Mn. Francesc Nicolau: Una estrella sorprenent

Es tracta de la que s’anomena P Cygni, és a dir, que és de la constel·lació del Cigne i porta la lletra P (que li fou posada per l’astrònom Johann Bayer el 1603). Què té de particular aquest astre? Doncs una història molt curiosa.

P Cygni (muyinteresante.es)

Era l’any 1600 quan l’astrònom holandès Willem Janszoon Blaeu la va descobrir. Va publicar que en aquell punt del cel hi havia una estrella, però era un lloc que per a tots els catàlegs existents era buit sense cap punt brillant. Què havia passat? Havia nascut un astre? La comunitat astronòmica mundial hagué de reconèixer que, efectivament, allà hi havia una estrella i el 1603 ja apareixia en el catàleg oficial com de 3a magnitud. Però sis anys més tard va començar a minvar de resplendor fins a desaparèixer de la vista el 1626. Però la cosa no acaba aquí.

Willem Jansz Blaeu (1571-1638)

El 1655 es tornà a veure, encara que molt dèbilment i el 1659 tornà a apagar-se. Però el 1665 s’albirà un altre cop tot fent oscil·lacions en la seva lluminositat fins que al 1725 s’estabilitza amb una llum que correspon aproximadament a magnitud 5a i així és com es veu actualment. Recordeu que, a simple vista i si el cel és ben clar, podem veure estrelles fins a la 6a magnitud, per tant, ara és de les visibles als nostres ulls. Què li havia passat, doncs, a aquesta estrella?

No cal dir que que es astrònoms actuals l’han poguda estudiar amb molt detall. Es tracta d’un estel situat a 6.000 anys llum de distància del nostre sistema solar, d’una massa 30 vegades la del nostre sol, amb un radi que equival a 76 radis solars i a una temperatura superficial d’uns 100.000 ºC que fa que brilli com 610.000 sols. És a dir, es tracta d’una variable lluminosa blava supergeganta. I per què ha experimentat tantes oscil·lacions en la seva lluminositat?

Aquesta és la pregunta que s’han fet els astrònoms i que encara ara no té una resposta clara del tot. Una explicació seria que aquesta estrella, per la seva gran gravetat, ha engolit estrelles més petites del seu voltant i que cada vegada que n’engolia una, augmentava en resplendor, però això no ho explica tot. El que sí que podem dir amb tota seguretat és que, per les seves dimensions, acabarà amb un esclat de supernova i després farà una gran contracció tot convertint-se en un forat negre... però perquè això passi encara falten milers d’anys!