En el capitol anterior d’aquesta història de descoberta del Pirineu, a més dels conqueridors dels principals cims, els quals aconseguien fama i prestigi, s’hi sumaven els topògrafs que el que volien era esbrinar-ne la seva complexa geografia per reflectir-la damunt una superfície plana, això és, en un mapa.
Evidentment
aquests primers mapes eren molt incomplerts i molt inexactes, perquè no es
representava el relleu amb corbes de nivell com es fa avui dia, sinó que s’hi
representaven les línies de les carenes separades per la xarxa fluvial.
Però si ho
comparem amb el “mapa” més important de l’Edat Mitjana, l’anomenat “Atles
català” del 1375 (atribuït al jueu mallorquí Cresques Abraham), en aquest
“mapa” el Pirineu no és més que una franja que separa la península Ibèrica de
la resta d’Europa.
Entre aquells
topògrafs que es movien pel Pirineu fent els seus “mapes” també trobem alguns
naturalistes estudiosos de les seves roques. Un dels més destacats fou
Pierre-Bernard Palassou qui va publicar el mapa geològic del Pirineu més antic
que es coneix.
Basant-se en
estudis previs, fets per ell mateix als anys 1776-77, la seva Carte minéralogique des Monts Pyrénées
es va publicar en set fulls l’any 1781 (la segona edició del 1784 és la més
coneguda) i cobreix tot el vessant francès del Pirineu. En aquests mapes, de
carenes i valls, els tipus de roques apareixen escrits juntament amb alguns
símbols on s’indiquen la presència de coves, fonts, mines, graveres... Per això
amb en Palassou es considera que s’inicien els estudis geològics al Pirineu.
Per aquella
època imperava la teoria neptunista, promoguda des de l’Acadèmia de Mines de
Freiberg (Alemanya) per Abraham G. Werner , segons la qual
totes les roques, inclús el granit, s’havien format per precipitació química i/o
sedimentació al fons d’un oceà primordial. A aquests estudis, Werner els va
anomenar Geognòsia. Per això, com a
bon neptunista, per a en Palassou el Pirineu no era més que una gran massa
granítica, recoberta d’esquists i calcàries antigues, materials que ocupen
l’eix de la serralada, i les roques que apareixen a banda i banda d’aquest eix són
cada cop més joves conforme ens n’allunyem.
Poc després,
però, tant Déodat de Dolomieu com Louis Ramond de Carbonieres van constatar que
al cim del Mont Perdut, un dels més alts del Pirineu, apareixen unes calcàries,
però no eren pas antigues sinó “modernes”, a més la seva estructura no els va
semblar, ni de bon tros, tant simple com en Palassou proposava. Com a
curiositat direm que, als Alps, en Dolomieu va descobrir una roca amb l’aspecte
d’una calcària però que no “bullia” amb l’àcid clorhídric. Més tard a aquest
tipus de roques se les va batejar amb el nom de dolomites en el seu honor, així com també van anomenar Dolomites les
muntanyes on les va descobrir.
Entretant els
coneixements de la geologia al vessant sud del Pirineu eren pràcticament
inexistents. Tanmateix a mitjans del s. XVIII, en temps de la Il·lustració, a
Espanya es van fundar diverses escoles i seminaris dedicats a l’estudi de la
mineria, com l’Academia de Minas de
Almadén, els alumnes de la qual completaven els seus estudis de geognòsia a
l’escola de Freiberg, malgrat això a Espanya no havia geòlegs sinó enginyers de
mines, per això, al principi, es va quedar una mica al marge del naixement
d’aquesta nova ciència.
A Catalunya, pels
volts del 1764, la Reial Junta de Comerç aportava fons privats a l’Acadèmia de
Ciències per a l’ensenyament d’algunes disciplines científiques, com química,
mineralogia i botànica, per tal de suplir la manca d’universitats suprimides
des del 1717 pel decret de Nova Planta. Tot això, però, es va acabar al 1808
amb la Guerra del Francès i la secessió dels territoris d’ultramar, la qual cosa
va desembocar en un periode de decadència. Només algunes institucions van
continuar actives, entre elles el Seminario
de Almadén, traslladat a Madrid i que, amb el temps, es va convertir en
l’actual Instituto Geológico y Minero de
España (IGME)
Cap
a l’any 1808, el geòleg alemany Johann von Charpentier (més conegut com Jean de
Charpentier) va arribar a Baigorri (País Basc) per a fer-se càrrec d’unes mines
de coure, però aviat va deixar aquesta feina per poder recórrer el Pirineu de
punta a punta i traçar un nou mapa geològic més precís que el de Palassou.
