Mn. Francesc Nicolau: NIELS STENSEN, científic, bisbe i... beat

El personatge d’avui té una història molt peculiar, per no dir sorprenent. Niels Stensen era danès i nasquè a Copenhaguen l’1 de gener de 1638 al si d’una família luterana. Estudià medicina a la seva ciutat natal i n’obtingué el doctorat. Després s’anà a Leyden (Holanda) a perfeccionar-se en la seva professió, i el 1664 el trobem a París estudiant química amb Pierre Borel i assistint a reunions científiques a casa de Thévenot. Més tard viatjarà per Austria i Hongria i el trobem finalment el 1667 a Itàlia, concretament a Florència, perquè el gran duc Ferdinando II el volgué tenir de metge.

Niels Stensen, copatró de l'Associació d'Amics del Museu

Després d’estudiar el catolicisme renuncià a la confessió luterana i es feu catòlic quan encara no feia un any de la seva arribada a Itàlia. Mentrestant la seva fama de bon metge arribà a Copenhaguen i allí el 1672 el reclamaren per anar a ocupar la càtedra d’anatomia que havia quedat vacant, cosa que acceptà; però com no va ocultar la seva condició de catòlic, ben aviat hi va començar a tenir problemes i per això decidí tornar a Florència on les seves inquietuds espirituals el portaren a sol·licitar el ministeri sacerdotal. Fou ordenat de prevere el 1675 amb 37 anys.

El papa Innocenci XI el coneixia prou i li tenia confiança, tanta que dos anys més tard decidí consagrar-lo bisbe i enviar-lo d’Administrador Apostòlic a les regions del nord d’Europa, Després de 10 anys de ministeri incansable moria el 25 de novembre de 1687 a Schwern, amb fama ben merescuda de santedat i per això el papa Joan Pau II el beatificà el 23 d’octubre de 1988.

I quina va ser la seva aportació a la ciència? Doncs molt digna de notar-se, sobretot en dos camps: l’anatomia i la geologia. Pel que fa al primer camp va fer-hi descobriments notables com el conducte pel qual la glàndula paròtide aboca el seu contingut a la boca i que és conegut amb el nom de conducte de Stenon, i també va fer la primera descripció completa de com actua el sistema lacrimal, així mateix exposà moltes novetats sobre el sistema muscular... Però més curiosa, i també important, va ser la seva aportació a la geologia: va escriure De solido intra solidum naturaliter contento. Dissertationis prodromus, que era un estudi dels minerals cristal·litzats i dels fòssils.

També cal destacar que va formular la teoria correcta sobre l’origen dels fòssils dient que són restes d’éssers vius que visqueren en passades èpoques, i també diu que els estrats són capes de materials dipositats provinents d’erosió eòlica, fluvial o marina, i que els cristalls naturals d’una mateixa espècie presenten sempre iguals els seus angles, avantçant-se així a principis que s’enunciaran més tard per William Smith i per René Haüy, i per això no se li pot negar el mèrit de precursor.

Amics del Museu: Nova guia "Ruta geològica de l'avenc Montserrat Ubach"

Amb l’arribada de la tardor, donem la benvinguda a la nostra biblioteca del Museu a una nova guia: «Ruta geològica de l’avenc Montserrat Ubach», la qual neix per la voluntat dels seus autors, en Jordi Lloret i la Montserrat Ubach, destacats espeleòlegs. Amb aquesta guia es volen celebrar els més de 50 anys del descobriment del que, al seu dia, va ser l’avenc més profund de Catalunya, i àdhuc del món, obert en conglomerats; al mateix temps també es vol donar a conèixer l’extraordinària geologia, la geografia i la història d’un indret encara força remot: el municipi d’Odèn a l’Alt Solsonès. Malauradament la seva publicació s’ha convertit també en un homenatge a un dels seus autors, Jordi Lloret i Prieto, desaparegut prematurament el passat mes de març.

