Ventus: LA MUNTANYA DE FOC I LA PRINCESA PIRENE. Llegendari a l'entorn del nom del Pirineu (II)

Després del període medieval, en què la cultura clàssica fou conservada, copiada i traduïda als monestirs, l’aparició al Renaixement de l’humanisme i l’impremta impulsen la seva difusió a les ciutats i les universitats. Les obres clàssiques s’imprimeixen, sovint amb comentaris al text, i les referències mitològiques són utilitzades i reinterpretades en moltes obres literàries; en el cas de les antigues llegendes i referències pirinenques, aquestes apareixen en diverses cròniques històriques d’autors catalans i valencians dels ss. XVI i XVII.

Així, l’historiador i eclesiàstic valencià Pere Antoni Beuter (València, 1490 - 1554) escriu en la Primera part de la Història de València (1538) una curiosa versió del nom de la serralada:

Primera part de la Història de València (1538)

Dihuen que los Pyrineus se nomenaren del nom de una donzella dita Pyrene, filla de Bebrycio, qui era senyor de una fortalesa en aquelles montanyes; y perquè passant per allí Hèrcules quan anava a pelear ab Gerion, Bebrycio lo acullí magníficament y li féu molta festa, per paga del bon aculliment, Hèrcules li deshonrà sa filla Pyrene. Restà lo nom a les montanyes en memòria de una tan gran descortesia.

Un altre religiós i erudit del s. XVI fou el català Francesc Tarafa (Llerona, 1495 - Roma, 1556). De les nombroses obres que va escriure, destaca la Crònica de cavallers catalans (amb la llegenda d’Otger Cataló i els Nou Barons de la Fama) i, en el cas que ens interessa, d’un diccionari històric i geogràfic en llatí que porta el llarg títol De Hispaniae situ, provinciis, populis, regionibus, urbibus, oppidis, fluminibus, montibus et promontoriis dictionarium (1552); en l’entrada o glossa referent al Pirineu recull les dues llegendes principals i diverses etimologies, segons queda exposat en la traducció catalana del text en llatí:

Aquestes muntanyes són anomenades així perquè molt sovint són colpides pels llamps; o bé a partir de Pirene, verge bebrícia coneguda allí per la violació que li féu Hèrcules líbic.(…) Però, tal com sembla a Diodor (ja que Plini considera llegendàries aquestes narracions), foren anomenades d'aquesta manera perquè antigament, produït un foc (pyr en grec) per uns pastors, varen cremar, i d'aquell incendi expulsaren diversos tipus de metalls.

El peu d'aquestes muntanyes comença en els límits de la Gàl·lia Narbonense, a la regió de Sardona, en un promontori que anomenen Piària. La seva superfície s'estén cap al mar Nostre al llarg d'uns deu mil passos, on hi ha la població dels Cautilíbers, en vulgar Colliure, que antigament havia estat dels Eliberitans, i el mercat dels Roscillonesos, avui dia Perpinyanesos. Hi ha també el Port de Venus, en vulgar Portvendres, i el promontori de Cervera, des d'on també es divisen els trofeus de Pompeu. Tot seguit, es mostra també un altre promontori molt celebrat pels navegants, el qual anomenen Crucianum, en vulgar Cap de Creus. D'ací el Pirineu, allunyant-se una mica, s'allarga en punta cap amunt, enlairant-se en forma d'una carena que, com que és coberta de neu, s'anomena Albera.

Restes dels Trofeus de Pompeu, prop de la Junquera

Cal dir que els Trofeus de Pompeu, esmentats sovint per Estrabó, eren un monument erigit per Pompeu l’any 71 aC al coll de Panissars, prop de la Junquera, en memòria de les seves victòries sobre Sertori a Hispània; en aquest punt confluïen les vies Domitia i Augusta. En base a la seva situació i a la suposada del santuari de Venus Pirinea, i amb l’autoritat de que gaudien aleshores els antics textos romans, l’expansionisme francès del s. XVII reclamarà el territori dels comtats del Roselló i la Cerdanya, tot considerant com a fita fronterera la branca meridional pirinenca de l’Albera, enfront la septentrional de les Corberes que arriba a Salses i marca el límit nord-català. Aquest expansionisme s’acabarà legitimant amb el Tractat dels Pirineus (1659), davant la feblesa i la incapacitat de la monarquia espanyola.