Per
aquelles dates ja comencen a córrer les idees plutonistes, liderades per en
James Hutton, segons les quals les roques com el granit es van formar com a
conseqüència de processos volcànics. Jean de Charpentier, però, està encara
sota l’òptica neptunista de l’escola de Freiberg, ciutat on va néixer l’any
1786, éssent fill del també geòleg Wilhelm von Charpentier qui, al 1778, ja va
fer un mapa mineralògic d’un territori d’Alemanya.
Jean de
Charpentier, amb la informació que va recollir entre el 1808 i 1812 va poder
elaborar un treball, Essai sur la
constitution géognostique des Pyrénées, el qual anava acompanyat d’un mapa,
dit Carte géognostique des Pyrénées, que
va ser el primer mapa geològic de conjunt dels Pirineus, amb cinc talls
geològics transversals de la serralada, i on hi distingeix quatre tipus de
terrenys (primitius, de transició, secundaris, i terciaris i d’al·luvió) i vuit
unitats litològiques (granit, esquists, calcària primitiva, terrenys de
transició, gresos vermells, calcària alpina, ofites i terrenys terciaris), i ja
esmenta alguns fòssils que semblen caracteritzar certs terrenys secundaris.
Malgrat que
cap a l’any 1812 aquest treball ja estava pràcticament enllestit, per causes diverses
no es va publicar fins al 1823, vuit anys després del que es considera el
primer mapa geològic modern: el mapa geològic d’Anglaterra i Gal·les de William
Smith publicat l’any 1815. A Europa, de la mà sobretot de francesos i alemanys,
es passa a estudiar terrenys i formacions rocoses com a unitats temporals.
El darrer representant
del neptunisme al Pirineu fou Pierre Toussaint Marcel de Serres de Mesplès, més
conegut com Marcel de Serres, qui va néixer a Montpeller l’any 1780. Va estudiar
a París a l’època de Napoleó i, més tard, va ocupar la càtedra de Geologia i
Mineralogia de la universitat de Montpeller. Entre els seus molts treballs
publicats està una memòria geològica sobre el departament dels Pirineus
Orientals, que anava acompanyada d’un petit mapa geològic on s’hi distingeixen,
com sempre, quatre tipus de terrenys: primordials, de transició (o intermedis),
secundaris superiors, i terciaris, així com també indica afloraments de guix i
de ferro. En el mapa apareixen els noms de les principals poblacions, però no anomena
ni muntanyes ni serres.
Marcel de
Serres va presentar aquesta memòria a la Societé
Linnéenne de la Normandie entre els anys 1828 i 1832, però malauradament
els arxius d’aquesta societat es van destruir durant els bombardejos del 1944.
Tanmateix es dóna el cas que a la biblioteca del Museu Geológic del Seminari
Conciliar de Barcelona es conserva una separata que conté dos treballs de De
Serres, i un d’ells porta per títol Voyage
géologique dans les Pyrénées-Orientales ou essai géologique sur ce département,
treball que inclou el mapa, l’únic que es conserva.
Cap als anys 30 del s.XIX, el model neptunista comença a “fer aigües” (i mai millor dit) quan es va acceptar l’origen igni del granit i el seu paper actiu en l’aixecament vertical de les serralades proposat per en Leopold von Buch, antic alumne de Werner i neptunista convençut que es va passar a les tesis plutonistes tot encunyant la paraula andesita per a definir unes roques volcàniques que hi havia al Andes i que nosaltres hem observat en alguns dels nostres itineraris.
Amb la
publicació dels Principles of Geology
de Charles Lyell (entre els anys 1830-1833) es popularitza la recerca de
processos que tenen lloc al present per poder reconèixer'ls en el passat fent
bona la seva declaració The Present is
the key to the Past (el present és la clau del passat). Amb Lyell finalitza la controvèrsia entre catastrofistes (liderats per Cuvier) i uniformistes (lidetars per Lamarck) a favor d'aquests darrers, dits també actualistes, i amb això s’inaugura la geologia
moderna... temes que veurem al següent capítol d’aquesta història, però abans podeu visitar el Bloc de Camp on s'ha penjat una interessant història sobre l'estada de Charles Lyell a Catalunya.
Bibliografia
• Pere
Santanach, Els mapes geològics més antics
dels Pirineus i altres aportacions dels neptunistes, Treballs del Museu
Geològic de Barcelona, núm 21, pàg. 5-27, 2005
• Manuel
Julivert, Una historia de la geologia en
España: en su contexto socioeconómico, cultural y politico, y en el marco de la
geologia internacional, Universitat de Barcelona, 2014
• Història
Natural dels Països Catalans, vol I, pàg. 38-50, Enciclopèdia Catalana, 1986
• Atles
Geològic de Catalunya, 1:50.000, ICGC, pàg. 40-157, 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada