En l’anterior
capítol dedicat al període Cretaci vam prometre explicar una trista
història relacionada amb la troballa i desaparició d’unes misterioses restes,
les quals constitueixen el punt de partida de l’exposició que, fins al 3 de setembre d’enguany, es pot veure al Museu de Ciències Naturals de Barcelona, més conegut
com el Museu Blau.
Aquesta
història comença l’any 1910 quan el paleontòleg alemany Ernst F. Stromer
(1871-1952) viatja a Egipte a la recerca de fòssils. Prop de l’oasi de Bahariya
(al sud-oest de El Caire) va descobrir nombrosos ossos fossilitzats de
tortugues, cocodrils i dinosaures. La troballa va ser tan important que dos
anys després, al 1912, Stromer hi va enviar a Richard Markgraf qui va
desenterrar part de l’esquelet d’un dinosaure molt estrany, proveït d’una
llarga mandíbula carregada de dents còniques, i d’una gran cresta dorsal òssia.
Tot aquest
material es va enviar al Museu de l’Estat de Baviera de Munic (Alemanya) on
Stromer, després de minuciosos estudis, va batejar el nou dinosaure amb el nom
d’Spinosaurus aegyptiacus. Stromer ja
va estimar que les dimensions de l’Spinosaurus
igualaven, o fins i tot superaven, les del famós Tyrannosaurus rex, i en va deduir els seus hàbits aquàtics. També
va dir que la immensa cresta òssia només tenia una funció d’ostentació. Total,
que l’Spinosaurus es va convertir en una autèntica atracció de la col·lecció de
paleontologia del citat museu de Munic.
Ernst F. Stromer (1871-1952)
extreta de wikipedia.org
En aquest
desert occidental d’Egipte, a més de les restes d’Spinosaurus també es van trobar fòssils de peixos, antics cocodrils
i d’altres dinosaures depredadors, tots ells pertanyents a l’Albià (finals del
Cretaci inferior) i amb una edat aproximada de 100 milions d’anys. Per aquella
època, el nord d’Àfrica era un territori de maresmes i parcialment cobert per
un mar poc profund.
Paleogeografia d'Europa i el nord d'Àfrica durant el Certaci inferior
extret de Fossilia Ilerdae 2011
En plena
Segona Guerra Mundial, Stromer va intentar convèncer el director del museu de
traslladar les col·leccions de fòssils a un lloc més segur... però no ho va
aconseguir. La nit del 24 d’abril de 1944, Munic va patir un atac aeri dels
aliats i les bombes van destruir el museu. Tots els fòssils, inclosos els ossos
de l’Spinosaurus, van desaparèixer
per sempre...
Fins l’any
2009 no es van tenir més notícies del dinosaure més estrany i enigmàtic del món,
però aquell any un comerciant va fer donació d’un esquelet, força complet, d’un
dinosaure a un museu de Milà (Itàlia). El paleontòleg Nizar Ibrahim el va
estudiar i va concloure que es tractava de restes d’un Spinosaurus, el mateix que va trobar i descriure Stromer al seu
dia. A partir d’aquí es posa en marxa una tasca gairebé detectivesca per mirar
de descobrir la situació del jaciment d’on s’ha extret el citat esquelet.
Un cop es va
localitzar el jaciment a la regió del Kem Kem (Marroc), es va organitzar una
expedició internacional que va desenterrar nombroses restes, les quals van ser
traslladades a la Universitat de Chicago on van ser netejades, mesurades,
tomografiades i estudiades. El resultat de tots aquests estudis són el tema d’aquesta
exposició.
Un espectacular model d’Spinosaure
ens dóna la benvinguda al Museu Blau
L’exposició
en qüestió ocupa quatre sales, molt fosques per cert, la primera de les quals
està dedicada a explicar la història de la primera troballa i les circumstàncies
de la seva desaparició, amb una sèrie de plafons, pantalles interactives i un
intent de reconstrucció de l’oficina d’Stromer, així com també una
reconstrucció dels ossos d’Spinosaure que s’exhibien al museu de Munic.
En aquesta
primera sala també s’explica com es van tornar a localitzar fòssils d’aquest
dinosaure i de l’expedició que es va organitzar per la seva recerca.
Exemple d’un dels plafons en català, castellà i anglès
Abans
d’entrar a la gran sala principal de l’exposició es fa una breu introducció del
paleoambient que regnava aleshores al nord d’Àfrica, amb extenses maresmes i
estanys dins un clima sudtropical càlid i humid, i es fa una comparació amb el
clima desèrtic actual.
La sala
principal de l’exposició està presidida per la reconstrucció d’un esquelet de
mida real d’un Spinosaure, fabricat amb escumes i plàstics i utilitzant les més
modernes tècniques d’impressió en 3D. El model s’ha reconstruït, com si d’un
trencaclosques es tractés, a base de tomografies i a partir de materials
diversos com són: l’espècimen trobat el 2008; ossos aïllats de diferents
localitzacions; fotos i dibuixos de l’espècimen trobat per Stromer, i
deduccions a partir d’ossos contigus. Tota aquesta informació es pot veure al
tríptic que proporcionen amb l’entrada a l’exposició. També es fa especial
ènfasi en la seva forma de vida pràcticament aquàtica, amb una forma de nedar
semblant a un cocodril.
Acompanyen a
l’Spinosaure altres reconstruccions, amb plafons informatius, de dinosaures i d’altres
animals que també vivien en aquest ambient deltàic com foren: el Deltadromeus agilis, un dinosaure esbelt
i ràpid; el Carcharodontosaurus saharicus,
un gegant carnívor semblant al Tiranosaure; el Rugops, que era un carronyaire; el Laganosuchus magrebiensis, que fou un cocodril pescador i l’Alanqa saharica, un rèptil volador del
tipus pterosaure.
Deltadromeus agilis
Laganosuchus magrebiensis
Carcharodontosaurus saharicus
Les dues
sales següents estan dedicades a mostrar com es pot reconstruir l’aparença real
d’un animal a partir dels seus fòssils i, finalment, es mostren restes
d’Spinosures i d’altres fòssils que es conserven a la col·lecció paleontològica
del Museu de Ciències Naturals gràcies a la donació del Dr. J. A. Vela.
Aquí conclou
aquesta interessant exposició on, com diu el tríptc, «es proposa un viatge per
la insòlita història del descobriment i redescobriment de l’Spinosaurus, el carnívor més gran que
mai ha trepitjat la Terra i l’únic dinosaure que es coneix que és capaç de
nedar»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada