres per a extreure’n materials per a la construcció.

Al mostrador, una noia molt amable era l’encarregada de donar informació al públic que s’atrevia a acostar-se, en forma de tríptics, revistes, mapes i punts de llibre.

A part, en una taula, hi havia quatre binoculars amb els quals es podian observar de prop una sèrie de petites mostres, així com un contenidor amb margues de la conca d’Igualada on es podian buscar una colla de fòssils típics d’aquella zona.

Per als més agosarats, estaven a la venda uns saquets amb sorra procedent de la llera del riu Segre al seu pas per Balaguer, amb els quals es podia “practicar la batea”, o la cerca d’or amb l’àbac, un recipient en forma de palangana ideal per a destriar la sorra de les palletes que es dipositen al fons quan es remena, amb gràcia, l’àbac sota l’aigua.

Jorgina Jordà: EXPOMINER 2011

Aquest cap de setmana ha tingut lloc la tradicional Fira Expominer, això sí, en un nou lloc al pavelló 1 al costat de la plaça Espanya, cosa que ha fet que s’estigués més còmode inclús a les hores de més visitants.

A més dels estands de minerals hi ha hagut moltes activitats:

• Espai Viu la Geologia: organitzat per la Facultat de Geologia de la Universitat de Barcelona, l’Institut de Ciències de la Terra “Jaume Almera” del CSIC i l’Institut Geològic de Catalunya.

 

Aquí em van respondre diverses preguntes sobre geologia de manera molt didàctica. Tot completat amb panells i regals entre els quals un mapa geològic de Catalunya. Espero que amb tanta dedicació despertessin alguna vocació entre els més joves.

A destacar la vitrina amb mostres de l’illa de El Hierro

• La fotografia i els minerals: Les diferents tècniques fotogràfiques per conèixer totes les cares d’un mateix mineral; demostracions de macrofotografia; projeccions temàtiques sobre mineralogia amb imatges i filmacions; observació de microminerals i taller de fotomicrografia a través del microscopi. Tot això organitzat pel Grup Mineralògic Català (GMC).

Com sempre, amb molt èxit, en Joaquim Callén va donar unes lliçons per començar a gaudir del món de la fotografia de minerals, amb consells bàsics com la il·luminació, obertura del diafragma, fons, quina part es vol destacar… tot molt interessant.

• Els cristalls d’or de Veneçuela: Exposició fotogràfica a càrrec de Joaquim Callén.

 

I ara una petita crònica de la Fira amb alguns minerals i estands que em varen cridar més l’atenció, pels anys que fa que els conec i en sóc seguidora i també perquè solen portar minerals de Catalunya, cosa que sempre agraeixo.

Just a l’entrada es trobava l’estand més famós de la fira on per fi vaig poder mirar amb tranquil·litat (perquè era aviat i després és sempre molt ple) totes aquelles capsetes on sempre hi ha coses espectaculars i novetats. He de destacar i agrair les explicacions que em van donar d’alguns minerals i que em donessin facilitats per fer fotos ja que aquest any hi havia estands que no ho permetien, després vaig anar a veure un altre estand on hi havia minerals catalans de llocs on ja no hi queda res però, tot i ser aviat, molts ja havien volat.

Seguint el passadís vaig trobar un bon amic que tenia tot l’estand molt ben presentat i il·luminat, i en un costat tenia microscopis amb els quals es podien observar micros, per alguns un món encara desconegut.

Finalment em vaig aturar en un dels pocs estands que tenien fòssils. Cal dir que aquest any sembla, segons ens van dir alguns aficionats, que n’hi havien menys que en altres fires i més bijuteria, cosa inevitable i comprensible ja que crec que gairebé mou més vendes que els minerals,a més, com que la fira tenia més espai, a mi no em van molestar.

Una altra parada obligada: la del GMC on es poden adquirir revistes, llibres i passar una bona estona amb els amics i companys de sortides. També cal destacar la presència dels companys del ICMGP, amb ànims i bon caliu.

I com sempre… el temps se’m passa volant i em toca còrrer per no deixar-me cap estand, cosa que acaba passant. Sort que entre tots els qui anem es comenta i repassa, més tard, tot el que s’ha vist a la Fira.

Isabel Benet: MARTINET, història i natura

Descriurem un itinerari, apte per a tothom, que va des de Martinet, població de la Cerdanya limítrof amb l’Alt Urgell i situada al marge dret del riu Segre, fins a Sant Martí dels Castells, fortalesa del segle XIII bastida damunt una roca que domina un meandre d’aquest riu. Aquest itinerari coincideix, en part, amb “l’Itinerari de la llúdriga”, marcat amb estaques de fusta i plafons on es descriu l’hàbitat d’aquests mamífers seminocturns.