L’historiador i advocat Jeroni Pujades (Barcelona, 1568 - Castelló d’Empúries, 1635), qui va arribar a viure els primers enfrontaments entre els regnes d’Espanya i França per aquesta qüestió, és l’autor d’una Crònica Universal del Principat de Catalunya (1609). En el llibre I, cap. 22, es refereix a Pirene:

El primer llibre de la Crònica Universal

 del Principat de Catalunya (1609)

Hércules tingué amors ab una dona espanyola anomenada Pyrene (…) y aquesta morí en vida de Hércules. Lo qual per honrrarla, li feu un gran sepulcre (…) y la gent començà a venerar y honrrar aquell sepulcre. Y com Venus entre altres significacions vulla dir gentilesa, y també qualsevol acte libidinós, de aquí, aquell temple, o sepulcre, se digué de Venus Pyrene.

Pujades, doncs, apunta la teoria de que el santuari de Venus Pirinea fos originàriament la tomba de Pirene. I a continuació situa aquest temple prop de Salses, en el terme de Fitor, a la muntanya de Leucata, enfront de les teories franceses, acceptades sense crítica per algun historiador castellà, de que aquest santuari estaria localitzat a Sant Pere de Rodes.

En el llibre II, cap. 5, esmenta àmpliament la llegenda de la muntanya de foc: Los pastors de aquells bestiars que pasturaven per allà prop la punta de aquella montanya que en Cathalunya dihem cap de Creus, per cremar los prats, estepars, o garrigals, y altres boscatjes, pera que nasquessen noues herbes, y menudet gram, per pasturar los bestiars, com se acostuma entre pastors, encengueren fochs, y feren cremades de las ramas secas. Y prengué lo foch de una part y altra, de tal manera, que sobrevenint un poch de ayre de mar, y descuydantse los pastor, comença a discorrer per tota la montanya. Cresqué ab tal exces que (…) se estengué y allargà per moltes llegues de aquelles montanyes. Y aquí lo ardor y poder del foch fonch tal que les roques se ensengueren en moltes parts, y se obriren grans foços y vallades (…) Y no sols los pobles vehins, los arbres y les rochas sentiren aquella violencia, y poder del foch, pero encara les secretes mines dins la terra amagades, nos pogueren escusar de sentir aquest ardor. Ans ab ell suaren y esclataren de tal manera, ques fongueren, y derritiren, y crivellada la terra per moltes parts, se feren gran regueres de or, argent, y altres metalls, corrent des del mes alt de les montanyes, fins a les profundes valls. (…)  A causa de aquest tant gran insendi, los grechs anomenaren a la montanya Pyrinea, perque Pyr en aquella llengua vol dir foch.

Pujades relaciona aquesta etimologia amb el nom del Vallespir (de Vallispyris), mentre que, insistint en l’episodi de la fusió dels metalls de les mines, també explica l’origen del nom del Conflent (teoria que aprofitarà segles més tard Verdaguer en el seu poema L’Atlàntida):

Y com el calor del foch fes fondrer les secretes y ricas mines de les entranyes de la terra, y correguessen los riells de or, argent, y altres metalls per la terra: de aquí, part de ella per ahont ab mes abundancia era la confluencia de aquestos metalls, se digué Confluens, a la qual vui dihem Conflent.

Totes aquelles cròniques, que recollien en els seus primers capítols un passat mític d’Espanya, iniciat amb el personatje bíblic de Túbal, donaren temes a la literatura. Un exemple primerenc el tenim en el poeta portugúes Luís de Camões (1524-1580), qui fa una petita referència a la llegenda del Pirineu en el cant III del seu poema Os Lusíadas (Els Lusíades) (1572):

Primera edició de Os Lusíadas (1572)

Logo os montes da Nympha sepultada, Pirene, se alevantam, que, segundo Antiguidades contam, quando arderam, Rios de ouro e de prata entao correram.

Allí els cims de la nimfa sepultada, Pirene, al cel van aixecant-se, d'on, com vol l'antic rumor, quan es bleïren, corrents d'or i argent arreu fluïren. (Traducció catalana de Miquel Dolç i Guillem Colom).

