La troballa de les restes d’aquest nou tipus de dinosaure sauròpode a Catalunya té una llarga història que ha culminat amb la publicació d’un treball de l’Institut Català de Paleontologia (ICP) Miquel Crusafont de Sabadell a la revista Nature, Ecology & Evolution i, a més, està previst exposar aquestes restes al Museu de la Conca Dellà a Isona (Pallars Jussà) abans de finals d’any.
La història comença el 1954. Al jaciment anomenat Orcau-1, de 70,5 Ma d’antiguitat, el
paleontòleg alemany Walter Kühne trobà algunes restes fossilitzades d’aquest
dinosaure i les traslladà a Madrid. Ell, però, tenia el pressentiment que,
perfeccionant les tècniques d’excavació, se’n podrien extreure moltes més peces
i, fins i tot, l’esquelet complet. Però en aquell moment no hi havia ni interès
ni finançament per a continuar excavant. Les restes van quedar dipositades i
oblidades.
No va ser fins l’any 1986 que un equip de l’ICP va
interessar-se per aquella troballa i reprengué els treballs tot aconseguint
extreure’n noves peces que demostraven que Künhe no s’equivocava quan va dir
que n’hi havia d’haver més. I la cosa no acabà aquí.
El 2012 l’excavació va agafar un nou impuls i es van anar
trobant encara més restes, entre elles el coll articulat que, amb molta cura,
es va poder extreure, cosa impensable fa quasi setanta anys per la manca de
mitjans adequats. Finalment s’obtingué pràcticament l’animal sencer: un
titanosaure de disset metres de llargada al qual només li falta recombinar les
peces i fer la reconstrucció de l’esquelet.
Se li va posar el nom d’ Abditosaurus kuhnei. Abdito
perquè va estar un temps oblidat i kuhnei
pel seu descobridor, i sembla que pertany a un grup de titanosaures
saltironants que també s’han trobat a l’Àfrica i a Amèrica del Sud. Els
paleontòlegs creuen que la seva arribada a Europa va ser a través del que
aleshores era l’illa iberoarmoricana gràcies a una baixada del nivell del mar,
cosa que va facilitar les rutes entre ambdós continents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada