Enric Aragonès: RECORDANT MARIÀ FAURA I SANS (II)

Del Congrés Geològic Internacional als temps de guerra, depuració i mort

A mesura de la marginació progressiva de les institucions que va sofrir entre 1922 i 1926, Faura anà abandonant progressivament la seva participació en les entitats científiques i excursionistes, i fins i tot el ministeri sacerdotal. Tot i així, no trencà del tot amb els fòrums de més enllà de les fronteres, presentant alguna comunicació escadussera a la Societat dels Geòlegs Alemanys (1926), al Congrés per a l’Estudi del Carbonífer de Heerlen (1927), a la Societat Geològica de França (1929) i al Congrés per a l’Estudi del Precàmbric d’Helsingfors (1931).

En la nova situació, privat d’una part substancial dels seus ingressos, decidí establir-se com a professional de la geologia aplicada, un camp en el que havia acumulat una notable experiència (12). Entre 1924 i 1941 va signar no menys de 166 informes (13) -sense comptar les consultes puntuals i les anàlisis-. Fins 1929, signà una mitjana de 20 informes anuals, tres quartes parts dels quals dedicats als abastiments hídrics amb aigües subterrànies. Faura va ésser un dels primers hidrogeòlegs del país en aplicar la recàrrega artificial dels aqüífers freàtics, amb la tècnica que ell anomenà sistema de correcció de barrancs - avui coneguda com recàrrega artificial-, cosa que va preferir a l’explotació dels aqüífers profunds (14).

Faura consultor inspeccionant una màquina

Retrat d'estudi

Les il·lusions que Faura havia dipositat en el Congrés Geològic Internacional (Madrid 1926) com a encarregat de la planificació de les activitats a desenvolupar en el NE peninsular, aviat es varen veure defraudades: ni sessions a Barcelona, ni organitzador general de les tres excursions per Catalunya i les Illes; el seu paper va quedar reduït a la codirecció d’una d’elles, i més concretament, a un dels sectors: el del massís de la Maladeta, considerat com a complementari.

Pel que fa a les sessions, celebrades a Madrid, no aconseguí presidir el tema dedicat a les faunes cambriana i siluriana, com desitjava; tan sols la segona sessió de comunicacions ajornades. No va presentar-hi comunicacions, però va participar amb la discussió d’una d’elles i va assistir a una excursió a les mines d’Almadén. Prova del seu disgust és la seva absència en l’excursió preliminar per la rodalia de la capital (Montjuïc i Collserola) i el Montserrat. Tot i així no va estalviar esforços per tal d’assegurar l’èxit del pas del Congrés per les nostres terres: escrigué dues guies (El Tibidabo y Montserrat i Cuevas de Mallorca), la part que li pertocava de la de l’excursió C-3 (Faura i Marín: Cuenca Potásica y Pirineo Central), reedità el Curs de Geologia Dinàmica i Estratigràfica aplicada a Catalunya de Font i Sagué i, a sol·licitud seva, es va distribuir als assistents el seu opuscle Montjuic: notas geológicas, editat per la Sociedad de Atracción de Forasteros el 1916.

"Stand Doctor M. Faura" al IV Congreso Internacional de Riegos (Barcelona 1927)

El 1927 decidí potenciar la consultoria: contractà un ajudant (15), es presentà com a expositor al IV Congreso Nacional de Riegos, on l’exhibició dels seus mapes publicats i inèdits, emmarcats en fusta de roure, li va merèixer una medalla d’or (16), per a l’ocasió va publicar l’opuscle Recull dels meus treballs científics on hi consten, a més de les seves publicacions, 210 informes i 275 actuacions puntuals de geologia aplicada. L’any següent va publicar una relació de 178 captacions hídriques, realitzades o ampliades i va fer una enquesta entre els ajuntaments per tal de conèixer l’estat real dels serveis hídrics municipals; s’entrevistà amb el Ministre de Foment a propòsit de les esmenes a introduir en el reglament de la Llei d’Aigües. I el 1929 demanà competència legal per als doctors en Ciències Naturals per tal de desenvolupar projectes d’abastiment hídric i d’expedir certificats d’anàlisis d’aigües.

El tomb polític de 1930 afectà alguns dels treballs en marxa: alguns quedaren incomplets, i d’altres impagats i en general la demanda municipal baixà; tot i això encara va treballar per als ajuntaments del Vendrell, Torrelles del Llobregat, Artés i Cervera, aplicant el mètode de correcció de barrancs. El 1933, però, la Sociedad de Riegos y Suministros de què era director gerent, creada per a l’abastiment hídric de Reus, va fer fallida, alhora que el despatx va entrar en pèrdues, cosa que va motivar l’acomiadament del seu ajudant, el topògraf Gabriel Sust el primer de gener de 1933 (17).