En la confecció de la ruta geològica que s’explica en aquesta guia, hi han col·laborat, entre d’altres, els geòlegs Josep M. Mata-Perelló, autor de la presentació, Laura Moreno, Albert Martínez i Isaac Camps.

Després d’una breu però acurada introducció, on s’explica el marc geològic pel qual es desenvolupa la ruta, es fa una relació de les cavitats del Solsonès, la major part de les quals obren les seves boques en conglomerats. Seguidament s’explica un resum de la curiosa història del descobriment del citat avenc: a inicis dels anys 60 del segle passat, una jove espeleòloga, Montserrat Ubach, i la seva mare, Carme Tarrés, es van dedicar a explorar l’Alt Solsonès a consciència, tant que la gent les coneixia com “les dones que busquen forats”. Un dia un pastor de la contrada, Ramon Pujantell, els va mostrar la boca d’un avenc situat al Racó del Teix, al peu del Puig Sobirà.

En la primera exploració, realitzada per la Montserrat i els seus pares, ja es va veure que la cavitat era una mica més important del que pensaven, per això l’any 1963 es va dur a terme l’anomenada Operació Solsonès, on membres de nou entitats excursionistes van baixar els set pous de que consta l’avenc i van determinar que la fondària total era de -202 m, la qual cosa va suposar un rècord de profunditat a Catalunya durant 15 anys i també del món, pel que respecta a cavitats en conglomerats, durant 20 anys. Després de l’exploració es va decidir posar a l’avenc el nom de la seva descobridora, i encara avui dia està entre els més importants a nivell mundial.

Seguidament a la guia es passa a explicar la ruta, punt per punt, amb inici i final al poble de Canalda, nucli arraulit al peu del vessant sud del gran massís del Port del Comte. Aquesta ruta es troba dins el projecte del futur Parc Geològic i Miner del Solsonès, i és un itinerari circular d’uns 8 Km de recorregut i uns 300 m de desnivell, el qual puja i recorre la base de la Roca de Canalda, baixa fins al Tossal de l’Anella i des d’allà s’arriba al mirador de l’Avenc, des d’on es torna al poble de Canalda pel Camí Ral de Baix.

A cadascun dels tres trams en què s’ha dividit la ruta, es fan diverses parades dins les quals s’explica la situació geogràfica, l’apunt geològic i històric (amb algunes anècdotes) i la descripció de la flora i la fauna de la zona.

Fins i tot es dóna informació sobre les nombroses vies d’escalada de gran dificultat que s’han obert a l’alterosa Roca de Canalda, així com també sobre els diversos barrancs que es poden baixar rapelant.

La present guia va veure la llum en el decurs de la sortida de presentació d’aquesta ruta geològica, que alhora va ser també un homenatge a Jordi Lloret, la qual va tenir lloc el passat 30 de juliol i que va aplegar una cinquantena de persones (i dos gossos) al poble de Canalda. Aquest acte col·lectiu va comptar amb la presència de Montserrat Ubach, J.M. Mata-Perelló, Laura Moreno i Ramon Pujantell.

Canalda al peu del Port del Comte

Montserrat Ubach i Josep M. Mata-Perelló, guies de la sortida

Després de les presentacions, des de l’església d’origen romànic de Sant Julià de Canalda, vam començar a pujar cap a la base de la Roca de Canalda tot passant pel mas de la Casanova, el qual fou la base dels espeleòlegs de l’Operació Solsonès. Pel camí observem alguns exemplars ben florits de la planta anomenada caragola (Erodium rupestre), molt característica de la muntanya mitjana i que creix als relleixos i escletxes de les roques.

Anant cap a la Roca de Canalda, 

passem pel mas de la Casanova

Caragola

Després de creuar la carretera L-401, per la qual hem arribat a Canalda, continuem pujant fins arribar al peu de l’imponent cingle. Aquí fem una parada sota l’ombra dels pins, perquè fa molta calor, i la Laura Moreno en dóna algunes explicacions sobre l’origen dels conglomerats que formen la Roca de Canalda, relacionats amb la gènesi del Pirineu i els rius que l’erosionaven i que desembocaven al mar interior que ocupava l’actual Depressió Central.

