Després del període medieval, en què la cultura clàssica
fou conservada, copiada i traduïda als monestirs, l’aparició al Renaixement de
l’humanisme i l’impremta impulsen la seva difusió a les ciutats i les universitats.
Les obres clàssiques s’imprimeixen, sovint amb comentaris al text, i les
referències mitològiques són utilitzades i reinterpretades en moltes obres
literàries; en el cas de les antigues llegendes i referències pirinenques, aquestes
apareixen en diverses cròniques històriques d’autors catalans i valencians dels
ss. XVI i XVII.
Així, l’historiador i eclesiàstic valencià Pere Antoni Beuter (València,
1490 - 1554) escriu en la Primera part de
la Història de València (1538) una curiosa versió del nom de la serralada:
Primera part de la Història de València (1538)
Dihuen que los Pyrineus se nomenaren
del nom de una donzella dita Pyrene, filla de Bebrycio, qui era senyor de una
fortalesa en aquelles montanyes; y perquè passant per allí Hèrcules quan anava a
pelear ab Gerion, Bebrycio lo acullí magníficament y li féu molta festa, per
paga del bon aculliment, Hèrcules li deshonrà sa filla Pyrene. Restà lo nom a
les montanyes en memòria de una tan gran descortesia.
Un altre religiós i erudit del s. XVI fou el català Francesc Tarafa
(Llerona, 1495 - Roma, 1556). De les nombroses obres que va escriure, destaca
la Crònica de cavallers catalans (amb
la llegenda d’Otger Cataló i els Nou Barons de la Fama) i, en el cas que ens
interessa, d’un diccionari històric i geogràfic en llatí que porta el llarg
títol De Hispaniae situ,
provinciis, populis, regionibus, urbibus, oppidis, fluminibus, montibus et
promontoriis dictionarium (1552); en l’entrada o glossa referent al
Pirineu recull les dues llegendes principals i diverses etimologies, segons
queda exposat en la traducció catalana del text en llatí:
Aquestes muntanyes són anomenades
així perquè molt sovint són colpides pels llamps; o bé a partir de Pirene,
verge bebrícia coneguda allí per la violació que li féu Hèrcules líbic.(…) Però,
tal com sembla a Diodor (ja que Plini considera llegendàries aquestes
narracions), foren anomenades d'aquesta manera perquè antigament, produït un
foc (pyr en grec) per
uns pastors, varen cremar, i d'aquell incendi expulsaren diversos tipus de
metalls.
El peu d'aquestes muntanyes comença
en els límits de la Gàl·lia Narbonense, a la regió de Sardona, en un promontori
que anomenen Piària. La seva superfície s'estén cap al mar Nostre al llarg
d'uns deu mil passos, on hi ha la població dels Cautilíbers, en vulgar
Colliure, que antigament havia estat dels Eliberitans, i el mercat dels
Roscillonesos, avui dia Perpinyanesos. Hi ha també el Port de Venus, en vulgar
Portvendres, i el promontori de Cervera, des d'on també es divisen els trofeus
de Pompeu. Tot seguit, es mostra també un altre promontori molt celebrat pels navegants,
el qual anomenen Crucianum, en vulgar Cap de Creus. D'ací el Pirineu,
allunyant-se una mica, s'allarga en punta cap amunt, enlairant-se en forma
d'una carena que, com que és coberta de neu, s'anomena Albera.
Restes dels Trofeus de Pompeu, prop de la Junquera
Cal dir que els Trofeus de Pompeu, esmentats sovint per Estrabó, eren un
monument erigit per Pompeu l’any 71 aC al coll de Panissars, prop de la
Junquera, en memòria de les seves victòries sobre Sertori a Hispània; en aquest
punt confluïen les vies Domitia i Augusta. En base a la seva situació i a la
suposada del santuari de Venus Pirinea, i amb l’autoritat de que gaudien
aleshores els antics textos romans, l’expansionisme francès del s. XVII
reclamarà el territori dels comtats del Roselló i la Cerdanya, tot considerant com
a fita fronterera la branca meridional pirinenca de l’Albera, enfront la septentrional
de les Corberes que arriba a Salses i marca el límit nord-català. Aquest
expansionisme s’acabarà legitimant amb el Tractat dels Pirineus (1659), davant
la feblesa i la incapacitat de la monarquia espanyola.