La caiguda de la Dictadura obrí la perspectiva de restaurar les institucions iniquament suprimides; és així que, previ acord de la Diputació, els professors destituïts el 1924 per un delicte d’opinió foren restituïts als seus llocs de treball per acord de la Generalitat de 22/12/1931. Faura recuperà doncs la seva plaça de professor de Geologia i Agrologia, més endavant desdoblada en dues assignatures (1933). D’altra banda, a la Universitat, fou encarregat oficialment de l’assignatura de Geologia per jubilació del catedràtic Vila Nadal el 1932.

Més complicada resultà la restitució en la direcció del Servei Geològic. Després del Congrés Internacional de 1926, el panorama de la geologia catalana havia canviat substancialment, sobretot arran de l’inici de la cartografia estatal a l’escala 1: 50.000. El Dr. Bataller des del Seminari, ben relacionat amb l’IGME, i el Dr. San Miguel des del seu Institut Geològic de la Diputació, creat especialment per a l’ocasió el 1927 i que havia heretat els materials de l’antic Servei Geològic, havien començat a col·laborar en el projecte. En caure la Dictadura, la Diputació suprimí aquest institut; al mateix temps, les relacions entre Faura i el Dr. Bataller, que ja no eren fàcils, es trencaren definitivament.

En aquest context, el 1930 la Diputació opinà que la reglamentació dels Serveis Geològic i Topogràfic hauria de tornar a la situació anterior a 1923; un any després s’iniciaren les gestions per tal de reorganitzar la oficina del Mapa Geològic, el pressupost de 1933 hi destinà una partida i es nomenà Faura com a Director. Un cop assumits els traspassos dels serveis de Mines, Faura presentà un pla d’actuació a la Secció de Ciències de l’IEC. Però les discrepàncies entre aquest Institut, partidari de continuar el mapa 1:100.000, i el govern de la Generalitat, favorable a col·laborar en la cartografia espanyola, paralitzaren la qüestió. Intervinguda la Generalitat després dels fets del 6 d’octubre, el retorn dels serveis de Mines a l’Estat resolgué el dilema. Faura va començar la tasca el març de 1935 per compte de la Secció de Ciències. La situació es va revertir amb el retorn de la Generalitat democràtica el febrer de 1936, però només hi hagué temps de redactar un document d’intencions.

A finals de 1931, Faura s’uní a una colla d’amics propers a la revista Ciència i a l’Institut Escola per tal de fundar la Societat de Ciències físiques, Químiques i Matemàtiques, sota els auspicis de l’Institut d’Estudis Catalans. En va ser vicepresident i director de la secció de Geofísica, hi va dictar una conferència (Viatge a la Fennoscàndia, 1932) i les lliçons inaugurals dels cursos 1932-33 (Orígens del Garona o de l’Éssera) i 1934-35 (Com ha reculat la mar Mediterrània amb el transcurs del temps). També va formar part del grup fundador de la Societat Catalana de Geografia que presidia Pau Vila (1935), en el si de la qual va dictar la conferència Les sals potàssiques a Catalunya (1936).

Entre 1932 i 1933 participà en els homenatges que el Club Excursionista de Gràcia primer i el Centre Excursionista de Sabadell després reteren al cartògraf Eduard Brossa i Trullàs (1848-1924), coautor amb Almera del Mapa Geològic i Topogràfic provincial. I el 1935 en l’homenatge a Font i Sagué que organitzà el Centre Excursionista de Catalunya.

El 1933, el successor de Faura a la regència de Paleontologia del Museu, Jaume Marcet i Riba (...), lliurà a la Junta de Ciències una ordenació i revisió del Paleozoic català a la llum dels darrers treballs de l’escola alemanya. Al mateix temps, l’enginyer Primitivo Hernández Sampelayo bescantà la tesi llegida el 1922 per Faura en una comunicació al XVI Congrés de Geologia de Washington. I el 1934 San Miguel rectificà l’antic paradigma de considerar arcaics determinats terrenys metamòrfics.

Res comparable amb l’atac que rebé l’abril de 1936 en les pàgines del Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural per part del comitè de redacció de la revista –iniciativa del Dr. Bataller-, arran d’unes notes que havia afegit a la traducció d’un treball alemany sobre la fauna del Silurià superior pirinenc. Escrigué aleshores un llarg escrit exculpatori de títol verdaguerià: En defensa pròpia, que no es va publicar.

Pocs dies abans de la insurrecció militar va formar part del tribunal que jutjà la primera tesi llegida en la Secció de Naturals de la Universitat Autònoma. El doctorant, Lluís Solé i Sabarís, havia estudiat, des del departament del Dr. San Miguel i amb la col·laboració del Dr. Bataller, els coral·laris que Faura havia dipositat al Museu Martorell. Emeté aleshores un vot particular al·legant, entre altres coses, ignorància dels antecedents.

Portada de la darrera obra de Faura, la publicació de la qual

va quedar interrompuda per causa de la guerra

Retrat datat l'agost de 1936

Per la seva condició de director del Servei del Mapa, Faura fou autoritzat a circular per tot el territori català. El 1937 participà com a delegat de la Secció de Ciències en la Conferència de l’Aprofitament Industrial de les Riqueses Naturals de Catalunya (CAIRN); aquell any contragué matrimoni amb la seva jove auxiliar, Marie Roser Giménez. El 1938 se li encarregà estudiar els terrenys descoberts per la construcció de refugis a Barcelona (18).

L’endemà de l’entrada de l’exèrcit franquista a Barcelona, Faura es va presentar al seu lloc de treball a la Universitat, quedant en situació de cessant. A començaments de 1940 la Diputació li va obrir expedient de depuració, acusant-lo de desafecte, separatista i conducta immoral, resolent separar-lo del Servei de la Corporació, amb prohibició de sol·licitar treball en d’altres del territori català. D’altra banda, el rector de la Universitat va obrir expedient semblant, que es va resoldre igualment amb la separació del servei.

Privat d’ingressos, hagué de reprendre les tasques de consultoria, malgrat que el seu estat de salut no era bo des de feia alguns anys; encara el juliol de 1841 se li expedí un salconduit per circular per tot el territori espanyol. Va morir el 18 de novembre d’aquell mateix any, després de dos de sofriments, afectat d’una poliomielitis que l’anà paralitzant de baix a dalt. Pocs amics gosaren donar personalment el condol a la família com Fontseré, Puig i Cadafalch i Vidal i Riba. No se’l va poder enterrar en sagrat (19): reposa en el Departament Lliure del Cementiri de Sant Andreu (20).

Notes:

(12) Entre 1915 i 1921 havia signat 77 informes i dirigit 67 captacions d’aigua subterrània.

(13) Els que hem vist a l’Arxiu del Museu del Seminari.

(14) Aquesta tècnica, ja aplicada en alguna ocasió per Font i Sagué, consistia en construir rescloses equidistants en el llit del riu; en quedar les aigües retingudes, s’afavoria així l’alimentació de l’aqüífer per infiltració. Faura l’aplicà amb èxit a la població de Cervera, i el proposà, entre d’altres localitats, a la Bisbal del Penedès, Sant Sadurní, Olesa i Sant Boi del Llobregat.

(15) Gabriel Sust Gàlvez (ca.1910-1992) va romandre al despatx entre el 13 de març de 1927 i el primer de gener de 1933. Després de la guerra treballà com a topògraf d’HECSA a la central de Lladres (Espot), cosa que ens permet atribuir-li els aixecaments topogràfics dels mapes amb què Faura prestigiava els seus informes. Vegeu-ne un recordatori a Duran Pla, J. M.: A l’occident de la vida. Memòries de la grisor. www.laroca.cat.

(16) Aquests mapes, emmarcats en fusta de roure, són els mateixos que avui adornen les parets del Museu del Seminari.

(17) Aragonès, E., 2007. “El Mapa Geològic de Catalunya entre el XIV Congrés Internacional i la guerra civil (1926-1936)”. Treballs del Museu de Geologia de Barcelona, 15: 81-227.

(18) Aragonès, E., 2007 (obra citada).

(19) Llegiu el penós espectacle del seu enterrament a Iglésies, Josep, 1983: Eduard Fontseré, relació de fets, Barcelona, Fundació Vives Casajuana.

(20) Gómez Alba, Julio, 1995: (obra citada). “Marià Faura i Sans” Dins: Camarasa, Josep Maria, i Roca, Antoni: Ciència i Tècnica als Països Catalans: una aproximació bibliográfica. Barcelona, Fundació Catalana per a la Recerca, p. 1121-1146.