Al peu de la Roca de Canalda,

 rebem les explicacions de la Laura Moreno

En passar a frec del peu del cingle, deixem a mà dreta, i a certa alçada, les coves dels Moros. En aquest punt la Laura ens demana que ens fixem en la composició i disposició dels còdols dels conglomerats que són quasi tots calcaris i pràcticament no tenen matriu perquè es tracta de ventalls al·luvials molt proximals.

Sota les coves dels Moros

Aspecte dels conglomerats

Sota el vol dels voltors que fan niu als penya-segats, continuem per la base del cingle tot observant com, per virtut de diàclasis verticals, es van separant llastres del cingle principal i formant monòlits, com per exemple l’agulla anomenada El Ditet. Quan arribem a la balma de l’Espluga Malera (o Melera), en J. M. Mata-Perelló ens assabenta que totes les balmes que veurem en aquest recorregut (a més de l’esmentada Espluga Malera també passarem per la balma de Ca l’Andreu i de Ca la Rita), es van formar gràcies a la presència d’una capa de gresos més tous i vulnerables a l’erosió. Moltes d’aquestes balmes eren prou grans per a encabir-hi edificacions al seu interior.

Balma de l'Espluga Malera

Ca la Rita

Una d’aquestes edificacions fou Ca la Rita, habitada fins a mitjans dels anys 80 i que encara es manté dempeus. En aquest punt l’organització ens ofereix un refrigeri als assistents i, seguidament, al racó de la font i sota l’ombra de la gran balma, té lloc l’acte de presentació de la guia a càrrec de la Montserrat Ubach, qui dedica un record per al Jordi, el seu inseparable company d’activitats, pel qual aquesta guia fou el seu darrer projecte. En acabat els interessats vam poder adquirir els primers exemplars recent sortits de l’impremta.

L'avituallament

L'acte de presentació de la guia

Continuem la ruta i en arribar a la cruïlla amb el camí que puja a la balma de Gràtines, abandonem les parets en direcció sud. En el punt on el nostre itinerari creua de nou la carretera L-401, en J.M. Mata-Perelló ens explica, amb un esquema “in situ”, la naturalesa del doble encavalcament que afecta el Puig Sobirà, format per roques del Cretaci superior i de l’Eocè inferior, el qual, gràcies a les argiles i evaporites de la fàcies Keuper, es col·loca damunt de les roques més “modernes” de l’Oligocè de la Roca de Canalda. La particularitat és que aquí l’encavalcament és doble perquè es va produir en dos temps segons un sistema de propagació de bloc superior (o fora de seqüència), amb això queda dit que aquí la geologia és més complexa del que sembla a primera vista.

Baixant del tossal de l'Anella

Continuem per la pista avall fins arribar al tossal de l’Anella on abandonem la pista per prendre un sender poc marcat i que davalla fort fins que desemboca a la pista del Camí Ral de Baix. A pocs metres a mà dreta tenim el mirador de l’Avenc, del qual només es pot veure la boca superior situada a mitja alçada del cingle de l’altra banda del barranc. És curiós que s’hagi desenvolupat un avenc tan profund com aquest en conglomerats (per això va ser rècord de fondària durant tants anys), però és que la seva gènesi està relacionada amb la proximitat d’aquests conglomerats amb l’encavalcament del mantell del Cadí sobre la Conca de l’Ebre. Aquest avenc només es pot visitar de la mà d’experts espeleòlegs.

Vista de la boca superior de l'avenc Montserrat Ubach

Pel citat Camí Ral ens endinsem al Bosc de Cavallera on trobem alguns fragments de roques, procedents del Puig Sobirà, en els quals apareixen alveolines, uns foraminífers d’estructura concèntrica que daten de l’Eocè inferior.