L’historiador i advocat Jeroni Pujades (Barcelona, 1568 -
Castelló d’Empúries, 1635), qui va arribar a viure els primers enfrontaments
entre els regnes d’Espanya i França per aquesta qüestió, és l’autor d’una Crònica Universal del Principat de Catalunya
(1609). En el llibre I, cap. 22, es refereix a Pirene:
El primer llibre de la Crònica Universal
del Principat de Catalunya (1609)
Hércules tingué amors ab una dona
espanyola anomenada Pyrene (…) y aquesta morí en vida de Hércules. Lo qual per
honrrarla, li feu un gran sepulcre (…) y la gent començà a venerar y honrrar
aquell sepulcre. Y com Venus entre altres significacions vulla dir gentilesa, y
també qualsevol acte libidinós, de aquí, aquell temple, o sepulcre, se digué de
Venus Pyrene.
Pujades, doncs, apunta la teoria de que el santuari de Venus Pirinea fos
originàriament la tomba de Pirene. I a continuació situa aquest temple prop de
Salses, en el terme de Fitor, a la muntanya de Leucata, enfront de les teories
franceses, acceptades sense crítica per algun historiador castellà, de que
aquest santuari estaria localitzat a Sant Pere de Rodes.
En el llibre II, cap. 5, esmenta àmpliament la llegenda de la muntanya de
foc: Los pastors de aquells bestiars que
pasturaven per allà prop la punta de aquella montanya que en Cathalunya dihem
cap de Creus, per cremar los prats, estepars, o garrigals, y altres boscatjes,
pera que nasquessen noues herbes, y menudet gram, per pasturar los bestiars,
com se acostuma entre pastors, encengueren fochs, y feren cremades de las ramas
secas. Y prengué lo foch de una part y altra, de tal manera, que sobrevenint un
poch de ayre de mar, y descuydantse los pastor, comença a discorrer per tota la
montanya. Cresqué ab tal exces que (…) se estengué y allargà per moltes llegues
de aquelles montanyes. Y aquí lo ardor y poder del foch fonch tal que les
roques se ensengueren en moltes parts, y se obriren grans foços y vallades (…) Y
no sols los pobles vehins, los arbres y les rochas sentiren aquella violencia,
y poder del foch, pero encara les secretes mines dins la terra amagades, nos
pogueren escusar de sentir aquest ardor. Ans ab ell suaren y esclataren de tal
manera, ques fongueren, y derritiren, y crivellada la terra per moltes parts,
se feren gran regueres de or, argent, y altres metalls, corrent des del mes alt
de les montanyes, fins a les profundes valls. (…) A causa de aquest tant gran insendi, los
grechs anomenaren a la montanya Pyrinea, perque Pyr en aquella llengua vol dir
foch.
Pujades relaciona aquesta etimologia amb el nom del Vallespir (de Vallispyris), mentre que, insistint en
l’episodi de la fusió dels metalls de les mines, també explica l’origen del nom
del Conflent (teoria que aprofitarà segles més tard Verdaguer en el seu poema L’Atlàntida):
Y com el calor del foch fes fondrer
les secretes y ricas mines de les entranyes de la terra, y correguessen los
riells de or, argent, y altres metalls per la terra: de aquí, part de ella per
ahont ab mes abundancia era la confluencia de aquestos metalls, se digué Confluens,
a la qual vui dihem Conflent.
Totes aquelles cròniques, que recollien en els seus primers capítols un
passat mític d’Espanya, iniciat amb el personatje bíblic de Túbal, donaren
temes a la literatura. Un exemple primerenc el tenim en el poeta portugúes
Luís de Camões (1524-1580), qui fa una petita referència a la llegenda del
Pirineu en el cant III del seu poema Os
Lusíadas (Els Lusíades) (1572):
Primera edició de Os Lusíadas (1572)
Logo os montes da Nympha sepultada, Pirene, se alevantam, que, segundo Antiguidades contam, quando arderam, Rios de ouro e de prata entao correram.
Allí els cims de la nimfa sepultada, Pirene, al cel van aixecant-se, d'on, com vol l'antic rumor, quan es bleïren, corrents d'or i argent arreu fluïren. (Traducció catalana de Miquel Dolç i Guillem Colom).
