dimarts, 29 d’agost del 2017

Mn. Francesc Nicolau: LA NAU "CASSINI" JA ARRIBA AL FINAL DE LES SEVES INVESTIGACIONS ASTRONÒMIQUES

Suposo que ho recordareu. El 15 d’octubre de 1997 era llançada a l’espai la nau espacial més voluminosa que mai s’ha construït. Amb un pes de 2.523 tones, i amb un cost de 3.260 milions de dòlars, s’enlairava la nau “Cassini” per anar als encontorns de Saturn, planeta gasós que es troba 9,5 vegades més lluny del Sol que la Terra, amb un volum de 764 terres.


L’artefacte era obra de tres agències espacials: la NASA (dels EEUU), l’ESA (europea) i l’ASI (Italiana) i s’anomenà Cassini-Huygens. La segona part del nom era posat pels europeus en honor del gran físic neerlandès del segle XVII i corresponia pròpiament a la sonda que s’havia de desprendre del conjunt per “aterrar” al satèl·lit Tità de Saturn.



La nau, després de sobrepassar Júpiter el desembre del 2000, arribà als encontorns de Saturn el dia 1 de juliol del 2004 i el 14 de gener del 2005 es col·locà en òrbita de Tità. La sonda Huygens se separà de la resta i es posà amb èxit sobre la superfície d’aquest satèl·lit saturnià, des d’on va transmentre informacions molt valuoses.


Mentrestant Cassini es posà a donar dades de tot els voltants del gran planeta. Ara sabem que té 62 satèl·lits, i no només 17 com es veu des de la Terra. I moltes altres coses: del 2008 al 2010 estudià els anells, mesurant l’altura i estructures que hi sobresurten; del 2010 al 2017 estdià els canvis estacionals, els vents, les tempestes, les aurores, a més d’altres detalls que no cal que detallem. Durant aquests darrers 13 anys, Cassini ha completat 260 òrbites al voltant del planeta i també ha pres dades i fotografies de les seves llunes.

I arribem al 2017: el 26 d’abril va fer la primera immersió de passar entre els anells i el planeta, que és un espai d’uns 2.400 Km d’amplada, i ho ha fet després d’un forçat canvi d’òrbita que, amb la velocitat de 125.000 Km/h, l’acosta molt més que abans a la superfície de Saturn i així poder determinar amb més precisió els valors del camp magnètic i gravitatori i dir-nos, a més, a quina velocitat gira el planeta sobre si mateix, cosa que encara ignorem. I com acabarà la seva missió? Doncs tràgicament

La NASA ha decidit que la missió s’acabi el proper 15 de setembre: la nau es precipitarà a l’atmosfera del planeta, posant-se l’antena parabòlica principal (4 metres de diàmetre) per davant, a tall d’escut, contra el possible impacte de partícules dels anells, i així poder continuar emetent sobre els gasos que trobi fins al moment final en què la seva velocitat la destrueixi i es converteixi en part de Saturn.

La Dra Carolyn Porco, de l'Space Science Institute
i lider de l'equip Cassini Imaging

El mèrit que ha portat a cap aquesta nau és molt gran i digne d’encomi. Tot s’ha fet correctament malgrat la dificultat que comporta lka distància. Cal recordar que una ordre donada pels responsables des de la Terra, encara que vagi a la velocitat de la llum, necessita de 68 a 84 minuts per arribar-hi, i el mateix temps triga també una dada que ens n’arribi d’alguna coas nova o avaria de la nau. Però tot ha anat com es volia i per això cal felicitar els qui ho han realitzat.

dilluns, 7 d’agost del 2017

Mn. Francesc Nicolau: EL PLANETA MART ENCARA PRESENTA QÜESTIONS SENSE RESPOSTA

Fa just 5 anys que els científics de la NASA van prenent dades del planeta Mart gràcies al robot tot terreny Curiosity que hi enviaren, amb el coet Atlas, el 26 de novembre de 2011 i que hi “aterrà” amb èxit el 6 d’agost del 2012. El robot va posar-se sobre el planeta dins el cràter Gale, que és una enorme plana circular de 154 Km de diàmetre, formada per l’impacte d’un meteorit molt gran ara fa entre 3.500 i 3.800 milions d’anys. Al centre s’hi aixeca una muntanya, l’Aeolis Mons, de 3.500 metrres d’altitud.

El robot Curiosity a l'interior del cràter Gale
amb l'Aeolis Mons al fons

Detall de l'Aeolis Mons

Des d’aleshores el Curiosity ha anat comunicant coses del planeta sobre possibles condicions de vida que podria haver tingut Mart en el passat, sobre l’enigmàtic metà que s’hi observa intermitentment, sobre l’aigua salada que es veu que encara hi ha, i que són qüestions sobre les quals ja n'hem parlat en aquest blog... Doncs bé, us haig de dir que el Curiosity encara segueix oferint-nos sorpreses. Segons els càlculs que es poden fer a partir del que es va veure, sembla que fa 3.500 milions d’anys la seva superfície ja era gèlida, a uns quants graus centígrads sota zero. Com s’ha arribat a aquesta conclusió que contradiu el que es suposava?

El cràter Gale i la zona on es mou el Curiosity

Hom creia que en aquesta època Mart tenia una bona capa d’anhidrid carbònic que el protegia del refredament, i que era aleshores quan l’aigua fluïa sobre el planeta i deixava les valls i els reguerons que hi veiem i que no tenen cap més explicació que causats pels corrents aquàtics. En veiem al cràter Gale, on hi ha el Curiosity i, per tant, posteriors a la caiguda del meterorit. Però si aleshores Mart era gèlid, com podien formar-se els rius que ens han deixats aquests senyals?

Detall d'una vall amb rastres de corrents a la zona 
de Noachis a l'hemisferi sud de Mart

El fet que era gèlid es treu com a conclusió de les observacions que ha fet el robot: no ha trobat les restes de la gran quantitat d’anhidrid carbònic que hi havia d’haver hagut en aquella època. No s’han detectat els carbonats que hom esperava, i els càlculs diuen que la concentració d’aquell gas en aquella època era centenars de vegades més baixa que la requerida per a l’existència d’aigua líquida. Què cal dir-hi?

Pot ser el model traçat per a l’atmosfera de Mart era incomplet o... hi ha coses que encara no sabem. Tant de bo trobin la solució els experts em la matèria!