Isabel Benet: SERRAT DE LA MOIXA

Aquest és un itinerari de mitjana dificultat que es dirigeix al Serrat de la Moixa, entre les serres del Cadí i de Moixeró (frontera de les comarques del Berguedà i la Cerdanya), i que s’inicia prop del coll de Pendís al qual s’accedeix per una pista que comença al poble de Riu de Cerdanya (a la boca nord del Túnel del Cadí), i que està en bones condicions fins al refugi del Serrat de les Esposes. A partir d’aquí, però, s’ha d’anar en compte si es va en turisme.

Deixem el vehicle a la cruïlla amb la pista que ve de la vall de l’Ingla i que està en molt mal estat. Un cop creuada la barrera que impedeix l’accés motoritzat al Coll de Pendís, comencem a caminar en direcció sud, en suau pujada, cap a aquest coll tot trepitjant les pissarres fosques i els microconglomerats del Carbonífer (fàcies Culm). Seguidament, però, trobem uns materials força diferents: es tracta de les anomenades “Riolites de Gréixer”.

Aquestes són unes roques volcàniques de composició àcida i textura porfírica en les que destaquen uns fenocristalls de feldspat (sanidina i oligoclasi) i de quars, dins una matriu microcristal·lina que sovint presenta textura fluïdal. D’aquí prové el nom “riolita” que deriva del grec rhéos (corrent) i líthos (roca).

Degut a la seva duresa, aquestes roques formen una espectacular cresta que talla la pista a l’alçada del Coll Roig, també són un xic més “modernes” que les dacites de Prat d’Aguiló (veure article: Cadí, aspectes naturalistes. Agost’11) ja que aquestes riolites es van emplaçar durant el Permià inferior (finals del Paleozoic) en el decurs d’una gran erupció volcànica comparable a la que va tenir lloc al Mount St.Helens (a les Muntanyes Rocalloses d’Estats Units) l’any 1980. Aquell antic volcà va expulsar tal quantitat de núvols roents que es va formar una capa d’ignimbrites i piroclastes que, encara avui, es pot reconèixer des de Campelles (a la vall de Ribes) fins al coll de Fadas (prop de Castejón de Sos, als pirineus aragonesos), produïnt-se així un excel·lent nivell guia (per isocronia i extensió) de l’anomenada Unitat Roja Inferior, la qual no apareix en aquest itinerari ja que, immediatament després de les riolites, ja afloren les calcàries del Maastrichtià (Cretaci superior) en les quals es pot trobar alguna fauna marina fòssil.

Estem davant el que s’anomena una “llacuna estratigràfica”, doncs falten els sediments de pràcticament tot el Mesozoic (Triàsic, Juràssic i quasi tot el Cretaci). Al Coll de Pendís ja apareixen els materials detrítics de la fàcies garummiana, que deu el seu nom a un condiment d’origen romà, ja que aquests sediments solen tenir coloracions característiques entre ataronjades, ocres i vermelloses.

 Dins aquests sediments es troba el famós “Límit K-T” o sigui la separació entre el Mesozoic i el Cenozoic en el qual es va produir la darrera gran extinció ara fa uns 65Ma. Entre els animals més coneguts que van desaparèixer estan els dinosaures i els ammonits.

Entrem de ple a un espès bosc de pi roig, seguint el camí ben marcat amb pintura vermella i blanca (GR-150) i trepitjant els sediments de la fàcies garumniana.

Als marges del camí troben diverses flors entre les que destaquen la prunel·la vulgar (Prunella grandiflora), la valeriana i la pírola (Pyrola rotundifolia).

Prunel·la

Pírola

Poc a poc ens anem acostant a la cinglera formada per les calcàries amb alveolines de l’Ilerdià (Eocè inferior) i que constitueixen el vessant nord del Serrat de la Moixa. Entre les esquerdes de la roca es pot trobar una petita meravella: es tracta de l’orella d’ós (Ramonda myconi) que és l’única representant ibèrica de les plantes tropicals de la família de les gesneriàcies; això s’explica pel fet que aquesta planta ja existia als Pirineus i serres properes abans de les glaciacions del Quaternari, per això se la considera una relíquia de la flora terciària i per tan una planta protegida.

Orella d'ós

Un cop superat el cingle ens situem al coll de la Moixa des d’on val la pena seguir el caire del cingle en direcció sud fins a la propera Roca de la Moixa des d’on es contempla, per ponent, la Serra de la Muga i el pas de Tancalaporta.

En aquests prats alts hi creix el panical blau (Eryngium bourgatii), planta endèmica amb aspecte de card però que en realitat és una parenta de l’api. El botànic occità que la va descriure per primer cop, Antoine Gouan, la va dedicar al seu amic i company d’herborització, el metge Bougart, quan Gouan va fer el primer estudi seriós de la flora del Capcir, el Conflent i la Cerdanya ( en especial de la vall d’Eina) a finals del segle XVIII.

A les roques del cingle s’arrapa una planta en forma de roseta les fulles de la qual tenen unes petites dents blanquinoses que no són més que precipitacions de carbonat càlcic que expulsa la pròpia planta a través d’uns porus. Es tracta de la corona de rei (Saxifraga longifolia) que només floreix el darrer any de la seva vida tot formant una panícula espectacular de fins mig metre de longitud.

També a les pedres apareix la paroníquia de roca (Paronychia kapela), petita planta reptant i de flors argentades.

Des de la Roca de la Moixa estant i mirant cap a llevant, es té una bona vista de la vall del Bastareny que s’estén fins a la població de Bagà, situada als peus de la Serra de Moixeró (a la boca sud del Túnel del Cadí).

També des d’aquí tenim una molt bona panoràmica de la cara nord del Pedraforca del qual destaca el Pollegó Superior, el seu punt culminant.

El retorn el fem pel mateix camí d’anada tot deleitant-nos amb els clavells de pastor (Dianthus hyssopifolius) els pètals dels quals semblen haver estat retallats amb delicades tisores.

Dades: Distància aprox.:10Km   Desnivell: 250m

Nota: Sortida realitzada el 15 de Juliol de 2011. Esquema extret del mapa Excursionista Cerdanya; E. 1:50.000; Ed.Alpina