Jacint Verdaguer
Però serà
Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845 - Vallvidrera, 1902) qui, estimulat per la
lectura de les antigues cròniques, farà una original versió poètica dels mites
pirinencs, tot vinculant els personatjes d’Hèrcules (aquí també anomenat Alcides)
i Pirene amb l’incendi de la serralada, i que insereix en el cant I (L’incendi dels Pirineus) del seu poema L’Atlàntida (1877):
Primera edició de L'Atlàntida (1877)
Al temps que el gran Alcides anava per la
terra,
tot escombrant-la amb clava feixuga, arreu
arreu,
de bords gegants i monstres que a Déu movien
guerra,
en flames esclatava nevat lo Pirineu.
L’incendi
abriga el Pirineu d’un cap a l’altre. Hèrcules, després de batre als gegants de
la Provença, s’hi acosta, atret pel gran incendi que assola la serralada.
D’entre els cingles del Canigó en flames treu, moribunda, a la princesa Pirene.
Aquesta, abans de morir, li diu que és la darrera descendent de la nissaga de
Túbal i com a tal, reina d’una Espanya llegendària, tot just destronada per
Gerió, el monstre de tres caps, qui ha arribat des d’Àfrica per
arrabassar-li el tron. Pirene ha hagut de refugiar-se a les muntanyes, però Gerió
provoca el terrible incendi. Les roents flames fan sortir de les
muntanyes regalims d’or i argent:
Mes ja a l’incendi roges esclaten les
muntanyes,
i, per esqueis i balmes, filera de volcans
foragiten los fosos tresors de ses entranyes,
que copsen en llur falda les planes
verdejants.
Pirene mor i Hèrcules,
un cop les llevantades van apagant el foc, alça a la princesa un mausoleu de
roques a l’extrem de la serralada, allargant-la fins al mar:
I, esmerletant de timbes i grops aquelles
terres,
escrestant les muntanyes, llevant als puigs
lo front,
un mauseol alcà-li de serrres sobre serres
que, mal arrestellades, fan gemegar lo món.
Verdaguer
relaciona, doncs, el foc i la princesa, i a ambdós mites atribueix el nom del
Pirineu, doncs en el pròleg a L’Atlàntida
exclama: Que esgarrifós lo Pirineu entre
les flames, però que temptadores i belles les ones d’or i plata que de ses
foses entranyes regalaren! Que gran Hèrcules allargant amb lo sepulcre de
Pirene la cordillera a què ha dat nom..., mentre que en una de les estrofes
d’aquest cant I s’inclina per l’etimologia del foc, tot afegint les de
Portvendres i el Conflent:
La pirenaica Venus anomenà a Portvendres;
l’abrasador incendi, al Pirineu antic,
i en conca d’esmaragda lo líquid verge al
pendre’s,
donà nom a Conflent encara més bonic.
En la versió
verdagueriana no hi ha lloc per a la relació amorosa entre Hèrcules i Pirene, i
aquesta mor tot just conèixer l’heroi. Tanmateix, aquesta adaptació moderna del
mite és la que ha perdurat en l’imaginari popular, substituïnt la de Sili
Itàlic, tot quedant com una antiga tradició hispànica en tots els reculls de
llegendes pirinenques, i també en les moltes versions que es poden consultar a Internet.
Capçalera de la revista Marinada de Palamós
La llegenda
es va ampliant amb més variants i episodis. Una tradició empordanesa, recollida per Lluís Barceló i Bou i publicada l’any
1922 a la revista Marinada de
Palamós, explica que Pirene ha sobreviscut a l’incendi i decideix deixar la muntanya per
cercar a la costa un nou lloc per a viure. Amb els seus servidors inicia un
periple pel golf de Roses, el cap de Begur i les cales d’Aiguablava, Llafranc i
Calella. Finalment arriba a la platja que avui coneixem com La Fosca de
Palamós:
Sos peus
nusos, en enfonsar-se en la sorra finíssima de la platja, li produïren una
sensació de tal dolcesa, que en restà meravellada. “Aquí -digué a ses servents-
m'hi bastireu un palau mig en mar i mig en terra, perquè pugui copsar a l’ensems
les carícies de les ones i el pessigolleig del fí sorral. Els pins m'hi
serviran de dosser, i les ones ajogassades m'adormiran amb llurs cançons”. La
platja, abans quieta i solitària, fou transformada en un petit paradís, amb
jardins, horts i conreus.
A llevant
d’aquella platja s’alçava el castell de Sant Esteve. El senyor de la fortalesa,
assabentat de la bellesa de Pirene, va voler conquerir-la i li envià diversos missatgers
amb presents, però ella l’ignorà i no va voler saber res dels seus oferiments.