Sortim de la cruïlla de la carretera que des de Martinet es dirigeix a Estana. Un cop passat el pont sobre el Segre, a mà esquerra hi ha un aparcament amb una àrea de picnic i una bàscula municipal. Seguirem la pista asfaltada que passa a frec del riu amb marques grogues i un pal indicador.

Als talusos de la carretera afloren uns granitoides que es van emplaçar a finals del Paleozoic. Es calcula, mitjançant un mètode radiomètric, que tenen una edat de 270 Ma i que, per tant, pertanyen a l'Autunià (Permià). Aquestes roques es corresponen amb les cambres magmàtiques de les roques volcàniques (riolites) que vam veure prop del coll de Pendís (veure: Serrat de la Moixa, octubre'11)

Arribem a una altra àrea d’aparcament on s’inicia “l’Itinerari de la Llúdriga”.

A l’antiga Casa del Riu, s’ha instal·lat un centre d’interpretació amb una exposició permanent.

A partir d’aquí seguirem una pista de terra que passa a tocar d’un poliesportiu. Darrera el camp de futbol afloren unes roques dures: es tracta dels gresos i microconglomerats de l’Ordovicià superior (inicis del Paleozoic) afectats per l’escalfor que va desprendre el magma en refredar-se i que va originar els granitoides abans observats. A la trasformació de les roques que estan a tocar d’un magma que es refreda se l’anomena “metamorfisme de contacte” i provoca, entre d'altres canvis, una recristal·lització de les roques originals.

A tocar del riu podem anar veient els components d’un bosc de ribera: verns, saücs, freixes, salzes… i també la planta Sabonera (Saponaria officinalis) anomenada així perquè amb les arrels i les fulles s’obté una bromera la qual s’havia fet servir per a rentar, per això se l’havia cultivat a principis del segle XX.

Una altra planta que es pot trobar als prats és el Tarró (Salvia pratensis), molt semblant a la sàlvia de la que es fan infusions (Salvia officinalis) però no és tan aromàtica.

Quan el camí s’enfila una mica i deixa el marge del riu, entrem en un bosc de pins amb boix i al capdamunt hi ha un mirador on acaba “l’Itinerari de la Llúdriga”. En aquest punt podem observar un penyasegat format per les calcàries del Devonià (mitjans Paleozoic). Fa alguns anys un despreniment feia impossible la continuació de l’itinerari, però ara s’ha arranjat el camí amb una sòlida passera de fusta que permet de continuar fins a Sant Martí dels Castells; abans d’arribar, però, haurem de creuar el Torrent de Ridolaina per un petit pont de ferro i pujar a la granja que hi ha prop del castell. Als marges dels camps de conreu hi creix l’Onagra (Oenothera biennis), planta amb la que s’elabora un complement alimentici que ajuda a la regulació de la menstruació.

Del castell només es conserva sencera la façana sud que està bastida damunt les pissarres negres del Silurià (mitjans Paleozoic). Per sobre del castell s’alça una penya formada per les quarsites de l’Ordovicià superior, més antigues però en una posició més alta degut a la presència d’una falla inversa, que dóna a la fortalesa un aspecte inexpugnable.

Sembla que aquest indret va inspirar el poeta sevillà Gustavo Adolfo Bécquer (1836-1870) a escriure un relat de caràcter folklòric i esotèric que, amb el títol de “La Cruz del diablo”, va sortir publicat a la Crónica de Ambos Mundos de Madrid. Aquest relat, que no sembla tenir un origen concret, està inclos dins el recull Leyendas i el va escriure durant l’estada que va fer a Bellver per tal de guarir-se de la tuberculosi que patia de de l’any 1857. Avui dia una placa encara recorda el seu pas per aquestes contrades l’any 1860, concretament a Can Patanó de Bellver.

Des de dalt d’aquesta penya es domina el gran meandre que fa el riu Segre tot voltant-la. A l’altra banda del riu, a la cruïlla de la carretera nova amb la vella, afloren uns conglomerats pertanyents a l’Holocè recent (Quaternari) en els que s’havia trobat Zalesiita (arseniat de coure) i Al·lòfana (silicat alumínic hidratat) però que avui dia és molt dificil de trobar-hi res.

