Primer
cicle de cinc conferències sobre el tema “El planeta Terra i la seva història”,
pronunciades per Mn. Francesc Nicolau els dies 3 al 24 de novembre i 1 de
desembre de 2015 a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de Barcelona.
1a Conferència: El naixement del
nostre planeta i com era la Terra primitiva
La Terra és l’astre on nosaltres vivim
i, d’aquí el nostre interès. Però l’interior de la Terra només es coneix d’una
manera indirecta i amb molts interrogants. La part més superficial, l’escorça,
només té, com a molt, uns 40
km de gruix als continents i uns 8 km als oceans. Més enllà, ve
el mantell del qual, pràcticament no se sap res. Cal tenir en compte que la
Terra te uns 6400 km
de radi!
La Terra des de l'espai (www.planeta-terra.info)
La ciència que estudia la Terra és la
Geologia (“Geo” Terra i “Logos” tractat). La Geografia seria la descripció de
la Terra, però el tractat raonat n’és la Geologia. Es divideix en Mineralogia, Petrologia, Geoquímica,
Geofísica, Geodinàmica, etc. La Paleontologia en quedaria a cavall de la
Biologia (“palaios” antic, “ontos” ser i “logos” tractat).
La Terra va néixer a la vegada que el
Sol. Però a començaments dels segle XX Jeans i Jefreys tenien la idea que una
estrella va passar prop del Sol i va produir una esfilagarsada de matèria solar
que va originar els planetes del Sistema solar. L’estudi de la composició del
Sol (hidrogen i heli) i la composició tan diferent dels planetes, ha fet que
aquesta teoria hagi quedat obsoleta. Del naixement de la Terra hem de dir que
la hipòtesi més probable és la de C.F. von Weizsäcker que afirma que el Sol i
tot el sistema planetari es van formar al mateix temps d’una massa nebulosa
procedent de l’acumulació de gasos originats per una nova o supernova (o per
més d’una) que havia fet explosió abans.
Els elements radioactius més pesants
no es troben a les estrelles; hom sap que precisa la seva formació una energia
considerable que només té lloc en les explosions de noves i supernoves. A
partir dels núvols originats en l’explosió, es produirien uns remolins de pols,
els quals, en anar-se condensant originarien planetèsims i resultat de la unió
un augment en la temperatura. Es possible que l’explosió de la supernova que
originà els Sistema Solar fos de segona o tercera generació. La hipòtesi de
Weizsäcker explicaria l’existència dels quatre planetes interns sòlids
(Mercuri, Venus, Terra i Mart) i dels externs, sobre tot gasosos (Júpiter,
Saturn, Urà i Neptú), amb el cinturó d’asteroides entremig.
La Terra primitiva havia de tenir de
2000º a 3000º C de temperatura superficial, calor produïda per la gravetat, la
compressió, les marees i, sobretot, per la desintegració d’elements
radioactius. Acabarà formant tres capes ben definides.
L’atmosfera experimentà una evolució
molt llarga per arribar a l’actual a partir de la inicial a base d’hidrogen i
heli, els quals la gravetat de la Terra no va poder retenir i van desaparèixer.
Urey feu un estudi de com hauria de ser l’atmosfera que seguí i va arribar a la
conclusió que estava composta per vapor d’aigua i amoníac i d’altres; hi havia
molt poc oxigen, el qual anà augmentant en gran part degut a l’acció dels
cianobacteris (que viuen en atmosfera sense oxigen, és a dir anaerobis), el
qual comença a ser important fa només uns 1000 milions d’anys. Pel que fa als
oceans, els principals proveïdors d’aigua van ser els volcans, però també hi
contribuïren els cometes i meteorits.
L’edat de la Terra, admesa
pràcticament per tota la comunitat científica, és d’uns 4600 milions d’anys.
S’ha pogut saber per la desintegració dels elements radioactius: pel mineral
que es troba, al seu entorn, amb els elements fruit de la seva desintegració,
podem saber quant de temps fa que el que és radioactiu es trobava formant part ja
del nostre planeta. Però no va ser fàcil arribar a la precisió actual. La
història és llarga. Barrell fou el primer en valorar-ho, però no tingué en
compte l’existència d’isòtops de l’urani. Thomson i Aston, amb un espectrògraf
valoraren els isòtops, i Patterson feu l’escala de l’urani i els altres
elements. Tilton ja va poder aproximar amb molta seguretat l’edat de la Terra.
Des de llavors, s’han fet més de 200 medicions que han refrendat aquella edat
tan remota.
Quan de temps fa que la Terra s’ha
consolidat fins a arribar a ser tal com ara la veiem? La resposta no és única.
Depèn del que s’entengui per plena consolidació, perquè, tenint en compte els
volcans actius que encara tenim, no està pas ben consolidada del tot... També
la pols còsmica i meteorits que hi cauen (200 milions de tones diaris) li fan
augmentar la massa i la descomposició dels compostos d’hidrogen, que en quedar
lliure s’escapa cap a l’espai li’n fan perdre. Els volcans encara son vius i
l’argó que hi llencen a l’atmosfera demostra que ha estat originat per
desintegració radioactiva, la qual encara és activa.
2a Conferència: La ciència de la
Geologia i el seu desenvolupament
Les primeres elucubracions
científiques sobre la Terra gairebé es redueixen a descripcions del que hi
trobem.
Els fenicis varen ser els primers en
fer mines a molts indrets, seguits dels grecs. Això els portà a pensar que a la
Terra “no només hi ha terra”, sinó també d’altres coses. Aristòtil, es pot
considerar el primer naturalista de la història. Fou el primer en explicar com
es formaven els deltes (anomenats aixi per la forma de la lletra delta
majúscula de l’alfabet grec). Però en parlar sobre l’origen dels volcans va
donar una explicació completament errònia. Avicenna encara interpretava els
fòssils originats per la “vis plastica”, o sigui, una força terrestre que feia
formes minerals que imitaven les formes vivents a les roques.
Al Renaixement, Leonardo da Vinci ja
diu que l’estructura de la Terra ha patit molts canvis i de manera continuada.
Els fòssils eren d’origen marí i allà on es troben es pensa que hi hagut el
mar. Al segle XVII Girolamo Fracastoro i Bernat Palissy segueixen les mateixes
idees de Leonardo. Aquestes idees foren críticades per Voltaire com a ridícules
Georg Bauer (Georgius Agricola), metge
alemany, va escriure un llibre dedicat als metalls, dividit en sis volums, on
descriu els coneixements geològics i miners del seu temps. És el primer en usar
la paraula fòssil (del llatí “fodere”, allò que es troba excavant) per a
designar els minerals i el que actualment coneixem com a fòssils, sense
diferenciar-los.
El Bt. Niels Stensen (Nicolaus Steno),
metge danès luterà que va anar a viure a Toscana. Va convertir-se al
catolicisme, fou ordenat de prevere i després nomenat bisbe al nord d’Alemanya
i beatificat fa uns anys (és un dels patrons dels Amics del Museu Geològic del
Seminari de Barcelona, juntament amb Sant Albert Magne i el Bt Josep Casas
Ros). En el seu interès per la Geologia va publicar un llibre “Sobre els sòlids
continguts en altres sòlids”, en el qual exposa que els fòssils són restes
d’animals sepultats a les roques i posteriorment mineralitzats. Però observà
que l’esmalt dels dents de tauró es conserva tal qual. Els estrats els descriu
amb molt de detall. Els minerals cristal·litzats compleixen una llei de
constància dels angles entre les cares.
Però al segle XVIII ja es fan
hipòtesis sobre com s’originà el conjunt superficial del planeta: neptunisme
(Abraham Gottlob Werner, 1790), plutonisme (James Hutton, 1796) i catastrofisme
(Charles Bonnet, 1790).
James Hutton, metge escocès
d’Edimburg, el seu interès es va decantar per la Geologia, la Mineralogia i la
Química. Va veure amb claredat que hi havia roques que venien de la destrucció
d’unes altres. Altres, en canvi procedien dels volcans, teoria que va donar
lloc a l’escola plutonista (de Plutó, déu de l’avern).