Fragment de calcària amb alveolines

Vista de la rasa de l'Obac, sota la Roca de Canalda

En una cruïlla deixem el camí ample i seguim recte per un sender ben traçat però sense cap marca, pel qual anem creuant els llits de tres barrancs. Aquí el grup s’ha estirat tant que quasi anem sols tot observant la naturalesa dels conglomerats amb còdols de litologies molt variades (tècnicament anomenats "poligènics"). Així podem trobar còdols tant mesozoics com paleozoics entre els quals distingim calcàries blanques, sorrenques vermelloses, pissarres motejades, calcàries “griotte”, microconglomerats, i fins i tot còdols de roques granítiques. Això dóna fe del molt que han viatjat aquests còdols... i encara no han acabat el seu periple!

Aspecte dels conglomerats poligènics

del Sistema Al·luvial superior de Berga (Oligocè)

Còdol de calcària "griotte" del Devonià (Paleozoic)

Còdol de pissarra motejada del Paleozoic

Vista del doble encavalcament

Finalment el camí ens porta cap a una suau carena des d’on tenim una bona vista del doble encavalcament del Puig Sobirà sobre la Roca de Canalda. Ara ja només ens resta baixar al poble i anar a Sant Llorenç de Morunys on s’ha preparat un dinar de germanor, després del qual anem tots plegats al claustre del seu monestir on hi ha el Museu de la Vall de Lord, dins el qual s’ha habilitat un espai dedicat a l’avenc Montserrat Ubach i al seu entorn.

Espai dedicat a l'avenc Montserrat Ubach dins la sala Josep Cases

del Museu de la Vall de Lord a Sant Llorenç de Morunys

Així posem punt i final a aquesta jornada tan intensa i emotiva en la qual s’han visitat indrets poc coneguts de la nostra rica geografia i de la seva no menys rica geologia. Si voleu més detalls d’aquesta sortida, cliqueu aquí.

Mn. Francesc Nicolau: SANT ALBERT MAGNE, patró dels qui es dediquen a les ciències de la natura

Després de segles d’un cert estancament en el coneixement de la natura, al segle XIII a Europa es va revifar un interès especial  per les ciències naturals i serà per obra d’eclesiàstics que arribarà aquest resorgiment.

Sant Albert Magne. Fresc de Tommaso da Modena 

a la sala del Capítol de l'antic convent de Sant Nicolau a Treviso

El que hi sobresortirà d’entre tots ells serà un frare dominic, que acabarà a més a més, nomenat bisbe: Albert Magne (1206/7-1280), nat a Lavignan (Suàbia, Baviera), de família noble. Podríem citar altres religiosos d’aquest segle XIII que també figuren en la història de les ciències com el franciscà Roger Bacon (1214-1294) i els dominics Vicent de Beauvais (1190-1264) i Tomàs de Cantimpré (1201-1270).

Albert als 16 anys entrà a l’orde dels predicadors que sant Domènec de Guzmán havia fundat el 1217. Estudià a Colònia (on més tard faria de professor) i el 1240 era nomenat professor a París, després d’haver exercit a Hildesheim, a Friburg i a Estrasburg. A París tingué d’alumne a sant Tomàs d’Aquino. El 1248 fou cridat a Colònia per reformar-hi el pla d’estudis i el 1260 era nomenat bisbe de Ratisbona, càrrec que només exercí durant dos anys, passats els quals presentà la renúncia i tornà a Colònia on va morir el 1280. El 1274 havia assistit al Concili de Lió i el 1277 havia anat a París a defensar la doctrina del seu antic deixeble Tomàs d’Aquino.

La seva obra científica va ser enorme. Veiem escrit a Historia general de las ciencias (de Taton, Barcelona 1971, p.647) que Beaujouan hi diu que va ser el més gran naturalista de tota l’edat mitjana. I si examinem el que va escriure, a part de teologia i filosofia, trobem que va dedicar-se a tots els àmbits de la ciència de la natura: astronomia, meteorologia, física, alquímia, mineralogia, zoologia, botànica, medicina, agricultura... a més de la seva aportació a les matemàtiques. No és estrany que se l’anomenés Doctor universalis (o també Doctor expertus).

