Amics del Museu: UNA DONACIÓ SINGULAR

De singular es pot qualificar la deferència que ha tingut el Sr. Joaquín Oller, afeccionat, deixeble i amic personal del Dr. Sebastián Calzada, Director del Museu. Es tracta de les reproduccions en reïna de vuit cranis d’homínids fòssils, molt fidedignes amb els seus originals. El Sr. Oller en altres ocasions ja havia fet donacions remarcables, com la de maquetes de rèptils fòssils o la d’un orangutan a escala.

Aquests cranis permeten resseguir els canvis que han tingut lloc en els cranis dels homínids al llarg dels temps geològics i que són el progressiu augment de la capacitat craniana, la reducció dels dents (sobre tot dels ullals), dels arcs supracilars i de l’angle facial, cada cop més recte. Es fa palesa l’absència de mentó en tots sis.

Els citats cranis dins la seva vitrina

Els cranis reproduïts serien els següents, de més antic a més modern (a excepció del vuitè crani):

1)- Sahelanthropus tchadensis, d’uns 7 milions d’anys (ma). Per tant anterior a la que es creu moment de separació dels ximpanzés i Bonobos, del gènere Homo (fa uns 5,7 ma). Fou trobat al Sahel (N. d’Àfrica) l’any 2001.

2)- Ardipithecus ramidus, d’uns 4,4 ma. Fou trobat a l’Afar (Etiopia) el 1991. Era molt similar als actuals ximpanzés, però hom suposa que ja caminava prou dret.

3)- Australopithecus afarensis, d’uns 3 ma. Fout trobat a la mateixa regió que l’anterior, però el 1974. A aquesta espècie pertanyia la “Lucy”, que hom suposa caminava en posició bípeda (aquest crani, però, és d’un altre individu). Malgrat això, era de talla reduïda (poc més d’un metre) i una capacitat craniana semblant a la dels simis actuals.

4)- Paranthropus robustus, entre 1,5 i 2 ma. Es caracteritza per presentar una cresta supracraniana, similar a la dels goril·les. L’important angle facial i prominent arc supraciliar li deuria donar un aspecte similar al dels simis. Vivia exclusivament a la zona de Sudàfrica i s’alimentaba sobre tot de llavors.

5)- Homo erectus pekinensis, visqué fa entre 250 i 500 mil anys. El seu crani té una mida i capacitat craniana major que les anteriors, però encara és inferior a la de l’Homosapiens. S’han reduït les òrbites supraciliars. Els cranis originals foren trobats ara fa uns cent anys a la Xina, prop de Pekin. El 1941 es varen perdre i no s’han retrobat mai més: només ens han arribat rèpliques.

6)- Homo neanderthalensis. Fou trobat el 1909 a La Ferrase (Dordogne, França). Té entre uns 50 i 70.000 anys. El crani es caracteritza per doble volta supraciliar, front retragut enrere, absència de mentó (a diferència del Homo sapiens) i una capacitat craniana superior a la de l’home actual. La seva postura era quasi bé bípeda. Es restringia a Europa i proper Orient, amb una població que mai va superar els 7.000 individus. Fou absorbit per l’Homosapiens, de manera que encara posseïm fins el 4% dels seus gens.

7)- Homo neanderthalensis. És el vell de la Chapelle-aux-Saints (Dordogne, França), molt reproduït en les diferents publicacions. Fou trobat el 1908 i estudiat per Boule el 1911. Havia perdut quasi tots els dents i patia de diferents mals bucals, malgrat que hom pensa que encara s’alimentava per ell mateix. També patia d’osteoartritis.

8)- Homo sapiens idaltu. Fou trobat el 1997 a Etiopia, amb una antiguitat d’uns 200.000 anys. Es tracta d’una subespècie arcaica de l’Home actual.

Els estudis sobre l’home fòssil són molt complexos i la línia evolutiva que han traçat els científics és molt feble. Qualsevol troballa important, fa que aquesta varii. D’aquí la prudència que hi ha que mantenir en aquest tema tant important. L’home del carrer just coneix els noms dels seus avis, així que no cal dir sobre aquestes restes de temps tan recolats. Agrair doncs, la donació del Sr. Oller, ja que enriqueix la col·lecció del Museu, i pot donar lloc a poder fer conferències i sessions divulgatives en viu.