Abraham Gottlob Werner,
enginyer de mines alemany i professor a l’escola de mines de Freiberg, creia
que totes les roques procedien de substàncies disoltes en l’aigua, especialment
del mar, o de la destrucció d’altres preexistents, fet que va donar lloc a
l’escola neptunista (de Neptú, déu del mar).
La sedimentació seria lenta, però tot vindria de l’aigua, inclús les
colades de basalt. Se’l considera un dels fundadors de la Mineralogia moderna.
També hi ha dos aspectes:
catastrofisme i uniformisme. El primer creu que els canvis a la Terra han
tingut lloc de manera brusca i catastròfica; aquestes catàstrofes explicarien
les diferencies entre els estrats. Cuvier era catastrofista. Per als segons,
han estat de manera progresiva i lenta. Mentre que s’arriba a un estudi dels
estrats d’una manera ja ben rigurosa amb “Order of the Strata and their
Embedded Organic Remains” (1799) de William Smith, constructor de canals. En el
seu treball va observar la disposició dels estrats i es va adonar que tots ells
es podien diferenciar pels fòssils que contenien, ja que eren característics de
cadascun. Va publicar el primer mapa geològic d’Anglaterra.
El primer geòleg català va ser Carles
de Gimbernat (1769-1839), que era neptunista. En aquest segle XIX ja apareixen
els primers sistematitzadors de tota la geologia, que reconcilien plutonisme i
catastrofisme fent notar la part de veritat que té cada una d’aquestes teories.
L’anglès Charles Lyell (1797-1875) fou un advocat que va interesar-se per la
Geologia i va voler comprovar sobre el terreny el que havia sentit a les
conferències neptunistes a les quals havia asssistit. Amb la seva gran obra de
tres volums “Principles of Geology” (1830-33) inicia l’època heroica de la
geologia. Però encara s’aixecaren més polèmiques, sobre tot per la quantitat
d’anys que calia per explicar determinats processos geològics. Darwin,
aleshores va poder veure clar que amb la durada dels temps geològics es podria
explicar la seva teoria de l’evolució.
L’austríac Edward Suess (1831-1914)
amb “Das Antlitz der Erde” (La cara de la Terra), publicat entre 1883 i 1905,
continua l’obra de Lyell, amb les seves aportacions sobre formació de les
muntanyes i les capes de la Terra SIAL,
SIMA i NIFE. Les muntanyes es formarien per l’arrugament de la superfície de la
Terra per refredament (avui dia se sap que es degut a la tectònica de plaques).
L’escorça terrestre és sòlida al damunt d’una part pastosa o astenòsfera. La
geologia encara s’està fent i no es poden fer afirmacions precipitades: cal ser
prudents.
3a Conferència: Estructura del globus
terrestre
S’anomena Geodèsia l’estudi de les
dimensions i forma de la Terra dividint-la en regions. Els antics creien que la
Terra era plana amb una volta on estaven fixades les estrelles. Però els
primers pensadors (Aristòtil, Plató,...) ja s’adonaren de la seva esfericitat.
Per a Aristòtil la circumferència terrestre era d’uns 63.000 km , un error molt
important (més del 50%). Arquimedes
calculà la longitud d’un meridià terrestre: 300.000 estadis (uns 47.000 km ).
Eratòstenes, vivia a Alexandria
(Egipte) i en un viatge que féu a la veïna Siena, s’adonà que el dia 21 de juny
al migdia els objectes no tenien ombra. El mateix dia a Alexandria, l’ombra era
d’uns 7º 20’ .
Per triangulació, es dedueix que l’arc de meridià que formen ambdues ciutats
representa 7º 20’
(1/50 de circumferència). Com que la distància en estadis entre ambdues
localitats era de 5000 estadis: la longitud total del meridià seria de 250.000
estadis (39.700 km ,
300 km
menys del càlcul actual de 40.000
km ).
Per a Estrabó, la longitud era de
inferior, de 29.000 km ,
error considerable, però valor que arriba a tenir-se per cert fins al segle XV.
Aquest fet enganyà Cristòfol Colom, el qual, en arribar a Amèrica cregué que
havia arribat a l’Índia (per això als americans se’ls diu indis).