En els seus tractats no sols es limita a recollir els autors anteriors sinó que hi posa molt d’experiència personal i per això les seves aportacions són notables. El tractat De animalibus comprén 26 llibres, una descripció completa de la fauna europea, i en De vegetabilibus es mostra un botànic consumat, que ha recorregut totes les plantes anant pel camp amb molta finor d’observació.

S’ha dit (per H. J. Sadler) que «si hagués continuat el desenvolupament de les ciències de la natura pel camí que havia emprès sant Albert, aquesta ciència s’hauría estalviat una marrada de tres segles». I és que el seu mètode d’observació i experimentació, seguides de la correcta deducció, de fet ja era segons els cànons actuals. Considerat sant, va ser proclamat doctor de l’Església per Pius IX el 16 de desembre de 1931. Pius XII, a més, el va declarar patró dels qui es dediquen a l’estudi de la natura.

Isabel Benet: GUILLETERES I ESTERREGALLS D'ALL I OLOPTE

Al cor de la Cerdanya, entre les poblacions d’Isòvol i Ger, hi ha unes formacions geològiques, d’un vistós color daurat, que es troben arrapades al coster nord de la plana cerdana. La particularitat d’aquestes formacions és que els seus materials poc cohesionats es troben profundament esgarrapats per les aigües superficials formant el que se’n diuen xaragalls (tècnicament anomenats badlands que significa “males terres”): es tracta de les Guilleteres d’All, també conegudes com els Esterregalls (o Estarragalls, o Esturragalls), ben visibles des de la carretera N-260, de Puigcerdà a la Seu.

Les Guilleteres d'All (foto: Ventu)

Aquests terrenys formen part d’un conjunt de sediments dipositats a inicis del Miocè superior (ara fa “només” uns 11 milions d’anys) per un antecedent de l’actual riu Duran. Aquest riu erosionava i transportava els materials des de les muntanyes cap a la fossa de la Cerdanya, la qual s’anava enfonsant per virtut del moviment lateral de la falla del Segre… però, anem a pams! 

Esquema del moviment d'una falla de direcció

 i la formació d'una fossa tectònica del tipus pull-apart basin

El moviment destre de la falla de la Tet 

dóna lloc a la formació de la fossa de la Cerdanya

Aquesta fossa tectònica (en forma de paralel·logram i anomenada tècnicament pull-apart basin) en un principi era una conca sedimentària tancada i aïllada on hi anaven a parar tots els sediments arrossegats pels rius, tot formant-se els típics ventalls o cons al·luvials a les seves desembocadures. En aquests ventalls els materials quedaven distribuïts de manera que els més grollers i pesants (còdols) es dipositaven prop del salt de la falla (sediments proximals), mentre que els més lleugers (sorres, argiles i llims), i que representen els sediments distals, viatjaven més lluny, alguns fins al centre de la conca ocupat en aquell moment per bassals i estanys on també s’hi formava carbó (lignit).

Bloc-diagrama de la distribució dels ambients durant

el Miocè a la Cerdanya (extret de Hist. Nat. dels PPCC, vol II, pàg.304)

Esquema d'un ventall o con al·luvial

Per poder donar un cop d’ull a aquests materials i a les seves curioses i espectaculars formes d’erosió, us proposem un itinerari circular, apte per a tot tipus de vehicles i amb diverses parades, el qual s’inicia precisament a les Guilleteres d’All, nom que probablement vol dir cau de guilles.

