Mn. Francesc Nicolau: ELS SATÈL·LITS DE SATURN ENS PRESENTEN NOVETATS

Primera xerrada del segon cicle de conferències sobre els tema Noves troballes i més estudis del sistema solar (II), que va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 20 de febrer del 2018 a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de Barcelona. Si voleu veure els resums del primer cicle de conferències, cliqueu aquí.

Saturn es coneix des dels temps més antics, però el primer en observar-lo amb telescopi fou Galileu. Ho va fer en diverses posicions i no va poder distingir ben bé els anells, interpretant-los com a dos satèl·lits.

Huygens, el 1659, amb un telescopi millor que el de Galileu, va interpretar bé els anells i descobrí el satèl·lit Tità. Aquest satèl·lit és molt gran i amb la seva atmosfera notable (l’única del Sistema Solar de les seves característiques). És més gran que el jupiterià Ganimedes, inclús que Mercuri. L’any 1691 Cassini va distingir una franja negre que separa dos anells (divisió de Cassini) i descobreix quatre satèl·lits més. El 1789, Herschell descobreix altre dos satèl·lits. Entrat el segle XIX, s’oberva una altra divisió en els anells. Posteriorment es descobreix un altre anell i s’anomenen amb lletres: A, B, C i D.

Actualment, amb les sondes Pioner, es descobreixen més satèl·lits. Pel que fa als anells es descobreix un altre exterior, que s’anomena E. Els Voyager en descobriran més, però més exteriors: F i G ; més tard, un altre entre F i G. El 1997 és comptabilitzava 17 satèl·lits, inclús interiors dels anells. Avuí, se’n coneixen 67!, molts són asteroides capturats pel planeta.

La sonda Cassini-Huygens (Huygens per la part que s’havia de posar al damunt de la superfície de Tità) va sortir de Cap Canaveral el 1997. Arribà a Saturn el 2004. El projecte inicial era de pocs anys, però es va poder allargar fins el 2017.

Els satèl·lits de Saturn estan agrupats entre ells (pastors, troians, etc.). Els més propers son Pan, Atles, Prometeu, Pandora, Janus i Epineteu; estan una mica per sobre o per sota dels anells). Hi ha qui va observar Janus des de la Terra, però fou negat per la resta dels astrònoms, fins que la sonda va demostrar la veracitat del fet.

Encelade és dels més interessants; la seva superfície estaria plena de cràters (com molts d’ells, per no tenir atmosfera). Gràcies a l’estudi de la Cassini, s’han pogut observar esquerdes al damunt de la seva superfície, la qual és molt regular. Estaria format per gel. Per les esquerdes surten una mena de geisers (a -160º) i serien d’aigua principalment. A partir de les dades de la sonda, hi hauria una crosta de gel de 30 a 40 km de gruix; sota hi hauria una capa d’aigua líquida, escalfada per un nucli calent. Aquesta aigua sortiria a l’exterior a través de dites esquerdes. L’existència d’aigua porta a pensar que hi hagi vida. Una anàlisi acurada de l’aigua seria la sol·lució (si bé la composició podria tenir un exclusiu origen hidrotermal). Malgrat tot, la probabilitat de vida seria baixa.

Tità té unes dimensions grans, com ja s’ha dit; que superen les de Mercuri. Sempre ha intrigat als astrònoms des d’abans de la Cassini-Huygens. Comas i Solà hi havia fet moltes observacions i va afirmar que tenia atmosfera l’any 1930. Kuiper ho va ratificar 14 anys més tard. Les primeres anàlisis van concloure que era de metà, però la Cassini-Huygens va demostrar que aquella substància només forma l’1% la resta és principalment nitrogen, que als -160º és en part líquid i en part gasós, amb oceans (dels quals també participa el metà). Tità té una densitat de 1,9. La temperatura a la seva superfície arriba als -189ºC. (fotos 6 7)

La Cassini-Huygens, havent estudiat aquests dos satèl·lits, es va decidir que la part Cassini allargués la seva vida. Va fer més d’un milió de fotografies. Finalment, se la va fer precipitar al damunt de Saturn (perquè no “contaminés de vida” els satèl·lits). La canària Mar Vaquero se’n va ocupar el 15 de setembre del 2017 de precipitar-la. Les fotografies que ha fet són de gran interès. El gruix dels anells pot ser com a mínim de 10 metres; el nombre de separacions són infinites. A Japet hi ha una part fosca i una altra clara, amb emissions a l’exterior. Ciclons i tempestes afecten al planeta inclús de manera global.

Si voleu veure el reportatge complet que es va veure a la conferència, cliqueu aquí.