Isabel Benet: GARRAF (III): la Morella

En anteriors itineraris pel Garraf ja vam veure una part del sòcol paleozoic al turó de Montbaig (o de Sant Ramon), sobre Sant Boi, i la sèrie triàsica completa pels voltants de Corbera de Llobregat. Ara, per a donar un cop d’ull als següents períodes Juràssic i Cretaci del Garraf, haurem d’anar més a l’oest i endinsar-nos al nucli d’aquest massís, allà on es desenvolupen els fenòmens càrstics que tanta fama li han donat dins el món de l’espeleologia d’alt nivell. Per això us proposem pujar al punt més alt del Garraf, el cim de la Morella de 595 metres d’alçada, tot passant pel mas de la Pleta on es troba un dels punts d’informació del Parc Natural del Garraf.

La Pleta i la Morella des de la residència canina Canópolis

En aquest sector les nombroses falles fan que els materials aflorin com si d’un trencadís modernista es tractés, però en aquest itinerari es poden distingir bé el Juràssic superior (Malm) i una part del Cretaci inferior. La presència de fauna, encara que la major part d’ella és microscòpica, ha permès datar molts nivells entre el Kimmeridgià (Juràssic superior o Malm) i el Barremià (Cretaci inferior).

L’itinerari s’inicia a l’avinguda Cristina Güell de la urbanització Rat Penat, just sobre el Port Ginesta i les Botigues de Sitges. Tot seguit aquest carrer es converteix en una carretera local molt estreta i costeruda que puja tot fent fortes llaçades cap a la Plana Novella, antiga masia on avui dia hi ha un monestir budista molt conegut.

Tot i que el Juràssic al Garraf comença amb el dipòsit d’unes bretxes suposadament del Lias, aquestes bretxes no podrem observar-les aquí degut a la presència d’una falla; per això per aquesta carretera aviat veiem les típiques dolomies negres, molt recristal·litzades, d’aspecte a voltes bretxoide, i fètides (olor d’ous podrits) quan se’ls dóna un cop de martell, degut al seu contingut en sulfur d’hidrogen (H₂S), encara que s’ha de recordar que el mostreig amb martell està prohibit dins l’àmbit del Parc Natural del Garraf.

Aspecte bretxoide de les dolomies negres

Aquestes dolomies són tant negres que destaquen en el paisatge i, segons com, semblen fins i tot roques volcàniques i en elles no es pot reconèixer cap estructura ni trobar cap fòssil, car el fenomen de la dolomitització ho esborra tot i una de les possibles causes de la dolomitització, o sigui la transformació de les calcàries (carbonat càlcic) en dolomies (carbonat de calci i magnesi), està en la barreja d’aigües marines i continentals dolces prop de les àrees emergides. No obstant això, en una pedrera propera, els Srs. E. Ferrer i J. Magrans de Gavà i Amics del Museu, als anys 80 van trobar, dins una petita capa de lutites intercalada al paquet de dolomies negres, unes restes vegetals pertanyents a una conífera, Pagiophyllum cirinicum, la qual va permetre als Drs. G. Barale i S. Calzada datar aquestes dolomies negres com a Kimmeridgià. D’aquesta troballa se’n va fer un article publicat a l’Acta Geològica Hispànica (vol. 20, núm. 3/4, pàgs 227-231). Per això es diu que les dolomies negres del Garraf pertanyen al Malm (Juràssic superior) i que existeix una llacuna estratigràfica que abasta part del Juràssic inferior (Lias) i tot el Juràssic mitjà (Dogger).

Gladiol

Montserratines

Al llarg de la dura pujada també podrem gaudir de les boniques flors amb que la primavera vesteix aquesta part del Garraf com són les vistoses montserratines (Centranthus ruber), els petits gladiols (Gladiolus communis), els coixinets florits de la farigola (Thymus vulgaris), o les flors grogues de la punxeguda argelaga (Genista scorpius). També podem veure algunes papallones com la migradora dels cards (Vanessa cardui) la qual arriba a les nostres contrades des del sud de la península o des del nord d’Àfrica.

Migradora dels cards

Prop de l’aparcament del Pic del Martell ja apareixen unes dolomies laminades i seguidament unes calcàries en les que es distingeixen algunes tènues bandes alternades fosques i clares: aquestes bandes són les anomenades laminacions criptalgals (o Algal-mats), i aquest bandejat no és més que el reflex de l’activitat d’unes algues microscòpiques que vivien en un ambient de plataforma carbonatada soma dins un clima subtropical. Aquesta plataforma estava protegida de les onades i dels corrents marins per una sèrie de barres de sorra o d’esculls marginals, els quals delimitaven un espai d’aigües tranquil·les, anomenat plataforma interna o lagoon, en el que només entraven i sortien els corrents de marea, per això també se l’anomena plataforma mareal o Shelf-lagoon.

Aspecte de les dolomies laminades

Aspecte de les laminacions criptalgals o Algal-mats

Segons L. Rosell, la morfologia d’aquestes laminetes ve determinada per la posició que ocupaven dins la plataforma; així les làmines planes s’haurien format a la part més alta de la zona submareal (o subtidal), mentre que les làmines ondulades (o crenulades) s’haurien format a la zona intermareal (intertidal o tidal flat) entre els nivells de la marea alta i la marea baixa. La presència de l’alga dasicladal Clypeina jurassica i de Favreina salevensis, un microcopròlit de crustaci (els copròlits són defecacions fòssils), van permetre als Drs. P. Rat (1966) i S. Calzada (1972), atribuir aquests dipòsits al Portlandià (pis situat al límit entre el Juràssic i el Cretaci). Tots aquests materials es dolomititzen cap a l’est, i a l’alçada de Begues ja passen a formar part del paquet de dolomies negres.

Aspecte de les laminacions planes

Aspecte de les laminacions crenulades

Aspecte de les laminacions en mostra de mà

Si continuem pujant per la carretera observarem que les laminacions criptalgals desapareixen i que per sobre d’aquests materials ja es troba un gran paquet de calcarenites amb nivells margosos i dolomítics, els quals suggereixen un ambient de dipòsit dins una conca restringida amb aports d’aigua dolça que fan que la salinitat no sigui l’adequada per al desenvolupament dels algal-mats. Aquest paquet forma el cos de la Penya Ginesta i del Pic del Martell (molt coneguts pels escaladors). Més endavant, als talussos de la carretera, també apareixen nivells de calcàries noduloses amb bioturbació i possibles sòls.

Vistes des de l'aparcament del Pic del Martell

Aspecte de les calcarenites a l'extrem més occidental del Pic del Martell

Aspecte de les calcàries noduloses

En aquests materials apareixen algues caròfites dels gèneres Choffatella i Torinosuella, ostràcodes, gasteròpodes, plaques d’equinoïdeus. Amb tot aquest material, el Dr. Sebastián Calzada va datar el conjunt entre el Valanginià i l’Hauterivià (Neocomià, Cretaci inferior).

Seguidament ja arribem a les envistes del mas de la Pleta. Abans d’arribar, però, a mà esquerra surt el camí que baixa al poble de Garraf i a mà dreta surt una pista ampla per on discorre part d’un itinerari botànic i on es poden contemplar les espècies més representatives del Garraf com són l’estepa blanca (Cistus albidus), el llentiscle (Pistacia lentiscus) o el cèlebre margalló (Chamaerops humilis), l’única palmera autòctona d’Europa.

Margalló

Quan aquest camí ample fa un gir brusc a l’esquerra, es pot prendre un sender estret a mà dreta que mena a l’interior de la dolina del Pic del Martell, situada al Pla dels Senyals. Les dolines són depressions circulars i amb forma d’embut molt característiques del modelat càrstic i que es formen per dissolució de les calcàries o pel col·lapse d’alguna cova. La dolina del Pic del Martell es reconeix perquè en una esplanada deixem de veure les calcàries que són substituïdes per unes argiles, l’anomenada “terra rossa”, les quals omplen l’embut de la dolina. En aquesta esplanada podem veure com floreixen les petites calabruixes (Muscari comosum).

Calabruixa

Pel mateix sender retornem a la pista principal i per aquesta pista arribem tot seguit al mas de la Pleta, edifici modernista que data de l’any 1894, el disseny del qual s’adjudica a l’arquitecte Francesc Berenguer, autor del Celler Güell del poble de Garraf. En realitat, per aquestes contrades, el mot “pleta” significa un tancat de pedres on s’aixoplugaven els pastors amb els seus ramats, però avui dia al mas de la Pleta s’hi aixopluga una oficina d’informació del parc, un petit espai d’exposició i una aula d’educació mediambiental.

Mas de la Pleta

Vistes de la dolina del Pic del Martell

Continuem per la carretera amunt tot seguint els senyals vermells i blancs del GR 92, amb vistes al Pla dels Senyals i a la carena principal de la Morella on hi destaquen un munt d’antenes i l’esfera d’un radar meteorològic. Per aquesta carretera passem a frec d’un pou natural protegit per una barana de ferro: es tracta d’un avenc, una altra forma de modelat càrstic desenvolupat a favor de les diàclasis del terreny.

Poc després ja arribem a la cruïlla amb la pista tancada al trànsit rodat la qual s’endinsa al paratge de Campgràs, al peu de la Morella. Aquí hi ha un aparcament i un cartell d’advertència de la Federació Catalana d’Espeleologia on s’avisa que allunyar-se dels camins marcats pot ser molt perillós per causa de la gran quantitat d’avencs que hi ha en aquest indret. Un dels més coneguts és l’Avenc del Llamp, situat just en aquesta cruïlla.

Continuem per aquesta pista asfaltada tot deixant a mà esquerra el ramal que puja a les antenes i a mà dreta un camí carreter que baixa a Castelldefels. Per aquesta pista podem observar com en algunes roques apareixen les restes fòssils d’uns bivalves del gènere Matheronia del Barremià (Cretaci inferior), els quals s’inclouen dins el grup dels anomenats rudistes i que van ser estudiats pel Dr. Calzada. Aquests lamel·libranquis vivien fixos sobre el fons marí i van ser molt importants durant el Cretaci, per això ja en parlarem d’ells... en una altra ocasió. Ara només direm que aquests exemplars s’assemblen molt a d’altres que podem veure sovint en roques ornamentals amb les quals es cobreixen parets d’edificis i paviments. L’aparició d’aquests fòssils significa que durant la segona meitat del Cretaci inferior en aquesta zona hi va haver una transgressió marina i aquí s’hi va instal·lar una plataforma carbonatada relativament profunda.

Seccions del rudista Matheronia sp.

Roca polida d'un paviment amb seccions de rudistes

Una idea de com serien aquesta 
mena de rudistes en tres dimensions

Del final de la pista surt un sender costerut que s’enfila cap al cim de la Morella, on hi destaca una gran creu de ferro. A més d’extraordinàries vistes, des d’aquí també podem veure el turó de Montbaig (o de Sant Ramon), el castell d’Eramprunyà i el turó de les Agulles, en aquest darrer turó tornen a aflorar on les dolomies negres del Juràssic les quals confereixen al paisatge una topografia ruïniforme. Aquí també podem veure una altra forma de morfologia càrstica: es tracta dels rasclers (o “lapiaz”) que són com esgarrapades més o menys profundes a la superfície de la roca, les quals es generen per l’acció de l’aigua de la pluja que dissol les calcàries.

El cim de la Morella

Vistes a llevant des de la Morella

Aspecte del rascler a la Morella

Des del cim cal recular fins a la primera cruïlla, i si hem vingut a peu des de l’estació de tren de Platja de Castelldefels, podem continuar l’itinerari seguint les marques verdes i blanques del sender local que, passant per Cal Ganxo, es dirigeix cap al nucli de Castelldefels i fer així un itinerari més o menys circular, però cal avisar que aquest circuit és llarg i cal un bon estat de forma. Per aquest sender de mitjana dificultat podrem veure el Fondo de les Terradelles (o Vall d’en Joan) on, des de l’any 1974 i fins al 2006, hi va haver l’abocador d’escombraries de tota l’àrea metropolitana de Barcelona i que va arribar a ocupar unes 85 hectàrees.

El Fondo de les Terradelles des de la Morella

Actualment, diuen, està en procés de restauració, però la gran quantitat de deixalles acumulades encara contamina els aqüífers de la zona i l’acumulació de gas metà a l’interior de molts avencs fa que la seva exploració sigui molt perillosa (inclús va provocar la mort d’un espeleòleg, l’any 1979, per l’explosió d’aquest gas). El cabussament (inclinació) dels estrats cap al SW afavoreix que l’aigua contaminada baixi cap al riu subterrani de la Falconera que desemboca al mar a l’alçada del poble de Garraf.

Aspecte de la "terra rossa" pel camí a Castelldefels

Pedrera, al fons es veuen les Agulles

Per aquest sender també podrem veure l’aspecte de la “terra rossa” entre els blocs calcaris, la queixalada d’una pedrera oberta a les calcàries del Cretaci, i bones vistes de la costa des del coll de Santa Maria. Passat cal Ganxo trobem una cruïlla: a l’esquerra baixa a Castelldefels i a la dreta el camí va a una surgència canalitzada anomenada la Guixera. Aquest nom suggereix que aquí potser hi va haver una explotació dels guixos de la fàcies Keuper.

Les Basses de Can Roca

Amb l’aigua d’aquesta surgència s’omplen les anomenades Basses de Can Roca on hi ha una agradable àrea de lleure sota l’ombra dels pins. Des d’aquí ja es baixa directament a l’estació de tren de Castelldefels on finalitza aquest llarg però molt profitós itinerari.

Per a més informació podeu consultar la Geozona 348 El Massís de Garraf, clicant aquí.