dissabte, 27 de juliol del 2024

Amics del Museu: Revisitant el Salí de Cambrils

Va ser l’any 2014 que vam visitar aquestes salines de muntanya conegudes com el Salí de Cambrils i situades al nord de la comarca del Solsonès al límit amb l’Alt Urgell.

Vista del congost on s’esglaonen diversos molins

Placa commemorativa de la inauguració

Per aquella època les instal·lacions ja estaven força recuperades perquè faltava poc més d’un any per a la inauguració oficial, però vam prometre que hi tornaríem a fer una visita com cal.

Comença la visita...

Així és que el passat diumenge 21 de juliol fou el dia assenyalat per complir la tal promesa, no sense abans haver contractat una visita guiada per la Srta Sílvia Ruiz (experta salinera) qui ens va acompanyar per les instal·lacions i explicar totes les tècniques de cultiu, recollida i emmagatzematge de la sal ecològica que es produeix avui a les modernes eres de evaporació.

Visitem les antigues eres d’evaporació

Comencem el recorregut visitant les antigues eres d’evaporació, a les quals arribava l’aigua salada procedent d’unes fonts superiors i que actualment ja no ragen. La dissolució d’aquestes sals, procedents del rentat dels materials de la fàcies Keuper (Triàsic superior), provoquen el col·lapse de les calcàries que tenen damunt, les quals s’esllavissen en forma de tarteres de grans blocs. Hom assenyala la crisi sísmica del s.XV a Catalunya com la responsable de l’inici d’aquesta gran esllavissada.

Vista d’una gran esllavissada

La Sílvia també ens assenyala la presència d’uns tamarius (Tamarix sp.) que són uns petits arbres que suporten bé certa salinitat en el sòl on creixen i que per això és típic trobar-los a les nostres costes però no tan a l’interior de les muntanyes. Des d’aquest punt més alt, anem baixant tot passant a frec d’una bassa que recull l’aigua del riu Fred i que alimentava un canal que feia funcionar tot uns seguit de molins.

Tamarius

Antiga vagoneta pel transport de la sal

Bassa d’aigua dolça

Així, a l’entrada d’una vistosa gorja, passem a tocar de l’única font salada que funciona actualment, les aigües de la qual són conduïdes a través d’un sistema de canalitzacions de fusta cap a les noves eres d’evaporació situades a la sortida d’aquest estret.

Tastant l’aigua de la Font Salada

A dalt de tot de la gorja tenim l’edifici restaurat d’un antic molí fariner on s’ha instal·lat una sala d’exposicions, amb plafons que expliquen la història i el funcionament de les salines i dels molins, a més d’altres informacions com les característiques de la sal que aquí s’explota. Al pis inferior també es conserva, en perfecte estat, el mecanisme de l’antic molí fariner.




Seguim baixant per l’estret seguint la canalització de l’aigua salada i la canalització de l’aigua del riu que ara només fa funcionar l’actual molí de sal però que havia fet funcionar, a més del molí fariner que acabem de veure, un molí de pinso i un molí pelador.

Seguim baixant per l’estret

A la sortida de la gorja visitem el modern magatzem, un gran espai que sembla una sala de ball que serveix per guardar la sal en sacs i com a sala polivalent per a fer-hi exposicions temporals. A l’interior d’aquest magatzem també es troba el molí que es fa servir avui dia per, si cal, moldre la sal.

L’actual molí de sal

L’interior del modern magatzem



Les actuals eres d’evaporació

Finalment sortim a les modernes eres d’evaporació, allà on es cultiva i recull la sal per ser emmagatzemada en un petit cobert on s’acaba d’assecar abans de ser ensacada i molta. De pujada cap al centre d’acollida, encara passem a frec de l’antiga teuleria on es coïen les rajoles de la base de les eres d’evaporació i les teules dels edificis.

L’antiga teuleria

Situats de nou al punt de sortida d’aquest circuït circular per les salines, ens acomiadem de la Sílvia, a qui dediquem un aplaudiment pel seu guiatge, però no finalitzem del tot la nostra visita ja que ara toca fer un bany a la piscina d’aigua salada, la qual té una concentració semblant a la de la Mar Morta i conté unes algues que donen una tonalitat rosada a aquestes aigües i les fa molt terapèutiques.

Capvespre des del mirador de Serra Seca

Les aigües ens han deixat com nous... totalment relaxats i amb la pell finíssima! Així que després de prendre uns refrescs al bar Ca l’Agustí de Cambrils, ens acomiadem dels companys i tornem per la carretera que passa sota el mirador de Serra Seca, on parem per a contemplar com el sol s’amaga darrera la Serra d’Aubenç.

dimecres, 17 de juliol del 2024

Amics del Museu: Sortida geològica a Susqueda i el Pasteral

L’últim diumenge de juny es va fer la sortida programada pels companys d’Itineraris Geològics, la darrera abans de les vacances d’estiu, al sector entre les preses de Susqueda i El Pasteral per donar un cop d’ull a les roques de l’infern, les que es troben al cor de l’antiga, i ja desapareguda, Serralada Herciniana formada durant l’orogènia Herciniana per la col·lisió dels continents Lauràsia (al nord) i Gondwana (al sud), cosa que va donar lloc a un sol continent dit Pangea.

El pantà de Susqueda mig ple, o mig buit segons el punt de vista

Per això ens trobem tots a l’aparcament de la cruïlla de la carretera d’Amer amb la pista asfaltada que va cap a la presa de Susqueda. Quan estem tots reunits, prenem els cotxes i marxem per aquesta pista fins situar-nos damunt d’aquesta presa on el nostre guia, el geòleg Roberto Espínola, ens assabenta que ens trobem al massís de les Guilleries (a l’extrem nord de la Serralada Prelitoral) damunt el sòcol paleozoic on afloren roques metamòrfiques i ígnies, les quals anirem a veure tot seguit.

En Roberto ens situa damunt un mapa geològic de Catalunya

Tot observant un dic de pòrfir

Les primeres roques que veurem són roques ígnies (o magmàtiques), això és, formades a partir del refredament d’un magma que es va intruir a finals del Paleozoic però després de l’orogènia Herciniana, per això aquestes roques no estan deformades. El primer que anem a veure és un dic de pòrfir format per la intrusió d’un magma per una esquerda tot tallant la roca encaixant més antiga, per això el contacte és molt net. Quan ens hi acostem observem que el dic de pòrfir està fet d’una roca grisa clara amb grans cristalls (fenocristalls) dins una matriu microcristal·lina, això és la textura porfírica.

Explicacions sobre la textura porfírica de la roca del dic 

Fenocristall de feldspat en mostra de mà

També observem l’aspecte de la roca encaixant. Es tracta d’una roca fosca (màfica) amb cristalls que brillen i que es veuen bé a ull nu. Això és una textura fanerítica que indica un refredament lent del magma a molta profunditat dins una cambra magmàtica, mentre que la textura porfírica indica un refredament en dos temps: un de lent dins la cambra (formació de grans cristalls) i un de ràpid per l’ascens del magma a través de l’esquerda (formació de microcristalls). Així a les roques ígnies de refredament lent se les anomena plutòniques mentre que les de refredament en dos temps se les anomena hipabissals o subvolcàniques.

Comparació de dues textures

Per a veure més aspectes d’aquesta roca ígnia plutònica fosca, anem a l’altra banda de la presa on podem observar de lluny l’aflorament de la parada anterior. Aquí se’ns explica que el dic de pòrfir que hem vist és un dels molts dics que hi ha en aquest sector i que tots tenen tots una orientació preferent WSW-ENE.

Aquí, als talussos de la carretera trobem bons afloraments d’aquesta roca fosca, encara que una mica camuflats per les reixes de protecció, i que hom anomena “diorita” perquè els seus noms tècnics són massa complicats. A voltes presenta un bandat fosc i clar de caràcter composicional.

Observant les “diorites” a través d’una reixa

Un aspecte bandat d’aquesta roca

També anem a observar com aquesta roca presenta la típica disjunció bolar de les roques ígnies plutòniques, tal i com es veu moltes vegades en els granits. Aquí en Roberto també aprofita per mostrar-nos les roques que formen els cingles que tenim enfront i que representen la cobertora terciària (Paleocè i Eocè) dipositada discordantment damunt el sòcol paleozoic on ens trobem.


