D’aquesta
sonda, obra conjunta d’europeus i nord-americans, llançada a l’espai el 15
d’octubre de 1997, ja n’hem parlat altres vegades. En la darrera us explicava
que havia arribat al final de la missió que li havia estat encomanada. I,
efectivament, el 15 de setembre fou precipitada al planeta Saturn, bo i prenent
les últimes dades de la seva atmosfera, cosa que va fer després de descriure
293 voltes, les darreres molt a prop, entre els anells i el planeta (si voleu
veure la ressenya, cliqueu aquí).
Així
s’extingiren les seves informacions que foren de debó interessants pels
astrofísics ja que va estar-se pràcticament 20 anys enviant dades i més dades
que ara s’estan analitzant, i el seu estudi minuciós pot durar encara molts
mesos. Ara bé, un detall que no puc passar per alt és que el control de les
últimes òrbites i del seu enfonsament al planeta, amb tota precisió, va estar a
càrrec de l’astrofísica Mar Vaquero (Maspalomas, Las Palmas de Gran Canaria,
1985) a qui li confiaren aquesta delicada tasca perquè ella és especialista en
el control remot de sondes espacials, i aquest havia estat precisament el tema
de la seva tesi doctoral.
La revista Investigación y Ciencia del passat mes
de desembre publica un llarg article titulat «Cassini en Saturno» on s’exposen
les principals descobertes de la nau Cassini-Huygens
en els seus quasi 20 anys de funcionamant. I és això el que m’ha suggerit de
fer.ne un resum.
Resulta que
aquest artefacte ha revolucionat la idea que teníem de Saturn i de tot el que
hi ha al seu voltant. La sonda va arribar a Saturn l’1 de juliol del 2004, però
de camí ja havia donat informació d’altres astres, sobretot de Júpiter quan hi
passà molt a prop l’any 2000. Després de posar-se en òrbita saturniana començà
a treure fotografies del planeta i els seus satèl·lits, i el 14 de gener de
2005 es posà en òrbita de Tità, el més gran d’aquests satèl·lits, i va
enviar-hi la sonda Huygens que portava,
la qual “aterrà” suaument i es posà a estudiar l’astre. (foto 3)
Després es
posà a estudiar els anells de Saturn, dels quals n’ha donat molts detalls:
gruix (en alguns trams no arriba als 10 metres), diversitat de partícules (que
en alguns punts fan com una prominència o muntanyeta), separacions entre ells,
de vegades fan ones...
I més
sorpreses en les fotografies dels satèl·lits coneguts, que no són pas com hom
creia, simples boles de glaç amb algunes incrustacions. Per exemple a Jàpet
s’hi veu una regió fosca i una de més blanca i s’ha observat que hi ha
evaporacions que van d’una part a l’altra. I respecte de Tità s’ha vist
clarament que conté llacs i mars de metà líquid en un paisatge d’aspecte
semblant al de la Terra però amb metà enlloc d’aigua, ja que la seva temperatura
és de 180ºC.
Al satèl·lit
Encelad hi veié guèisers d’aigua que es formaven per les esquerdes de l’astre i
la interpretació fou que té un oceà profund sota la superfície glaçada amb un
nucli calent. I això s’ha vist com una possibilitat de trobar-hi vida, almenys
microbiana. També s’han detectat tempestes a l’atmosfera saturniana. Enormes
ciclons i alteracions que de vegades afecten el conjunt atmosfèric de tot el
planeta... Tot molt interessant per als astrofísics,
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada