En el darrer dels
capítols dedicats a la Vall d’Àger, des de la Baronia de Sant
Oïsme ens acomiadàvem amb la mirada posada al sud, allà cap a on s’estén el
mantell de les Serres Marginals i en direcció al Mont-roig, la seva muntanya
més emblemàtica.
Vistes al sud des de la Baronia de Sant Oïsme
Les serres
dites Marginals són un conjunt de
relleus, de vegades molt abruptes, d’orientació E-W i situats al sud de la
serra del Montsec. Aquests relleus arriben fins a tocar de la Depressió de
l’Ebre on desapareixen de manera sobtada. Als seus peus es troben poblacions
com Artesa de Segre, Balaguer, Castelló de Farfanya, Algerri, Alfarràs, Tamarit
de Llitera... tots ells amb els seus castells que vigilaven el territori i d’on
surten diverses carreteres que travessen aquestes serres.
El mantell de
les Serres Marginals, juntament amb els mantells del Montsec i de Bóixols,
formen el cos de l’anomenada Unitat
Sud-pirinenca Central, una mena de “llengua” amb estructures vergents cap
al sud i constituïdes únicament per la cobertora mesozoica deformada, on hi
predominen els materials carbonàtics. Aquesta unitat es perllonga cap a l’est
en els mantells del Pedraforca i Empordà i cap a l’oest en els mantells de
Cotiella, Peña Montañesa i Gavarnia. És el que, geogràficament, es coneix com a
Prepirineus.
El mantell de
les Serres Marginals és el més meridional d’aquests mantells i està constituït
per un gran nombre de petites làmines imbricades que formen la part més externa
de les unitats al·lòctones del Pirineu. Aquí els materials estan extraordinàriament
plegats degut al fet que les sèries són molt poc potents i es troben just
darrera de l’encavalcament frontal sud-pirinenc, allà on el Pirineu va “frenar”.
Però anem a pams...
Primer
explicarem que els materials que es dipositen a la plataforma continental adopten
la forma d’un tascó perquè el gruix dels sediments augmenta amb la fondària.
També s’observa que els materials propers a la costa són de caràcter més
detrític (ambient continental) que els que es dipositen a mar obert (ambient
marí). Els materials del talús són molt inestables i sovint rodolen cap al fons
del mar en forma de corrents de terbolesa que, quan es dipositen, donen lloc a
les turbidites.... però això ja ho veurem més endavant.
Al CosmoCaixa
de Barcelona hi ha una experiència força interessant, dita La màquina de plecs, mitjançant la qual es demostra que, amb un
mateix esforç, les capes més primes es pleguen amb longituds d’ona més curtes
(o sigui, que es pleguen més) que les capes més gruixudes...
I això és
exactament el que s’observa al mantell de les serres Marginals, que com més ens
acostem al sud (cap al continent) les capes són més primes i estan absolutament
“rebregades”. Ara anem a veure els materials que constitueixen aquest mantell.
Els materials
més antics que apareixen són les lutites, evaporites, calcàries i ofites de la
fàcies Keuper (Triàsic superior), els responsables del moviment del mantell i
de les seves làmines encavalcants. Després ve el Juràssic, que té un gruix
considerable sota la serra del Mont-roig i està format per evaporites,
margocalcàries i calcàries del Lias, dolomies negres del Dogger i, en alguns
punts, apareixen les calcàries laminades del Malm. Però com més al marge anem,
aquests materials comencen a faltar; així a la serra dels Arquells manca tot el
Juràssic i el Cretaci superior té un caràcter força continental. Molts
materials es formaven al mateix temps que es plegaven (sincrònics) per això a
les serres Marginals es poden veure molts plecs i discordances de tota mena.
El Cretaci
inferior no apareix per cap lloc (llacuna estratigràfica) i el Cretaci superior
és discordant damunt els materials inferiors. La fàcies garumniana la formen
les clàssiques argiles, gresos i calcàries lacustres. Al Garumnià de finals del
Cretaci s’hi poden trobar restes de dinosaures. L’Eocè inferior està
representat per les calcàries amb alveolines de l’Ilerdià. L’Eocè superior i l’Oligocè
són conglomerats i evaporites disposats discordantment. Tota aquesta sèrie
registra, un cop més, les oscil·lacions de la conca, amb continues regressions
i transgressions del mar.
Al llarg dels
anys, en aquest blog hem anat observant diversos aspectes d’aquest mantell. Així
des de l’encimbellada ermita de la Pertusa (punt 1 del mapa), a l’entrada del
congost de Mont-rebei, ja vam veure la seva vora nord complicadament
arrugada per l’empenta del mantell del Montsec.
Esperó rocós de Montfalcó des de la Pertusa
També des del
capdamunt de la Serra de Millà (punt 2 del mapa) hem vist el
fabulós anticlinal de les Conclues, on ja s’observa l’absència del Cretaci
inferior pròpia d’aquest mantell. En relació amb aquest anticlinal estan també
les espectaculars muralles naturals del poble de Finestres (punt 3 del mapa) formades
pels materials del Cretaci superior, Paleocè i de l’Eocè inferior molt
verticalitzades per trobar-se al flanc sud d’aquest anticlinal asimètric. Aquest
és un dels molts indrets que visitarem properament.
