Isabel Benet: LA CONCA LIGNITÍFERA DE L'ALT BERGUEDÀ (I): Sector de la Nou-Malanyeu

Després de visitar el sector nord oriental del Catllaràs, on vam poder veure algunes de les restes que l’explotació del carbó (lignit) va deixar escampades per l’interior d’aquesta serra, ara ens traslladem cap a l’extrem sud occidental per tal d’observar la geologia i també els senyals, no tant espectaculars, que l’explotació del lignit va deixar pels voltants dels nuclis de la Nou de Berguedà i de Malanyeu.

La Nou de Berguedà vist des del mirador del Tossal de la Nou

Per tenir una visió de conjunt de la complexa geologia d’aquest sector, proposem un itinerari circular, amb inici i final al poble de la Nou de Berguedà, el qual ens portarà cap al seu punt culminant: el doble cim del Sobrepuny, situat entre els municipis de Castell de l’Areny, Vilada i la Nou, extraordinari mirador del Pirineu i de les serres del Cadí, Ensija i Rasos de Peguera, amb el Pedraforca com a relleu més destacat. Pel camí  de retorn al poble es passa per l’antiga mina de carbó de les Agudes.

El cim del Sobrepuny de Baix vist des del Tossal de la Nou

Esquema de l'itinerari

Per arribar a la Nou del Berguedà cal anar per la carretera C-16 (Eix del Llobregat) en direcció a Puigcerdà fins al trencall que mena a aquest poble. Pocs metres abans d’entrar al seu nucli val la pena desviar-se cap al santuari de la Mare de Déu de Lurdes (o de Lurda), edifici d’estil neoclàssic, construït entre els anys 1885 i 1915 per voluntat de Mn. Antoni Comellas.

Vista de la façana sud del santuari (foto: Anna Torres)

Des d’aquí es pot baixar cap al torrent on aflora un paquet de calcàries de la fàcies garumniana (Cretaci sup-Paleocè) anomenades Calcàries de Vallcebre, les mateixes que conformen les Roques d’Arderiu i la Roca del Joc a la serra del Catllaràs on defineixen els flancs d’un sinclinal molt apretat. En aquestes calcàries, l’any 1881, s’hi va excavar una balma que acull la imatge de la Mare de Déu. També s’hi va construir un petit balneari aprofitant les aigües de la font de Sant Isidre, rebatejada posteriorment com a Font de la Mare de Déu. Just a l’entrada del poble es tenen bones vistes de la Nou i els seus voltants des del mirador del Tossal, format també per les esmentades Calcàries de Vallcebre.

Imatge de La Gruta (foto: Anna Torres)

El nostre itinerari s’inicia a tocar l’església de Sant Martí de la Nou, d’origen romànic i situada a uns 876 m d’alçada. En una plaça al costat de l’església es conserva una de les vagonetes que es feien servir a les mines per al transport del carbó.

Sant Martí de la Nou

Anem seguint els senyals d’un sender de Gran Recorregut (GR 241), marcat en vermell i blanc, per una pista cimentada. Quan arribem al torrent de Cuirols observem com aquest excava un petit engorjat a les Calcàries de Vallcebre anomenat Saltant de Cal Patzi. A l’altra riba del torrent es troba la font i el mas de Cal Patzi on finalitza aquesta pista cimentada.

Saltant i font de Cal Patzi

Panorama cap a ponent (foto: Anna Torres)

Des de Cal Patzi prenem un sender estret que s’enfila per l’interior del bosc, tot gaudint de bones perspectives del poble emmarcat, per ponent, pels Rasos de Peguera, Carbonís i la serra d’Ensija. Un xic més amunt arribem a una cruïlla: per l’esquerra continua l’esmentat GR 241 i és el camí per on retornarem. El nostre itinerari, ara marcat en groc, s’enfila a la dreta cap al cim del Sobrepuny. Cal tenir en compte, però, que el sender que hi puja és molt costerut ja que en poc més de 3 Km supera un desnivell de més de 800 metres; no és en va que aquest sender coincideix en part amb la prova esportiva Vertical Sobrepuny i per això cal estar en una bona forma física si es vol assolir el cim per aquest camí.

El cartell no ofereix cap dubte

Tot seguit arribem als prats on hi ha les ruïnes del mas de Caselles i continuem tot endinsant-nos de nou al bosc per un corriol que s’enfila decidit per l’ombrívol Clot de Manrell. Encara que l’espessa vegetació no deixa aflorar gaires roques, s’ha de dir que anem trepitjant les margues, calcàries bioclàstiques i calcàries detrítiques (calcarenites) del Campanià-Maastrichtià (Cretaci superior). Quan ens trobem sota el cingle del Sobrepuny de Baix podem observar que aquest està format per un paquet de conglomerats del Bartonià (Eocè superior) situat de manera discordant damunt els materials del Cretaci superior.

Pujant per la Baga de Dalt d'Espades

La darrera pujada forta la fem sota l’ombra dels faigs que ocupen la Baga de Dalt d’Espades. Així arribem al collet que separa els dos Sobrepunys on deixem, de moment, els camí de l’esquerra que puja al Sobrepuny de Dalt per anar cap a la dreta per un estret corriol al caire del cingle, el qual mena al cim del Sobrepuny de Baix (1566 m), imponent balconada sobre la vall del Llobregat i els relleus que l’envolten, els quals constitueixen el cos de l’anomenat Mantell Inferior del Pedraforca i del qual nosaltres ens trobem en els seu extrem més oriental. La característica silueta del Pedraforca representa l’extrem més oriental del Mantell Superior del Pedraforca.

