Aquest estiu he tingut l’oportunitat d’anar al Coll dels Meners, lloc que tenia moltes ganes de visitar i que em semblava inaccessible ja que per a mi era una excursió amb majúscules, però finalment amb l’ajut del meu germà, que va fer de guia, una amiga seva i el meu fill, ho he aconseguit!
El nostre punt de partida és Ransol. Allà comença el camí que ens portarà al nostre destí .El camí s’enfila molt ràpidament i ens acosta al riu on, per racons molt bonics, veiem alguna cascada. Més amunt entre prats d’alta muntanya i parets escarpades, assolim el primer estany de Ransol.
Una mica més endavant arribem al segon estany que rodegem per a seguir pel sender marcat el qual, no cal dir, fa molta pujada. Finalment, a l’altre vessant, trobem l’estany de la Mina o dels Meners.
Una mica més endavant arribem al segon estany que rodegem per a seguir pel sender marcat el qual, no cal dir, fa molta pujada. Finalment, a l’altre vessant, trobem l’estany de la Mina o dels Meners.
A l’oest ja veiem els pals de fusta que hi ha al Coll de la Mina (2775m), amb la cresta i el Pic de la Serrera a la seva dreta. Remuntem al coll on trobem una cabana. Uns metres més amunt hem d’agafar un sender a mà dreta on hi ha una pedra amb una creu vermella i groga del GR. Ja hi som al Coll dels Meners, el meu destí. A dalt de tot queden els últims 200m de desnivell de la cresta sud per a coronar el Pic de la Serrera (2914m), cosa que deixo per al meu germà i la seva amiga.
Jo, acompanyada pel meu fill Màrius, em dedico a observar les immenses escombreres que queden de les mines de ferro, fer fotos i recollir algunes mostres dels minerals que s’hi poden trobar: goethita, limonita, quars, malaquita, siderita entre d’altres.
Goethita
Malaquita
Quars
Siderita
Aquestes mineralitzacions es localitzen entre els materials metasedimentaris del Cambroordovicià (Paleozoic) i aquestes mines només eren accessibles durant l’estiu, fet que condicionava la durada de les campanyes programades pels mestres minaires. Els treballs en galeria estan documentats a partir de principis del segle XVIII. Posteriorment, al llarg de tres segles d’explotació, les bocanes s’esglaonaren seguint la veta fins a un petit pla situat prop de 250m més abaix que el Coll.
El moment de màxima ocupació del Coll correspon a la segona meitat del segle XVIII, quan les companyies de minaires treballaven alhora per cinc fargues que transformaven el mineral de Ransol. En el segle XIX ja només quedaven tres fargues actives: Areny, Serrat i Picart, que posteriorment serien Areny, Rossell i Picart. Però les millores en la tècnica de la producció del ferro implicaven un increment de la quantitat de mena trasformada diàriament per cada fàbrica. Tot i que havia disminuït el nombre de companyies que treballaven a la Collada, la producció de les mines havia augmentat i va assolir els nivells més alts a mitjan segle XIX. Finalment, l’activitat d’aquestes mines desaparegué l’any 1876 quan van tancar les dues darreres fargues de les Valls: Areny i Rossell.
Les mines de ferro van estar obertes fins mitjans dels anys 90. L’objectiu era recuperar-les per a ensenyar-les a la gent, però al final es va considerar que eren perilloses i es van dinamiotar les boques d’entrada dels túnels perquè ningú hi pogués passar. Ara encara es veuen restes de material que es va extreure i una petita cabana que s’ha restaurat.
En resum… que va valdre la pena l’esforç!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada