Després de
descriure extensament les excursions de Verdaguer al Pirineu, tot
cercant informació per al poema Canigó,
ara toca parlar de l’indret on s’hi va estar cinc setmanes de l’estiu de 1884,
durant les quals va enllestir la seva obra: el santuari de la Mare de Déu del
Mont, situat entre la Garrotxa i l’Alt Empordà, mirador privilegiat en totes
direccions, del mar al Pirineu i, sobretot, del Canigó.
Escultura de Verdaguer col·locada al cim de la Serra del Mont l’any 2008
Malgrat que
actualment hi arriba una carretera asfaltada fins al cim, val la pena de
pujar-hi a peu des de Beuda tot seguint el camí tradicional, el qual també
passa pel monestir de Sant Llorenç del Mont (o de Sous), en una ruta d’uns 800
m de desnivell que seguirem acompanyats per alguns plafons amb textos que
Verdaguer va escriure en la seva estada al santuari. Al mateix temps també
podem donar un cop d’ull a l’extraordinària geologia que ens ofereix la zona,
on tots els materials que observarem pertanyen a l’Eocè inferior (Cenozoic o
Era Terciària), amb una edat estimada entre 50 i 40 milions d’anys.
Mapa de situació geogràfica
Mapa geològic esquemàtic
Un cop
arribats a Beuda, petit nucli a uns 6 Km de Besalú, i abans de sortir del poble
per la carretera de Segueró, podem donar un cop d’ull a la seva magnífica església
romànica de Sant Feliu (s. XI), de tres naus amb els seus corresponents àbsis,
així com també al Castell Nou de Beuda, d’origen gòtic (s. XV).
Església de Beuda
Castell Nou de Beuda
Seguim per la
carretera de Segueró uns 800 m fins que deixem el cotxe a l’entrada de la pista
d’accés a Can Oliveres, on hi ha un plafó que ens informa sobre els indrets
verdaguerians que podem trobar per les rodalies i dels quals en visitarem uns
quants. Comencem a caminar per la pista, per seguir poc després a l’esquerra
per un corriol que entra al bosc, on trobem tot seguit un encreuament de
camins. Ens enfilem a la dreta pel camí al Mont per Rocapastora, tot deixant el
que continua recte en direcció al Castellot, per on retornarem.
Plafó informatiu sobre els indrets
verdaguerians de les rodalies del Mont
Els primers
materials que trepitgem pel camí, són les margues i gresos de la Fm. Armàncies (Cuisià) que afloren en
espectaculars trinxeres. Aquestes margues estan molt deformades per la
presència d’una falla encavalcant que les posa en contacte amb el gresos i
conglomerats de la Fm. Vallfogona
(Lutecià inferior), materials la major part tapats pels esbadregalls
quaternaris que cobreixen la vall de Beuda. Per causa de la intensa deformació,
aquestes margues tenen tendència a esfullar-se en forma de llapis.
Aspecte de les margues de la Fm. Armàncies (Cuisià, Eocè)
Seguidament
ja trobem les calcàries de la Fm. Penya
(Lutecià inferior) les quals poden observar-se molt bé a l’indret de les
Envistes, un mirador des del qual s’observen, a l’altra banda del barranc, els
estrats de les calcàries en posició vertical amb les restes medievals del
Castellot (o castell dels Moros) al capdamunt. Aquí es veu com els estrats
calcaris dibuixen un anticlinal asimètric, amb el flanc sud fins i tot invertit.
Aquestes calcàries no mostren signes de deformació com hem vist en les margues,
i això és degut a que són materials més rígids (o també anomenats competents). També es pot veure com les
calcàries contenen uns foraminífers anomenats nummulits.
El Castellot des de les Envistes
Les calcàries de la Fm Penya dibuixen aquí un anticlinal asimètric
Santuari del Mont i Rocapastora des de les Envistes
Nummulits a les calcàries de la Fm. Penya
Seguim pujant
per un camí ben definit entre un ombrívol bosc d’alzines, tot observant com la
inclinació (cabussament) de les capes es va moderant, fins que sortim a la
carretera que puja al santuari just sota l’impressionant cingle de Rocapastora
on trobem que les capes ja estan en posició quasi horitzontal.