Panoràmica cap al sud des del Sobrepuny de Baix

Panoràmica cap a l'oest

Panoràmica cap al nord

Les vistes cap a l'est queden tapades pel Sobrepuny de Dalt

Des d’aquí podem observar com el paquet de Calcàries de Vallcebre, que tenim als nostres peus, dibuixen el contorn de l’anomenada Cubeta de la Nou, una estructura tectònica complexa ja que es tracta d’un plec sinclinal, que és continuació del sinclinal observat al Catllaràs. Aquest plec fou posteriorment plegat en una altra direcció, per tant aquesta cubeta és el resultat de la interferència de dos plecs, tal i com passa a la Cubeta de Vallcebre, situada a l’altra banda de la vall del Llobregat, i que ja visitarem... en una altra ocasió.

Esquema de detall dels mantells superior i inferior del Pedraforca

damunt el Mantell del Cadí. En el recuadre, el sector de la Nou- Malanyeu

Possible relació entre els sinclinals del Catllaràs i de la Nou

El retorn al poble de la Nou l’efectuem tot baixant en direcció nord per l’obaga del bosc fins al coll del Faig i continuem per la carena, a través de la Baga de Baix d’Espades, fins al coll de la Plana on desemboquem a una pista que prenem a l’esquerra tot seguint de nou les marques del GR 241 que ja no deixarem fins al poble. Així arribem a l’indret on es troben les ruïnes de la casa de les Agudes, nom que fa referència a dos grans monòlits de roca: l’Aguda Gran, amb el cim coronat per una senyera, i l’Aguda Petita, situada just enfront de les ruïnes del mas.

L'Aguda Petita (foto: Anna Torres)

Aquestes agulles, formades per les Calcàries de Vallcebre, són les restes erosionades del flanc SE de la Cubeta de la Nou i en elles s’observa que les capes estan molt inclinades cap al NW (entre 60º i 90º), i que el paquet de calcàries està trencat en una sèrie de fractures transversals a les capes, les quals individualitzen i separen els diferents monòlits.

Reprenem la baixada tot seguint les marques vermelles i blanques del GR 241 i passant pel darrera de les ruïnes de la casa de les Agudes fins trobar les restes d’una edificació i un forat tapiat amb dues obertures. Es tracta de l’antiga mina de les Agudes la qual, segons indica un plafó informatiu, fou explotada entre els anys 1918 i 1933 i era utilitzada principalment com a forat de ventilació i entrada de material per a la mina de l’Ínsula situada uns 300 metres més avall. Ambdues mines es comunicaven a través d’un pla inclinat.

Entrada de la mina de les Agudes

Seguim baixant tot creuant una pista diversos cops fins arribar a una esplanada vora la qual estaria situada l’esmetada mina de l’Ínsula de la qual, però, no n’hem pogut trobar ni rastre. A partir d’aquí anem davallant per un tram rocós format per les Calcàries de Vallcebre, les quals travessem per l’anomenat Grau de l’Ínsula, curiós passadìs entre roques, passat el qual no triguem a arribar a la cruïlla de camins per on hem continuat a l’anada per pujar al Sobrepuny, tot tancant un cercle. Ara només queda fer el mateix camí d’anada fins al poble de la Nou.

Per a completar la visió de conjunt d’aquest sector val la pena anar amb vehicle per la pista asfaltada que surt del nord de la Nou fins a Malanyeu, petit nucli dispers el qual es reuneix al voltant de la seva església de Sant Sadurní, d’origen romànic.

Vistes de Malanyeu

Escalant al cingle del Devessó, format pels 

estrats molt redreçats de les Calcàries de Vallcebre

Darrera d’aquest nucli destaca un cingle format per les Calcàries de Vallcebre en posició quasi vertical i que representa el flanc NW de la Cubeta de la Nou: es tracta del cingle del Devessó, molt conegut pels escaladors. Al darrera hi destaca el cingle de la Rota i la serra del Mill, de colors ocres, on afloren les calcarenites del Cretaci superior. Entre aquests dos cingles es troben les mines de lignit del Solei i del Far.

Bocamina i altres instal·lacions del Far (Malanyeu)

Per anar a visitar les restes de la mina del Far cal baixar des de Malanyeu per la seva carretera d’accés en direcció a la C-16 (Eix del Llobredgat) fins a una corba molt pronunciada on hi ha l’entrada d’una pista, la qual, en pocs metres, arriba a la bocamina mig tapiada i a un conjunt d’edificis, entre els quals es troba l’estació superior d’un telefèric i un enorme dipòsit de carbó (J.M. Coll, com. pers.).

Estació inferior del telefèric a frec de la C-16 (Eix del Llobregat)

A la cruïlla d’aquesta carretera amb la C-16 es troba l’estació inferior d’aquest telefèric que baixava el carbó des de les mines fins a aquest punt on es carregava als vagons del tren per ser transportat als lloc de demanda. Aquí finalitza aquest recorregut pels paisatges i la història industrial lligada a l’explotació del lignit d’aquest sector de l’Alt Berguedà.