Jacint Verdaguer

Però serà Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845 - Vallvidrera, 1902) qui, estimulat per la lectura de les antigues cròniques, farà una original versió poètica dels mites pirinencs, tot vinculant els personatjes d’Hèrcules (aquí també anomenat Alcides) i Pirene amb l’incendi de la serralada, i que insereix en el cant I (L’incendi dels Pirineus) del seu poema L’Atlàntida (1877):

Primera edició de L'Atlàntida (1877)

Al temps que el gran Alcides anava per la terra,

tot escombrant-la amb clava feixuga, arreu arreu,

de bords gegants i monstres que a Déu movien guerra,

en flames esclatava nevat lo Pirineu.

L’incendi abriga el Pirineu d’un cap a l’altre. Hèrcules, després de batre als gegants de la Provença, s’hi acosta, atret pel gran incendi que assola la serralada. D’entre els cingles del Canigó en flames treu, moribunda, a la princesa Pirene. Aquesta, abans de morir, li diu que és la darrera descendent de la nissaga de Túbal i com a tal, reina d’una Espanya llegendària, tot just destronada per Gerió, el monstre de tres caps, qui ha arribat des d’Àfrica per arrabassar-li el tron. Pirene ha hagut de refugiar-se a les muntanyes, però Gerió provoca el terrible incendi. Les roents flames fan sortir de les muntanyes regalims d’or i argent:

Mes ja a l’incendi roges esclaten les muntanyes,

i, per esqueis i balmes, filera de volcans

foragiten los fosos tresors de ses entranyes,

que copsen en llur falda les planes verdejants.

Pirene mor i Hèrcules, un cop les llevantades van apagant el foc, alça a la princesa un mausoleu de roques a l’extrem de la serralada, allargant-la fins al mar:

I, esmerletant de timbes i grops aquelles terres,

escrestant les muntanyes, llevant als puigs lo front,

un mauseol alcà-li de serrres sobre serres

que, mal arrestellades, fan gemegar lo món.

Verdaguer relaciona, doncs, el foc i la princesa, i a ambdós mites atribueix el nom del Pirineu, doncs en el pròleg a L’Atlàntida exclama: Que esgarrifós lo Pirineu entre les flames, però que temptadores i belles les ones d’or i plata que de ses foses entranyes regalaren! Que gran Hèrcules allargant amb lo sepulcre de Pirene la cordillera a què ha dat nom..., mentre que en una de les estrofes d’aquest cant I s’inclina per l’etimologia del foc, tot afegint les de Portvendres i el Conflent:

La pirenaica Venus anomenà a Portvendres;

l’abrasador incendi, al Pirineu antic,

i en conca d’esmaragda lo líquid verge al pendre’s,

donà nom a Conflent encara més bonic.

En la versió verdagueriana no hi ha lloc per a la relació amorosa entre Hèrcules i Pirene, i aquesta mor tot just conèixer l’heroi. Tanmateix, aquesta adaptació moderna del mite és la que ha perdurat en l’imaginari popular, substituïnt la de Sili Itàlic, tot quedant com una antiga tradició hispànica en tots els reculls de llegendes pirinenques, i també en les moltes versions que es poden consultar a Internet.

Capçalera de la revista Marinada de Palamós

La llegenda es va ampliant amb més variants i episodis. Una tradició empordanesa, recollida per Lluís Barceló i Bou i publicada l’any 1922 a la revista Marinada de Palamós, explica que Pirene ha sobreviscut a l’incendi i decideix deixar la muntanya per cercar a la costa un nou lloc per a viure. Amb els seus servidors inicia un periple pel golf de Roses, el cap de Begur i les cales d’Aiguablava, Llafranc i Calella. Finalment arriba a la platja que avui coneixem com La Fosca de Palamós:

Sos peus nusos, en enfonsar-se en la sorra finíssima de la platja, li produïren una sensació de tal dolcesa, que en restà meravellada. “Aquí -digué a ses servents- m'hi bastireu un palau mig en mar i mig en terra, perquè pugui copsar a l’ensems les carícies de les ones i el pessigolleig del fí sorral. Els pins m'hi serviran de dosser, i les ones ajogassades m'adormiran amb llurs cançons”. La platja, abans quieta i solitària, fou transformada en un petit paradís, amb jardins, horts i conreus.

A llevant d’aquella platja s’alçava el castell de Sant Esteve. El senyor de la fortalesa, assabentat de la bellesa de Pirene, va voler conquerir-la i li envià diversos missatgers amb presents, però ella l’ignorà i no va voler saber res dels seus oferiments. Aquell cavaller restà molt humiliat i de les súpliques passà a les amenaces. Tot fou en va, i una nit, quan en el palau de la princesa tothom dormia, els homes del castell l’assaltaren i li calaren foc, tot reduïnt a cendres el palau i els seus habitants. Pirene, doncs, no va poder escapar al seu destí marcat pel foc:

Del palau de la princesa no en restà més que un munt de runes, que llepades per les ones de dia i de nit, amb el transcurs dels segles quedaren reduïdes a una sola roca que s'alça encara al mig de la platja, negra i recremada, per a record dels mortals. El color de la roca, que fou palau de la princesa, donà nom a la platja de La Fosca pel qual la coneix tothom; i en quant al castell, encara el curiós visitant podrà veure-hi els grans carreus que formaven el fonament de les muralles amb ses torres, per la part de ponent, i de la part de terra s'hi pot veure el portal d'entrada i l'excavació del fosso en la roca viva.

La roca que ha donat nom a la platja de La Fosca i que,

segons la tradició, serien les restes del palau de Pirene

Restes del castell de Sant Esteve de la Fosca

Una altra variant de la llegenda, més recent, el tenim en la novela Al començament fou el foc (1995), del prolífic escriptor mallorquí Pere Morey (Palma, 1941), primera part d’una trilogia formada també per La metgessa càtara (2002) i Pirènia, el país que mai no va existir (2009).

En el primer llibre, l’autor es basa en la tradició occitana que situa la tomba de Pirene a la vall d’Ussat, a l’Arièja, i en concret a la Cova Gran de Lombrives, avui una cova turística prop de Tarascon, on una de les formacions rep el nom de tomba de Pirene.

La tomba de Pirene, a la cova de Lombrives

La narració es desenvolupa al s. XIII aC, quan un estol de naus gregues, comandat per Hèracles, desembarca al Rosselló per fer-hi hivernada. Un grup es fa terra endins i entra en contacte a la vall d’Ussat amb una tribu, amb la qual fan amistat. Hèracles s'enamora de la seva reina Pirena, la dels ulls color d’ambre, i tots els seus companys també troben parella. Passen l'hivern a la vall, compartint les celebracions i les tasques quotidianes. Poc abans de la primavera fan una eixida cap a una vall llunyana on diuen que hi ha or. En tornar troben el poblat destruït per una horda d'aris del nord. Lluiten amb ells i els rebutgen, però Pirena i molts dels seus companys han estat morts pels bàrbars. Hèracles aixeca una gran pira funerària:

Tot l’horabaixa ressonaren, lúgubres, les destrals per tota la vall, tallant troncs i cimals per a la immensa pira. Damunt hi col·locaren els cadàvers dels seus... Pirena, dalt de tot, presidint encara el seu poble més enllà de la mort... Finalment, la nit es compadí d’ells i cobrí pietosament aquella devastació i desesperança. I aleshores nasqué una albada feta per l’home, el sol roent, descabdellat i espurnejant de la pira en què Pirena complia el fat que portava implícit el seu nom: pyros, foc. Així fou, doncs, com al començament de la història dels pobles dels Pirineus fou el foc funerari de la jove que donaria el nom a les muntanyes que portarien el seu nom més enllà dels mil·lenis.

Llavors els grecs seguiren el seu camí cap a Tartessos, a l’extrem sud d’Ibèria, i els supervivents ussatians es refugiaren a les muntanyes fugint de l’onada de pobles aris que davallaren del nord el segle XIII aC. A la vall sols hi quedaren els remolins de cendra que el vent escampava pels arbres, per les roques, per la Cova Gran...

I fins aquí aquest repàs a algunes de les moltes versions del mite. Cada poble, cada comarca, cada país a banda i banda del Pirineu té la seva manera d’explicar la vida i la mort de Pirene. La nostra princesa forma part de la mitologia pirinenca, al costat de les gojes, alojes o dones d’aigua, els minairons, el gegant Rotllà, Otger Cataló, les llegendes del Canigó, el comte Arnau, etc. Com tota llegenda que continua viva, de ben segur que seguirà sent objecte de noves interpretacions i nous llibres, i qui sap si en el futur alguna troballa arqueològica acabi per traslladar aquest mite a la història.