Zalesiita (foto: J.A.Soldevilla)

De tornada, que la fem pel mateix camí, es pot aprofitar per a visitar el “Parc dels Búnquers”, situat a l’aiguabarreig del Torrent del Cabiscol amb el riu Segre. Es tracta d’un conjunt d’edificacions que formaven part de l’anomenada “Línia dels Pirineus”. Aquest va ser un projecte de gran envergadura, dut a terme a mijans dels anys 40, per tal de construir una línia defensiva, entre el Cap de Creus i el País Basc, que ens havia de protegir de possibles invasions estrangeres. Aquesta línia, però no va estar mai operativa ni s’hi va destinar cap guarnició armada. Aquestes construccions formen part del conjunt d’edificis de la Guerra Civil i la Postguerra, agrupades sota el lema “Espais de Memòria” i que s’hi poden fer visites guiades. Per a més informació, consultar www.bunquersmartinet.net

Sortida realitzada el 31 de Juliol de 2011

Jorgina Jordà: EXCURSIÓ AL COLL DELS MENERS (ANDORRA)

Aquest estiu he tingut l’oportunitat d’anar al Coll dels Meners, lloc que tenia moltes ganes de visitar i que em semblava inaccessible ja que per a mi era una excursió amb majúscules, però finalment amb l’ajut del meu germà, que va fer de guia, una amiga seva i el meu fill, ho he aconseguit!

El nostre punt de partida és Ransol. Allà comença el camí que ens portarà al nostre destí .El camí s’enfila molt ràpidament i ens acosta al riu on, per racons molt bonics, veiem alguna cascada. Més amunt entre prats d’alta muntanya i parets escarpades, assolim el primer estany de Ransol.

Una mica més endavant arribem al segon estany que rodegem per a seguir pel sender marcat el qual, no cal dir, fa molta pujada. Finalment, a l’altre vessant, trobem l’estany de la Mina o dels Meners.

A l’oest ja veiem els pals de fusta que hi ha al Coll de la Mina (2775m), amb la cresta i el Pic de la Serrera a la seva dreta. Remuntem al coll on trobem una cabana. Uns metres més amunt hem d’agafar un sender a mà dreta on hi ha una pedra amb una creu vermella i groga del GR. Ja hi som al Coll dels Meners, el meu destí. A dalt de tot queden els últims 200m de desnivell de la cresta sud per a coronar el Pic de la Serrera (2914m), cosa que deixo per al meu germà i la seva amiga.

Jo, acompanyada pel meu fill Màrius, em dedico a observar les immenses escombreres que queden de les mines de ferro, fer fotos i recollir algunes mostres dels minerals que s’hi poden trobar: goethita, limonita, quars, malaquita, siderita entre d’altres.

Goethita

Malaquita

Quars

Siderita

Aquestes mineralitzacions es localitzen entre els materials metasedimentaris del Cambroordovicià (Paleozoic) i aquestes mines només eren accessibles durant l’estiu, fet que condicionava la durada de les campanyes programades pels mestres minaires. Els treballs en galeria estan documentats a partir de principis del segle XVIII. Posteriorment, al llarg de tres segles d’explotació, les bocanes s’esglaonaren seguint la veta fins a un petit pla situat prop de 250m més abaix que el Coll.

El moment de màxima ocupació del Coll correspon a la segona meitat del segle XVIII, quan les companyies de minaires treballaven alhora per cinc fargues que transformaven el mineral de Ransol. En el segle XIX ja només quedaven tres fargues actives: Areny, Serrat i Picart, que posteriorment serien Areny, Rossell i Picart. Però les millores en la tècnica de la producció del ferro implicaven un increment de la quantitat de mena trasformada diàriament per cada fàbrica. Tot i que havia disminuït el nombre de companyies que treballaven a la Collada, la producció de les mines havia augmentat i va assolir els nivells més alts a mitjan segle XIX. Finalment, l’activitat d’aquestes mines desaparegué l’any 1876 quan van tancar les dues darreres fargues de les Valls: Areny i Rossell.

Antiga bocamina (amb permís del "Fons del Patrimoni Cultural del Govern d'Andorra)

Les mines de ferro van estar obertes fins mitjans dels anys 90. L’objectiu era recuperar-les per a ensenyar-les a la gent, però al final es va considerar que eren perilloses i es van dinamiotar les boques d’entrada dels túnels perquè ningú hi pogués passar. Ara encara es veuen restes de material que es va extreure i una petita cabana que s’ha restaurat.

En resum… que va valdre la pena l’esforç!