La inclinació (cabussament) dels estrats es va moderant...
... fins a quedar subhoritzontals a l’alçada de Rocapastora
Als 200 m
trobem unes escales que donen accés a la font de Rocapastora i al camí de
Falgars. L’aigua surt d’una petita cavitat al peu del cingle folrada de la
falguera dita capil·lera (Adiantum
capillus-veneris). Aquí també trobem un plafó que mostra un fragment d’un
text de Verdaguer que parla sobre una esllavissada ocorreguda en aquest indret
l’any 1828 (i no 1882 com transcriu erròniament el plafó), encara que hom pensa
que la informació que va rebre Verdaguer, i les seves posteriors descripcions
del fenomen, tot plegat sembla una mica exagerat.
Font de Rocapastora
Capil·lera
Plafó que descriu una esllavissada en aquesta zona
amb la data erròniament transcrita
L’explicació
completa diu així: Una nit fosca de l’any
1828, los habitants de l’Empordà i de sa Garrotxa, i los de la vall del Fluvià
fins a Olot, se desvetllaren sobtadament a un terratrèmol mai sentit en
aqueixes terres des de que són apagats los volcans olotins. La remor fou
sobtada, seca i aterradora. Tota la gent de la comarca es desvetllà esglaiada.
A la llum del dia vegeren la gran esllavissada que, des del cingle de Roca
Pastora, baixava fins al fons del córrec pregon que porta a Beuda les aigües
dels voltants de Sous, cobrint tres quarts d’hora de vessant. Un tros de
cinglera, cansat d’estar dret al caire de la muntanya, fent sentinella segles i
segles, se deixà caure rost avall i se llançà per l’aiguavés, aixafant les
oliveres, los roures i les rouredes, fins los mateixos penyals que ensopegà, si
no volaren llestos, davant lo terbolí de rocs al precipici. L’esglaiadora
esllavissada ho arrassà tot: los recs, los xaragalls i córrecs pregons;
escorxant los marges, arrombollà la terra muntanya avall, convertint los prats
en un areny i les feixes en un pedregam; omplí d’enormes i mal tallats daus los
pocs camins que trobà, obligant al viatger, o als devots que pugen al santuari,
a fer una llarga giragonsa.
Després de
sadollar-nos amb les fresques aigües de la font, tornem a la carretera i la
seguim uns altres 500 m fins a l’entrada de les importants restes de l’antic
monestir benedictí de Sant Llorenç del Mont (o de Sous), del segle XI, on en
els darrers anys s’hi han estat fent campanyes de restauració i consolidació de
les ruïnes, amb la inclusió de nombrosos plafons informatius.
Façana sud del monestir de Sant Llorenç del Mont
L’interior de les ruïnes consolidades
Un dels plafons informatius
A la part
superior del conjunt es troba l’església romànica de planta basilical amb tres
naus rematades per absis. Tanmateix la crisi sísmica, que va assolar
aquestes terres al segle XV, va malmetre una bona part d’aquest conjunt fins al
punt en que només es va poder rehabilitar la nau lateral sud reforçada amb un
contrafort. També hi ha un petit claustre on s’hi poden veure quatre columnes
sobre les quals es rocolzen tres arcs. Als seus carreus es poden observar
boniques seccions dels foraminífers anomenats assilines.
L’interior de la basílica
El que resta dels absis
El que resta del claustre
Seccions d'assilines
A partir del
s. XVIII, el monestir resta abandonat i al s.XIX l’església, convertida en la
parròquia rural de Sous, es trasllada a l’antiga sala capitular, al costat sud
del claustre. Avui dia aquesta església està rehabilitada com a capella i sala
d’exposicions.
L’església parroquial de Sant Llorenç de Sous
Fora del
recinte també es pot veure una bassa i la font dels Monjos. A la mateixa font,
i també en un plafó, trobem una llegenda que Verdaguer va recollir: Davant lo que fou monestir raja abundosament
la font dels Monjos. Un vell del país me digué que en temps antic no hi era,
mes passant per allí uns perseguidors de moros, sentiren una gran set, i
exclamaren “Si Déu nos fes mercè d’un poc d’aigua!” I en lo mateix instant
vegeren aqueixa font de la terra.