Esquema de l'itinerari

Mapa geològic esquemàtic on està encerclada

la zona de les Guilleteres i Esterregalls d'All i Olopte

(extret del Mapa Geològic de Catalunya, E.1:300.000, ICGC)

Esquema geològic de l'àrea de les Guilleteres i Esterregalls d'All i Olopte 

(extret del Mapa Geològic Comarcal, núm 15 (Cerdanya), E.1:50.000, ICGC)

Per accedir a l’àrea de les Guilleteres cal anar fins a la porta del cementiri d’All, situat al Km 190 de la carretera N-260, on deixarem el cotxe. Des de l’aparcament anem cap a la part del darrera del cementiri i travessem un antic camp de tir tot dirigint-nos cap a un plafó informatiu que ens indica l’entrada a les Guilleteres.

L'entrada a l'indret de les Guilleteres d'All

Aquest indret, inclós dins l’Espai Natural Protegit (ENP) delsTossals d’Isòvol i Olopte, ha estat recentment arranjat (amb un itinerari marcat i tres miradors) per a poder ser visitat sense massa perill per gent adulta responsable i nens, això sí, sota estricta vigilància car els terrenys aixaragallats com aquest ofereixen al públic visitant tota una sèrie de profundes canals i agudes crestes per on és molt perillós aventurar-s’hi, per això ens recomanen no sortir de l’itinerari establert.

Un plafó informatiu ens dóna la benvinguda

Després de creuar una tanca pel bestiar, trobem unes escales de fusta, algunes mig descalçades, que ens permeten superar el primer entrebanc, al capdamunt del qual hi ha una cruïlla de camins.

Els graons de fusta es comencen a descalçar

Prenem el camí de la dreta, arranjat també amb escales de fusta, que ens porta cap al al primer mirador, on hi ha un plafó d’orientació, i des d’on podem tenir una primera visió d’aquest paisatge tan sorprenent i fàgil, fragilitat que salta a la vista veient com jauen per terra una bona part de les estaques que delimiten el mirador, i això que l’arranjament data de l’any 2015.

Plafó d'orientació al primer mirador (foto. Ventu)

Estaques caigudes al primer mirador

S'observa l'alternància entre conglomerats i argiles groguenques

(foto: Ventu)

Amb molt de compte, tornem a la cruïlla pel mateix camí i continuem baixant per unes altres escales de fusta, algunes d’elles ja totalment descalçades i desplaçades per causa de l’erosió constant d’aquests materials tant poc cohesionats.

A l'inici del camí cap al segon i tercer mirador

els graons ja estan totalment descalçats

Al capdavall trobem el primer plafó orientatiu de la ruta amb un “sou aquí” representat per un punt vermell que no apareix per enlloc de l’itinerari. I això passa en tota la resta de lafons orientatius d’aquesta mena.

Esquema de l'itinerari 

on no apareix el punt vermell del "sou aquí"

El punt vermell no apareix en cap dels plafons orientatius

Ara hem de seguir per un corriol poc definit i marcat amb pintura groga no gaire visible, el qual s’endinsa pel fons d’un barranquet molt ombrívol fins a una nova cruïlla, prop de la qual trobem un banc de fusta amb un plafó que ens informa sobre la fauna d’aquest indret.

Banc de fusta entre el segon i tercer mirador

A la cruïlla prenem el camí de la dreta que puja al segon mirador, on també hi ha estaques per terra, des del qual tenim una nova i molt fotogènica perspectiva d’aquest curiós indret. Per això no és en va que aquest fou un dels motius de l’exposició fotogràfica Paisatges geològics de Catalunya. Un plafó ens informa sobre l’origen d’aquests materials i el perquè de la seva disposició. Aquí, a la zona de les Guilleteres, estem al tram mitjà del ventall al·luvial, entre els materials proximals i els distals del ventall, i per això trobem capes conglomeràtiques (amb còdols de pissarres, quarsites i quars) entre capes d’argiles groguenques. Tot aquest conjunt està lleugerament inclinat cap al sud.