Isaac Newton (1642-1727), en tenir en
compte que la Terra girava sobre si mateixa (rotació) i la seva consistència és
un xic pastosa, explicaria que la força centrífuga l’aixafés pels pols i que
aquest radi polar fos inferior en 28
km al radi equatorial: en calculà l’aplatament en 1/230
(avui: 1/298,25). La Terra seria un el·lipsoide quasi esfèric.
Però la Terra no és homogènia, i la
distribució del radi no es homogeni, sinó una mica irregular: seria un geoide
amb forma de pera, malgrat que les diferències calculades siguin d’unes desenes
de metres més amunt o més avall. El nostre planeta no seria un el·lipsoide,
sinó que seria un “geoide”.
La massa de la Terra fou calculada per
Henry Cavendish (1731-1810) aplicant la fórmula M=R2g/G, essent G la
constant universal de la gravetat, calculada pel mateix Cavendish. Primer
experimentà amb dues masses de 10
kg , les quals s’atrauen entre elles, les féu girar i amb
un dinamòmetre, prengué les mides del pes amb molta finor i obtingué, per tant,
el valor de la força. Li resultà de 6,6 per 10 elevat a menys 24 kilograms . Aplicat
a la formula F=GM.m/d2, s’obté que la massa de la Terra tenia uns 6
mil trilions de tones. Avui dia se sap que el 6,6 cal substituir-lo per 5,976,
el que dóna una massa total de 5,9 mil trilions de tones. La densitat
mitjana és de 5,515, però la de les
roques superficials és de 2,5 – 2,9. Aquest fet indica que en profunditat la
densitat augmenta.
Quan es produeix un terratrèmol es
formen tres tipus diferents d’ones: les primàries, P (que vibren
expansionant-se i contraient-se com el so i que viatgen a uns 12 Km/seg); les
secundàries, S (de va i ve, de velocitat la meitat que les P) i les
longitudinals, L (que són les superficials i les més lentes (3Km/seg) però
també les més destructives). Les ones S quan travessen materials pastosos
redueixen la seva velocitat i no poden travessar materials líquids. De
l’anàlisi dels sismogrames, s’arribà a la conclusió que a la Terra hi ha
diferents capes internes, de diferents consistències i densitats, i separades
per discontinuïtats.
Aquestes capes de la Terra serien:
L’escorça o exosfera, amb una mitjana de 40 km d’espessor calculada per Andrea
Mohorovicic el 1909; el mantell, de 2830 km de gruix, fins a la discontinuïtat
descoberta per Benno Gutenberg el 1913, i amb dues regions: l’astenosfera i la
mesosfera (el mantell representa el 68% de la massa total de la Terra); i el nucli
(o endosfera, o NIFE), amb nucli extern líquid (ja que no el travessen les ones
S) i nucli intern, separats a 5.100
km per la discontinuïtat de Wiechert-Lehmann. La seva
densitat va de 9,8 a
13,6.
El 1960 el projecte Mohole va voler
perforar l’escorça a l’oceà, on té poc gruix, i així arribar al mantell, però
no ho va aconseguir, ja que es van espatllare les màquines als 6 km de profunditat, degut a
la calor. Cada 33 m
augmenta la temperatura 1ºC
fins a uns 3.000 m .
Si aquest gradient geotèrmic fos constant, al centre de la Terra hi hauria una
temperatura d’uns 200.000º C. Però al nucli es considera que hi ha uns
3.000-4.000º C. Anecdòticament direm que el P. Kirchner al segle XVII va
afirmar que al centre de la Terra hi havia uns anomenats pirofilacis (del grec
“piros”, foc, i “filaci”, presó), on s’originarien les fonts termals. El primer
aprofitament de les fonts termals o energia geotèrmica procedent de la calor de
la Terra fou el 1913 a
Itàlia. Avui dia, s’aprofita a molts països.
4a Conferència: Dinàmica terrestre,
deriva dels continents i tectònica de plaques
Farem un incís sobre la Lluna. La
manera de ser de la Terra actual, hi té a veure la Lluna? La Terra té una
petita inclinació respecte a la perpendicular al pla de l’eclíptica d’uns 23º 26’ , però que pot oscil·lar uns
4º només degut a l’efecte de la Lluna. Laskar va estudiar com seria la Terra si
no hi hagués Lluna: l’eix terrestre tindria oscil·lacions molt fortes fins a
posar-se horitzontal i els climes haurien variat molt. Amb aquestes
oscil·lacions, la vida amb grans organismes hagués estat impossible.
La primera idea de la possibilitat del
fet que els continents s’hagin anat separant la donà el 1620 l’anglès Francis
Bacon. La figura d’Europa encaixava amb el N d’Àfrica, i la costa atlàntica
d’Àfrica amb Amèrica. Però el continent no acaba allà on ho fa la terra ferma.
Aquest encaix encara és més important i més clar si es té en compte el límit de
la plataforma continental situada a una profunditat de 200 m per sota del nivell del
mar; a partir d’aquest punt es troba un talús de caiguda quasi vertical fins a
les profunditats abissals. Cal considerar la terra ferma i la plataforma
formant part de l’escorça granítica.
No és fins el 1858 que el francès
Antoine Snider en ressuscita la hipòtesi, però no se’n féu cas. L’americà
Francis B. Taylor el 1912 reprèn aquelles hipòtesis anteriors, suposant que a
l’origen només hi havia dos continents, un a l’hemisferi nord i un altre al
sud. Aquest darrer s’anà partint. Quan un i altre s’acostaren formaren
l’Himàlaia.
Després Alfred L. Wegener el
1915 exposa amb detall com a molt probable la teoria que anomena “deriva dels
continents”. Segons ell, cap al Carbonífer superior, la gran massa granítica
formava un sol continent, la Pangea, i un sol oceà, la Panthalassa. Pangea es
dividí en Lauràsia al nord i Gondwana al sud, formada per Amèrica del Sud,
Àfrica, l’Índia, l’Antàrtida i Ausrtàlia (Gondwana prové de “Gond” tribú de
l’Índia i “wana” bosc) i que aquestes masses continentals s’anaren esqueixant i
separant, a partir de l’era Secundària, fins a l’estat actual. Wegener explicava
aquest moviment de manera que era degut a la força centrífuga de la Terra.
La “Tectònica de plaques” és la teoria
continuació de la “Deriva dels continents”, la qual sorgí a partir de la teoria
de l’expansió dels fons oceànics exposada el 1960 per Harry H. Hess (1906-69).
Diu que els continents són un conjunt de 7 grans plaques (Euroasiàtica,
Africana, Nord-americana, Sud-americana, Indoaustraliana, Antàrtica i Pacífica)
i 5 de petites (Nazca, Carib, Cocos, Filipines i Aràbiga), que es mouen de tres
maneres: separant-se, xocant i esllavissant-se, al damunt de l’astenosfera.
Hess, a l’època de la Primera Guerra
Mundial, havia estat comandant de submarí i va observar les formes dels fons
dels oceans: a -4.000 m
sorgien muntanyes, les quals no acabaven
en vèrtex, sinó que feien formes aplanades (guyots). També va trobar les
dorsals oceàniques, és a dir, trencaments de la capa basàltica, i on de manera
gairebé continua hi ha erupció. La capa basàltica estaria partida o totalment trencada
per sobre de l’astenosfera, amb unes valls o rifts, per on sorgiria material
fos i és això el que fa que s’eixampli a banda i banda. Es va fixar en la
dorsal atlàntica. A mida que s’allunyava de la seva part central, els materials
eren més antics, mentre que els situats a una banda respecte a dit centre eren
de la mateixa edat que els de l’altra banda a igual distància de dit centre. El
moviment també es demostrava per l’anàlisi del paleomagnetisme, les laves quan
solidifiquen, les partícules magnètiques que contenen, s’orienten segons el
camp magnètic terrestre.
Al llarg de la història de la Terra la
polaritat ha anat canviant, amb èpoques normals (el pol nord magnètic
coincideix o és a prop del nord geogràfic) o inverses (el pol sud magnètic
coincideix o és a prop del nord geogràfic). Es disposen a banda i banda de la
dorsal, laves formades en moments de magnetisme normal i altres en moments de
magnetisme invers, de manera simètrica. Amb aquest fet, s’intuïa que les
plaques es separaven (i no els continents).
Com la Terra és finita, a un punt o
altre les plaques o bé xoquen, o bé se separen, o bé llisquen una respecte de
l’altra. Si xoquen una placa oceànica amb una de continental, la placa
oceànica, més densa, pot subduir per sota de la placa continental i en aquests
punts es produeixen profundes fosses submarines i sorgir cinturons de volcans
(com és el cas del cinturó de foc del Pacífic). També si xoquen dues plaques
oceàniques, una d’elles subduiex sota l’altra formant-se els anomenats arcs
d’illes (com és el cas de les illes Kurils).
Si xoquen dues plaques continentals
poden formar-se serralades (orogènia), i si se separen, s’origina una dorsal
oceànica amb un rift central, com ja s’ha dit. Si hi ha esllavissament, freguen
les plaques una amb l’altra. Aquests moviments de les plaques no són continus
en el temps i quan passen solen produir-se terratrèmols.
El 1967 es dóna la teoria de la
tectònica de plaques com a bona. La intensa calor al mantell provocava
moviments convectius i seria la causa del moviment. La força centrífuga
terrestre seria de poca importància. La litosfera llisca amb facilitat sobre
l’astenosfera.
El relleu de la superfície terrestre:
per què hi ha muntanyes? S’han ideat moltes explicacions: per l’arrugament de
l’escorça, per enfonsament de la superfície, per formacions de geotumors, per
la calor interna,... i per la tectònica de plaques (la qual és el que proposà
Felix A Vening Meinesz) i que ara és la que es considera més probable. Seria la
que ha produït totes les orogènies conegudes.
5a
Conferència: Terratrèmols i volcans. Les seves causes
Són els fenòmens que més pànic han
produït al llarg de la història humana. La mitologia atribuïa els terratrèmols
i els volcans als déus, però la seva explicació cal buscar-la dins del marc de
la tectònica de plaques.
Sismologia és l’estudi científic dels
terratrèmols i les seves causes. S’inicia amb el P. Filippo Cecchi (1822-87),
escolapi, i del P. Timoteo Bertelli (1826-1903), clergue barnabita, segueixen
després John Milne (1850-1923) i Fusakushi Omori (1868-1903). S’inventà el
sismògraf per enregistrar-los i
s’idearen les escales Richter (9 graus) i la de Mercalli (12 graus).
Diàriament, se’n produeixen uns 300
a nivell planetari, però quasi bé tots solament són
aquells dits els qui els testimonien, ja que són de poca intensitat.
Les ones sísmiques es deuen a
l’alliberament de pressió creada entre les plaques (moviments no constants ni
periòdics). El punt de màxima profunditat queda per sota de l’escorça i és
variable. Els terratrèmols superficials tenen l’hipocentre a menys de 70 km de profunditat; els
intermedis entre 70 i 300 km ;
els profunds, a més de 300. Poden també produir-se en la matèria pastosa del
mantell, fins a 700 km
de profunditat (aproximadament 1/10 del radi terrestre).
Les ones que originen són P o
primàries, que són les longitudinals; S, o secundàries transversals; i L,
lentes o llargues, que surten de l’epicentre (punt de la superfície situat a la
vertical de l’hipocentre). La velocitat mitjana per a les ones P és d’uns 12
km/s; d’uns 6-6,5 km/s per a les ones S; les L d’uns 3-3,5. Aquestes
diferències de velocitat entre les ones P i S permeten trobar la distància de
l’hipocente on s’han originat. Les ones L són les més destructives, en fer
caure els edificis i altres béns, causant nombroses víctimes humanes (fins i
tot de centenars de milers de morts). Barcelona és un lloc de baixa intensitat
dels terratrèmols; es deixen sentir més al Pirineu, però encara bastant febles.
Sobre la causa s’han elucubrat moltes
explicacions, a part de les mitològiques. Per a Aristòtil, es deurien a l’aire
comprimit que es troba a les cavernes subterrànies. Per a Demòcrit es deurien a
desequilibris subterranis. Estrabó segueix a Aristotil i fa una descripció dels
llocs geogràfics on es produeixen. Sèneca índica que són més freqüents als
llocs costaners. Stuckley (1687-1765) els creu deguts a forces elèctriques, al
igual que l’acadèmic barceloní Joan Antoni Desvalls. Edward Suess (1831-1914)
és qui ja ho encerta: indicant que es produeixen a les serralades joves, és
l’orogènesi, opinió que a mitjans del segle XX farà seva la tectònica de
plaques.
La ciència pot preveure els
terratrèmols? No es pot, però hi ha senyals precursores. S’han enunciat quatre
mètodes per a la seva previsió: el japonès ( a partir de microsismes amb les
diferències de velocitat entre les ones P i les S), el xinès (moviment de certs
animals), el grec (per corrents elèctrics degudes a irrupcions sobtades) i el
rus (amb antena per captar les ones electromagnètiques associades).
Diodor de Sicilia (segles II-I a.C.)
es fixà que els animals que vivien soterrats, fugien de sota terra abans del
sisme. També ho observà Buffon. Aquest és l’anomenat mètode xines, ja que, el 1973, a la Xina, quan la
gent, sabent-ho, veié el comportament de certs animals, es refugiaren a temps i
hagué un sisme que no provocà víctimes. Però, en un altre cas, també a la Xina
el 1974, els animals no ho notaren i es produïren 800.000 morts. Actualment ja
s’ha fet el mapa de les zones amb perill de patir terratrèmols. Al cinturó de
foc del Pacífic es produeixen el 80 % del total.
La paraula “volcà” ve de “Vulcanus”
déu del foc, les fornals i els volcans. Serien punts d’emissió de magma a la
superficie terrestre. Es formen a ran de terra i progressivament creixen
formant l’edifici que és el volcà pròpiament dit, el con volcànic que té tres
parts: cràter, xemeneia i focus. El cràter apagat s’anomena caldera; la de
Santorí té 19 km
de diàmetre i una profunditat de 300
a 400 m .
El 1943 es produí l’erupció del volcà Paricutin (Mèxic). Aquesta va començar
del no-res en un camp de blat de moro que conreava un pagès; aquest es fixà que
dels solcs sortien vapors. Poc seguit van seguir un terratrèmol i l’emissió de
pedres (piroclastes). Al cap d’uns mesos tenia 500 m d’alçada.
Les explicacions que en donaren els
antics, a l’igual que dels terratrèmols, foren insuficients. Aristòtil no veié
mai cap erupció i els atribuí a la inflamació de gasos subterranis. Igual
explicació donen Posidoni, Plató, etc. No és fins al segle XVII que no es
comença a veure’n la causa més científicament. Actualment, tothom està d’acord
que també la tectònica de plaques intervé en la provocació d’erupcions.
Hi ha 550 volcans històrics en els
quals s’han enregistrat unes 2.500 erupcions, el 80% al cinturó de foc del
Pacífic. Erupcions volcàniques famoses: Santorí (cap al 1500 aC ), Vesubi (79 dC),
Laki (1783), Krakatoa (1881), Mont Pelée de Martínica (1902), Taal, de
Filipines (1906 i 1911), Saint’ Helens (1980), Nevado del Ruiz (1985) i
Pinatubo (1991).
Hi ha quatre tipus d’erupcions:
hawaiana, vulcaniana, peleana (o domàtica) i estromboliana. La de tipus
hawaiana són suaus i la lava s’estén molt. La vulcaniana és de tipus explosiva,
com les del Vesubi. A la peleana es forma un pitó de lava al cim del volcà, amb
esquerdaments dels vessants, per on surten núvols de gasos ardents i asfixiants
(núvol ardent); pren el seu nom del Mont Pelée, a la illa Martinica, on el 1902
un d’aquests núvols causà 40.000 morts. Haroun Tazieff (1914-98) posa, segons
aquests tipus, quins són els senyals premonitoris d’erupció, els quals es basen
en dos punts: sismes previs i canvis en la composició dels gasos del cràter. De
totes maneres, la predicció és molt difícil.