Font dels Monjos
Després de
visitar aquest conjunt monàstic, seguim muntanya amunt per un sender marcat en
vermell que surt del darrera de la basílica. Després de creuar la carretera, continua
a l’altra banda enfilant-se per un corriol. Així arribem al collet de les
Sorreres on, entre les calcàries, apareixen unes margues que s’esfullen com si
fossin pissarres. També trobem una planta, anomenada indiana (Aster sedifolius), que floreix a inicis
de la tardor. Sortim de nou a la carretera, que seguim només 50 m per continuar
a la dreta per un corriol que s’enfila cap al cim pel vessant nord de la
muntanya.
Margues al collet de les Sorreres
Aspecte “pissarrós” de les margues
Flor de l'Indiana
En el cim de
la serra del Mont, coronat per unes grans antenes de comunicacions, es troba el
santuari de la Mare de Déu del Mont, construit a inicis del s. XIV, d’estil
romànic tardà, amb un campanar de planta quadrada. Annexa a l’església està
l’hostatgeria, bastida sobre les restes d’un antic castell. Actualment és un
hostal-restaurant on es conserva l’habitació que va acollir Verdaguer.
Vitrina amb objectes relacionats amb Verdaguer
Verdaguer
parlava amb entusiasme de la seva estada al santuari en una carta dirigida al
seu protector , el marquès de Comillas: No
sé al món un mirador més bonic. Sols trenquen sa dolça soledat los aucells amb
sos càntics, los pagesos i devots amb ses oracions, lo vent amb ses remors i,
de tant en tant, algun llamp que parteix aqueixes roques, sense fer mal a
ningú. I és que des d’aquest punt elevat hom pot guaitar un extens panorama:
el golf de Roses, les Alberes, l’Alta Garrotxa, el Canigó, el Pedraforca, la
serra d’Ensija, el Puigsacalm i el Montseny, entre d’altres.
Iniciem el
retorn baixant fins al monestir de Sous pel mateix camí de pujada. Aquí podem
prendre el sender que baixa a Beuda pel Castellot i que surt del costat d’una
caseta d’obra on hi ha un dipòsit que recull l’aigua de la font dels Monjos i
on trobem un senyal vermell. El corriol s’endinsa al bosc i baixa fort pel
Pujant del Grau. A les marques vermelles s’hi afegeixen també marques grogues. Així
marxem per damunt d’una carena entre els barrancs del Clot de l’Estrada (a ponent)
i el Clot de l’Infern (a llevant) on trobem una altra planta que floreix a
partir de la tardor: el bruc d’hivern (Erica
multiflora).
Flor del Bruc d'Hivern
Castell de Beuda o Castellot
Arribem al
peu det turó rocós on s’aixequen les restes del Castell de Beuda (o Castellot,
o castell dels Moros, o castell de les Bruixes) del s.XI, i que consta d’una
torre circular dins un petit clos emmurallat de 10,5 x 9,5 m, ja que el cim no
dóna per a gaire més. Al s. XV els antics propietaris es van traslladar al
Castell Nou, a ponent del poble de Beuda. Des d’aquest punt tornem a tenir
bones vistes de l’anticlinal asimètric, que en realitat amaga una estructura
tectònica molt més complexa del que hom imagina.
Vistes de l’anticlinal des del Castellot
Esquema de la complicada estructura tectònica de la serra del Mont
Vistes de la pedrera de la Fm. Guixos de Beuda
des del camí de baixada
Retornem al
coll i continuem la baixada amb alguns trams força inclinats fins arribar al
curs del torrent de Can Oliveres. Seguidament anem paral·lels al torrent fins a
creuar-lo per continuar a l’altre costat en direcció sud fins que no triguem en
arribar a l’encreuament de l’inici del camí del Mont i tot seguit a la pista de
Can Oliveres i a la carretera de Beuda, on hem deixat el cotxe. Aquí posem el punt
i final a aquest itinerari on s’han combinat la geologia amb els textos de
Jacint Verdaguer.