Camí del segon mirador

Segon mirador

Plafó informatiu (foto: Màrius Asensi)

Composició dels còdols dels conglomerats consistent 

sobretot en quarsites, pissarres i quars

Aquí podem observar com els còdols tenen majoritàriament formes ovalades i planes. Els còdols amb aquesta forma s’orienten bé respecte el corrent que les transporta, i per això l’estudi de l’orientació d’aquests còdols, la seva composició i altres elements presents, dóna molta informació sobre el paleocorrent que els va transportar, tal i com ens mostra l’esquema del plafó, i així conèixer el lloc (o àrea font) d’on procedien aquests materials, en aquest cas procedeixen de les muntanyes properes formades per roques del Cambroordovicià i l’Ordovicià superior.

Aspecte d'una capa de conglomerats

Detall del plafó del segon mirador

Sortim del segon mirador i tornem a la cruïlla des d’on seguim pujant pel barranquet, amb molt de compte perquè el camí es fa cada cop més estret i penjat. El sender finalitza al tercer mirador, el més espectacular de tots perquè és el que ofereix una visió més enlairada dels xaragalls i on, per a variar, també té algunes estaques per terra.

El tercer mirador (foto: Ventu)

Aspecte dels xaragalls des del tercer mirador (foto: Màrius Asensi)

Aquí el plafó ens informa d’una cosa que no sabíem: que aquestes formes d’erosió tindrien, en part, un origen antròpic, ja que segons un equip d’investigadors de la UAB, que ha estat fent estudis i excavacions per aquesta zona, aquestes argiles haurien estat explotades en època romana, i fins i tot anterior, per extreure’n or. 

Plafó informatiu (foto: Màrius Asensi)

El sistema utilitzat fou el de canalitzar l’aigua del proper riu Duran i abocar-la sobre els sediments provocant-ne el seu esllavissament. Després es recollien, decantaven i filtraven aquestes aigües per tal de recuperar l’or present en aquests materials, tal i com s’observa a l’explotació romana de Las Médulas a Lleó.

Detall del plafó

Aspecte de les Guilleteres d'All (foto: Ventu)

Aquí s’acava la visita “oficial” a les Guilleteres, però si des del tercer mirador es vol continuar pel corriol que rodeja pel fil de l’estimball, amb molta precaució i si no es pateix de vertígen, es pot arribar al capdamunt on hi ha un camp de cultiu des del qual es poden veure de lluny les Guilleteres més properes al poble d’All i de molt dificil accés.

Aspecte del sector més distal de les Guilleteres d'All (foto: Ventu)

Des d’aquí s’observa com els materials d’aquest altre sector tenen tonalitats més blavoses per tractar-se de sediments més distals dipositats al front del ventall. Continuant pel marge del camp de conreu, prop del caire de l’estimball, ja sense perill, fins que anem a sortir de nou al primer mirador i a l’esplanada del camp de tir.

Abans de retornar a la N-260, podem anar a la dreta per una pista de terra fins al Mas Ravetllats; podrem observar més xaragalls de la mateixa mena des del marge dret de la pista i també darrera els camps de conreu d’aquest mas, molt coberts per la vegetació.

Esterregalls de caràcter més proximal (foto: Ventu)

Si disposem d’un vehicle tot terreny podem pujar directament a Olopte per aquesta pista, ara en mal estat, però si no és el cas el millor és retornar a la N-260 i prendre la següent desviació a la dreta i pujar per la carretera GIV-4032 fins al poble d’Olopte on hi destaca la seva església de Sant Pere d’origen romànic. Del nucli del poble surt una pista asfaltada (coneguda com Camí de la Ginebreda) que es dirigeix cap al nord a buscar la carretera de Meranges.

Els Esterregalls d'Olopte de caràcter més proximal (foto: Ventu)

Quan ja portem uns 900 m d’aquesta estreta carretera, poc després de passar a frec un dipòsit d’aigua, deixem el cotxe en un eixamplament a mà dreta, d’on surt una pista de terra. Caminant uns metres més endavant, i a tocar de la carretera, trobarem un estimball des d’on es poden observar els Esterragalls d’Olopte, en els quals hi predominen els conglomerats perquè es tracta d’uns dipòsits al·luvials de caràcter proximal.

