Mn. Francesc Nicolau: EL CINTURÓ D'ASTEROIDES ENTRE MART I JÚPITER ES VA CONEIXENT MILLOR

Segona xerrada del segon cicle de conferències sobre els tema Noves troballes i més estudis del sistema solar (II), que va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 1 de març del 2018 a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de Barcelona. Si voleu veure el resum de la primera conferència, cliqueu aquí.

Com coneixem que hi ha asteroides? A finals del segle XVII, només es coneixien 5 planetes (sense comptar a la Terra), la Lluna i el Sol (d’ells venen els noms dels dies de la setmana: dilluns, Lluna; dimarts, Mart; dimecres, Mercuri; dijous, Júpiter; divendres, Venus. S’han perdut els dos últims amb el nostre dissabte (dia del sabath) i el diumenge (dia del Senyor), però que conserven els anglesos: “Saturday”, Saturn, i “Sunday”, Sol.

Titius, al segle XVIII, se n’adonà que la distància dels entre els planetes al Sol estava en relació. Si es tria la successió 0, 3, 6, 12, 24, 48,..., se li suma 4 i es divideix per 10, s’obtenen els valors: 0.4, 0.7, 1, 1.6, 2.8, 5.2, 9.6, 19.2, etc i que serien aproximadament les distàncies en unitats astronòmiques (u.a.) dels planetes al Sol. En realitat, Mercuri, 0.39; Venus, 0.72; Terra, 1.00; Mart, 1.52; Júpiter 5.20; Saturn, 9.54. Solament que llavors no es coneixia un astre a una distància de 2,8 unitats astronòmiques del Sol. Bode va publicar aquesta llei, la qual es coneix com la de Titius-Bode.

El 1788 Herschel descobreix un planeta nou, Urà, situat a 19.2 u.a. Això quadrava i indicava que havia d’existir un astre a aquella distància de 2.8 u.a. Amb la perfecció dels telescopis, Mn. Giusseppe Piazi, el primer de gener de 1801, des del seu observatori a Sicília, descobreix un astre a aquella distància de 2.8 u.a., el qual es mou lentament. Era més petit que la Lluna (diàmetre inferior a 1.000 km). Se li posa el nom de Ceres (deessa protectora de Sicília, lloc des d’on fou observat per primer cop). Es segueix cercant i, entre 1807 i 1807, es troben a aquella òrbita a tres objectes més: Pallas, Juno i Vesta. Foren interpretats com un planeta que es va fragmentar, però actualment es suposa que són fragments que no varen arribar a formar un planeta. A finals del segle XIX  ja se n’havien trobat més de 100.

Per observar nous asteroides, s’enfocava el telescopi al cel, i se’l feia seguir sincrònicament a les estrelles. Se’n treia amb una fotografia, en la qual les estrelles eren punts, però els asteroides es manifestaven com a línies en moure’s per les seves òrbites. Quan aquesta observació es repetia tres cops, llavors s’acceptava que es tractava d’un asteroide. Un altre mètode d’observació va ser seguir l’asteroide unes quantes hores; llavors les estrelles queden com a línies (mètode de Comas i Solá).

El nom d’asteroides prové de la seva mida i de la seva falta d’esfericitat, en respecte dels planetes, més grans i quasi esfèrics. L’astrònom barceloní Comas i Solá, el primer terç del segle XX, va descobrir diversos asteroides amb els noms de Hispània, Alfonsina, Barcelona, Amèlia, Pepita, Reginita, Mercè, Gotlàndia, Sadeya, Comas Solá, i Pólit. Des del 2005 als catalogats amb nom, se’ls conserva, però als nous se’ls dona un número, ja que fins a llavors n’hi havia catalogats uns 30.000. Actualment, són uns 300.000.

S’han enviat diverses sondes per conèixer-los millor. La Near fou enviada a Eros. Llavors, se´ls va poder classificar en: M o Metàl·lics (que es creu el resultat de xoc entre d’altres de més grans); la classe S o de silicats; i C o Carbonacis.

Les òrbites dels asteroides poden ser regulars o bé molt excèntriques. Ceres va ser investigat pel Dawn, llençat a l’espai el 2007 i que va arribar el 2015, després de recòrrer 4.900 milions de km. També va poder observar Vesta (al 2011). Ceres s’assembla molt a la superfície de la Lluna, amb impactes i cràters. Cap a l’equador de Ceres es veuen unes taques blanques puntuals d’origen no aclarit.

Júpiter ha atrapat molts asteroides. Al voltant del planeta n’hi ha 5 a 60º per davant i per darrera de l’òrbita (punts de Lagrange) que són atrets per ell; són els anomenats Troians. La Terra en té un, anomenat TK7 i que està a dos mesos de distància de nosaltres, amb un diàmetre d’uns 300 metres; no es coneix la forma i fou descobert mitjançant un telescopi. L’asteroide Bennu (nom d’un ocell associat a la mort a la mitologia egípcia), de 0,5 km de diàmetre podria impactar amb la Terra en cas d’interceptar la seva òrbita. S’ha calculat que el 2135 passarà entre la Terra i la Lluna.

S’ha llençat la sonda Osiris Rex que arribarà a ell a l’agost de 2018; se la vol fer passar per damunt, recollir-hi material i portar-lo a la Terra. Primer s’injectaria un raig de nitrogen i es recolliria la matèria fins a 1 gram. Es creu que els resultats donarien dades sobre l’origen del Sistema Solar. El 19 d’abril de 2017 va passar un asteroide molt proper a la Terra, a una distància d’1,8 milions de km. El 12 d’octubre un altre a uns 200.000 km, però quasi bé no hi va haver notícies.

De com protegir-nos dels asteroides perillosos, s’ha pensat enviar-hi bombes potents; mitjançant càrregues elèctriques o magnètiques, per així desviar l’òrbita. El 2016 es va celebrar el Dia Internacional dels asteroides. J. M. Trigo hi ha participat dient que, per ara, no hi ha perill de què arribin a impactar a la Terra. La conferència propera parlarà de la classe especial d’asteroides anomenats meteorits.

Si voleu veure el reportatge que es va projectar a la conferència, cliqueu aquí.