Mn. Francesc Nicolau: Augmenta la contaminació dels oceans per culpa dels plàstics

Em direu que això no és nou i que ja n’hem parlat en aquest blog, però és que aquesta contaminació, que va en augment constant, és alarmant i m’he trobat amb un llarg article molt ben documentat que en parla i que m’ha semblat interessant.

Mostra de microplàstics ub.edu

Cada any arriben als oceans milions de tones de plàstics. Podríem pensar que, encara que sigui en tanta quantitat no cal alarmar-se perquè els plàstics acabaran degradant-se tard o d’hora. Però ara s’ha vist que, a més a més, afecta molta vida marina perquè s’ha descobert que molts plàstics acaben a l’estómac d’éssers marins. Com pot ser això?

diba.cat

És cosa ben coneguda que molts organismes marins s’alimenten del que s’anomena “neu marina” que és com una pluja constant de partícules provinents de cadàvers de plantes i animals, de microbis, de femta, etc... Ara bé, en aquesta “neu” cada vegada s’hi infiltren més microplàstics (fibres, poliamida, polietilè....) i els calamars o els peixos s’empassen allò que abans era aliment net i que ara porta microplàstics enganxats.

Guilherme V. Ferreira ReserschGate

Anne K. Justino ReserchGate

Guilherme V. Ferreira i Anne K. Justino, de la Universidade Federal Rural de Pernambuco, Recife (Brasil), van trobar als estómacs de dues espècies de calamars gran quantitat de plàstics en forma de fibres, fragments i petites esferes: era la “neu marina” la que els havia introduït a la seva panxa!

Per aquests animals, els plàstics són un verí que els escurça la vida. Així que tenim un nou motiu per abominar dels plàstics. La vida marina se’n ressent i això és, evidentment, molt perjudicial també per la vida humana i cal tenir-ho en compte.

Jorgina Jordà: MINERALEXPO Barcelona-Sants 2022

Novament, es va  celebrar la fira de minerals MINERALEXPO Barcelona-Sants 2022. Enguany ha estat una data diferent de l'habitual, degut als canvis ocasionats encara per la pandèmia. Així i tot, ha estat un èxit i hem pogut comptar amb quasi tots els expositors habituals i força visitants.

Com sempre, quan inicio la visita a la fira, el primer stand al qual m’acosto és el del Grup Mineralògic Català, especialment, a saludar molts dels companys, posar-nos al dia de totes les novetats i, com no, recollir la revista: Mineralogistes de Catalunya, que aquest cop estava acabada de sortir de la impremta.

En aquesta ocasió, més que destacar novetats, m’agradaria compartir els minerals que per diferents motius (qualitat estètica, color, mida, raresa...), em van cridar l'atenció. Del sud i centre de la península destacar, entre d’altres: atzurita de la mina Ponderosa (El Campillo, Huelva); conicalcita de Fiñana (Almeria); coure natiu de Las Herrerias (Puebla de Guzmán, Huelva); wulfenita de La Cunilla (Albuñuelas, Granada); cacoxenita de les mines d’El Horcajo (Almodóvar del Campo, Ciutat Reial) o una geoda de quars amb matriu de Tubilla del Agua (Burgos). Del vessant nord peninsular:  fluorita de Berbes i Caravia (Astúries); quars prasi dels afloraments del diapir d'Estella (Ayegui, Navarra); goethita de La Arboleda (Bilbao, Biscaia); quars biterminat de Picosacro (Pedrera Serrabal, A Corunya).

Atzurita de la mina Ponderosa (El Campillo, Huelva)

                                                   

Fluorita Caravia (Astúrias)

 Quars biterminat de Picosacro (Pedrera Serrabal, A Corunya)

                                         

De minerals catalans, com era d'esperar, tampoc en van faltar. Especialment, es van veure mostres de la pedrera Berta (Sant Cugat del Vallès, Barcelona), la majoria provinents d'antigues col·leccions. També fluorita i barita de Sant Marçal, quars de Llavorsí, i un bon assortiment de minerals de la Pedrera Massabé.

Fluorita pedrera Berta (Sant Cugat del Vallès, Barcelona)

Anglesita pedrera Berta (Sant Cugat del Vallès, Barcelona)

                                            

Quars Sils (Girona)

També, bona representació d'exemplars d'arreu del món, com ara cassiterita de la mina San Antonio (Viloco, La Paz, Bolívia); espectaculars mostres de plata amb calcita de Jizishan (Shandong, Xina); mostres d’harmotoma de diferents indrets com ara Escòcia, Alemanya o Finlàndia; coure natiu de Rocklands (Cloncurry Shire, Queensland, Austràlia); quars faden de Ksar Tassemente (Alnif, Tinghir, Drâa-Tafilalet, Marroc), etc.

Cassiterita de la mina San Antonio (Viloco, La Paz, Bolívia)

Plata amb calcita de Jizishan (Shandong, Xina)

Com en altres ocasions, es van veure minerals molts rars, procedents de localitats tipus o que aquí són freqüents i en d’altres països no ho son tant com, ara, dolomita varietat teruelita de New Mexico o el que crec era el mineral més petit de la fira: laurita de Tanah Laut (Borneo, Indonèsia).