Aquell cavaller restà molt humiliat i de les súpliques passà a les amenaces.
Tot fou en va, i una nit, quan en el palau de la princesa tothom dormia, els
homes del castell l’assaltaren i li calaren foc, tot reduïnt a cendres el palau
i els seus habitants. Pirene, doncs, no va poder escapar al seu destí marcat pel
foc:
Del palau de
la princesa no en restà més que un munt de runes, que llepades per les ones de
dia i de nit, amb el transcurs dels segles quedaren reduïdes a una sola roca
que s'alça encara al mig de la platja, negra i recremada, per a record dels mortals.
El color de la roca, que fou palau de la princesa, donà nom a la platja de La
Fosca pel qual la coneix tothom; i en quant al castell, encara el curiós
visitant podrà veure-hi els grans carreus que formaven el fonament de les
muralles amb ses torres, per la part de ponent, i de la part de terra s'hi pot
veure el portal d'entrada i l'excavació del fosso en la roca viva.
La roca que ha donat nom a la platja de La Fosca i que,
segons la tradició, serien les restes del palau de Pirene
Restes del castell de Sant Esteve de la Fosca
Una altra
variant de la llegenda, més recent, el tenim en la novela Al començament fou el foc (1995), del prolífic escriptor mallorquí
Pere Morey (Palma, 1941), primera part d’una trilogia formada també per La metgessa càtara (2002) i Pirènia, el país que mai no va existir
(2009).
En el primer llibre, l’autor es basa en la tradició occitana que situa
la tomba de Pirene a la vall d’Ussat, a l’Arièja, i en concret a la Cova Gran
de Lombrives, avui una cova turística prop de Tarascon, on una de les
formacions rep el nom de tomba de Pirene.
La tomba de Pirene, a la cova de Lombrives
La narració
es desenvolupa al s. XIII aC, quan un estol de naus gregues, comandat per Hèracles,
desembarca al Rosselló per fer-hi hivernada. Un grup es fa terra endins i entra
en contacte a la vall d’Ussat amb una tribu, amb la qual fan amistat. Hèracles
s'enamora de la seva reina Pirena, la
dels ulls color d’ambre, i tots els seus companys també troben parella.
Passen l'hivern a la vall, compartint les celebracions i les tasques
quotidianes. Poc abans de la primavera fan una eixida cap a una vall llunyana
on diuen que hi ha or. En tornar troben el poblat destruït per una horda d'aris
del nord. Lluiten amb ells i els rebutgen, però Pirena i molts dels seus
companys han estat morts pels bàrbars. Hèracles aixeca una gran pira funerària:
Tot l’horabaixa ressonaren, lúgubres, les
destrals per tota la vall, tallant troncs i cimals per a la immensa pira.
Damunt hi col·locaren els cadàvers dels seus... Pirena, dalt de tot, presidint
encara el seu poble més enllà de la mort... Finalment, la nit es compadí d’ells
i cobrí pietosament aquella devastació i desesperança. I aleshores nasqué una
albada feta per l’home, el sol roent, descabdellat i espurnejant de la pira en
què Pirena complia el fat que portava implícit el seu nom: pyros, foc. Així
fou, doncs, com al començament de la història dels pobles dels Pirineus fou el
foc funerari de la jove que donaria el nom a les muntanyes que portarien el seu
nom més enllà dels mil·lenis.
Llavors els grecs seguiren el seu camí cap a
Tartessos, a l’extrem sud d’Ibèria, i els supervivents ussatians es refugiaren
a les muntanyes fugint de l’onada de pobles aris que davallaren del nord el
segle XIII aC. A la vall sols hi quedaren els remolins de cendra que el vent
escampava pels arbres, per les roques, per la Cova Gran...
I fins aquí
aquest repàs a algunes de les moltes versions del mite. Cada poble, cada
comarca, cada país a banda i banda del Pirineu té la seva manera d’explicar la
vida i la mort de Pirene. La nostra princesa forma part de la mitologia
pirinenca, al costat de les gojes, alojes o dones d’aigua, els minairons, el
gegant Rotllà, Otger Cataló, les llegendes del Canigó, el comte Arnau, etc. Com
tota llegenda que continua viva, de ben segur que seguirà sent objecte de noves
interpretacions i nous llibres, i qui sap si en el futur alguna troballa
arqueològica acabi per traslladar aquest mite a la història.