Aspecte dels materials més proximals del ventall al·luvial a Olopte

(foto:Ventu)

Vista enlairada dels Esterregalls d'Olopte (foto: Ventu)

Si volem visitar els esterragalls que es situen immediatament per sota d’aquests, ens caldrà retornar a l’esplanada on tenim el cotxe i baixar a peu per la pista que surt d’aquí en direcció sud, amb bones vistes sobre el poble d’Olopte situat entre el Tossal d’Isòvol i el Montcurto. Anem davallant per la pista, que voreja més endavant uns camps de conreu, i als 600 m, just damunt del mas de Ravetllats, arribem als esterregalls que representen la part mitjana del con al·luvial on, igual que a les Guilleteres d’All, hi predominen les lutites grogues i les sorrenques.

Vista dels xaragalls de sobre el mas Ravetllats

Aspecte d'aquests xaragalls

Per a poder veure els materials de caràcter més distal d’aquest ventall al·luvial haurem d’anar a la tercera parada situada als afores del poble d’All. Per això retornem a l’aparcament pel mateix camí i continuem amb el cotxe per la pista fins a desembocar a la carretera GIV-4031 (de Ger a Meranges) i després anem a la dreta per aquesta carretera en direcció a Ger. Passats uns 3 Km prenem una pista asfaltada que surt a mà dreta, amb un pal indicador a la seva entrada, i que baixa cap al poble d’All i que es coneix com a Camí de Grèixer.

Després d’uns 200 m passem a frec d’uns camps de conreu coneguts com “els Camps d’en Pere Oliu” on, entre els anys 2009 i 2011, un equip d’investigadors de la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat de Barcelona i la Universitat de Toulouse-Le Mirail, dirigits pel Dr. Jordi Morera i Camprubí, hi van realitzar unes excavacions que van treure a la llum les possibles restes d’un dipòsit on s’acumularia l’aigua, procedent de la canalització del riu Duran a l’alçada de Meranges, i que hauria servit per llançar-la muntanya avall, provocar les esllavissades i obtenir les preuades pelletes d’or després de decantar i filtrar aquests materials esllavissats. Si voleu saber més sobre aquest tema, consulteu la Memòria de la intervenció arqueològica realitzada en el jaciment de les Guilleteres d’All (Isòvol, Cerdanya).

Tanmateix per a observar els xaragalls d’aquesta part de les Guilleteres d’All haurem de baixar un xic més per aquesta pista i deixar el cotxe en un petit eixamplament a mà esquerra des d’on, després de pujar un petit ressalt, ens situarem al caire dels esterregalls i on podrem comprovar que aquests tenen una tonalitat més blavosa degut al seu caràcter més distal.

Aspecte dels xaragalls més propers al poble d'All, de dificil accés

L’observació del peu d’aquests xaragalls és més complicat car s’ha de sortir del nucli d’All i remuntar pel llit del torrent de la Sosa, al final del qual s’han de creuar uns prats camp a través i també una zona de matolls espinosos, per aquesta raó no ho contemplem com a una parada. Si voleu saber més sobre les Guilleteres i Esterregalls d'All i Olopte, consulteu la Geozona 134.

L'antiga explotació de lignit de Sanavastre

Restes vegetals presents als lignits de Sanavastre (foto: Montse Garcia)

Encara que està fora de l’àrea de les Guilleteres i Esterregalls d’All i Olopte, és interessant destacar la zona de Sanavastre com exemple de materials molt distals i lacustres, en els quals apareixen una sèrie de lutites blavoses amb intercalacions de llentions de lignits, els quals van ser objecte d’explotació i on apareixen nombroses mostres de paleoflora que ja van ser tractats en aquest blog (vegeu: Notes sobre la paleoflora cerdana)