Anticlinal de les Conclues des de la serra de Millà
Les muralles naturals de Finestres
També hem
vist amb profusió el sinclinal d’Àger (punt 4 del mapa) i el
seu rebliment de materials detrítics de caràcter fluvio-deltaics de l’Eocè inferior
i mitjà. La Vall d’Àger va ser una conca que es desplaçava cap al sud, damunt
del mantell de les Serres Marginals (conca a coll-i-be), al mateix temps que
era encavalcada pel mantell del Montsec.
Vista del sinclinal d’Àger des de l’Ametlla de Montsec
A la visita a
l’ermita del Remei i castell d’Oroners, sota la Serra Palomera (punt 5 del mapa), vam poder veure com les famoses calcàries d’alveolines (Formació Àger), dipositades durant la gran
transgressió ilerdiana de l’Eocè inferior, formaven espectaculars barres
litorals amb laminacions encreuades a gran escala.
Grans barres mareals sota la Serra Palomera
També vam
veure les ruïnes del petit poble de Montclús, (punt 6 del
mapa), destruït per una gran esllavissada causada per un fort terratrèmol,
ocorregut a finals del s.XIV, el qual va fer que les calcàries lacustres de la
fàcies garumniana llisquessin pel vessant enduent-se totes les construccions
que tenien damunt, excepte la petita ermita romànica de Sant Urbà que fou
l’únic edifici que va quedar dempeus. A l’altra banda del riu Noguera
Pallaresa, i a tocar de la carretera C-13 (o del Doll), estan els jaciments de la Maçana (punt 7 del mapa) on es van poder veure petjades de
sauròpodes del Cretaci superior damunt aquestes calcàries lacustres de la
fàcies garumniana.
Ermita de Sant Urbà de Montclús
Jaciment del Doll
Al seu dia també
vam visitar les salines de Vilanova de la Sal (punt 8 del
mapa), allà on s’explota un pou d’aigua salada procedent del rentat de les
argiles amb evaporites (guixos i sals) de la fàcies Keuper del Triàsic superior
el quals, en aquest sector, afloren en forma de diapir anomenat Diapir de les Avellanes. Així mateix
també vam poder veure les roques dites ofites,
associades a aquesta fàcies i que testimonien l’obertura de l’oceà Atlàntic.
Basses d’evaporació a Vilanova de la Sal
A l’oest de
Vilanova de la Sal tenim un gran plec sinclinal, al nucli del qual es troba la
població d’Os de Balaguer (punt 9 del mapa). Aquí, sobre un turó que domina el
poble i la vall del Farfanya, hi ha un castell d’origen sarraí on, un cop
l’any, s’hi celebra una famosa trobada de campaners. També es veu la balma
coneguda com Cova dels Vilars, amb
pintures rupestres suposadament de l’edat del bronze (1800-650 aC). Als afores
es pot veure com els materials de la fàcies Keuper, del diapir de les Avellanes,
encavalquen les argiles i gresos de l’Eocè superior... però aquest també serà
un dels indrets que visitarem properament.
Sinclinal d’Os de Balaguer
Vistes a la Cova dels Vilars
Aflorament als afores d’Os de Balaguer
Cap a l’est
tenim l’aiguabarreig dels rius Segre i Noguera Pallaresa (punt 10 del mapa) on
es troba l’espectacular entrada al congost del Mu, una estreta gorja amb les
aigües del Segre retingudes pel pantà d’ Alòs. Aquí, els materials del Mesozoic
afloren en complicades estructures sinclinals a les serres Carbonera, del Poll,
Boada i Arquells, que bé es mereixeran una visita. Des d’aquesta zona ja tenim
una visió lateral de la perla de les serres Marginals: el Mont-roig.
Entrada al Congost del Mu
Vistes a l’oest des del serrat del Poll
Així, seguint
el riu Segre aigües avall, arribem a Camarasa (punt 12 del mapa), petit poble
on s’ha ubicat un dels punts d’informació de l’actual geoparc Orígens i des d’ on tenim una
impressionant vista del turó de Sant Salvador, amb les seves complexes
estructures tectòniques provocades pel fet de ser encavalcat per tota la massa
del Mont-roig i per trobar-nos ja al marge sud del mantell de les Serres
Marginals.
Camarasa...
...i les complexes estructures del turó de Sant Salvador
A partir
d’aquí, el riu Segre fa una doble corba i s’endinsa entre els turons de Sant
Salvador (al nord) i el Monteró (al sud), retingut pel petit embassament de
Montgai. En aquest sector hi ha una impressionant barreja de materials
mesozoics i cenozoics “atropellats” per l’empenta dels mantells que formen el
cos de la Unitat Sud-pirinenca Central, i de la qual ja estem sortint. Abans de
marxar, però, donem un cop d’ull a la vistosa cinglera sud del Mont-roig, serra
i rodalies que visitarem amb profusió... en una altra ocasió.
Vistes des de la cua del pantà de Montgai
Vistes a l’est des del castell de Montgai
Vistes al nord des del Monteró on hi destaca el El Mont-roig...
...i vistes al sud tot abandonant el mantell de les Serres Marginals