Disjunció bolar o esferoidal

També en Josep, el nostre botànic, ens mostra algunes plantes que floreixen pels vorals de la carretera, com la Vidalba (Clematis vitalba) o la Buddleja davidii, una bonica planta de jardineria que s’ha escampat per tot arreu.

Vidalba

Buddleja davidii

Ara agafem de nou els cotxes i anem a la següent parada situada a tocar de l’aigua de l’embassament del Pasteral. Aquí tornem a veure un dic de pòrfir (de composició granodiorítica), però aquest cop l’encaixant és una roca molt blanca, dita granit leucocràtic o leucogranit.

En la següent parada, sota l’indret de Lloret Salvatge, anem a veure una roca que sí mostra signes de deformació important: es tracta dels anomenats Gneis de les Guilleries, una antiga roca ígnia, intruïda durant l’Ordovicià mitjà-superior, que va ser deformada pels esforços tectònics de l’orogènia Herciniana de manera que ara es presenta com una roca metamòrfica amb els seus minerals orientats segons la foliació regional. Els minerals clars (quars, plagiòclasis i feldspats) formen uns “ulls” rodejats de minerals màfics que formen les típiques bandes fosques.

Aspecte dels Gneis de les Guilleries

Els gneis, en mostra de mà, amb el bandejat típic

Més avall parem a observar els anomenats Micaesquists d’Osor, una roca metamòrfica de grau entre mitjà i alt, d’aspecte molt foliat i molt brillant per la presència de grans minerals com les miques. Es tracta d’antigues roques sedimentàries (tipus argiles) dipositades en època Cambroordoviciana (Paleozoic inferior) però molt deformades per l’orogènia Herciniana de finals del Carbonífer. Per damunt tenim un leucogranit i el contacte entre ambdues roques és força difús.

Observant les relacions entre els micaesquists i els leucogranits

Aspecte brillant dels micaesquists

Aquí en Roberto s’esmerça a fer-nos entendre les complicades relacions entre ambdós tipus de roques ja que els leucogranits són el producte de la fusió parcial dels micaesquists per causa dels esforços tectònics. A aquest fenomen se l’anomena anatèxia i això és el què els hi passa a les roques que es troben a les portes de l’infern... Per descansar una mica de tanta roca infernal, ens fixem en una planta que té unes càpsules inflades que contenen unes llavors que, en moure-les, semblen un sonall. Es tracta de l’espantallops (Colutea arborescens), una planta autòctona dels Països Catalans.

Espantallops

Ara toca anar a observar les roques més “modernes” de l’itinerari. Es tracta dels lampròfirs, unes roques ígnies subvolcàniques fosques, de tipus basàltic i intruïdes a finals del Triàsic (o inicis del Juràssic) ja dins un context distensiu de trencament del continent Pangea i obertura de l’oceà Atlàntic. Aquests dics de lampròfirs, al ser els més moderns, tallen totes les altres roques del sòcol i els contactes són ben nets.

Espectacular aflorament de lampròfirs

Curiosa inclusió “cúbica” de l’encaixant dins el dic de lampròfirs

Aspecte dels lampròfirs amb textura porfírica

Al mateix aflorament podem seguir observant diversos aspectes dels micaesquists (amb vetes de quars boudinat) i dels leucogranits amb textura pegmatítica de gra groller.


Vetes de quars boudinat

Finalment fem la darrera parada sota la presa del Pasteral on, com diu en Roberto, el riu ha tingut l’amabilitat de concentrar, en forma de còdols, tots els tipus de roques que hem vist al llarg de l’itinerari: gneis, pòrfirs granodiorítics, esquists, lampròfirs, leucogranits i pegmatites amb grans cristalls de mica blanca (o moscovita) que brillen com si fossin de plata... 

Sota la presa del Pasteral fem la darrera parada

Escampall de còdols de totes menes

Preciosos còdols de pegmatita

Fent un repàs d’aquesta intensa jornada

Després de deambular pel llit del riu recollint còdols “a mansalva”, toca el repàs final d’aquesta intensa jornada d’observació de les difícils roques del sòcol paleozoic i les seves no menys difícils afectacions tectòniques que haurem de seguir estudiant en properes sortides. I així ens acomiadem no sense abans dedicar un fort aplaudiment al nostre guia! Ens veiem al camp!