Laurita de Tanah Laut (Borneo, Indonèsia)

Una altra cosa que he notat i m’agradaria destacar és que des de fa un temps ha crescut molt l'afició pels minerals fluorescents. Potser ha estat pel fet de que ara és més fàcil poder aconseguir llums d'ona curta i llarga i això ha fet que augmentin el nombre de minerals fluorescents, perquè a més de calcita, fluorita, aragonita o òpal, es podien trobar altres espècies menys conegudes com la kutnohorita de la Mina N'Chwaning III (Sudàfrica).

Fluorita Berbes (Astúries)

                                                              

Kutnohorita de la Mina N'Chwaning III (Sudàfrica)

Durant el transcurs de la fira es van realitzar una sèrie d'activitats paral·leles relacionades amb el món de la mineralogia, com ara tallers i conferències.

Només em quedar donar les gràcies a tots els que m'han ajudat en l'elaboració d'aquesta ressenya i ens han permès fotografiar els minerals. També agrair als companys del Grup Mineralògic Català per encarregar-se d'organitzar aquesta fira que ja és un clàssic del col·leccionisme de minerals al nostre país.

Fotos: Agustí i Màrius Asensi

Amics del Museu: A la memòria d'en Xavier Berástegui

El 6 de maig del 2021 ens va deixar, massa aviat, en Xavier Berástegui i Batalla. Nascut a Barcelona l’any 1954, es va llicenciar l’any 1980 i va treballar de geòleg per a la Generalitat de Catalunya on va arribar a ser Subdirector Tècnic de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC); però nosaltres sempre li guardarem un sentit record perquè hi tenia molta relació amb el Museu Geològic del Seminari i gran amistat amb el seu director el Dr. Sebastià Calzada.

X. Berástegui (extrem de la dreta) a l’entrega 

de la Creu de Sant Jordi al MGSB l’any 2009

Xavier Berástegui va ser mestre, geòleg apassionat i treballador incansable que va dedicar la seva vocació al territori del Pallars. I fruit d’aquest treball són obres emblemàtiques com el Mapa geològic i estructural de Catalunya, el Mapa comarcal, l’Atles geològic, el tall ECORS, i un munt de geotreballs. També, gràcies a la seva perseverança, es va poder posar en marxa el Centre de Suport Territorial Pirineus de Tremp i el Pirineus Geological Open Museum.

X. Berástegui durant la inauguració del Pirineus Geological Open Museum el gener del 2020 (extret del ICGC/Actualitat/Notícia 522)

Un moment de l’acte d’instal·lació de la placa 

(viurealspirineus.cat)

Precisament, quan feia un any de la seva mort, el passat 6 de maig, es va instal·lar a la seu del Centre de Suport Territorial Pirineus, una placa en la seva memòria per agrair-li la seva tasca i el seu compromís envers el territori del Pallars on va créixer com a geòleg. A l’acte, en representació del MGSB hi va assistir Montserrat Vilella. Descansi en pau...

Mn. Francesc Nicolau: El forat negre del centre de la galàxia

Com sabeu, els astrònoms donen el nom de “forat negre” a aquell astre en què la concentració de matèria que el forma és tan alta que la gravetat que en resulta fa que la velocitat de fuga superi la de la llum i, en conseqüència, ni la llum pot sortir-ne, i per això és negre del tot. Se n’han detectat molts d’aquests astres i , a més, és ben segur que totes les galàxies en tenen un al seu centre i és al seu voltant que les estrelles van girant gravitacionalment. Per exemple, un dels detectats no fa gaire va ser el que es troba al nucli de la galàxia M87. És enorme; s’ha calculat que té una massa de 6.500 milions de sols.

El forat negre del centre de la galàxia M87 (Wikipedia)

Ara bé, la nostra galàxia, segons la teoria, també ha de tenir un d’aquests astres en el seu centre. Fins ara només ho deia la teoria perquè visualment no es podia comprovar. Es troba darrere de tants núvols còsmics que cap telescopi normal el pot albirar. Però una cosa és la llum visible i una altra, tot el conjunt d’ones electromagnètiques que emet el seu voltant.

Els astrònoms van decidir construir el Telescopi d’Horitzó d’Esdeveniments (EHT), format per una xarxa global d’onze telescopis repartits pel món (Amèrica del Nord i del Sud, el Pol Sud, Espanya, Hawaii...), que estan a disposició de més de 300 científics d’una seixantena d’institucions. Poden captar també ones de longitud més grans que les de la llum visible i que travessen els núvols còsmics i així es poden “veure” més coses.

L'observatori IRAM del Pico Veleta a Sierra Nevada (Wikipedia)

I aquesta és la notícia: fent ús de vuit d’aquests telescopis (un d’ells el del Pico Veleta a Sierra Nevada) s’han obtingut imatges de l’objecte astronòmic conegut com Sgr A* (estel A de la constel·lació del Sagitari), que és efectivament el remolí de llum que provoca el forat negre del nucli de la nostra galàxia. La detecció es va fer l’any 2017 i s’ha hagut d’estudiar, fer comprovacions i càlculs fins arribar a la certesa que és el nostre nucli galàctic. Es tracta d’un astre situat a 27.000 anys llum de distància i amb una massa de poc més de quatre milions de sols.

La seva imatge es va presentar el passat 12 de maig, i a la roda de premsa es va destacar que l’EHT és una col·laboració internacional. A Madrid en va donar coneixement el mateix Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC). Com veieu, els científics no paren en els seus esforços per tal de conèixer cada vegada més el cosmos, la gran obra de la creació.